Les fonts orals han jugat un paper clau en el desenvolupament dels estudis d’època contemporània. On no arribaven la documentació o l’arqueologia, l’oralitat dels protagonistes brindava un relat paral·lel, molt sovint clarificador. En parlam amb el doctor, investigador i professor titular d’Història Contemporània de la Universitat de les Illes Balears David Ginard Féron.
Dins la historiografia contemporània, les fonts orals juguen un paper fonamental a l’hora de construir i desenvolupar els estudis envers la història des de perspectives concretes, més enllà de les fonts clàssiques. La primera pregunta que et volia demanar, David, és com arriben les fonts orals a la teva vida d’investigador?
Fou durant els meus anys d’estudiant universitari, entre 1984 i 1989. Si anam més enrere, quan era molt jove —per ventura tendria dotze anys— vaig llegir un llibre que utilitzava fonts orals, Los Topos de Jesús Torbado i Manuel Leguineche, que aplegava entrevistes amb persones que durant el franquisme s’havien hagut d’amagar per por a la repressió. Ja estudiant la carrera i coincidint amb el 50è aniversari de la Guerra Civil, moment en què al conjunt de l’Estat hi va haver un cert “boom” sobre el tema, vaig procurar llegir quasi tots els llibres que hi havia aleshores sobre la Guerra Civil a Mallorca —en particular, els primers de Josep Massot i Muntaner— i això va incloure lògicament el de Jean Schalekamp Mallorca 1936: d’una illa hom no en pot fugir, el primer aplec de testimonis orals sobre la guerra que havia sortit a Mallorca. També era l’època on s’edità la col·lecció Memòria Civil. Mallorca en Guerra al diari Baleares on s’inclogueren nombroses entrevistes amb testimonis de la guerra. Cal afegir que, anys abans, Pere Gabriel —per al seu llibre de 1973 sobre el moviment obrer a Mallorca— havia entrevistat testimonis de la República, tot i que en l’apartat de fonts —per motius obvis— no ho explicitàs. I cal no oblidar tampoc al filòleg Joan Miralles, precursor a Espanya en l’ús de testimonis orals amb la seva obra Un poble un temps, sobre Montuïri, i interessat sobretot, lògicament, en les derivacions lingüístiques d’aquest mètode de treball. El 1985 Miralles publicà un petit volum introductori sobre l’ús de les fonts orals i la seva aplicació a l’educació que a Mallorca ha tengut un impacte molt positiu.
Altres referents per a mi, dins l’àmbit estatal, foren el llibre de Ronald Fraser Recuérdalo tú y recuérdalo a otros i, del punt de vista més metodològic, el de Paul Thompson La Voz del pasado, que es publicà a Espanya el 1988. A més, en aquell moment es començà a publicar a Barcelona la revista Historia y Fuentes orales que, temps després, passaria a anomenar-se Historia, Antropologia y Fuentes orales.
Amb totes aquestes bases, al 1988-89, quan estudiava cinquè d’Història, vaig començar a fer entrevistes per a un treball de curs de la llicenciatura sobre presons i camps de concentració durant la Guerra Civil —més tard seria la meva tesina i en publicaria un resum a la revista Randa, que havia sortit el 1991—.
Sobre Miralles i les fonts orals, sabent que això era una metodologia que a Espanya era relativament nova, tu et topares mai amb qualque professor que la rebutgés?
Més aviat al contrari, m’animaren que recollís testimonis i em proporcionaren contactes. Fins i tot teníem una assignatura d’antropologia cultural, que feia el prehistoriador Antoni Arribas, i que es basava a fer entrevistes —moltes es troben ara a l’arxiu de la UIB—. Per tant, no és que aleshores hi hagués cap mena de rebuig, per ventura deu anys abans hagués estat diferent, no ho sé. D’altra banda cal dir que, per als primers temes sobre els quals vaig investigar —molt relacionats amb la repressió franquista—, l’entrevista era sovint gairebé l’única font disponible, en una època en la qual els arxius militars i judicials encara estaven tancats.
En una de les teves obres més destacades, L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins: 1939-1977 fas un ús bastant extens d’aquest tipus de font a l’hora de fer recerca. Recordes la forma d’aproximació, els problemes i quin impacte tenen les entrevistes en la recerca de l’antifranquisme balear?
En realitat el punt d’arrencada de les meves recerques sobre la resistència a Mallorca durant els anys quaranta va procedir de l’ús de testimonis orals mentre estudiava sobre els centres de reclusió durant la guerra. Aleshores —final dels anys vuitanta— es donava per entès que a Mallorca no hi havia hagut antifranquisme organitzat fins a finals dels seixanta. El 1989 vaig entrevistar a un veterà militant del PSM, Jaume Serra Obrador, pensant que havia estat pres durant la guerra i ell em va explicar que la seva detenció havia estat molt posterior, el 1948. Llavors em va parlar de l’activitat de les Joventuts Socialistes Unificades i del PCE en la clandestinitat de postguerra i, en particular, de la gran caiguda de 1948. Vaig veure que allò era un episodi completament desconegut i prou rellevant des del punt de vista històric. A partir d’aquí vaig contactar amb molts altres antics militants antifranquistes d’aquella generació i, paral·lelament, vaig reunir una quantitat relativament important de documentació escrita complementària malgrat les enormes dificultats que hi havia. Així va sortir, el 1991, el meu primer llibre La resistència antifranquista a Mallorca (1939-1948) i després en vendrien d’altres sobre el conjunt de l’època franquista.
La contribució d’aquests testimonis fou essencial perquè es pogués redescobrir aquella etapa de la nostra història, ja que ens trobàvem en un moment en què era impossible accedir a les fonts escrites de caràcter institucional —judicials, militars, penitenciàries…—. Però encara que no hi hagués hagut aquest problema, pens que per a l’estudi de la resistència clandestina la font oral és imprescindible —sempre que quedin testimonis directes—. Hi ha detalls fonamentals de la clandestinitat que, per força, només es poden abordar amb el testimoni dels supervivents, perquè és pràcticament impossible que hagin quedat evidències en paper: des de les raons que condueixen a una persona a enrolar-se dins un grup clandestí fins al dia a dia del militant. Pensem que la producció escrita de les agrupacions antifranquistes era molt escassa, entre altres motius perquè la naturalesa de les seves activitats exigia deixar la mínima empremta possible. Naturalment, també és bàsica la documentació generada pels òrgans repressius, sobretot si arran d’una batuda policial s’ha obert un sumari. Es pot donar el cas que en el sumari, a part dels informes policials i judicials, també hi constin materials intervenguts a la mateixa organització clandestina. Però la realitat és que la major part de les vegades no és així.
Per això en aquella època —finals dels vuitanta, començament dels noranta— vaig procurar entrevistar a tots els antics activistes de postguerra de les Balears que encara eren vius. En canvi, per a l’estudi de la clandestinitat tardofranquista i de l’esquerra durant la transició, encara que també vaig fer moltes entrevistes, no vaig atorgar tantíssima prioritat a recollir el testimoni de tothom. Primer perquè el nombre de potencials informadors era molt més elevat i resultava inabastable entrevistar-los a tots; segon perquè, lògicament, la mitjana d’edat era molt inferior i, per tant, aleshores no semblava que fos una feina tan urgent; i tercer perquè per a l’estudi d’aquella època sí que quedaven moltes més evidències escrites —informes interns i premsa clandestina—. Per aquest motiu, des de fa uns anys he fomentat particularment que alumnes meus entrevistin a activistes dels anys seixanta i setanta amb els quals en el seu moment no vaig poder parlar, per així garantir que es conservin aquests testimonis.
Com a investigador, quins són els principals problemes amb els quals et topes a l’hora de realitzar un estudi amb fonts orals?
A les fonts orals se li han formulat tradicionalment una sèrie de qüestionaments. Encara que alguns serien aplicables també a qualsevol altra font, evidentment aquests qüestionaments s’han de tenir en compte i obliguen als investigadors que usen testimonis orals a afilar el seu sentit crític. Per exemple, hi ha el problema de la pèrdua de memòria i la subjectivitat del testimoni oral o la manca de fiabilitat que té sobretot —però no exclusivament— quan relata un episodi que no ha viscut directament. L’historiador que aplega testimonis ha d’elaborar un qüestionari personalitzat per a cada entrevistat, incidint en els aspectes que coneix. D’altra banda, sempre s’ha de tenir una actitud oberta cap a allò que conta l’entrevistat, per poder anar introduint preguntes que ajudin a precisar les respostes i reformular les següents preguntes. A més, amb l’experiència un ja veu quan l’entrevistat està dient una cosa que és certa, quan està dient una inexactitud o quan no ho recorda. Finalment, cal fer una bona transcripció i, per descomptat, s’ha de contrastar el document resultant amb altres fonts. Tots sabem que una reconstrucció històrica és el resultat d’aproximacions successives. D’altra banda, una norma essencial de la metodologia científica és que qualsevol afirmació que es fa ha d’estar sustentada per una referència documental que qualsevol altre científic pugui contrastar. Per això, les gravacions de les entrevistes s’haurien de dipositar a arxius, en la mesura que aquests compleixin unes determinades condicions. Això contribuiria a socialitzar la investigació. Alguns investigadors ja ho feren en el seu moment: Fraser i Tomasa Cuevas, per exemple, varen dipositar les seves entrevistes a l’arxiu de ca l’Ardiaca, a Barcelona —les transcripcions de les entrevistes fetes per ella són a la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra—.
Dins el món de les fonts orals per estudiar la història s’obre el debat de fer la transcripció literal o fer-ne modificacions per algunes qüestions. A quin bàndol estàs?
En aquest punt estic a l’extrem centre. Transcriure tot és impossible. Ara bé, procur fer una transcripció generosa i ser el més fidedigne possible a les paraules exactes usades per l’entrevistat. Record que vaig entrevistar a un membre de la resistència antifranquista i durant una part de la conversa em va parlar de qüestions d’història més recent que només coneixia pels mitjans de comunicació —com la Guerra del Vietnam—. Això, per economia de temps, no ho vaig transcriure. Però ben mirat, segons l’objecte de l’estudi que es faci, podria tenir també algun interès en el futur. És evident, en qualsevol cas, que has de seleccionar. Ara bé, si una persona restringeix excessivament allò que transcriu, es pot trobar al cap d’uns anys amb què ha deixat de fixar documentalment material que a ell o a un altre investigador li podria resultar útil. Llavors, a l’hora d’editar la transcripció dels testimonis vaig plantejar una metodologia, crec que innovadora, als tres volums d’entrevistes que es titularen Treballadors, sindicalistes i clandestins. Es basava a estructurar cada entrevista en apartats per temes concrets i a contrastar les informacions que aportava l’entrevistat amb bibliografia i altres fonts, indicant en cada cas a una nota a peu de pàgina els resultats d’aquest contrast. Un altre problema que em vaig plantejar fou com reflectir la utilització, per part de l’entrevistat, de modismes i formes dialectals, i vaig optar també per una solució eclèctica. Cal tenir en compte que el meu enfocament és històric i no lingüístic, un filòleg ho plantejaria d’una altra manera.
Avui dia, quina valoració fas de les investigacions amb fonts orals sobre la història de Mallorca?
Com deia abans, gràcies al filòleg Joan Miralles, Mallorca fou un dels llocs pioners en l’ús d’aquest mètode als anys setanta. Des d’un altre enfocament, també fou important la tasca del periodista Llorenç Capellà i de l’escriptor Jean Shalekamp. A partir d’aquí, des de finals dels vuitanta moltes altres persones ens hi hem dedicat i han sortit nombrosos treballs —llibres, articles, tesis doctorals, entre d’altres— fonamentats totalment o parcialment en testimonis i altres aproximacions interdisciplinàries molt suggerents. Ara bé, han aparegut també algunes limitacions notables, en particular la manca de projectes col·lectius estables.
Des del punt de vista temàtic, potser s’ha desenvolupat una excessiva focalització en la Guerra Civil, encara que també s’hagin fet moltes entrevistes a exiliats i resistents de l’època franquista o a escriptors i artistes; però no gaires, per exemple, a persones vinculades amb el règim i no les suficients respecte a altres aspectes igualment importantíssims, com el món del treball. Sobre la transició, es varen fer entrevistes de tipus periodístic, especialment en el col·leccionable Memòria Viva¸ dirigit per Miquel Payeras. Tot i això, s’hauria de perseverar a aplegar els testimonis de l’etapa postfranquista, perquè ja hi ha hagut testimonis importantíssims, com Fèlix Pons, que han desaparegut sense que s’hagi fixat prèviament els seus records amb el grau de profunditat que calia. A l’Arxiu del So i la Imatge, al de la UIB i a alguns arxius municipals, com el d’Alcúdia, hi ha seccions de fonts orals molt considerables. També està començant a prendre volada la col·lecció que reuneixen les Fundacions Darder Mascaró i que té l’origen en les entrevistes que abans esmentava que han fet alumnes meus col·laboradors o en pràctiques del Grau d’Història de la UIB. Però la feina que queda per fer és immensa i, sobretot, molt urgent.
Per finalitzar, quines recomanacions fas als futurs investigadors/es que facin ús d’aquesta metodologia?
A part del que he comentat abans, cal també recordar que una entrevista és una relació descompensada entre dues persones i que l’entrevistador ha de tenir la màxima disposició a aprendre de l’entrevistat i deixar-lo parlar. No s’ha de seguir el model de determinats periodistes televisius que constantment interrompen als entrevistats. Òbviament ens movem en terrenys molt diferents. A nosaltres ens interessa que exposin el màxim de detalls, hem d’estimular que expliquin amb tota llibertat la seva veritat. Altres consells essencials —que es troben a qualsevol manual sobre el tema i que són gairebé de sentit comú— són la necessitat de mantenir en tot moment el contacte visual i adoptar un llenguatge gestual que reforci l’autoconfiança de l’interlocutor. O no fer preguntes múltiples o que duguin implícita una resposta, o que propiciïn un simple sí o no. Començar per una petita història de vida de l’entrevistat per, tot seguit, centrar-se en els aspectes concrets que més ens interessen. I, per descomptat, preparar-se bé l’entrevista, dur un qüestionari ben treballat i aplicar-ho de manera flexible, dedicant-hi el temps que calgui. Crear des del primer moment una relació de confiança és clau per garantir l’èxit d’una entrevista.
-
(Ciutadella de Menorca, 2001) és graduat en Història (UIB) i està realitzant actualment el Màster de Formació del Professorat (UIB). El nucli del seu estudi és l’època contemporània i s’enfoca principalment en els moviments socials, el comunisme i la memòria democràtica de les Illes Balears. També ha estat col·laborador del portal Arrels Democràtiques.