Foto de portada: Entrevista a Oscar Monterde. Font: Ab Origine
Entrevistem a Oscar Monterde, doctor en Història Contemporània per la UB i membre del Grup de Recerca Consolidat Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. En aquesta entrevista, ens endinsem en la seva experiència com a organitzador del Congrés Internacional “Palestina. Marcs, reflexions i perspectives”; celebrat a Barcelona el juny de 2025.
Quina va ser la teva principal motivació per organitzar un congrés acadèmic centrat en Palestina?
La meva motivació personal és primer que Palestina és la meva àrea d’estudi. Com sabeu, vaig fer la tesi sobre l’agència de Nacions Unides pels refugiats palestins (UNRWA). En segon lloc, la motivació, sobretot després de l’octubre, venia que aquí hi havia uns discursos majoritaris on semblava que tot comencés el 7 d’octubre. I jo crec que, fer valdre des d’una facultat d’història i, des d’una secció d’història contemporània i món actual, les perspectives històriques era important. I, per tant, també, situar les darreres aportacions, mostrar els nous marcs interpretatius que hi ha, és a dir, fer una reflexió més a fons. La idea ja s’estava coent perquè, de fet just la tercera setmana d’octubre del 2023, vaig estar en un Congrés a Madrid, els hi va coincidir just després del 7 d’octubre. El van organitzar l’Isaías Barrañeda i l’Ignacio Álvarez Ossorio, dos catedràtics referents de Madrid sobre la qüestió palestina. Es va generar un espai de trobada que incloïa tota la xarxa de gent d’Espanya, que estava treballant en el tema.
Agafant una mica aquella experiència vaig pensar a fer alguna cosa similar. S’hi va sumar a la motivació d’una aliança que feia temps que des de la UB, de la Secció d’Història Contemporània i del CEHI, dirigit en aquell moment per l’Andreu Mayayo i ara pel Carles Santacana intentàvem fer amb algunes ONG. En aquest cas va ser l’ONG SUDS i SCI, però també vam acabar col·laborant amb altres com Novact que també es dediquen a la cooperació amb Palestina des de l’activisme social i des de la participació amb la societat civil. Vam voler fer una aliança amb ells perquè el congrés no es quedés només en l’àmbit acadèmic, sinó que tingués certa projecció a la societat. A partir d’aquí, vaig intentar ampliar aquesta aliança amb l’IPAZ de Granada i amb l’Instituto de Valentín de Foronda del País Basc, per exemple. L’objectiu era ampliar els col·laboradors de l’organització i que fos un congrés de la xarxa, però que també fos compartit i organitzat amb altres institucions, bàsicament per aconseguir donar-li més projecció en l’àmbit universitari.
Bé, el Congrés es va repartir entre diferents taules temàtiques. Quins són els eixos temàtics? Què vau abordar?
Crec que hi havia dos plantejaments més macro que eren u, posar sobre la taula l’element de la perspectiva històrica. I dos, un tema que en altres àmbits o congressos de vegades queda més difuminat; la qüestió de la població refugiada palestina, que és un dels temes centrals. Si us hi fixeu, la inauguració la van fer l’Ilian Pappé i el Salman Abu Sitta amb dues ponències i una lectura clarament històrica de la situació. I després hi havia no només una taula de comunicacions sobre la qüestió dels refugiats i la diàspora, sinó també tota una part amb el Lex Takkenberg i amb l’Oroub El Abed que van venir a incloure el marc de la qüestió dels refugiats. Era central, en Lex Takkenberg té un llibre que és un dels referents sobre el dret internacional i la qüestió dels refugiats palestins. El fa conjuntament amb el Francesca Albanese, que és l’actual relatora. A això se li sumaven diversos eixos fonamentals. Un era no parlar només de Palestina, sinó encabir-ho en el marc d’un context regional i internacional. En aquest sentit, vam tenir ponències també d’investigadors referents tant de Barcelona com de la resta d’Espanya que van aportar moltes contribucions, jo crec que molt valuoses.
El dret internacional va ser un eix molt important. Vam comptar amb una taula que jo crec que va ser un dels punts forts. És una taula on hi havia la Francesca Albanese i el Raji Sourani, dos referents en el dret internacional Després un dels altres aspectes importants van ser dues taules més. N’hi va haver una que jo crec que va ser de les més innovadores i les més potents, que era una mica l’anàlisi de les noves formes de violència amb tot el tema dels “urbicidis”, dels ecocidis, i la qüestió de les noves tecnologies aplicades al genocidi. Aquí Vam poder comptar també, amb intervencions molt potents com la Maha Abdallah, la Itxaso Domínguez de Olazábal i en Gabriel Garroum.
Una altra idea molt potent era donar veu a les palestines. Llavors, per això vam plantejar també una reflexió sobre els escenaris polítics palestins. Aquí vam portar la Yara Hawari i la Rabab Abdulhadi. No ho he dit, però aquí la comunitat palestina també va ser clau per aconseguir alguns contactes.
També al final, un altre dels temes importants van ser els mitjans de comunicació. Aquí, no vam apostar només per una anàlisi acadèmica, sinó que vam voler donar veu als periodistes tant d’aquí com d’allà, que se’ls està traient la veu a Palestina. Vam portar la Mariam Barghouti una veu jove que representa els periodistes que estan allà batallant dia a dia per aixecar la veu. Vam poder fer-ho i van ser, de fet, molt generosos. Jo crec que vam aconseguir generar una reflexió força àmplia.
Com va rebre la comunitat acadèmica el congrés?
Bé, de fet va ser molt bona resposta. És a dir s’ha de reconèixer la mobilització, sobretot de la xarxa d’investigadors d’Espanya. També s’ha de reconèixer que feia temps que participava en aquests fòrums i, a més a més, es bevia de la trajectòria de l’Antoni Segura, la Universitat de Barcelona i, en concret, del Centre d’Estudis Històrics Internacionals, el CEHI, una referència clau dins d’aquest món. Crec que la idea de combinar-ho amb una part de la societat civil implicada en l’organització, era un repte, però va ser ben vist i va acabar motivant. En general, molt bé, no va haver-hi cap reticència des de l’acadèmia ni res semblant.
De vegades és un tema complex. Aquí no va generar problemes. També havíem buscat el suport en institucions com el IEMed o l’Ajuntament de Barcelona. Solidaritat UB també van estar molt generosos, va acabar venint el rector a inaugurar-lo. És veritat que una cosa així a França o Alemanya o altres països no hagués sigut tan fàcil. Aquí tenim un context i crec que sempre ha sigut més fàcil abordar el tema palestí. Sumat al centre d’estudis històrics que té una trajectòria important. No és una cosa sorgida del no-res, sinó que el CEHI té una trajectòria en organitzar, Congressos, jornades, conferències, per exemple. En aquest sentit, en els conflictes en general i concretament en aquest. En Toni Segura era un aval acadèmic inqüestionable. La feina ja la vam fer nosaltres, però el seu suport en això és una ajuda molt clara. Sense aquestes trajectòries, aquestes experiències sense tenir tot un centre que en realitat acumula l’experiència en l’organització de congressos sobre aquests temes és clau, sí.
Quins reptes vau trobar en l’organització a l’hora de tractar-se d’un tema a vegades complex i sensible?
Com us deia va ser tot bastant fàcil. Vull dir que no, en aquest sentit no ens vam trobar grans entrebancs ans al contrari. També és veritat que no és el mateix 2025 que l’octubre del 2023. Tot i això, jo crec que aquí no tenim les tensions a l’opinió pública que hi ha altres llocs.
Aquí com a UB o com a Barcelona?
No, a Barcelona i al conjunt d’Espanya, és a dir, que pot haver-hi sectors més reticents, però tampoc van posar gaires problemes. Quan vam demanar col·laboració a l’IEMed i a Solidaritat UB de seguida es van apuntar. Tots van ajudar econòmicament, tots van aportar més o menys recursos. Això diu molt dels mateixos espais acadèmics.
És clar, si no pots parlar amb llibertats als espais acadèmics és un problema. Sí que de vegades, l’equilibri entre l’acadèmia i la societat, quan vols incorporar temes de societat civil, sí que costa una mica més de gestionar els equilibris entre ambdós. Però jo crec que són molt útils aquestes aportacions, perquè l’acadèmia no pot ser un món tancat, ha d’estar en contacte i ha de ser capaç de transferir les idees a la societat civil. En definitiva, no recordo grans moments ni de pressions ni absolutament res, al contrari, facilitats.
Quines conclusions o aportacions destacaries?
Ja hem dit algunes coses, però jo crec que vam tenir moltes comunicacions de molt nivell, vull dir que aquí hi havia els principals investigadors d’Espanya que es dediquen a la qüestió. Van venir i hi van participar. Crec que un dels marcs interpretatius forts que ajuda a entendre el què passa allà, és la idea de colonialisme d’assentament. Estem davant d’un conflicte d’arrel colonial. No és un colonialisme que es controla des de la metròpoli, aquí hi ha un colonialisme d’assentament. Una població d’origen europeu s’assenta en un territori i expulsa la població nativa. El marc d’interpretació era aquest i jo crec que va ser una de les aportacions i conclusions més interessants, n’hi va haver moltes en aquest sentit. Després, jo crec que també cal posar al centre la qüestió del dret internacional.
La conferència del Raji Sourani va ser molt interessant perquè ens situa la idea que el que ens estem jugant a Gaza no ens ho estem jugant només a Gaza, sinó que és una mica el futur. Volem un sistema basat en el dret internacional o en la llei del més fort?
És a dir, aquí no s’hi val tot. El dret internacional és un instrument del qual ens hem anat dotant al llarg de la història, el que s’està posant entredit ara és tot el que s’ha aconseguit des de la Segona Guerra Mundial fins avui en dia. És un món que es trenca i això és un dels temes importants. A més toca en diversos aspectes la qüestió dels refugiats, que també va ser amb molt central. Si us hi fixeu la qüestió dels refugiats, concretament en la conferència inaugural del Salman Abu Sitta, els refugiats hi són molt presents en el seu estudi i en la seva vivència personal. Al final ell va ser expulsat d’allà quan era petit i, per tant, ser refugiat també és part de la seva trajectòria vital. I a més, quan parles dels refugiats hi ha un element molt clau i és que no estàs parlant d’una cosa que va començar el 7 d’octubre; tampoc l’any 1967, sinó que els orígens els hem de cercar en els desplaçaments forçosos, sobretot a partir de l’any 1948. És una manera de recordar que això és un problema encara viu i que, per tant, s’arrossega des de fa molt de temps. L’objectiu també era situar aquest marc d’interpretació que et dona la perspectiva històrica.
Com creus que podríem potenciar tota aquesta informació que ha sortit del congrés perquè arribés fora de l’acadèmia?
Estem fent diverses coses ara, no hem parat. Una és que Publicacions UB em va demanar que organitzés un llibre d’aportacions. No seguint totes les comunicacions, sinó intentar fer algun derivat i és en el que estic treballant ara. He demanat a alguns dels que van venir que fessin un escrit o un capítol, per temes. Llavors en dos o tres capítols tractarem els enfocaments en cada àmbit dels que vam parlar al congrés.
També hi ha els vídeos del Congrés, està tot penjat a UB TV (https://www.ub.edu/ubtv/colleccio/congressos-i-jornades/congres-internacional-palestina-marcs-reflexions-i-perspectives) i ara estem veient a veure si en trèiem alguns continguts en uns formats més àgils. Estem mirant de fer algunes píndoles més petites per difondre per xarxes i donar-li una mica de continuïtat i aprofitar el material perquè és un recurs interessant. Crec que cal continuar organitzant coses. Amb petites accions com aquestes acabes generant moviment entre la gent perquè estigui aquí, als espais importants dels congressos. S’estan fent coses des de l’àmbit de la cooperació amb universitats palestines. Un altre tema és si avançaran les accions més compromeses. Entre elles la UB ha fet moltes coses, com tallar els vincles o no renovar els acords que teníem amb la Universitat de Tel-Aviv. Cal veure si tot plegat avança seguint les recomanacions de la relatora de Nacions Unides.
Creus que és possible que es doni alguna sortida pacífica a la situació que tingui en compte als palestins i al seu dret de viure a la seva terra?
Jo crec que sí, que l’esperança no s’ha de perdre ni les ganes de veure quines són les possibles solucions. Jo crec que aquí hi ha un element clau i és que estem canviant el significat de les paraules. Trump surt amb un Pla de Pau que continua el genocidi i això és un risc. Un pla que porta al fet que s’aprovi una resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que es contraria a la Carta de les Nacions Unides. És a dir, que posa en dubte els principis fundacionals de la carta, I, clar, això posa en risc el dret internacional. Llavors jo crec que aquí les solucions vindran, de forma pacífica, si som capaços de salvar el dret internacional i fer valdre les recomanacions de Nacions Unides i de la Cort Internacional de Justícia. Hi ha una sèrie d’elements que recomanen com posar fi a aquestes complicitats, les organitzacions internacionals com Amnistia Internacional o Human Rights Watch, per posar un exemple. Ho diuen totes fins i tot les israelianes com B’tselem. Defensen que hi ha un sistema d’apartheid, que hi ha hagut un genocidi o està havent-hi un genocidi encara amb continuat a Gaza. I que, per tant, s’han d’aplicar les mesures per frenar-lo i les mesures són posar fi a les complicitats, posar fi a les relacions.
Això és el que diu d’una forma molt clara la Cort Internacional de Justícia a la seva opinió consultiva sobre l’ocupació que es va publicar el juliol del 2024. Ho diu molt clarament, no podem reconèixer cap situació que ajudi a perpetuar l’ocupació i el sistema d’ocupació i, a més, ja sabem que l’ocupació no és només estar ocupat sinó que també és tot el sistema que ha desenvolupat el mateix règim. Amb l’apartheid és molt clar perquè les experiències que tenim, a més, no són tantes. El que va permetre posar fi a l’apartheid a Sud-àfrica va ser l’aïllament internacional que va transformar el conflicte. Si voleu amb resultats més positius o més negatius, però sí que va permetre transformar i posar fi als temps de persecució i apartheid que hi havia allà.
Jo crec que el dret internacional té molt clar quina és la solució per tot això. Hi ha tres elements claus per complir amb el dret internacional i posar fi al nucli fonamental de la qüestió. Per començar, el fi de l’ocupació que a més, la Cort Internacional de Justícia ho diu clarament, no és que s’hagi de negociar o s’hagi de dialogar és que és obligatori, per dret. Israel el 18 de setembre de 2025 hauria d’haver posat fi a l’ocupació per legalitat. I si no els estats han d’aplicar mesures i aquestes mesures són doncs sancions, desinversions, l’embargament militar, etcètera. Això no és nou i, a més, fixeu-vos en la convenció del genocidi. La convenció es diu de prevenció del genocidi, l’objectiu no és veure si hi ha hagut un genocidi o no. La idea de la convenció va ser prevenir el genocidi. La prevenció amb això és molt clara, les formes de suport o de no actuació son part de les complicitats, et converteixen en còmplice. Els antecedents que tenim, evidentment, demostren que callar i fer veure que no existeix és una forma de perpetuar. Jo crec que el fi de l’ocupació és molt clar i, a més, la Cort Internacional de Justícia amb això és molt clara.
En segon lloc, amb la deriva que hi ha hagut els últims anys, hi ha un altre element clau que són els palestins dins d’Israel, amb la llei de nacionalitat jueva. Aquesta llei deixa molt clar que estem davant d’un règim supremacista. Cal revertir aquesta situació, cal intentar que hi hagi reconeixement de ple dret pel total de la població que viu allà. I finalment, la tercera, qüestió fonamental és el dret al retorn. Reconegut per la resolució 194 de l’assemblea general de les Nacions Unides. El dret al retorn ha de ser reconegut. Després ja veurem quines són les fórmules per buscar-hi una solució.
Aquí hi ha múltiples vies des de les que proposa en Salman Abu Sitta fins altres que defensen que es compensi, però clar el reconeixement que aquesta població té dret al retorn, que ha de poder tornar, que ha de poder viatjar, que ha de poder establir-se allà si vol; és fonamental perquè també és una forma de reparació. Aquest reconeixement del dret al retorn ha de ser un dels elements claus de la reparació de tot el que s’ha fet. Les solucions passen per aquestes formes de reconeixement, restauració, i memòria.
També depèn de la capacitat de certa part d’Israel de desradicalitzar-se, no?
Aquí hi ha un altre debat que és complicat. Sí, pensa que és una minoria molt petita la que pensa així, però encara que siguin una minoria també poden col·laborar. Hi ha una part d’Israel que té una organització que es diu boicot des de dins, També altra gent que estan construint formes de cooperació i de posar fi a tot això. Ara, és veritat que tenim un problema i és que quan analitzem un genocidi entenem que Netanyahu no és una figura que el pot perpetuar sol, sinó que en realitat es produeixen quan s’ha aconseguit que un conjunt de la societat deshumanitzi l’altre, L’únic que la contra, i aquí cal parlar de Hannah Arendt, amb l’experiència dels Judicis de Nuremberg (quan escriu la banalitat del mal) el que diu en el fons és que deshumanitzant l’altre t’acabes deshumanitzant tu mateix. És la idea aquesta d’acabar perdent la capacitat de raonar, distingir, de discernir entre el bé i el mal i, per tant, en el fons perds la teva pròpia humanitat. Aquesta idea continua marcant profundament. Són coses que no es diuen, però els suïcidis dels soldats israelians són molt elevats.
També sempre hi ha una cosa que no es diu, Israel serà una excepció o la norma del nou món? Llavors això ja també depèn de nosaltres, que la gent ho accepti o no. La situació se’ls hi acabarà girant en contra, els liberals han marxat o estan marxant, és el que passa en aquests contextos. La idea de democràcia exclusiva pels jueus, a costa dels palestins, s’està acabant. Llavors, els següents a qui apuntaran serà el sector liberal, a l’oposició, I ja està començant amb Ben-Gvir i la seguretat interior. Han començat a perseguir les organitzacions de la societat civil. La deriva és cada vegada més dura.
