Fa uns mesos Netflix va estrenar una sèrie-documental de sis episodis anomenada «Age of Samurai: Battle for Japan». Dedicant-me com em dedico a la història japonesa, i especialment a la dels samurais, em vaig assabentar de la seva existència perquè se’m va començar a preguntar per aquesta abans que s’estrenés, i no feia falta ser endeví per a saber que se’m preguntaria per aquesta molt més encara després de la seva estrena, quan alguns aficionats a la història del Japó l’haguessin vist i volguessin saber la meva opinió. Així doncs, se’m va ocórrer que el millor seria veure-la, i, a més, fer-ho retransmetent-ho en directe, ara que això de Twitch està tant a l’ordre del dia, per la qual cosa durant sis setmanes vaig dedicar un parell d’hores a veure i comentar cada capítol, aturant la imatge cada cop que alguna cosa mereixia ser comentada, fos en forma d’alegre celebració o de furiosa indignació. Ara que ja ha passat un temps, és bon moment per a una anàlisi una mica més assossegada.
Tema i estructura de la sèrie
El tema central de «Age of Samurai: Battle for Japan» queda ben reflectit en el títol, un títol que, per cert, sembla anunciar altres temporades, perquè la primera part, «L’edat dels samurais», sembla fer referència als aproximadament set-cents anys en què aquests guerrers van dominar el seu país, mentre que la segona part, «Batalla pel Japó», és bastant més concreta, parla del procés d’unificació de finals del segle XVI, després d’uns cent anys de guerra civil absoluta. I això és del que va la sèrie, dels coneguts com «els tres unificadors del Japó», és a dir, Oda Nobunaga, Toyotomi Hideyoshi i Tokugawa Ieyasu.
Després d’un llarg període de desunió i guerra, el conegut com a període Sengoku (1477-1573), a partir de l’any 1560 el primer d’aquests tres senyors samurais va començar a conquerir territoris, dedicant-hi la resta de la seva vida, que va acabar en 1582. El projecte unificador el va continuar llavors el seu successor, el segon de l’anterior llista, qui cap a 1590 havia conquerit ja tot el Japó. No obstant això, va ser l’últim dels tres qui va estabilitzar la situació, que corria el risc de tornar a convertir-se en un caos, creant a partir de l’any 1600 un govern que duraria més de dos segles, ni més ni menys que fins a 1868. La història que veiem en la sèrie va seguint bàsicament la vida d’aquests tres unificadors: comença amb l’ascens d’Oda Nobunaga al lideratge de la seva branca del clan Oda, en 1552, i acaba amb la mort de Tokugawa Ieyasu, en 1616. Dedica els tres primers episodis a Nobunaga, els dos següents a Hideyoshi i l’últim a Ieyasu, encara que aquests dos apareixen ja des del primer episodi.
Pel que fa a l’estructura formal de la sèrie, aquesta consta de dues parts que es van intercalant al llarg de cada episodi, perquè d’una banda tenim la reconstrucció històrica, amb actors que recreen els fets que va narrant una veu en off, interpretant els diferents personatges històrics dels quals se’ns parla; i de l’altra, aquest relat es va compaginant amb la participació d’un grup d’experts que van ampliant la informació que se’ns dóna en la reconstrucció. Una estructura bastant habitual en aquesta mena de documentals, d’altra banda.
Molts “experts”, pocs que realment ho siguin
Per deixar-ho clar des del principi: «Age of Samurai: Battle for Japan» és una bona notícia. Tota sèrie, pel·lícula, videojoc, novel·la o producte cultural en general que tracti temes històrics és una bona notícia, i com més públic potencial tingui, millor. Celebro que una plataforma com Netflix hagi incorporat una sèrie documental sobre la unificació del Japó, perquè molta gent la veurà –els samurais són molt populars entre el públic– i això farà que, per petit que sigui el percentatge, molta gent s’interessi pel tema i potser en buscarà més informació. I allà estarà el treball dels historiadors per a respondre a aquest interès, això si els historiadors saben fer que el seu treball estigui disponible per al públic –però aquesta és una altra pel·lícula.
Un altre punt positiu: me l’esperava pitjor. Per desgràcia, la història i la televisió no solen encaixar bé, en desconec el motiu, i el cas és que podrien encaixar perfectament, però no acostuma a ser així. El cinema, les novel·les i la ficció en general encaixen encara pitjor, però aquí no hi veig massa problema, perquè la ficció és ficció, i personalment no considero que calgui demanar fidelitat històrica a un producte de ficció; si la té, millor que millor, però no és necessari. En el cas d’una sèrie documental, la cosa canvia, aquí sí que espero una bona feina des d’un punt de vista historiogràfic, i en la majoria de casos no és així, almenys en aquells que toquen temes on tinc una mica d’idea del que s’està parlant, ignoro si m’estan colant una mentida quan em parlen de la Revolució Francesa, però la detecto ràpidament si la cosa va de «lo meu». I ja avanço que, en general, «Age of Samurai: Battle for Japan» es salva de la foguera. No del tot, però sí. Vegem.
D’una banda, respecte a la part de reconstrucció històrica hi ha poc a dir, principalment perquè aquí no parlem d’interpretació, fotografia o decorats, parlem d’història. Resumiré dient que és més que correcta, si tenim en compte que no es tracta d’una producció de Hollywood, és a dir, si perdonem que moltes batalles en les quals es van enfrontar desenes de milers de soldats aquí semblin petites escaramusses enmig d’un bosc. En algunes batalles especialment multitudinàries, com la de Sekigahara, sí que s’ha tirat d’ordinador per a afegir tropes, amb un resultat decent. En definitiva, la reconstrucció compleix amb allò necessari, a més, es recolza sovint en mapes que ajuden a veure millor per on succeeix l’acció, i escoltem els actors parlant en japonès, cosa que sempre està bé.
Quant a la part de l’anàlisi per part dels experts, aquí hem de parar-nos una mica més i també ser més estrictes, perquè és l’aspecte que més ens concerneix i perquè és on la sèrie justeja més. En primer lloc, per la seva quantitat i equilibri, perquè apareixen un total de 18 experts, xifra que es fa una mica excessiva, sobretot perquè en cap moment trobem veus discordants, sembla seguir-se un discurs únic al qual tots els experts es van sumant, sense matisos, per la qual cosa dóna la sensació que s’ha recorregut a un número tan gran d’ells per a donar més legitimitat a l’opinió global que la sèrie vol transmetre. A més, de tot aquest grup d’experts, podríem dir que cinc o sis d’ells tenen un pes, pel que fa a minuts, molt superior a la resta. Si destacava anteriorment l’equilibri és per dos motius: primer, perquè d’aquests 18 experts només quatre són japonesos, i segon –i molt més greu–, perquè d’aquests 18 experts només dos són dones. És cert que ser japonès no atorga una major autoritat per a parlar d’història japonesa que no ser-ho, per descomptat, però no deixa de ser sorprenent que l’acadèmia japonesa hi sigui tan poc representada, i ho seria encara menys, per cert, si tinguéssim en compte els minuts de participació dels seus quatre representants. Però, com deia, és encara molt més preocupant que únicament hi apareguin dues expertes, allunyant-nos notablement d’una desitjable teòrica paritat; no és res nou en l’acadèmia, per desgràcia, però caldria començar a canviar les coses. Perquè, a més, encara s’empitjora més la situació fent que totes les intervencions d’aquestes dues úniques expertes –excepte una de l’últim episodi– siguin per a parlar de fets relacionats amb dones. És que una historiadora només pot parlar de fets històrics protagonitzats per dones? És que els fets històrics protagonitzats per dones no poden ser tractats per homes? Un detall, com a poc, lleig, molt lleig.
Comentat el tema de la quantitat i l’equilibri, que és una cosa objectiva, anem a la qualitat d’aquests experts, quelcom que pot resultar més subjectiu i, per tant, potser més difícil de comentar. Però fins i tot dins d’aquesta subjectivitat, hi ha coses que també són quantificables, com que diversos dels experts que apareixen en la sèrie no són en realitat experts en el tema del qual s’està parlant. Hi ha especialistes en relacions internacionals contemporànies, en novel·la, en història de les matemàtiques, un antropòleg especialitzat en anime –encara que sota el seu nom ens menteixen donant-li el títol d’«historiador»–, o un que té com a tot currículum presentar un podcast sobre història japonesa, sent aquests dos últims dels experts que més minuts protagonitzen. Hi ha alguns experts brillants –al meu entendre–, com els professors Oleg Benesch i Kasaya Kazuhiko, però no surten en tots els episodis. N’hi ha d’altres que tot i ser prestigiosos experts en el tema, els seus perfils ofereixen tant llums com ombres, com és el cas de Stephen Turnbull, conegut acadèmic i divulgador que a vegades sembla massa inclinat a oferir allò que sap que el públic vol sentir. D’altra banda, en aquells experts que acaparen més minuts de càmera resulta bastant excessiva la seva tendència cap al dramatisme, amb un to massa solemne i unes frases carregades d’èpica més pròpies del tràiler d’una pel·lícula d’explosions –encara que potser aquest és el motiu pel qual apareixen més sovint que la resta.
Alguns errors imperdonables
Finalment, en referència al contingut, a la narrativa que sustenten tant la reconstrucció històrica com les intervencions dels experts, trobem allò esperable, amb algunes excepcions. És clar que en sis episodis d’uns 45 minuts no cap tot el que va passar durant aquestes convulses i complicades dècades de la història japonesa, però no deixa de sorprendre que es dediqui a vegades un temps excessiu a passatges irrellevants mentre s’ometen moments transcendentals. Els millors exemples del primer són el ni més ni menys que mig capítol –el tercer– dedicat a la conquesta de la província d’Iga per part de Nobunaga, una de tantes que va conquerir, i en absolut la més important; i l’exageradíssim protagonisme del senyor samurai Date Masamune, qui en realitat va ser un de tants, però que aquí ens presenten gairebé com el quart personatge més rellevant de la sèrie, encara que aquesta representació excessiva de Date encaixa amb la imatge que en té el públic general al Japó. Per contra, com deia, s’obvien fets de primera magnitud, com que Nobunaga va conquerir Kyoto –ni més ni menys que la capital–, que va col·locar com shōgun a un titella i que cinc anys més tard el va expulsar, posant fi a un govern de segle i mig de durada. Tampoc es diu una sola paraula de la conquesta de les illes de Shikoku i Kyūshū per part de Hideyoshi, amb dues campanyes gegantines, perquè en la segona va mobilitzar més de 250.000 soldats, ni tan sols es mencionen les decisives batalles navals a la invasió de Corea. Res de tot això pot obviar-se, però s’obvia, en desconec el motiu. D’altra banda, en alguns moments es s’abusa del mite, encara que això és el nostre pa de cada dia per als que ens dediquem al món samurai, i fins i tot en algun moment concret es menteix, directament, com quan ens diuen que va ser Toyotomi Hideyoshi qui va tallar el cap d’Imagawa Yoshimoto, encara que sabem que va ser un tal Mōri Shinsuke. Encara no entenc quina finalitat hi havia en colar-nos aquesta mentida.
Però si hi ha una cosa en la qual no puc estar d’acord amb el relat de la sèrie és en la seva inclinació a la narrativa més mainstream, una cosa que, d’altra banda, m’esperava, i és que «Age of Samurai: Battle for Japan» compra sense cap indici de crítica els clixés històrics que vénen repetint-se des de casi el mateix moment dels fets. I ho fa principalment en la imatge d’Oda Nobunaga, a qui en la sèrie retraten com una espècie de psicòpata, i en la de Toyotomi Hideyoshi, de qui ens diuen –com és habitual– que en arribar a una certa edat va embogir. Estic absolutament en contra de totes dues descripcions, és comprensible que el públic general les accepti, perquè són les que els han ofert una vegada i una altra, però d’un grup d’experts en el tema s’espera, com a mínim, un dubte sobre aquest tema.
Malgrat haver-me aturat aquí més en els errors que en els encerts, vull acabar recalcant de nou la meva celebració de l’existència i de l’èxit –espero– d’aquesta sèrie, i en recomano el seu visionat, a poder ser acompanyat d’una bona bibliografia sobre el tema per a poder contrastar i ampliar el que en ella se’ns explica. Sense tenir-ne encara notícies, suposo que hi haurà una segona temporada en la qual es repassarà algun altre moment destacat de la història samurai. Estaria bé que, en aquest cas, es mantingui tot el que tenen de bo aquests sis episodis i es corregeixi allò que els ha entelat una mica, encara que la nota global continuï sent bona. Esperem-ho.
