Li agrada molt i, quan en parla, ho fa amb passió. I va mirant a l’entrevistadora i avisant-la: «podria enrotllar-me més, eh? Fa falta?». La Laura Miquel (Barcelona, 1990) gaudeix molt parlant del seu tema de recerca: la crisi financera de Barcelona durant la guerra civil catalana (1462 – 1472).
I és que, malgrat que no s’ensenyi massa a les escoles o que els historiadors no l’hagin tractat massa, el Principat s’enfonsà en una llarga guerra civil de deu anys entre el rei Joan II (1458-79), i les institucions catalanes. Durant una dècada, el municipi de Barcelona hagué d’encarar-se a una situació insòlita, sostenint una guerra contra el seu monarca i intentant fer front a les obligacions rutinàries que el govern d’una ciutat tenia. Això provocà l’inici (o la confirmació?) de la seva decadència.
Però abans de tot això, Barcelona també havia sigut l’escenari d’un experiment singular: la Taula de Canvi (1401), considerat el primer banc públic europeu. Un fet que demostra una gran vitalitat per part de la ciutat i que posa, ni que sigui una mica, en contradicció les tesis que asseveren que Barcelona estava en decadència des de principis del segle XV. Aquest organisme també tindria una gran importància a l’hora de finançar la ciutat en la seva guerra contra Joan II.
La Laura Miquel ens parla amb fascinació sobre la Taula de Canvi i la guerra civil catalana, dues peces essencials del gran trencaclosques que fou la Catalunya del segle XV.
Quina situació política, social i econòmica hi havia a Barcelona abans de la guerra civil catalana (1462-1472)? La situació econòmica correspon amb la visió de la historiografia que ha catalogat la Barcelona del segle XV com una ciutat dèbil arran de les conseqüències de les crisis del segle XIV?
En primer lloc, aclarir que el meu àmbit d’estudi s’ha centrat en el municipi de Barcelona, per la qual cosa quan parli de Barcelona estaré fent referència sobretot al municipi en si, al govern, i no al conjunt de la ciutat.
La situació econòmica de Barcelona abans de la guerra civil catalana era bastant estable. És cert que detectem que els ingressos disminueixen una mica respecte als de l’inici del segle XV, però, abans de la guerra, Barcelona era una ciutat que tenia el seu deute molt ben controlat i que disposava d’ingressos notables. És a dir, era una ciutat solvent que fer front a les seves despeses, tant aquelles de caràcter ordinari com d’altres de més extraordinàries.
Pel que fa a la situació política, ens trobem amb la qüestió del príncep Carles de Viana. A finals de 1460 el rei Joan II (1398 – 1479) va empresonar el seu fill primogènit Carles de Viana (1421 – 1461), fet que provocà un daltabaix en la societat catalana i, de fet, aquesta fou una de les espurnes que van acabar conduint a l’esclat de la guerra civil l’any 1462.
Socialment, des de 1430 aproximadament, la societat catalana i més en particular la barcelonina, estava exaltada i patia conflictes interns com el de la Busca i la Biga. De fet, poc abans de l’esclat de la guerra fou quan la Biga aconseguí recuperar el poder municipal després d’uns anys en què la Busca havia governat la ciutat. Aquest conflicte i crispació afectaren la resta del Principat. D’altra banda, també tingué lloc el conflicte remença. Així doncs, ens trobem en un moment de canvi social en què apareixen noves aspiracions i nous problemes que costaran de canalitzar, també per part de la monarquia. La incapacitat d’aquesta de fer front i de gestionar aquestes inquietuds i problemàtiques socials que van apareixent al llarg dels anys centrals del segle XV és un dels aspectes que també va acabar portant a l’esclat de la guerra civil.
Respecte a com les crisis del segle XIV afecten el segle XV, és un tema que s’ha discutit molt últimament en l’àmbit historiogràfic. El consens diu que no s’ha d’atribuir a Barcelona aquesta decadència que sovint se li ha associat al llarg del segle XV. És cert que el segle XIV va ser un període de crisi en què, evidentment, la pesta tingué un impacte inqüestionable sobre la població; però també és cert que la ciutat de Barcelona va aconseguir recuperar-se de forma més que correcta. A finals del segle XIV i principis del XV veiem que és una ciutat amb vida, amb projectes, emprenedora, que tira endavant. És a partir de 1430 que detectem que els indicadors econòmics ja no presenten unes xifres tan altes, per la qual cosa sembla que alguna cosa estava passant o que aquesta bona situació que es tenia a principis del segle XV perdia intensitat. Però d’aquest punt a anomenar-la crisi hi ha certa diferència. La ciutat anava trampejant sense grans problemes, tot i que sense tanta esplendor com a principis del segle XV. Però sí que podem afirmar que l’esclat de la guerra fou l’estocada final per al Principat i Barcelona, no tant l’esclat de la guerra en si, sinó el fet que aquesta durés molts més anys dels que ningú havia previst. Quan aquesta esclatà, segurament es preveia que seria un conflicte ràpid de resoldre, però finalment va durar deu anys i aquest fet, evidentment, enfonsà de forma completa i absoluta el Principat i Barcelona en particular.
L’any 1401, prèviament a la guerra civil catalana, apareix la Taula de Canvi dins d’una societat que, com apunta Pierre Vilar, ha deixat de ser emprenedora i ha passat a ser rendista. Què fou la Taula de Canvi, una institució que marcà l’últim segle medieval de Barcelona i que suposa una referència per a la història bancària europea?
L’any 1401 van coincidir les fundacions de dues de les institucions més representatives de la Barcelona del segle XV i posteriors: la fundació de la Taula de Canvi i la fundació de l’Hospital de la Santa Creu. Aquest fet evidencia que Barcelona no era una ciutat morta, ja que, si ho hagués estat, no tindria capacitat per aquestes fundacions tan solvents.
Si parlem concretament de la Taula de Canvi, aquesta és un banc municipal. Fins l’any 1401, a Barcelona trobem bancs privats que feien préstecs, acceptaven dipòsits i transferències, etc.; però amb la Taula de Canvi tot això canvia, ja que és un banc públic, municipal, en què els seus fons estaven garantits pel conjunt dels seus habitants. Aquesta és la principal diferència amb els bancs privats, en els quals el principal garant era el propietari.
La Taula s’ha considerat el primer banc públic obert a Europa. Durant molts anys també s’ha parlat del Banco di San Giorgio, obert a Gènova l’any 1407, sis anys més tard que la Taula de Canvi. El de Barcelona fou un projecte exitós que va intentar ser copiat per altres ciutats de la Corona d’Aragó, tot i que amb poc èxit. Es va obrir una taula a València i, per crear-la, es van copiar les Ordinacions de la de Barcelona, si bé va haver de tancar poc temps després. També se’n va obrir una altra a Perpinyà, però en sabem molt poca cosa. No és fins el segle XVI que se’n van obrir d’altres i de forma més generalitzada, com a Girona, Lleida, Cervera, València altre cop… Però al principi només Barcelona la va poder sostenir.
Què creus que significava socialment i per als treballadors de la Taula de Canvi treballar en aquesta institució malgrat que les seves condicions laborals no fossin les millors entre els oficis del context? L’estatus i el posicionament sociopolític dels treballadors reflecteixen les ja presents tensions entre la Biga i la Busca?
Qui pagava els sous dels treballadors de la Taula de Canvi era el clavari, el tresorer de la ciutat de Barcelona, ja que la Taula era un banc públic. La majoria de treballadors tenien un càrrec vitalici excepte els administradors, els quals canviaven cada dos anys. Per a aquests, queda clar que treballar a la Taula de Canvi formava part d’un equivalent al “cursus honorum” cívic de la ciutat. Els ciutadans que trobem fent d’administradors els veurem posteriorment en altres càrrecs municipals, fins i tot com a consellers de la ciutat, cònsols de la mar o mostassafs. Per tant, els administradors eren part de la màxima magistratura municipal i per a ells treballar a la Taula formava part del circuit de càrrecs cívics de la seva carrera política.
Però la resta de treballadors eren càrrecs vitalicis. Com que no comptem amb sèries de preus o salaris d’aquella època, se’ns fa difícil establir si aquests treballadors cobraven o no un bon sou, cosa que podria ser un incentiu a l’hora de treballar a la Taula. Però el fet és que no tenim la sensació que cobressin un bon sou. De fet, sembla que alguns treballadors de la Taula tenien altres feines a part d’aquesta. Ocupant aquest càrrec potser volien estar en contacte amb la crème de la crème de la ciutat, ja que, al capdavall, a la Taula de Canvi hi operava un gran rang de persones i, per tant, si hi treballaves estaves al dia d’allò que passava a la ciutat i podia ser útil en l’àmbit dels negocis. Però tampoc veiem una intenció clara per part dels treballadors a l’hora de treballar a la Taula.
Hi havia queixes dels treballadors exposant que els pagaven massa poc per la feina que feien, que necessitaven un ajudant, que estaven molt vells i que volien que els “jubilessin” donant-los una paga equivalent a la pensió. Moltes vegades se’ls hi concedia tot el sou de forma vitalícia encara que ja no estiguessin treballant, o bé una part del sou, que se’ls hi seguia pagant com a agraïment pels serveis prestats.
Pel que fa a la segona pregunta, el dels administradors és l’únic càrrec que canvia cada dos anys, i és el més prestigiós i honorífic. Però la resta de càrrecs són vitalicis i, per tant, càrrecs molt poc sensibles als canvis polítics. Tinc pendent un estudi per detectar les identitats i les trajectòries polítiques dels administradors de la Taula per tal de veure de quines famílies formaven part, quins possibles contactes i interessos podien tenir per exercir el càrrec, etc. Però, de moment, és un aspecte que encara no està gaire clar.
Durant la guerra, els consellers de Barcelona van ser els responsables de tota la política municipal. Com van finançar la guerra? En funció de la seva voluntat política, com van organitzar i fer funcionar la Taula de Canvi, els seus ingressos i les seves despeses durant el conflicte?
Primer de tot, hem de tenir clar com es finança un municipi baixmedieval. Ho fa principalment mitjançant dues vies: d’una banda, a través dels impostos, sobretot els indirectes i especialment aquells sobre els productes de consum bàsic (el cereal, el vi, la carn i el peix), però també de les rendes provinents de territoris dels quals Barcelona era senyora. De l’altra, a través de l’endeutament: el municipi emetia deute públic (censals morts) que qualsevol persona o institució podia comprar, adquirint així el dret a cobrar una pensió anual del municipi calculada segons la taxa d’interès aplicada a cada títol. A banda, en cas de necessitat també podia demanar un préstec a la Taula de Canvi, que sempre era a interès zero.
En el moment en què esclatà la guerra, però, hi van començar a haver costos excepcionals i en aquest moment entrà en joc un cop més la Taula de Canvi, perquè amb els pressupostos habituals no es podia fer front a la nova situació i necessitaven un ingrés de líquid molt més elevat del normal. Així, el municipi demanà préstecs a la Taula de Canvi, ja que Barcelona era l’únic cos que podia demanar préstecs al banc. Però amb la sol·licitud del préstec s’havia d’establir també amb quines garanties es tornaria aquest, ja que, al capdavall, a la Taula hi havia els fons del municipi, però també el de molts altres dipositaris, i era important que els diners es reintegressin com més aviat millor.
Així doncs, la manera que van tenir els consellers de finançar la guerra van ser els préstecs de la Taula de Canvi, la venda de títols de deute municipal i l’augment de les tarifes dels impostos indirectes -no tant els del comerç, suposem que per preservar la vida comercial i econòmica de la ciutat, com els que gravaven els productes de consum bàsic. Però això a la llarga comportà que els costos de la guerra recaiguessin en bona part sobre les classes populars. Els primers anys de la guerra la ciutat s’endeutà astronòmicament, però això volia dir que la gent estava interessada a comprar deute. Tot i això, al cap de dos o tres anys de guerra aquesta situació va canviar: ja no s’emetia deute, sembla que la gent ja no el comprava, i la ciutat cada vegada tenia més problemes per finançar el conflicte i aconseguir ingressos. A la vegada, la Taula de Canvi s’estava quedant sense fons perquè havia prestat grans quantitats al municipi i, a banda, és probable que els ciutadans haguessin anat retirant els diners que hi tenien. Així doncs, es troben amb la disjuntiva que la Taula de Canvi no tenia diners i, per tant, davant d’una situació econòmicament molt delicada, la qual acabà amb la declaració d’una suspensió de pagaments per part de la Taula de Canvi l’any 1468.
A partir d’aquí s’hagué de redimir la relació entre el municipi i la Taula. Hi havia diverses mesures per aconseguir rescatar la Taula, es va aconseguir i es reobrí, però a un preu bastant elevat per al municipi: aquest ja no podria obtenir préstecs de la Taula. Per tant, una de les vies per finançar la guerra quedava anul·lada, afectant-ne així el transcurs. El setge de Barcelona d’entre finals de 1471 i la tardor de 1472 va suposar la ruïna econòmica definitiva de la ciutat, ja que en aquell context era impossible l’entrada i sortida de productes de la ciutat, de forma que els ingressos obtinguts gràcies als impostos indirectes van caure en picat. El resultat fou que l’estiu de 1472, i per primer cop a la història, la ciutat començà a endarrerir-se en el pagament de les pensions degudes als seus creditors. Barcelona estava arruïnada.
Dins del context del creixent autoritarisme reial, considerat el precedent de l’absolutisme, què implica l’existència de la institució de la Taula de Canvi i el seu control per part del Consell municipal? Ho consideres un element hereu de la política pactista?
Barcelona a l’Edat Mitjana sempre va ser una ciutat molt gelosa dels seus drets i llibertats, i del poder que tenia com a ciutat important. Al cap i a la fi, la Taula de Canvi no deixa de ser un exemple d’aquest fet, ja que per obrir-la calia un privilegi reial. Pel que fa al pactisme, sospito que no van haver d’oferir res al rei per tal d’obrir la Taula, ja que era una eina que afavoria el finançament del municipi de Barcelona i, per tant, al rei a l’hora de demanar préstecs i finançament a la ciutat. Així doncs, el monarca segurament estaria interessat en què la Taula seguís en funcionament. De fet l’any 1468, quan la Taula es declarà en suspensió de pagaments, va obtenir un privilegi reial de Joan de Lorena (el primogènit de Renat d’Anjou, un dels anomenats reis intrusos escollits un cop declarat enemic Joan II), protegint encara més la Taula de Canvi. Per tant, la monarquia era la primera interessada en què la Taula seguís vigent. Un cop acabada la guerra, Joan II es va ocupar de confirmar aquest privilegi.
Quines van ser les conseqüències de la guerra i de la Capitulació de Pedralbes (24 d’octubre de 1472)? I concretament per a l’economia de Barcelona i la seva població?
La Capitulació de Pedralbes no va dur gaires conseqüències directes (més enllà, evidentment, de l’esperada fi de la guerra), ja que com a capitulació no fou gaire dura: grosso modo no hi havia vencedors ni vençuts i el rei Joan II perdonava els rebels. Així doncs, pel que fa a l’economia barcelonina no va suposar cap conseqüència directa. Només va haver-hi problemes destacables amb els censals que s’havien emès des de la Diputació del General (no des del municipi de Barcelona), bàsicament perquè durant la guerra havien conviscut dues diputacions, la rebel i la fidel a Joan II.
Però el que sí que va tenir conseqüències va ser el fet de passar una guerra en si i que, quan aquesta es va acabar, Joan II inicià una guerra contra França per tal de recuperar el Rosselló i la Cerdanya. En aquell moment la ciutat de Barcelona econòmicament estava esgotada i la càrrega d’una nova guerra féu que Joan II comencés a exigir donatius per fer front al conflicte. Però el monarca es trobà amb una ciutat absolutament drenada per tot arreu. Aquesta situació va fer que la recuperació de Barcelona fos molt més lenta del que ho hagués estat sense la guerra. La ciutat esperava un ressorgiment que no hauria de ser immediat però sí bastant ràpid donada la vitalitat de Barcelona, però li caigué la llosa d’una nova guerra i arrossegà el cobrament dels impostos de la guerra civil, ja que, sinó, l’economia i les demandes del rei no es podien sostenir.
Per tant, jo no diria que la Capitulació de Pedralbes tingué un impacte molt directe en l’economia barcelonina, sinó que més aviat el va tenir la guerra contra França. L’esperit de la guerra es va mantenir durant bastant de temps.
La crisi econòmica que observem després de la guerra civil catalana sovint s’ha interpretat com una crisi de creixement que precedeix i forma el model econòmic capitalista. Creus que la crisi es donà únicament per la conjuntura de la guerra civil catalana o que s’hagués donat tard o d’hora pel canvi de model d’una societat feudal a una societat rendista i especulativa?
El que està clar és que la guerra civil catalana feia molts anys que es coïa i que suposà un canvi de paradigma. Joan II aprofità el conflicte per, un cop acabat, fer-se valer més davant dels rebels, que no deixaven de tenir la por de tornar-se a enfrontar amb ell. I Ferran el Catòlic també l’aprofità molt bé per aconseguir marcar posicions i immiscir-se en el govern de la Diputació del General. És una crisi de creixement? Repeteixo, abans de la guerra ja detectem alguna cosa, però també és cert que la guerra fou l’estocada final i el moment en què tot esclatà. Què hagués passat si no s’hagués produït la guerra civil? No t’ho sé dir, és més aviat història ficció. No sé si Barcelona hagués aconseguit trampejar la situació (probablement sí), ja que la ciutat demostrava tenir una certa vitalitat al segle XV, fins i tot després de la guerra. Això ho ha estudiat en part l’Ivan Armenteros, que mostra la presència de barcelonins en el comerç atlàntic, buscant nous recursos i sortint-se’n a través de noves vies
És veritat que a principi del segle XX va haver-hi molta crítica al model de les anomenades protoburgesies, de tendència rendista, i a la societat del censal. S’havia insistit molt en el fet que una de les causes de la decadència de la mercaderia catalana i barcelonina era el suposat “prendre-s’ho a la fresca” dels que n’havien sigut el motor, els quals preferien comprar rendes i viure d’aquestes. Però les recerques que s’han dut a terme durant les últimes dècades no semblen indicar això, sinó que la societat barcelonina i catalana era una societat amb energia, tant abans com després del daltabaix de la guerra civil. Tanmateix, encara hi ha molt camí per córrer.
