Imatge de portada: fusselatge d’un avió Albatross D.III capturat. Font: Wikimedia Commons (Domini Públic).
Im Westen nichts Neues (Edward Berger, 2022) ha estat una de les propostes cinematogràfiques més celebrades de l’any 2022, un èxit comercial per a la plataforma de subscripció Netflix i la gran revelació a la 76a edició dels Premis BAFTA britànics del 2023. Es tracta d’una nova adaptació cinematogràfica de la novel·la antibel·licista d’Erich Maria Remarque (1929), una obra que integrava temes com la camaraderia dels homes al front, els dubtes morals al voltant de la guerra, la coacció estatal i militar, o l’arravatament de la innocència i de l’esperança de la mà dels horrors de la guerra.
Publicada a l’Alemanya de Weimar en el període d’entreguerres, la novel·la va ser un èxit certament incòmode per alguns sectors de l’oficialitat i de la ciutadania dels països bel·ligerants, però per d’altres l’obra va revelar-se comuna denúncia agosarada de la realitat de qualsevol guerra i d’una voràgine col·lectiva induïda per la manipulació i l’exacerbació de les emocions que no s’havia de tornar a repetir. La novel·la va ser immediatament duta a la pantalla de cinema de la mà de Lewis Milestone l’any 1930, aconseguint aquella primera adaptació 2 Premis Òscar i esdevenint des d’aleshores una referència obligada del cinema antibel·licista i del cinema de recreació sobre la Primera Guerra Mundial. L’any 1979 Delbert Mann va realitzar un remake de la pel·lícula, i l’any 2022 s’ha recuperat l’obra essent aquesta última versió, aparentment, la de major èxit, ja que ha aconseguit l’escalf de gran part de crítica i de públic.
Aquesta darrera versió de Im Westen nichts Neues no marca distàncies respecte les línies generals del material original: tracta de l’allistament entusiasta del jove Paul Bäumer juntament amb d’altres companys patriotes alemanys, que es troben amb la crua realitat de la guerra al front occidental, i com evolucionen des de l’entusiasme inicial a l’horror. Aquest relat de vida i de mort compta amb un esforç extraordinari de producció, i aconsegueix una recreació veritablement espectacular dels camps de batalla durant la Primera Guerra Mundial al front occidental. No obstant, malgrat l’espectacle visual i l’ambientació superba, la pel·lícula presenta alguns errors des del punt de vista històric que a continuació resseguirem.
En primer lloc, ens trobem amb una incongruència històrica des d’un primer moment. La pel·lícula s’inicia amb un retrat de l’eufòria patriòtica i la visió salutífera de la guerra que molts joves tenien: els joves alemanys, colpits per les paraules dels militars i pel clima social, s’allisten i es mobilitzen amb entusiasme i crits de joia. No obstant, hom pot advertir una incongruència, ja que si bé aquesta escena seria ben plausible l’estiu del 1914, quan es preveia una campanya curta i exitosa, la pel·lícula se situa a finals de la guerra, entre 1917 i 1918, quan després de diversos anys de conflicte tota la ciutadania coneixia la duresa, el perill i les condicions d’una guerra, i tot entusiasme s’havia diluït.
A l’alçada dels anys 1917 i 1918 molts dels nous reclutes s’allistaven per obligació o per pressió social (hom pot recordar, en el bàndol contrari, les plomes blanques que algunes noies angleses col·locaven a joves per assenyalar-los i humiliar-los públicament per no ser lluitant a les trinxeres), de manera que no es creïble, des del punt de vista històric, l’ambient extremadament eufòric i optimista en el que s’allisten Paul Bäumer i els seus companys al començament de la pel·lícula.
D’altra banda, en una seqüència de la pel·lícula es veu com el protagonista, el jove de 17 anys Paul Bäumer, és inscrit al 78è Regiment d’Infanteria de Reserva del Reichsheer de l’Imperi Alemany. Aquest regiment format a les acaballes del 1914 es va batre efectivament al front occidental (malgrat que en els primers anys de guerra va estar situat al front oriental i va destacar en la segona batalla dels Llacs Masurians, a la Prússia Oriental).
La pel·lícula aborda amb molta exhaustivitat la procedència dels efectius d’aquest regiment, així com es constata un elevat grau de rigor en els uniformes entregats als combatents alemanys; hom pot observar, fins i tot, l’encert de la pel·lícula en mostrar, de manera força excepcional en el conjunt del cinema bèl·lic, una realitat com era la reutilització dels uniformes de combatents morts, que sovint eren rentats per eliminar les taques de sang i eren aprofitats per un nou soldat a fi de reduir les despeses en comandes tèxtils i pal·liar l’escassetat de llana, molta de la qual s’havia d’importar majoritariament des de països neutrals.
No obstant això, a despit de detalls tan encertats respecte els uniformes, també s’evidencia un error relativament menor: al llarg de la pel·lícula es veuen unes plaques metàl·liques identificatives emprades pels soldats, fàcilment separables en dues meitats per la part central, cadascuna de les quals tenen gravades les dades del soldat per tal de poder entregar la placa a familiars sense que l’altra meitat amb les dades identificatives del soldat se separin del cos del combatent mort. Certament, només alguns regiments van emprar plaques metàl·liques amb aquest disseny, i lluny de poder partir la placa en dues meitats, les plaques que els soldats duien penjades al coll acostumaven a ser consistents i difícilment desmuntables, per tal d’evitar que es poguessin trencar o perdre.
Seguint el desenvolupament de la cinta, hom pot veure l’escena de l’arribada de Bäumer i els seus companys a les trinxeres, la qual cosa els suposa una primera trobada amb la realitat de la guerra, que no era com l’esperaven. En línies generals, Im Westen nichts Neues, tal i com van fer clàssics del gènere com Paths of Glory (Stanley Kubrick, 1957), recrea amb encert les miserables condicions de vida a les trinxeres, amb estructures precàries muntades amb fustes guerxades, amb l’amuntegament d’homes, una esgarrifosa quantitat de rates, etc. Malgrat això, de voltes la pel·lícula ofereix una imatge excessivament plàcida de la vida a les trinxeres, amb espais de temps lliure suficients per dormir, menjar i fer un xic de tabola; encara menys verídica pot resultar aquesta imatge en el període en el que se situa l’acció del film, ja que a les darreres fases del conflicte sí que es va aconseguir avançar i moure sensiblement les línies del front.
Això implicava que els combatents havien de cavar noves trinxeres, col·locar filats o redoblar els esforços de patrulla, la qual cosa comportava un dia a dia menys laxque en d’altres moments anteriors de la guerra i impossibilitava els moments de tranquil·litat, dels quals gaudeixen esporàdicamentels personatges de la pel·lícula. Però, a més, també en relació a la recreació de la vida a les trinxeres, cal dir que les trinxeres alemanyes que apareixen a Im Westen nichts Neues no són fidedignes, ja que a diferència de les trinxeres aliades, les trinxeres alemanyes acostumaven a ser construccions subterrànies molt ben dissenyades i segures, amb galeries amb cablejat ben distribuït, amb parets més sòlides amb carreus de pedra, una distribució més sofisticada, etc. Si bé és cert que no totes les trinxeres traçades i cavades per l’Exèrcit Imperial Alemany comptaven amb tal grau de sofisticació, existia una abismal diferència entre les trinxeres alemanyes i les franceses, molt més precàries: aquest contrast sí que es pot veure, per exemple, a la pel·lícula 1917 (Sam Mendes, 2019).
Al marge de la recreació dels espais de combat pròpiament dits, Im Westen nichts Neues ofereix una recreació prou detallada de la firma de l’armistici al bosc de Compiègne, que va posar fi a les accions de guerra el dia 11 de novembre del 1918. Aquell armistici va ser firmat per una delegació alemanya encapçalada pel diputat catòlic i centrista Matthias Erzberger (1875-1921), qui defensava la negociació i la fi de les ambicions territorials del Kaiserreich. Aquest personatge històric apareix a la pel·lícula, interpretat per l’actor Daniel Brühl, però la seva representació cinematogràfica és la d’un home de profunds ideals pacifistes que anteposa la idea de salvar vides a l’orgull nacional alemany.
Cal dir que Erzberger va recolzar la guerra en un primer moment de manera entusiasta, arribant a escriure un memoràndum en el qual recolzava l’annexió de Bèlgica i d’altres territoris al Reich, i fins i tot va tenir responsabilitats polítiques ocupant-se de difondre propaganda sobre l’Exèrcit alemany a l’estranger, relacionant-se amb grups catòlics a l’estranger i assumint encàrrecs diplomàtics estratègics. Certament Erzberger, un polític respectat pels socialdemòcrates alemanys i amb un gran sentit de l’oportunisme polític, va anar matisant i canviant la seva postura sobre la continuïtatde la guerra, però en tot cas el personatge colpit per la guerra des d’una sensibilitat pacifista fèrria que retrata la pel·lícula no acaba de plasmar bé el personatge real, camuflantel seu passat bel·licista.
Igualment, en la recreació de les tenses converses entre la delegació alemanya encapçalada per Erzberger i l’aliada amb el mariscal francès Ferdinand Foch al capdavant, la pel·lícula indueix a algunes confusions al voltant de les condicions imposades a l’Alemanya rendida, ja que algunes d’elles es van establir al Tractat de Versalles (28 de juny de 1919).
Per últim, la pel·lícula culmina amb un tram final colpidor i d’un gran efectisme narratiu: malgrat la firma de l’armistici, fins a la seva entrada en vigor a les 11 del matí es mantenen les hostilitats, i un general mogut per l’orgull obliga la tropa a avançar posicions i combatre malgrat estar ja tot perdut, trobant el jove Paul Bäumer la mort fatídicament poc abans de la fi de la guerra. En aquest punt, aquesta escena és perfectament vàlida des del punt de vista històric, ja que el dia 11 de novembre del 1918 es van mantenir els combats i els intents de prendre posicions a l’enemic: de fet, es calcula que 10.944 soldats van resultar ferits aquell darrer dia de combats abans de les 11 del matí, dels quals van morir 2.738. Molts generals van donar ordre de mantenir el foc, com ara el general nord-americà John J. Pershing, i de fet el darrer mort en combat de la Primera Guerra Mundial va ser el també nord-americà Henry Gunther, quan faltava només un minut per la fi del foc.
Com es pot observar, malgrat ser una producció cinematogràfica brillant en línies generals pel que fa a la recreació de la Primera Guerra Mundial, la pel·lícula no està exempta d’algunes petites incongruències històriques, lligades especialment a inexactituds temporals. Tanmateix, i malgrat que a nivell narratiu pot deixar indiferent, Im Westen nichts Neues és una pel·lícula que plasma la Gran Guerra de manera envolupant i que apropa l’espectador el drama humà de la guerra amb una habilitat extraordinària per traslladar la seva futilesa.
