Malgrat la voluntat i l’esforç de nombrosos arqueòlegs i historiadors que han dedicat llargues jornades a excavar, escriure i divulgar sobre els Neandertals, sembla que, encara avui dia, els tòpics i els prejudicis els continuïn acompanyant: realment eren menys intel·ligents que els Sapiens? La seva dieta estava formada exclusivament de carn? Creien en el més enllà? La seva desaparició fou planificada i orquestrada per una altra espècie? Per sort, l’Abric Romaní de Capellades, un dels principals jaciments del Paleolític mitjà de la península Ibèrica que recentment ha sigut declarat bé cultural d’interès nacional, s’ha convertit, des de fa més de quaranta anys, en un punt de referència que ha permès reconstruir objectivament el modus vivendi de les comunitats nòmades neandertals, així com la seva interacció amb el medi natural en què van viure. I precisament en aquest espai és on ens hem reunit amb la M. Gema Chacón, investigadora de l’IPHES-CERCA, qui a través de les estratègies d’ocupació, l’estructuració de l’hàbitat, la tecnologia del foc i dels instruments, entre altres, no només ens ha explicat de forma divulgativa la vida d’una espècie que comparteix línies evolutives comunes amb grups humans actuals, sinó que també ha volgut desmentir i rebatre totes les concepcions imparcials, sensacionalistes i arbitràries que, injustament, encara envolten als Neandertals.
Els Neandertals (Homo neanderthalensis), espècie o subespècie extinta del gènere Homo que va aparèixer en el Plistocè mitjà, va habitar Europa, Pròxim Orient i Àsia Central, aproximadament, des de fa 300.000 anys fins a la seva desaparició fa 30.000 anys. Podries parlar-nos del seu origen?
Els Neandertals són l’espècie més pròxima a nosaltres, els Homo sapiens. Actualment, hi ha un debat general tant en el món de l’arqueologia i la paleoantropologia, com en el de la biologia en general, de què és una espècie. Perquè fins ara la definició d’espècie era tota aquella que podia creuar-se genèticament i tenir descendència, i ara estem veient que diferents espècies poden creuar-se. Pel que fa a la família dels homínids, continuem utilitzant la paraula “espècie” més que subespècie, encara que aquesta última també és correcta.
Els Neandertals, doncs, són una espècie o subespècie extinta del gènere Homo que va aparèixer en el Plistocè mitjà (entre 700.000 i 130.000 anys) i que va habitar a Europa, Orient Pròxim i Àsia Central. Podem parlar de Neandertals des de fa 400.000 anys fins fa 28.000 anys, quan es van extingir. Els seus orígens són les poblacions d’Homo heidelbergensis que es van originar a Àfrica, probablement dels Homo rhodesiensis, es van estendre per Europa i van desaparèixer fa aproximadament 300.000 anys.
L’origen dels Neandertals es remunta a la Glaciació de Mindel, la qual va tenir lloc entre el 400.000 i 350.000 aC. Durant aquest període, els canvis climàtics i el creixement del casquet polar àrtic van portar a les poblacions europees d’Homo heidelbergensis a buscar refugi en les penínsules del sud del continent per tal d’escapar del fred. A la llarga, aquestes migracions van provocar l’aïllament de les diferents poblacions d’Homo heidelbergensis, la qual cosa va conduir a un estrenyiment de la diversitat genètica i va afavorir l’aparició d’una nova espècie, els Neandertals.
S’ha especulat que la població de Neandertals durant els anys que habitaren Europa oscil•la entre els 7.500 i els 20.000 individus. Si els nuclis d’agrupament eren de dues o tres famílies (15-20 integrants per tribu), i atenint-nos al fet que eren nòmades, quina possibilitat tenien de creuar-se amb altres tribus? I si tenia lloc aquest fet, se sap com interactuaven?
Els grups de Neandertals segueixen les estructures dels grups caçadors – recol·lectors. Com bé deies, entre 12 i 15 integrants, o fins i tot grups més petits de 8 o 10. En qualsevol cas, nuclis familiars petits de dues o tres generacions molt mòbils. Entre ells segur que van establir contactes, sobretot perquè si no hi ha intercanvi genètic entre diferents grups, les poblacions s’extingeixen. En aquest sentit, almenys durant el període entre els 400.000 aC i la seva desaparició fa uns 28.000 anys, es van creuar entre ells. Si prenem com a punt de partida tota la zona al voltant de Montserrat (Catalunya), tenim moltíssims jaciments Neandertals. No només l’Abric Romaní a Capellades, també Teixoneres al municipi de Moià, els jaciments de la costa com la Cova del Gegant a Sitges, la Balma de la Griera a Calafell, etc. És a dir, tota aquesta zona va estar ocupada per diferents grups Neandertals que, per descomptat, van haver d’entrar en contacte.
Una de les coses que hem vist i que cada vegada tenim més clar a través de l’estudi dels diferents nivells d’ocupació de l’Abric Romaní és que, d’una banda, et trobes nivells d’ocupació amb baixa intensitat (molt probablement significa que només va ser un grup que va venir poc temps i que va utilitzar el jaciment de manera molt puntual). Però, d’altra banda, tenim altres nivells, com és el cas del nivell J, nivell M, nivell O, entre 55 i 58 mil anys, en els quals la intensitat d’ocupació és molt més gran. Es tracta d’un mateix grup que va venir diferents vegades de manera molt seguida? Pot ser. Però també pensem que hi hauria moments on els grups es trobarien, tal vegada, per ajudar-se en la caça, recuperar recursos o fer intercanvis de productes entre els diferents membres.
Com podem veure això en el registre arqueològic? Fixant-nos en el nivell d’intensitat d’ocupació i, també, quan es fan els càlculs de població o de grups pel que fa als recursos, com és el cas de l’Abric Romaní, on tenim mètodes de datació molt precisos. Estem a la Prehistòria i no tot queda registrat, però principalment, tant a escala de cohesió social i d’organització d’activitats de subsistència, i sobretot per l’intercanvi genètic, segur que va haver-hi contacte entre diferents grups Neandertals, tant en aquestes àrees com en unes altres.
Per què possibles conflictes entre els diferents grups, o certa bel·ligerància, no es descarta?
No, per descomptat que no. Els arqueòlegs i els investigadors utilitzem els exemples actuals de grups de caçadors – recol·lectors. Encara que sabem que no pot ser el paral·lelisme exacte, és el més pròxim que tenim del que serien els comportaments dels grups d’Homínids a la Prehistòria. Són poblacions que comparteixen un territori, i sempre pot haver-hi conflictes. En definitiva, conflictes n’hi hagué i n’hi ha entre grups de caçadors recol·lectors. S’han trobat més casos a partir del que són les ocupacions durant el Paleolític Superior i Homo sapiens, on trobem acumulacions de cossos que van patir violència, fins i tot enfrontaments més generalitzats. Això no obstant, tot i que és difícil detectar-ho en el registre arqueològic, amb els Neandertals podríem parlar de petits conflictes entre diferents grups.
Durant molt de temps s’ha considerat que la dieta dels Neandertals estava basada en la carn, especialment d’animals com cavalls, cérvols i grans bòvids, i ocasionalment de mamuts i rinoceronts. A aquesta imatge de “grans carnívors” l’ha acompanyat, també, la concepció que les tècniques de caça dels Neandertals es basaven, majoritàriament, en el contacte directe amb les seves preses, amb el risc que això comportava. Fins a quin punt són certes aquestes dues idees?
En el registre ecològic tenim molt clar que la major part de la dieta dels Neandertals estava basada en la proteïna càrnia. Podem afirmar que entorn d’un 70 i gairebé 80% de la dieta dels Neandertals estava basada en proteïnes càrnies, sobretot dels grans herbívors. Tanmateix, el que s’ha anat veient al llarg del temps és que també hi ha consums d’una altra mena de preses més petites, i els nous mètodes d’estudi, especialment el que són les anàlisis isotòpiques realitzades sobre ossos o dents, ens han demostrat que hi ha més consum de recursos vegetals i marins del que es pensava.
Al principi es pensava que els Neandertals no eren capaços de caçar certs tipus d’ocells o conills, per què són animals més ràpids que, si no tens paranys, solen escapar-se. Aquestes pràctiques s’atribuïen majoritàriament als Homo sapiens, però el que s’ha vist en el registre arqueològic dels últims anys de diferents jaciments del Paleolític Mitjà associats a Neandertals és que, efectivament, sí que es consumien. Per exemple, en el jaciment de Bolomor a València hi ha alguns nivells d’ocupació on trobem consum de petits ocells aquàtics. En aquest sentit, els grups de Neandertals aniran incorporant cada vegada més en la seva dieta tortugues, mol·luscs, crustacis, mamífers marins, peixos d’aigua dolça i salada. Encara que a vegades no es conserven en el registre arqueològic, les informacions extretes als jaciments de Gruta do Figueira Brava (Portugal), Coves de Gorham i Vanguard (Gibraltar), ens demostren que els recursos marins foren una gran font d’aliment per als Neandertals que van habitar les zones costaneres.
Pel que fa a la segona part de la pregunta, a Alemanya s’han trobat ossos d’animals amb impactes que mostren que la caça havia de ser pròxima. Igual que, per exemple, les típiques puntes Levallois de forma triangular d’alguns jaciments com Scladina a Bèlgica, que tenen traces d’haver estat enmangadas, i fractures d’impacte que mostren la seva utilització com a armes de mà o llancívoles a curta distància. Era, efectivament, una caça propera tenint en compte que no hi havia armes per llançar amb una precisió com la que trobem durant el Paleolític Superior (no podem parlar d’arc i fletxes, propulsors i arpons fins a l’arribada de l’Homo sapiens). Però no hem d’oblidar altres tècniques: enganyar els animals portar-los a una zona on caiguin i s’estimbin, caçar a l’aguait o fins i tot cansar-los en una carrera.
Alguna cosa més que vull afegir és que, a part de la carn, és molt important tot el que són les vísceres i la medul·la òssia. L’energia que el cos demanava en aquella època, sobretot el cervell, i tenint en compte que eren poblacions de caçadors – recol·lectors que podien caminar entre 20 – 30 quilòmetres al dia (per a ells era com per a nosaltres anar al supermercat), era enorme. I per això a vegades no es troben traces d’impacte de la caça d’aquestes armes en els ossos, perquè presenten tal nivell de fracturació per a obtenir la medul·la òssia que són molt difícils d’identificar.
M’ha semblat molt interessant el que has comentat de les distàncies. Fins a quin punt era important tenir un gran sentit de l’orientació? Perquè cal tenir en compte que aquests grups de Neandertals recorrien llargues distàncies fora del seu nucli i després tornaven amb la càrrega de l’animal/s…
L’orientació dels caçadors – recol·lectors era perfecta, doncs coneixien perfectament el territori on vivien. El fet de tornar al campament després d’hores de recorregut no era cap mena de problema, com veiem també en els animals o en grups de primats no humans més pròxims. Respecte al pes de la presa, no sempre la transportaven completa al jaciment. En funció de la distància, a vegades el que es feia era una preparació en la zona de caça i les parts amb més contingut carni, és a dir les potes i l’esquelet apendicular, es transportaven al jaciment. Quan es tractava d’animals més petits podien portar-los entre una o dues persones, però quan parlem d’animals més grans, o bé es feia aquesta preparació o bé es necessitava la col·laboració d’altres membres del grup per a poder transportar-los en cas que els volguessin sencers.
Una de les qüestions més polèmiques al voltant dels Neandertals és el seu món d’ultratomba. Enterraven intencionadament als seus morts? En cas afirmatiu, quin simbolisme acompanyava el ritual funerari?
Durant molts anys s’ha pensat que els Neandertals no enterraven als seus morts perquè normalment no acostuma a aparèixer un dipòsit funerari com s’ha trobat en tombes associades a l’Homo sapiens. Però, per contra, sí que hi ha una certa estructuració i cura del cos. En els jaciments de Shanidar a l’Iraq, Kebara a Israel, la Chapelle-aux-Saints o la Ferrassie a França (entre altres), es troben evidències d’enterraments intencionals. Per exemple: es creu que va haver-hi una tomba amb flors en el jaciment de Shanidar a l’Iraq per què es va trobar pol·len de diferents plantes aromàtiques que haurien sigut utilitzades durant el ritual; en el jaciment de Kebara a Israel sembla que hi ha hagut una remobilització, ja que un dels individus està enterrat i falta el crani, però les restes òssies i la connexió anatòmica ens diuen que l’individu el tenia quan es va enterrar. Per tant, sembla que hi havia una preparació, però un dipòsit funerari com després trobarem amb els Sapiens, no.
El que està clar és que mai enterraràs els teus individus en la zona d’hàbitat. És molt estrany que on tu estàs menjant i estàs duent a terme les teves activitats diàries, posis un cos. Això s’ha vist en altres moments, fins i tot en altres períodes: les zones d’enterrament, on es dipositen els individus morts, es troben fora de la zona d’habitació.
Com aquí a l’Abric Romaní…
Exacte. Llavors és normal que tinguem molts “jaciments d’habitació” i que tinguem pocs exemples d’enterraments. Però la Prehistòria és així, per això aquest debat continua obert. El que tenim molt clar és que els Neandertals tenien un comportament simbòlic, doncs trobem exemples d’art rupestre a 65.000 anys (Cova d’Ardales a Màlaga). Aquí a Catalunya, concretament a la Cova Foradada, s’han trobat unes arpes que s’haurien utilitzat com a penjant, una cosa molt típica en diferents jaciments de la zona mediterrània perquè les aus rapinyaires no tenien contingut carni com per a ser caçades, però, per contra, sembla que els Neandertals buscaven les seves potes per utilitzar-les com a ornaments (igual que passa amb les dents d’alguns carnívors). També cal mencionar l’ús de l’ocre i de les petxines. Fins i tot més recentment s’han trobat plomes. Els Neandertals tenien comportaments similars a l’Homo sapiens i molta més complexitat del que ens pensem.
La imatge d’éssers bruts i especialment violents ha perseguit als Neandertals des de fa molts anys. Aquesta creença s’ha basat, tradicionalment, en una inferioritat intel·lectual envers l’Homo sapiens, així com en l’existència de fractures violentes trobades en diverses restes òssies. Realment és així? O creus que s’ha generat una imatge sensacionalista i arbitrària cap als Neandertals?
Claríssimament. S’ha creat una imatge sensacionalista, encara que això sigui una mica contradictori, ja que diem que els Neandertals no tenen certes capacitats cognitives, però presenten un cervell més gran que el nostre. Aquesta morfologia física dels Neandertals com a éssers baixos, rabassuts, amb un gran prognatisme facial, etc., sens dubte ha generat un cert menyspreu cap a ells. A més, cal tenir en compte que les primeres restes es van trobar el 1856, tres anys abans que Darwin ens digués que venim del mico. Hi ha hagut diferents factors i contextos, sobretot històrics, i aquest eurocentrisme que ens situa dalt la cadena tròfica com a éssers superiors no ha ajudat a la imatge que es té dels Neandertals.
A dir veritat, això ha estat així fins fa ben poc. Des que vaig començar a treballar a l’Abric Romaní l’any 1995, he intentat rebatre, a través dels meus treballs de recerca, estudis on s’estipulava que els Neandertals no tenien la mateixa capacitat cognitiva ni la mateixa intel·ligència que els Sapiens. Aquí a Capellades tenim un jaciment únic, perquè tant el nivell de conservació excepcional de les restes com la metodologia d’excavació emprada ens ha permès veure que els campaments Neandertals no difereixen molt dels campaments Sapiens pel que fa a la distribució espacial: presenten zona de descans i dormitori amb els focs associats per l’escalfament i il·luminació, focs associats a tot el que són les activitats de subsistència i a les activitats socials del grup, etc. En alguns nivells com el J trobem paleocanals, és a dir, la petjada fòssil de petits cursos d’aigua dins el mateix jaciment, i en alguns casos fins i tot blocs de travertí per a poder passar sense haver de trepitjar-lo. Un altre exemple són els troncs de fusta associats a les llars que s’utilitzaven com a bancs (nivell N).
Amb l’Homo sapiens arriba moltíssima població, moltíssima més que la Neandertal quan va arribar a Europa, i amb això arriba, també, l’estandardització i la sistematització de tipus d’útils. Per què? Hi ha més població i necessites millorar la teva tecnologia per a obtenir més recursos i alimentar a més gent. Però a escala d’estructuració espacial i de formes de vida, els Neandertals i els Sapiens no difereixen molt. A més, sabem que durant molt de temps van conviure, i si dues espècies conviuen és perquè són molt similars. Els Neandertals són l’espècie que controlarà el foc i en generalitzarà l’ús com a eina indispensable per a la vida diària. De ximples, en tenien ben poc
L’Abric Romaní de Capellades és un dels jaciments arqueològics més importants d’Espanya i Europa que es dedica, des de fa dècades, a l’estudi dels Neandertals i la Prehistòria. Podries explicar-nos quina ha sigut la seva aportació acadèmica al coneixement de l’època? I quines restes s’acostumen a trobar durant les campanyes d’excavació?
L’Abric Romaní és un jaciment excepcional, no només pels registres d’alta resolució (la bona conservació és imprescindible per a tenir dades d’alta qualitat), sinó també pel tipus de metodologia de treball emprada. Per entendre-ho sempre explico el mateix paral·lelisme: ens hem d’imaginar l’Abric Romaní com un bloc de pisos. Si d’aquest edifici només excaves 10-20 metres de superfície cap avall, sabrem què passa a la cuina en cada planta o sabrem que passa al lavabo en cada planta, però no sabrem quina relació hi ha entre el lavabo, la cuina i el menjador de totes les plantes. Però aquí a Capellades s’excava tota la superfície de forma paral·lela, un canvi de paradigma que va establir Eudald Carbonell aquí a Capellades des de l’any 83 amb l’objectiu d’interpretar el registre arqueològic des d’un punt de vista paletnogràfic. Tanmateix, cal assenyalar que els treballs que va realitzar Amador Romaní a principis del 1900 van ser molt importants i rigorosos en l’àmbit metodològic. De fet, continuem utilitzant avui dia el pou que ell va obrir per a conèixer l’estratigrafia del jaciment.
Així doncs, obrir-ho tot i saber què passa a cada racó és meravellós i facilita tenir informació privilegiada i unes dades d’alta resolució que altres jaciments no tenen. I no només perquè excavem la totalitat de l’espai, sinó pel seu estat de conservació. És a dir, quan comencem a obrir un nivell arqueològic nou, o estem excavant els focs, s’olora la matèria orgànica. Es conserva la fusta, tant negatius com alguns positius cremats, la fauna és espectacular, les eines… absolutament tot. Perquè s’entengui: en el moment que s’emplenava d’aigua l’espai, els Neandertals havien de marxar. Què passava durant aquest temps? Que el carbonat càlcic de l’aigua precipitava i segellava cada nivell d’ocupació. Però a part, quan els Neandertals marxaven no hi havia carnívors que vinguessin a alterar el que havien deixat, precisament per què l’aigua ocupava tot el perímetre, per la qual cosa el nivell de conservació és excepcional. També cal dir que hem aplicat una metodologia de treball “molt nostra”. No us podeu imaginar les vegades que hem hagut de sentir frases com “esteu bojos”, “porteu quaranta anys excavant i no acabareu mai”, etc. Els nous sondejos indiquen que el jaciment té uns cinquanta metres de profunditat, i ara estem treballant a uns dotxe de profunditat (les actuals excavacions del nivell R es troben entorn d’uns 60.000 anys).
Aquest jaciment aporta, pel que fa al registre arqueològic, tot allò que ens pot explicar la vida dels Neandertals: quins animals consumien, com caçaven, amb quin tipus d’eines de pedra treballaven, quines roques utilitzaven per a realitzar-les, d’on venien, com estructuraven l’espai, les seves activitats, etc. Tot això perquè tenim una seqüència d’ocupació enorme que ens permet constatar temporalment tots els canvis. Això, unit al bon nivell de conservació de les restes, ens permet analitzar com han anat canviant els comportaments dels grups que han passat per aquí. Alguns nivells mostren comportaments que són molt similars, però de sobte en trobem uns altres en els quals s’identifiquen canvis substancials.
Fins i tot tenint en compte la importància de tot el registre i com aquest ha ajudat a explicar la vida dels grups dels Neandertals, sobretot en l’aspecte que parlàvem abans, no va ser fins a l’any passat que vam aconseguir trobar restes humanes. L’Abric Romaní és un dels jaciments més antics excavats, no només a Catalunya, sinó a tota la península Ibèrica i a Europa. No apareixia en els mapes perquè no trobàvem restes humanes. I clar, penses, no tenim restes humanes, però gaudim de tots els vestigis que ens permeten explicar com vivien aquests grups humans. És una mica paradigmàtic, perquè, sovint, si en un jaciment no s’hi troben restes humanes perd rellevància, i que no aparegués l’Abric Romaní en alguns mapes era al·lucinant.
Respecte a les campanyes d’excavació, no hi ha una mitjana de quan baixem cada any. A vegades són vint centímetres, quinze o mig metre que podem aixecar amb pic i pala, i en altres ocasions hem d’utilitzar martell pneumàtic o ciments expansius. Per exemple, vam estar vuit anys per excavar el nivell O, en el qual vam recuperar més de 300.000 restes arqueològiques de fa 55.000 anys. Pensa que vam arribar a coordinar mil registres al dia. Però això no sempre passa. Els nivells que estem excavant ara (nivell R) tenen molt menys material, però presenten altres elements interessants com per exemple canvis en els patrons d’ocupació.
El que no fem és córrer. És a dir, quan un excava està destruint informació. I amb la sort que tenim de gaudir d’un jaciment amb tal nivell de conservació, el que no podem fer és córrer. Tota la informació que obtenim és imprescindible, i tot ha d’estar ben registrat durant el treball de camp. Per molt que tinguis un bon registre, si el treus de context es desvirtua: un ós o una eina de pedra sola no et proporcionen tota la informació, només una part. Necessites, doncs, tenir totes les dades dels diferents tipus de registre arqueològic i de les disciplines que els estudien per a poder reconstruir els comportaments de vida de les poblacions antigues.
Malgrat la seva desaparició fa 40.000 anys, en el material genètic d’alguns humans moderns poden trobar-se restes Neandertals: els científics han situat que pot aparèixer fins a un 4% de l’ADN de certs humans sense ascendència africana. Aquest solapament demostra que els Neandertals es van creuar i van tenir descendència fèrtil amb l’Homo sapiens. Com s’explica? I que va provocar la seva desaparició?
Els estudis genètics estan aportant-nos moltíssima informació. És veritat que de moment només hi ha 32 seqüències de genoma Neandertal seqüenciat, necessitaríem molt més. El problema és que l’ADN no sempre es conserva, ja que si no hi ha col·lagen en els ossos no es poden obtenir dades genètiques. El que és clar, i sabem per diferents exemples, és que els Neandertals es van hibridar amb els Sapiens, és a dir, va haver-hi intercanvi genètic. I sabem també que es van hibridar amb els Denisovans (les Coves de Denisova situades a Sibèria ens mostren una nena la mare de la qual era Neandertal i el pare Sapiens). En definitiva, la genètica ens ha permès parlar d’això, i de fet mai s’ha descartat que dues poblacions poguessin conviure.
Cal acabar amb aquesta idea que es van extingir els Neandertals a causa de l’arribada dels Sapiens. La genètica i els mètodes de datació ens han permès saber que, de la mateixa manera que amb els Denisovans, en moltes zones van conviure, no només al llarg del Corredor Llevantí, sinó a tota Europa. El que és veritat, i ho heu dit molt bé a la pregunta, és que hi ha una espècie que surt d’Àfrica i que es desenvolupa aquí a Europa, els Homo Heidelbergensis (i a partir d’ells, com hem dit a l’inici de l’entrevista, apareixen els Neandertals). Després hi ha una sortida d’Homo sapiens, entorn d’uns 250 mil anys, que entrarà pel corredor llevantí i és la que provocarà que avui dia trobem aquesta càrrega genètica que pot oscil·lar entre 2 i 3% en els Sapiens actuals, ja que varen tenir descendència fèrtil amb les poblacions Neandertals. Aquestes poblacions de Sapiens sabem que s’extingiran, però hi haurà una altra població de Sapiens que sortirà entorn d’uns 180 mil anys i és la que, ara sí, colonitzarà tots els continents. I és per això que tots els Homo sapiens, excepte els africans, tenim un 2-3% encara de càrrega genètica Neandertal.
Així doncs, passem de la idea que els Neandertals s’extingeixen a causa dels Sapiens a saber que, al mateix temps, hi havia diferents espècies convivint: els Denisovans, Homo neanderthalensis, Homo sapiens, Homo naledi i en el sud-est asiàtic Homo luzonensis i Homo floresiensis.
Respecte a l’extinció dels Neandertals, s’han proposat moltíssimes teories, fins i tot avui dia hi ha autors que continuen plantejant l’Homo sapiens com a un caçador que es va dedicar a capturar deliberadament a Neandertals, que va haver-hi grans guerres, etc. Realment, però, no va haver-hi una desaparició, sinó una assimilació. M’explico: els grups de Neandertals cada vegada eren més petits, i pel registre fòssil sabem que es van anar movent a altres zones, sobretot cap al que és el sud de la península Ibèrica, la qual cosa a poc a poc va provocar que s’aïllessin, que no hi hagués intercanvi genètic i que, a la llarga, acabessin desapareixent. Així doncs, gràcies al registre fòssil i les disciplines que estudien els Neandertals es poden rebatre totes aquestes teories que havien plantejat una desaparició orquestrada pels Sapiens.
Perquè ven molt més aquesta imatge de grups d’Homo sapiens anant a caçar directament als Neandertals, com si es tractés d’un altre animal…
Totalment, com si hagués estat una guerra. I no, perquè des del primer moment en què identifiques que genèticament estan procreant, tot cau. Si fos només un cas, podríem interpretar que podria haver estat una violació, però tots portem gens Neandertals. Ens hem creuat des de fa milers d’anys.
