No només en el propi món de la història, sinó també en totes aquelles disciplines que d’una manera o altra miren cap algun punt del passat (sigui la història de l’art o la filologia) o les vessants més històriques d’altres àmbits (com la història econòmica, del dret o de la medicina), pot aparèixer la recurrent necessitat de llegir textos d’una altra època, l’exigència d’acudir a les fonts primàries.
Depenent del període d’estudi, ens trobem davant de textos que ens pot resultar difícil de llegir per la pròpia manera com estan escrits, per la seva grafia, podent arribar a semblar indesxifrables. És en aquest punt on entra en joc la paleografia.
Afrontar el document
Quan ens posem davant d’un document de segles anteriors per tal de llegir-lo i extreure’n la informació, hem de tenir presents diverses qüestions. Per començar, una cosa tan senzilla com les mateixes lletres ens pot resultar un problema, ja que la lletra “a” per exemple no s’ha escrit sempre de la mateixa manera, i igualment ens trobem amb el cas d’altres elements.Hem de tenir present també que a l’hora d’escriure fins ben entrada l’època moderna era molt usual utilitzar abreviatures en les paraules, a fi d’estalviar tant el temps de l’escrivà que redactava el text com l’espai del propi document, tal com encara podem fer servir el dia d’avui amb Dra. per “doctora”, o Sr. per “senyor”.
A més a més si en alguns casos trobem només algunes lletres de la paraula amb una titlla a sobre, element que ens indicaria que està abreviada la paraula, en d’altres ocasions podem trobar que directament s’utilitza un signe com a abreviatura, elidint qualsevol lletra. D’aquests signes abreviatius encara en queden en l’actualitat, com és el cas del signe “&”, que no és sinó el signe abreviatiu de “et”, és a dir, la conjunció “i”.
Si bé les abreviatures poden suposar una de les principals dificultats a l’hora de llegir un document, tenim la sort que aquestes són universals. Així per exemple, una “p” amb una línia recta horitzontal tallant el traç caigut, sempre significarà “per”, servint per abreujar la “e” i la “r”, i sent igual en qualsevol idioma, sigui aquest el llatí, el català o l’alemany. O tornant al signe & que veiem abans, serà “et” si estem en un document en llatí, però hem de llegir “i” si estem en un text en català, o “and” si és en anglès.
Difondre el coneixement és una de les finalitats de qualsevol persona que es dedica a la recerca. En el cas de qui llegeix i estudia un document, per tal de donar-lo a conèixer al públic, el que haurà de fer serà transcriure’l, això és, passar el text a un format que la resta de la gent, sense necessitat de tenir nocions de paleografia, pugui comprendre, mitjançant un processador de text.
Finalment, hem de tenir present que hi haurà altres elements a tenir en compte en el moment d’afrontar un document. Paral·lelament a la paleografia, intervé també la diplomàtica, disciplina que estudia l’estructura i la composició d’un text. D’aquesta manera, depenent de la tipologia del document davant el qual ens trobem, podem conèixer per avançat en quina part hem de buscar una determinada informació. Així sabem que la data i el notari del document normalment es situaran al final del text, mentre que per exemple si estem davant d’una venda, els actors que hi actuen com a comprador i venedor estaran en les primeres línies. Igualment, coneixem com hi ha un esquema i una pauta fixa a l’hora d’iniciar un text, normalment amb una invocació o una notificació, i que en el cos del document hi trobarem una sèrie de clàusules, escollides d’entre un conjunt, segons la tipologia i natura del text, que ens donaran més informació o que s’utilitzaran per atorgar major validesa, sent diferents, per tant, aquelles utilitzades en un testament, en uns capítols matrimonials o en una butlla papal.
És també indispensable conèixer els diferents sistemes de datació, ja que en cas contrari podem caure en errors a l’hora de saber quan va ser fet un document. En primer lloc, perquè des d’època clàssica fins a ja entrada l’edat moderna els dies del mes estan articulats seguint les calendes, les nones i els idus. Per altra banda també trobem diverses formes de datació dels anys, com ara seguint l’Era Cristiana, segons l’any de l’Encarnació del Senyor, o l’any de la Nativitat de Déu, fent que hagi de ser el mateix lector el qui, coneixent el funcionament de cada un d’aquests sistemes, pugui traslladar i adaptar la data que consta en el document al nostre calendari.
Evolucions de l’escriptura
Amb la caiguda de l’època clàssica, els territoris van guanyar independència i van seguir, en tots els aspectes, el seu propi camí. Pel que fa a l’escriptura, en la Península, la primera tipologia pròpia que trobem és la lletra visigòtica. Començant a trobar-la present des del segle V, anirà configurant-se i evolucionant, i s’utilitzarà fins al segle X, si bé en algunes parts de la geografia, sobretot en aquelles zones més aïllades, encara se’n poden trobar rastres fins ben entrat el segle XII. Entrant en les seves característiques, dues de les seves lletres que es consideren paradigmàtiques són la “a”, que prendrà una forma oberta per la part superior, i la “t”, que serà baixa, i es tancarà amb un traç arrodonit per l’esquerra.
A partir del segle IX, arran de la voluntat de Carlemany d’unificar el seu imperi, s’estén també un sistema d’escriptura propi i unitari per tot el territori, l’anomenada escriptura carolíngia o carolina. La seva particularitat serà les formes arrodonides i el traçat clar de les lletres i les paraules, sent l’estil escripturari que es reprendrà més endavant, inspirant el sistema actual, i s’utilitzarà fins al segle XII.
En plena Edat Mitjana, sorgeix l’escriptura gòtica, amb algunes variacions pròpies depenent de la zona en què ens situem. En trobar-nos en un moment històric en el qual l’ús i la pràctica de l’escriptura s’ha difós notablement en la societat, la redacció de documents serà un hàbit quotidià, amb un gran increment de la seva producció, que portarà que aquest tipus d’escriptura es caracteritzi per ser sovint cursiu i amb uns traços ràpids, celeritat que portarà consegüentment a un augment de l’ús d’abreviatures.
A partir del segle XV i sobretot amb l’entrada a l’Edat Moderna, la divergència de l’escriptura en els territoris de la Península serà completament diferent. Per una banda, a la Corona d’Aragó arriba la influència italiana de l’escriptura humanística, que retornarà a la claredat de l’anterior carolíngia i serà el sistema que, amb l’evolució al llarg dels segles, utilitzem en l’actualitat. Per altra banda, en la Corona de Castella neix ja a finals del segle XIV l’escriptura cortesana, utilitzada per la cancelleria reial, amb formes molt arrodonides i lligades, amb bucles i volutes fins i tot en les abreviatures, que a les acaballes del segle XV s’exagerarà més fins a ser l’escriptura processal, cursiva i lligada fins al punt d’estar completament encadenades les lletres. No serà fins a la segona meitat del segle XVII quan finalment també s’hi instaurarà l’escriptura humanística, unificant definitivament el sistema escripturari.
Hem de tenir present que igual que tots els esdeveniments, els canvis no es produeixen d’un dia per l’altre, i que existeixen moments de traspàs d’un sistema a un altre on poden estar convivint dos tipus d’escriptura diferents, com podria passar per exemple en l’actualitat amb la font predominant a l’hora d’utilitzar un processador de text, seguint la tendència generalitzada. És per això que podem trobar ocasions en què en un punt del territori s’utilitzi un tipus de lletra diferent del que s’està utilitzant en un altre indret, i encara alguna zona on s’utilitzi un híbrid, una mescla, entre les dues tipologies que conviuen en un mateix moment.
També serà habitual que d’un mateix tipus d’escriptura n’hi hagi petites variacions i especificitats depenent de la zona geogràfica on ens trobem, de la mateixa manera com també hi haurà diferències entre els escrits sobre un full solt, que seran documents fets amb més rapidesa i que, per tant, utilitzaran una escriptura més cursiva, i els escrits en llibres, que per la seva rigorositat i solemnitat utilitzaran unes grafies més arrodonides, fetes amb cura i de manera més pausada.
La pràctica
Tractant-se d’una ciència tan pràctica, per aprendre i millorar en la paleografia l’única manera possible és precisament la pràctica i la lectura de documents. Avui en dia tothom pot consultar la documentació històrica, tant de la manera tradicional acudint presencialment a biblioteques i arxius públics, com accedint a repositoris digitals, com la Biblioteca Nacional de Catalunya, la Biblioteca Nacional d’Espanya o el Portal d’Arxius Espanyols des d’on es poden fer cerques en els seus fons d’una determinada temàtica, d’un autor o d’una època històrica concreta.
Les opcions i els elements per la investigació que ens brinden les fonts són múltiples i diverses. D’aquesta manera podem consultar tant llibres de baptismes, casaments i defuncions per realitzar estudis sobre la nostra pròpia genealogia, com el Regiment de preservació de pestilència, un tractat fet pel metge Jaume d’Agramunt el 1348 per tal de prevenir la població davant l’arribada de la pesta negra, o una carta escrita pel mateix Greco sobre la realització de les decoracions de la capella Oballe. Remarcant-ne l’ús més enllà de la pròpia història, retornant als diversos àmbits en els quals es pot aplicar la paleografia, aquesta ens pot permetre poder llegir els manuscrits originals dels poemes d’Ausiàs March o les inscripcions en els frescos medievals del refectori de l’Almoina de Lleida. I si juntament amb la paleografia apliquem l’epigrafia, és a dir, l’estudi d’aquestes escriptures, però només aquelles presents sobre materials durs, encara ampliem més l’abast que podem tenir, llegint làpides funeràries romanes, o les llegendes presents en les monedes encunyades per Alfons el Benigne.
Per saber-ne més
CAPPELLI, Adriano. Dizionario di abreviature latine ed italiane usate nelle carte e codici spezialmente nel Medioevo. Milà: Hoepli, 1899
GALENDE DÍAZ, Juan Carlos, CABEZAS FONTANILLA, Susana, ÁVILA SEOANE, Nicolás. Paleografía y escritura hispánica. Madrid: Síntesis, 2016
MARÍN MARTÍNEZ, Tomás. Paleografía y Diplomática. Madrid: UNED, 1982
MILLARES CARLO, Agustín. Tratado de Paleografía española. Madrid: Librería General de Victoriano Suárez, 1932
PUIG i USTRELL, Pere. Els pergamins documentals: naturalesa, tractament arxivístic i contingut diplomàtic. Barcelona: Departament de Cultura, 1995
RIESCO TERRERO, Ángel. Introducción a la Paleografía y Diplomática General. Madrid: Síntesis, 1999
