Imatge de portada: Entrevista a Blanca Garcia-Oliver. Font: Ab Origine
1. Quina era la situació del valencià durant el règim franquista? Com l’utilitza i com la percep el règim?
La instauració del règim franquista suposa un tall radical en la història de la llengua catalana: un moment fundacional en negatiu, fins al punt que s’ha arribat a caracteritzar 1939 com una mena d’“any zero” per a la cultura catalana, en el sentit d’una interrupció abrupta i violenta dels seus mecanismes de continuïtat.
El projecte del règim no deixa marge a l’ambigüitat. La voluntat d’uniformització lingüística es tradueix en la proscripció del català de tots els àmbits de visibilitat i de prestigi que d’alguna manera s’havien previst en els fràgils anys de la República Espanyola, des de l’escola fins a l’administració, passant pels mitjans i la producció cultural. Aquesta exclusió respon a una lògica que va més enllà de la política lingüística i s’inscriu en un intent de desarticulació d’un sistema cultural percebut com a problemàtic per al projecte nacional espanyol.
En aquest sentit, es pot parlar amb certa legitimitat d’un procés de caràcter gairebé “genocida” en termes culturals i lingüístics. No perquè la llengua desaparega, sinó perquè es pretén desposseir-la de totes les condicions que en fan possible la reproducció com a llengua viva. L’exili massiu d’intel·lectuals, la censura sistemàtica, la violència als carrers i la clandestinitat forçada generen una situació d’orfandat que condicionen profundament els usos socials de la llengua en les dècades posteriors.
Al País Valencià, per tant, la llengua queda relegada a usos informals, sovint associat als espais de les classes populars, mentre es consolida una jerarquia lingüística que marcarà les actituds dels parlants durant generacions. Allò que sobreviu ho fa gràcies a mecanismes de resistència dispersos i sovint precaris, (però sort que hi van ser). La cultura es reorganitza des de l’exili i des de la clandestinitat, intentant mantenir algun fil de continuïtat entre el món anterior a la guerra i el que vindrà després. Aquesta persistència, tanmateix, no pot evitar que el franquisme deixe una empremta duradora en la percepció social en la psicologia i autoestima dels parlants i en les possibilitats de desenvolupament de la llengua.
2. Quines transformacions pateix la llengua amb l’arribada de la transició? Es produeix un canvi de percepció?
L’arribada de la democràcia obri, en aparença, una finestra d’oportunitat per a la recuperació del valencià i del conjunt de la llengua catalana. La llengua retorna a l’escola, a l’administració i als mitjans, i es dota d’un marc legal que, almenys formalment, en reconeix els drets. Ara bé, aquest procés s’ha d’entendre més com una reconstrucció precària que com una normalització plena.
El punt de partida no és neutre. La societat que entra en la transició ha interioritzat dècades de subordinació lingüística i presenta una clara asimetria en els usos i en les percepcions. El valencià reapareix en l’espai públic, però ho fa amb una càrrega simbòlica considerable i enmig d’un camp de forces ja tensionat.
Joan Fuster, sempre amb la precisió esmolada, ho conceptualitza com l’“inevitable desencís”. Les expectatives de canvi profund, tant en termes culturals com nacionals, topen amb els límits d’una Constitució rígida i gens comprensiva amb les realitats nacionals “perifèriques” i secularment postergades. El nou marc democràtic lluny de resoldre les qüestions de fons, les desplaça o les reformula en termes menys incòmodes.
En el cas valencià, el “desencís” es concreta en diversos fronts. D’una banda, la institucionalització de la llengua no va acompanyada d’una transformació equivalent en els usos socials ni una aposta per revertir-los. De l’altra, els debats sobre la identitat lingüística —la denominació, la unitat, la normativa— irrompen amb força en l’espai públic. És així com l’Estat converteix allò que hauria pogut ser un procés de consolidació en un escenari de disputa constant. L’operació, en aquest cas, no deixa de perdre de vista el perill que suposava per a l’estat la unitat cultural reconeguda dels Països Catalans. I, finalement, els valencians acabem pagant el preu més alt: perdem la unitat de la llengua, el nom del País, la bandera, l’himne i l’escola. En definitiva, una autonomia frustrada.
3. Quin paper jugarà el blaverisme en relació a la llengua i a la identitat valenciana?
El blaverisme no es pot entendre al marge del procés de transició política a l’Estat espanyol. La suposada transició democràtica va comportar, més que una ruptura, una operació de maquillatge en què les elits acomodades al franquisme van saber mudar la pell sense necessitat de canviar d’esquelet. L’obertura del meló autonòmic i de la qüestió nacional obligava a posicionar-se, i no tots estaven disposats a fer-ho en termes democràtics o, com a mínim, moderns.
Al País Valencià, la resposta va prendre la forma d’un regionalisme espanyol de manual, conservador, catòlic i folklorista, perfectament alineat amb aquella Espanya del Caudillo que es resistia a desaparéixer del tot. La proposta no aspirava a repensar el país, sinó a encapsular-lo en una versió domesticada, còmoda i, sobretot, inofensiva.
La pedra angular d’aquest dispositiu fou l’anticatalanisme. Més que una opinió, es configura com una eina de mobilització. La construcció d’un enemic extern —Catalunya— permetia, simultàniament, identificar un enemic intern: aquells sectors que, des de posicionaments progressistes o valencianistes, començaven a articular un discurs alternatiu. El fusterianisme, encara incipient però intel·lectualment sòlid, resultava particularment incòmode.
El mecanisme presenta paral·lelismes evidents amb altres formes de construcció de l’alteritat pròpies de moviments autoritaris. Es tracta d’estrangeritzar una part de la població pròpia, etiquetar-la i convertir-la en sospitosa. El terme “catalanista”, utilitzat de manera despectiva, acaba funcionant com una categoria paraigua que engloba esquerra, dissidència i qualsevol forma de pensament crític. No deixa de ser simptomàtic que, en un moment que es pretenia fundacionalment democràtic, l’adversari polític es definira en termes quasi ètnics.
És en aquest caldo de cultiu on emergeix allò que, amb una certa tendresa irònica, Fuster va batejar com el búnquer barraqueta. Un espai mental més que no institucional, on una part de les elits i dels opinadors locals —amb una obstinació digna de causes més nobles— es dedicaren a teoritzar una valencianitat acomplexada, defensada amb una passió que oscil·lava entre el zel doctrinal i una fixació gairebé voluptuosa per tot allò que sonara a català. Una obsessió que, com sol passar, de tant negar l’objecte, acabava delatant-ne una dependència difícil de dissimular.
A partir d’ací, el blaverisme desplega tot un repertori simbòlic orientat a trencar vincles amb el conjunt de territoris de parla catalana i ofrenar noves glòries a Espanya. La manipulació dels símbols, la disputa sobre la denominació del territori o els intents de fragmentació normativa responen a aquesta mateixa lògica. No es tracta tant de construir una alternativa sòlida com d’impedir que en cristal·litze una altra.
El recorregut del moviment confirma aquesta naturalesa reactiva. La combinació de demagògia, antiintel·lectualisme i apel·lació emocional acaba generant un marc mental que penetra en sectors amplis de la societat. La violència, en alguns moments, actua com a instrument de legitimació d’aquest discurs, especialment durant els anys més convulsos de la transició.
En definitiva, el blaverisme funciona com una resposta defensiva davant la possibilitat d’un valencianisme modern i articulat. El seu èxit no rau tant en la solidesa teòrica com en la capacitat de condicionar el debat públic i d’instal·lar una sèrie de sospites que, encara avui, continuen operant amb una eficàcia notable.
4. Creus que la llengua ha estat més present als moviments valencianistes o catalanistes en comparació amb altres moviments nacionalistes o regionalistes com el gallec o el basc? Quines diferències es poden detectar entre moviments valencianistes en relació amb la llengua com a element identitari?
El cas valencià adquireix una singularitat particular quan es posa en relació amb altres territoris de l’Estat que també han viscut processos de minorització lingüística. La diferència no rau tant en la intensitat de la repressió —que, amb matisos, fou generalitzada— com en la manera com es reconfigura el consens social posterior.
Al País Basc, per exemple, l’euskera aconsegueix consolidar-se com un element central de cohesió col·lectiva. Les discrepàncies existeixen, però rarament posen en qüestió la legitimitat de la llengua com a eix vertebrador. A Galícia, el gallec conviu amb tensions derivades de la diglòssia i de determinats prejudicis, però el debat no acostuma a derivar en una desautorització sistemàtica del marc lingüístic compartit.
Al País Valencià, en canvi, la llengua es veu atrapada en una mena de bucle autoreferencial. No només s’ha de normalitzar en termes d’ús, sinó que ha de justificar constantment la seua pròpia existència com a objecte legítim. La discussió sobre què és el valencià, com s’ha d’anomenar o a quin sistema lingüístic pertany esdevé, massa sovint, una condició prèvia a qualsevol altre debat. Una exigència que difícilment es planteja amb la mateixa insistència en altres contextos.
Aquesta situació genera un efecte particularment pervers. Mentre altres comunitats poden dedicar esforços a ampliar usos i consolidar polítiques lingüístiques, al País Valencià una part significativa de l’energia es consumeix en debats estèrils de caràcter fundacional. Com si cada generació haguera de començar de nou, revisant allò que en altres llocs ja es dona per assumit.
El resultat és una certa inestabilitat en la construcció d’un imaginari compartit. La llengua no acaba de funcionar com a punt de trobada, sinó com a línia de fractura latent.
5. Quines han sigut les conseqüències de la Batalla de València en la situació actual del valencià? Hi ha una fractura social entorn a la llengua o es genera una imatge exagerada del que realment és?
La “Batalla de València” és una etiqueta, com a mínim, enganyosa. Suggereix un enfrontament simètric entre dues parts en condicions equivalents, quan allò que es produeix, en realitat, s’acosta més a una dinàmica de persecució sostinguda contra determinats sectors socials i polítics. Parlar de “batalla” té alguna cosa de coartada semàntica, com si la violència haguera estat compartida de manera equilibrada.
Lluny de la narrativa pactista i pacífica que sovint s’ha difós, la transició espanyola estava profundament travessada per la tensió i la violència. Al País Valencià, es canalitza en forma d’una ofensiva dirigida contra el progressisme emergent, el valencianisme polític i cultural i, molt especialment, contra el pensament fusterià, que començava a articular una proposta moderna i incòmoda per a les estructures heretades.
Els episodis de violència no responen a una lògica espontània ni a una escalada entre iguals. Els atacs amb explosius contra Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, les agressions durant les mobilitzacions del 9 d’Octubre, els sabotatges a actes culturals o les accions contra espais com llibreries i entitats cíviques dibuixen un patró clar. L’objectiu era disciplinar, intimidar i, en última instància, delimitar els marges del que es podia pensar i dir en el nou escenari democràtic.
El paper de la impunitat resulta, ací, fonamental. La manca d’investigacions efectives i l’absència de responsabilitats penals en molts d’aquests casos no poden entendre’s com una negligència. Formen part d’un ecosistema en què els aparells de l’Estat mantenen continuïtats evidents amb el règim anterior. La transició, més que un tall net, es configura com un procés d’acomodació en què determinats actors conserven capacitat d’influència.
La persistència de la violència, encara que amb intensitat variable, i la reiterada impunitat indiquen la continuïtat de les dinàmiques. El cas de Guillem Agulló, és, sens dubte, una prolongació tràgica d’aquell clima. No és una anomalia, sinó una conseqüència extrema d’un ecosistema que havia normalitzat la deshumanització de l’adversari.
Així, més que una batalla, el que es produeix és un procés de contenció i desarticulació d’un projecte polític i cultural que resultava prometedor, engrescador, pioner i avantguardista. I, potser, el més rellevant no és només la violència exercida, sinó l’eficàcia amb què va aconseguir condicionar el marc mental i institucional del País Valencià fins a l’actualitat.
6. Quina és la situació actual del valencià? Com es pretén revertir aquesta situació des d’associacions com joves pel valencià o el correllengua agermanat?
Al País valencià, la situació actual del català és una paradoxa persistent. D’una banda, la llengua ha assolit un grau de reconeixement institucional impensable fa unes dècades. De l’altra, continua mostrant una fragilitat evident en els usos socials, especialment en aquells àmbits que realment determinen la vitalitat d’una llengua.
El desencaix no és fruit d’una anomalia puntual, sinó la conseqüència d’un recorregut històric que ha deixat pòsit. Una llengua que ha estat expulsada dels espais de prestigi, que ha hagut de reconstruir-se enmig de conflictes identitaris i que ha entrat en la modernitat sota sospita, difícilment pot normalitzar-se només per via legislativa. El problema no és tant de presència com de centralitat.
De fet, una part del discurs tradicional sobre la llengua continua atrapada en una lògica defensiva, gairebé patrimonial. Es parla del valencià com si fóra una peça fràgil, delicadament arqueològica, que cal conservar, amb una solemnitat que sovint el distancia de la vida quotidiana. I, mentrestant, la llengua es juga el futur en espais molt menys solemnes i bastant més decisius.
És ací on iniciatives com Joves pel Valencià o el Correllengua Agermanat introdueixen un desplaçament interessant. Sense grans proclames, posen l’accent en l’ús, en la comunitat i en la dimensió compartida de la llengua. La llengua deixa de ser un objecte de debat per convertir-se en una pràctica.
I potser això incomoda més del que sembla. Perquè una llengua que es parla amb normalitat ja no necessita ser discutida constantment. I això, en un país acostumat a teoritzar-la fins a l’extenuació, té un punt gairebé subversiu.
