A mitjans de la dècada de 1950, s’havien establert les bases perquè els afroamericans entressin de ple a l’NBA. El campionat aconseguit per Jim Tucker i Earl Lloyd, i el bon joc de Don Barksdale, que el va dur a jugar un All Star, havien demostrat que els jugadors de raça negra no estaven només ‘de passada’ a la lliga de bàsquet per excel·lència dels Estats Units. I si bé els aficionats tenien clar que aquests jugadors afroamericans podrien per aportacions magnífiques, ningú s’esperava que s’arribés a una majoria afroamericana a les pistes.
La normalització dels jugadors de raça negra no significava, nide bon tros, la desaparició del racisme en una societat on encara avui existeix una gran polèmica al voltant d’aquesta qüestió. Kathie, una ciutadana afroamericana, passejava pels carrers de West Monroe, Louisiana, amb un vestit, quan un policia la va abordar, i va ordenar-li que tornés a casa i es canviés la roba per alguna altra que no fos de dona blanca. Un altre dia, Charles Russell va entrar a una benzinera de la mateixa localitat, on el van fer esperar que tots els clients blancs que passessin per l’establiment fossin atesos, encara que haguessin arribat més tard que ell. Va decidir marxar, però el propietari del negoci el va amenaçar de mort amb una escopeta si no esperava el seu torn. Era la dècada de 1930, i West Monroe era, com la majoria de ciutats del Sud, un niu de racisme i segregació. I Kathie i Charles eren els pares d’un jugador que va revolucionar el paper dels afroamericans a l’NBA, fins i tot més que Tucker, Lloyd y Barksdale. Parlem de Bill Russell, que encara avui dia és el jugador amb més títols de l’NBA: en va aconseguir 11 en 13 temporades, 8 d’ells consecutius, tots amb els Boston Celtics. Bill va debutar amb els Celtics l’any 1956, i va establir una tirania com a millor equip de l’NBA que va durar fins a 1969. Al costat de Rusell, hi havia altres jugadors de color, com K.C. Jones i Sam Jones.
Rusell era un jugador diferent de qualsevol altre que s’hagués vist a les pistes americanes. Els seus taps eren espectaculars: no es limitava a evitar que els llançaments rivals arribessin a la cistella, sinó que intentava controlar el seu mateix rebot, o convertir el tap en una passada que llencés el contraatac. Sens dubte, Bill Rusell va ser la peça clau que va conduir als Boston Celtics a la major hegemonia de la història de l’NBA. El seu entrenador, Red Auerbach, que també va tenir molt a veure en l’èxit de l’equip, sempre va recordar amb estima a Russell, com un jugador irrepetible.
Aquells Celtics, amb 3 afroamericans a l’equip, van demostrar a tota la lliga que aquests jugadors eren el futur de l’NBA. No eren els únics jugadors de raça negra que jugaven en aquells moments a l’NBA, però van ser els que van marcar la diferència. Sam Jones i K.C. Jones completaven la tríada de raça negra. El primer va aconseguir 10 títols, només superat al rànquing històric pel mateix Russell. Més enllà de les estadístiques, Sam Jones va revolucionar la posició de base: la seva organització del joc trencava amb els paràmetres dels homes blancs: tenia una visió privilegiada, es divertia, i feia jugar a l’equip de manera diferent a qualsevol altre. Per la seva banda, K.C. Jones ‘només’ va aconseguir 8 títols, l’únic jugador que els ha aconseguit en els seus 8 primers anys com a professional. Tenia un perfil més defensiu i menys espectacular que Sam, però els rivals el temien. Aquesta tradició afroamericana als Celtics no va acabar aquí: l’equip se Massachussets va ser el primer de l’NBA en formar amb els 5 jugadors titulars de raça negra, el 26 de desembre de 1964.
L’any 1959, en plena època daurada dels Celtics, va aparèixer a l’NBA un altre dels jugadors afroamericans que van revolucionar la lliga. Wilt Chamberlain, un exjugador dels Globetrotters, l’únic home capaç d’anotar 100 punts en un partit, va debutar amb els Philadelphia Warriors, i ben aviat es va fer un nom entre els millors jugadors de la història. Ja a la seva primera temporada va ser el màxim anotador i rebotejador de la lliga, i va fer que els Warriors passesin de ser el pitjor equip al segon millor. Chamberlain té, sens dubte, els millors números de la història: va establir fins a 71 rècords. L’únic problema per ell va ser coincidir amb els millors Celtics, que acaparaven el títol de lliga: ell només en va poder aconseguir dos. Però el que va aconseguir va ser meravellar als aficionats amb els seus festivals anotadors: lestres mitjanes més altes d’anotació per temporada a l’NBA són seves, amb un rècord de 50,4 punts per partit.
Bill Russell i Wilt Chamberlain, i en menor mesura Sam i K.C. Jones, van ser els afroamericans que van trencar absolutament amb tots els dubtes que quedaven sobre els jugadors de raça negra. Van revolucionar absolutament tot el que s’havia vist fins aleshores a l’NBA, i els aficionats es van rendir a l’evidència. Russell va rebre el premi a millor jugador de la temporada (MVP) l’any 1958. El primer dels 5 que va aconseguir, i el primer per un jugador afroamericà. Wilt Chamberlain en va aconseguir 4. Des de 1958, només 6 jugadors blancs han aconseguit aquest trofeu individual. L’últim d’ells, l’alemany Dirk Nowitzki, l’any 2006. Un dels altres 6 jugadors, Larry Bird, va afirmar que ‘El bàsquet és un esport de negres, i ho seguirà sent sempre’. El mateix jugador demanava, ressaltant la seva pròpia qualitat, que era una falta de respecte a ell que el defensessin jugadors blancs, que no estaven a la seva alçada.
Les paraules de Bird no eren errades. Des dels seus inicis l’NBA ha patit una transformació espectacular. Al principi, era una lliga reservada a homes blancs. Actualment, el 80% dels seus jugadors és d’origen afroamericà, i la immensa majoria de les seves estrelles, també. I, de fet, aquest percentatge no és més elevat gràcies als europeus que hi juguen. Els primers jugadors de raça negra que van jugar-hi, van dur a terme la difícil tasca de sobreposar-se al racisme i l’exotisme que significava veure a afroamericans, per primera vegada, a equips d’homes blancs. Van aconseguir fer-se un nom, liderar els seus equips i demostrar que tenien un joc molt vistós i, sobretot, van obrir la porta a molts altres jugadors de la seva condició. Gràcies als primers pioners afroamericans, l’NBA va poder veure com Bill Russell i Wilt Chamberlain trencaven rècords, tòpics i prejudicis, i iniciaven un camí sense retorn cap a la lliga que coneixem actualment. Això sí, la majoria d’entrenadors i propietaris dels equips, són encara homes blancs. Qui sap si, amb el pas del temps, els afroamericans també adquiriran més pes en aquests llocs.
