Gènere, masculinitats i feminitats en la Dictadura de Miguel Primo de Rivera

Fotografia de portada: Visita del general Miguel Primo de Rivera a una localitat l’any 1928. Font: Wikimedia Commons – Domini públic

Els inicis del canvi

L’evocació del règim autoritari, corporatiu i nacionalista de Miguel Primo de Rivera trau a col·lació moltes de les tensions, fractures i transformacions que el món europeu estava experimentant en els rumbs de la primera dècada del segle XX, acabada la Gran Guerra, i els inicis dels anys vint quan, després d’un avenç general del parlamentarisme i constitucionalisme liberal, una part gens menyspreable dels Estats lliscaven cap a règims autoritaris, tradicionalistes, corporativistes, integralistes, antiliberals o feixistes.

Entre aquestes mutacions, l’ordre de gènere i els contorns i el contingut de les masculinitats i feminitats van adquirir un protagonisme notori. A Espanya, a la fi dels anys deu, es va gestar i es va desenvolupar una campanya de desprestigi de, en un altre temps l’admirada i popular figura del “Don Juan” entre la població masculina. Aquest estava caracteritzat per una llibertat sense frens ni culpa i es trobava desembarassat de les seues responsabilitats paternals en el cas que n’hi haguera. Tampoc no contraia cap deure o contraprestació envers les dones amb les quals es topava en les seues peripècies de tints a vegades melodramàtics. A aquesta figura se li atribuïa gran part de les dissorts per les quals estava travessant la pàtria a més d’alçar grans malestars entre amplis sectors de dones.

Aquesta tessitura històrica s’emplaçava, a més, en un moment en el qual el feminisme va començar a entrar en una nova i revigoritzada etapa. En aquell moment, es comencen a qüestionar les desigualtats legals entre homes i dones, així com a denunciar els aspectes més lesius de l’ordre de gènere després d’una guerra mundial on les activitats dutes a terme per elles, en absència dels homes, feia cada vegada més difícil la justificació de la inferioritat biològica i natural de les dones.

Així mateix, les transformacions i els avenços en l’estructura industrial de països neutrals com ara Espanya i els repunts inflacionistes van conduir a migracions internes des del camp cap als centres urbans-industrials, també entre la població femenina, amb una major presència en l’esfera pública i adquirint uns rols que es distanciaven del cànon del «àngel de la llar». Aquest temps, al que se li ha d’afegir una major difusió de la figura de la dona moderna —encarnada en la figura  d’algunes actrius de Hollywood de l’època com Greta Garbo— o l’increment de la visibilitat i les reflexiones entorn a ella, de l’homosexualitat i de dissidències de l’estructura sexe-gènere, es va percebre com un context de caos, desordre i disgregació dels valors, pràctiques i costums que havien caracteritzat la nació i la raça espanyola. I van clamar i es van mobilitzar pel seu reajustament, retorn o adaptació al vertader ser nacional.

A Espanya, el «remei» es va canalitzar a través d’un colp d’Estat executat pel general Miguel Primo de Rivera, a partir del qual s’instaurà una dictadura de tipus autoritari, corporativa i nacionalista. En aquest context,  el desenvolupament d’una política de gènere posarà límit al que era vist per molts, especialment en els corrents de la dreta política, com una situació insostenible. Aquesta política de gènere va quedar latent des d’un principi, quan en el manifest justificatiu del colp d’Estat, Miguel Primo de Rivera afirmava amb rotunditat que es tractava d’un «movimento de hombres», on «quien no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón»; tota una declaració d’intencions.

Així, van entrar en pugna diverses maneres de comprendre eixa masculinitat que havia de caracteritzar no només el règim, sinó a la mateixa nació espanyola. De la seua letargia respecte a altres nacions europees es responsabilitzava, entre altres vicissituds, a l’estat en el qual havia quedat sumida la masculinitat dels espanyols des de 1898; un judici que es trobava escampat entre la intel·lectualitat, els moviments polítics —en diversos graus d’intensitat— i entre una part de l’estament militar. No obstant això, en eixe procés per trobar una eixida a les pertorbacions de l’ordre de gènere tradicional i a la crisi de masculinitat, la dona i la feminitat van ser també afectades i no de manera trivial, quant al seu significat i la seua labor respecte de la nació i la societat espanyola.

La construcció d’una nova masculinitat per a un nou país

Centrant-nos en la masculinitat, entre els propòsits primorriveristes estava el de la rehabilitació d’un pretès model de masculinitat que s’havia esfumat en l’esdevenir dels avatars històrics. Per a això, Primo de Rivera es va servir, sobretot, dels preceptes assentats en la moral i la ideologia catòlica i de la imatge enyorada del gentilhome o cavaller espanyol. D’aquesta manera, aspirava a derrotar eixa imatge de l’espanyol vist com un ser improductiu, atrapat en les arpes de la vagància, amb un sentit del deshonor en desacord als nous temps, disposat a la batussa, materialista, blasfem, proferidor de floretes obscenes i humiliants per a les dones o alcohòlic —una preocupació general europea com a resultat de l’extensió de les teories higienistes i que, de pas, servia per a llançar una visió i política estigmatitzant sobre la classe obrera. Així, el nou home espanyol havia de ser un cavaller, la floreta havia de convertir-se en la galanteria regida per unes normes de cortesia abandonades, la sexualitat exaltada —únicament heterosexual— havia d’estar sotmesa al control de la raó, el catolicisme havia de formar part dels valors pels quals regia el seu comportament i el seu pensament, el patriotisme i l’amor a la nació havien de figurar entre els seus més alts estàndards, així com el seu sentit ciutadà envers el règim garantint l’ordre i control de la societat.

A aquest efecte, la Dictadura es fa servir de diversos recursos per a intentar propagar i imposar aquest ideal de masculinitat: a través de la introducció de diverses lleis en els codis legals, com la prohibició de la floreta, usant casos judicials com a instruments per a donar exemplaritat i servir d’advertiment al conjunt social mitjançant el ressò que rebia en la premsa, per mitjà del control de l’ensenyament o recorrent al Somatén. Aquest últim era entès com un grup ciutadà  parapolicial armat i amb marge d’actuació concedit per l’Estat per a, a més de  la coerció del moviment obrer i els seus mètodes de lluita, controlar la moralitat i els costums. En altres paraules, per al manteniment dels homes i les dones dins dels marges que es consideraven adequats per a la masculinitat i la feminitat respectivament. S’evitava també, d’aquesta forma, una alteració en les relacions de gènere.

Aquesta masculinitat, no obstant això, no va ser assumida per la globalitat d’una societat d’un Estat-nació. Com tampoc ho poguera haver sigut una altra formulació de masculinitat per, almenys, dos motius fonamentals. El primer d’ells perquè per a una definició de masculinitat es necessita de l’ús de «alteritats», de subjectes que es defineixen per contrast, tot allò que un mateix no és: així, una masculinitat es concreta per oposició a altres masculinitats i també respecte a una, o unes, feminitats. I, el segon d’ells, perquè un consens absolut resulta quimèric, més si es pretén imposar a través de mitjans coercitius: les fissures, transgressions i respostes a eixa masculinitat que pretén mostrar-se i imposar-se com a hegemònica no tarden a emergir i entrar en lliça. Aquest va ser el cas, per exemple, de la masculinitat alternativa i contestatària de l’home feble en el context de la guerra colonial al Marroc, especialment entre socialistes i anarquistes, que implicava al seu torn el rebuig al projecte colonial i de nació que intentava teixir el règim primoriverista.

La imaginació de la dona primoriverista: entre la novetat i la contradicció

Però els intents per revertir el clima decadent en el qual se sentia la masculinitat espanyola i les angoixes provocades pels lliscaments de l’ordre de gènere no només van afectar els homes: les dones i la seua feminitat van ocupar un paper decisiu i central en la Dictadura. Això s’entén també si considerem la Dictadura de Primo de Rivera no únicament des de les especificitats concretes del context espanyol i com a resultat atzarós dels avatars polítics peninsulars sinó des de la globalitat dels corrents polítics i de pensament europeus des de finals del segle XIX i principis del XX.

D’aquesta manera, s’entén com es va observar la dona, particularment la dona rural, com un actor decisiu en el procés de regeneració patriòtic. I és que, des de finals del segle XIX havia començat a emergir un discurs, entre el tradicionalisme, que elevava la dona com el baluard contra els efectes de la modernitat, entesos com a nocius, reducte des del qual propiciar la regeneració de la raça i de la nació.  La dona —especialment la provenent del món rural— seguidora incondicional del catolicisme havia d’actuar de noses a les amenaces de l’ordre de gènere com era la influència de la «dona moderna» o enfront de la vilesa de corrents «disgregadors» de l’ordre socioeconòmic com el socialisme, l’anarquisme o, amb posterioritat, el comunisme.

Una visió idíl·lica, enyorada i romàntica del món rural (patriarcal, interclassista, tradicional)  va servir com un dels basaments per a la palingenèsia primorriverista, la ficció de creure inaugurar una època radicalment distinta, on suposadament es mantindria un harmoniós i clar ordre de gènere, on la dona atresorava els atributs més preuats per a l’avenir de la nació. En aquest sentit, no és d’estranyar que la funció reproductora de les dones cobrara una especial força en els nous discursos: a aquesta i a la maternitat, amb un rol social de primer ordre, quedaven lligades les esperances de regeneració de la nació.

Així, el règim va desplegar una sèrie d’accions destinades a instruir a les dones en aquesta funció, molt especialment aquelles relacionades amb l’educació on l’associacionisme catòlic va tindre una labor significativa. Aquesta instrucció estava basada en continguts relacionats amb la fe catòlica i l’economia domèstica, fonamentalment. No es va tindre el propòsit d’una alfabetització de la dona rural sinó una sort d’ensinistrament de la dona en l’ordre de gènere patriarcal i rural amb la pretensió, d’una banda, de frenar els moviments migratoris de les dones cap a la ciutat i, per un altre, de contindre la seua politització en mans d’organitzacions del moviment obrer. És per això que s’insistia en el paper protagonista de la dona com a cuidadora de la família, al seu torn base de la nació, i del seu benestar; incorporant, com a màxim, alguns coneixements relacionats amb determinades activitats del món agrícola, sempre respectant una cristal·lina divisió sexual del treball.

Malgrat tot, i encara que es pretenguera difondre entre la societat espanyola aquesta idea de dona subjecta a una divisió patriarcal en totes les esferes, la importància de la qual se li va dotar per part de la Dictadura en el projecte de regeneració nacional en realitat les va habilitar i va legitimar per a l’adquisició d’un major protagonisme públic i polític. Tot i que aquesta situació va suscitar malestar i friccions per a alguns sectors socials i polítics, la Dictadura va permetre l’accés de la dona —membre de les elits i els sectors que recolzaven el règim— a la política per primera vegada en determinades circumstàncies, en allò local i en l’Assemblea Nacional Consultiva, sempre en percentatge minoritari respecte als homes, encara que no menys significatiu per això. 

Aquesta inclusió també va estar sotmesa a una divisió sexual dels objectius de la participació política perquè aquesta s’entenia com una extensió de les funcions que caracteritzava la feminitat la qual va intentar implantar el projecte primorriverista: la presència d’homes i dones en la política tenien finalitats diferents. Així, l’àmbit polític en el que es van moure algunes dones s’apreciava com un espai apte per a elles sempre que fora des de no tant la inferioritat femenina com la diferència i la complementarietat dels sexes. En altres paraules, biològicament no es considerava a la dona com un ser inferior a l’home sinó com un ser distint amb característiques i finalitats pròpies de la seua naturalesa que es complementaven amb les de l’home- tot i que en el fons, amb un plantejament diferent, suposava continuar legitimant la posició subalterna de la dona. D’aquesta manera es comprenia, per exemple, la política local com un context adequat per a una participació femenina mentre era un lloc on havia de desplegar-se activitats de cura, com en la família.

Aquesta no va ser l’única tensió i/o contradicció entre la projecció d’uns determinats models de masculinitat i feminitat i els seus efectes. Així, la doble moral, aquella que imposava un rigorisme categòric a la dona i concedia àmplies prerrogatives als homes, que havia sigut criticada àmpliament des dels sectors catòlics i eclesiàstics, no va desaparèixer. Si bé el règim es va recolzar en el catolicisme per a la construcció dels contorns d’una masculinitat i una feminitat nacional, això no va ser un impediment perquè, en termes generals, la doble moral continuara regint l’ordre de gènere. De fet i no en va, Miguel Primo de Rivera va ser un bon exemple d’aquesta doble moral, rebent crítiques com les de Miguel de Unamuno.

Balanç

Per a finalitzar, cal dir que amb el passar dels anys la Dictadura va ser cada vegada més impopular i el projecte de nacionalització —i també de configuració de la masculinitat, la feminitat i l’ordre de gènere— va patir contestació, especialment des de les cultures polítiques del republicanisme, el socialisme, el comunisme o l’anarquisme. Ara bé, no per això s’ha de menysvalorar la Dictadura quant a les implicacions i la influència que va tindre, en la seua «longue durée», en el desenvolupament del pensament de l’extrema dreta espanyola i en la posterior Dictadura de Franco. De fet, entre l’extrema dreta o el feixisme espanyol estava estesa la idea de què la Dictadura de Primo de Rivera va ser un antecedent del que després seria el Nou Estat feixistitzat de Franco. Un assaig que, consideraven, va ser imperfecte, en part, per l’excés de liberalisme en la direcció primorriverista. No és d’estranyar, en aquest sentit, que una part gens menyspreables d’alts càrrecs de la Dictadura de Primo de Rivera es reciclaren en les files del franquisme. 

No obstant això, pel que fa a la masculinitat i la feminitat cal dir que les continuïtats —tot i que hi hagué també importants ruptures— s’observen, sobretot, amb la masculinitat. Aspectes com un exaltat patriotisme i una lleialtat absoluta amb la nació espanyola, la fe catòlica, la preeminència de l’home com a sostenidor econòmic i autoritat principal de la família o l’exaltació de la figura del monjo-soldat —com també va ocórrer en el context colonial dels anys vint— són alguns dels aspectes comuns entre la masculinitat primoriverista i franquista. En canvi, la feminitat va patir importants modificacions, configurant-se d’una manera més restrictiva i, de fet, tallant algunes de les vies que, tot i classistes i elitistes, havien permès a la dona la participació en el món de la política.

Per saber-ne més:

ARESTI, Nerea. Masculinidades en tela de juicio. Hombres y género en el primer tercio del siglo XX. Madrid: Cátedra, 2010.

GEMMA, Torres. La virilitat d’Espanya a l’Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc (1880-1927). Catarroja: Afers, 2020.

ORTEGA LÓPEZ, María Teresa (ed.). Mujeres, género y nación en la Dictadura de Miguel Primo de Rivera. Madrid: Sílex, 2022.

QUIROGA FERNÁNDEZ DE SOTO, Alejandro. Haciendo españoles. La nacionalización de las masas en la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2008.