Ens podries parlar una mica sobre tu i sobre el projecte de xarxes a la Monarquia que estàs dirigint amb Diego Sola? Quina és la principal motivació darrere del Projecte REDIF i com va sorgir aquesta idea?
La meva família és de Sorrento, província de Nàpols, on vaig créixer i fer els meus primers estudis. El 2004 em vaig llicenciar en Conservazione dei beni culturali en Viterbo, amb una tesi di laurea dedicada als interessos artístics d’un virrei de Nàpols, Gaspar de Bracamonte, comte de Peñaranda. Vaig realitzar aquest treball entre Barcelona, Madrid i Peñaranda, aprofitant una estada Erasmus a la Universitat de Barcelona l’any acadèmic 2002-2003.
Per falta de seguretat, inquietuds personals i escassa confiança en la universitat, no he donat mai per descomptada la trajectòria acadèmica, ni he considerat que aquesta fora l’únic camí. Per això em vaig anar formant en didàctica de l’italià per a no-italianoparlants, en documentació del patrimoni cultural i com a professora de secundària. He treballat en diferents àmbits abans i després del doctorat en història de l’art, obtingut en la Universitat Autònoma de Barcelona en 2010. A la meva tesi vaig estudiar una crònica manuscrita de Nàpols del segle XVII. No era una tesi en història de l’art típica i, de fet, els anys successius vaig seguir investigant en el camp de la història moderna, gràcies a una beca postdoc en la Universitat de Barcelona, on des de 2019 sóc professora agregada.
A l’actualitat, sóc investigadora principal (IP) del projecte REDIF, que és un acrònim que funciona només en castellà i significa “Redes de información y fidelidad”, amb subtítol: “los mediadores territoriales en la construcción global de la Monarquía de España (1500-1700)”. El projecte és finançat pel ministeri i té una duració de quatre anys, de 2020 a 2024.
REDIF és una síntesi de dues grans línies de recerca. Per un costat les investigacions fetes pel Dr. Diego Sola, a partir de la seva tesi doctoral, sobre la circulació de religiosos que aporten informació des de les fronteres de la monarquia i del món asiàtic, en particular tota l’acció que fan des del marc del patronat reial els missioners d’ordes jesuïtes, agustines, franciscanes i dominiques.Per altra banda, el coneixement d’uns altres tipus de mediadors -que anomenem mediadors cívics- que des dels territoris de la monarquia presenten a la cort instàncies procedents des de les institucions locals, i en particular de les ciutats. L’objectiu és analitzar l’arribada d’informacions polítiques més enllà de les que transmetien els virreis i els consells centrals.
Havia pogut explorar aquesta darrera línia de recerca gràcies a una beca Leonardo per a projectes individuals de la fundació BBVA (2017-2019) en què he proposat un estudi comparat d’aquests mediadors territorials enviats a la cort entre els segles XVI i XVII i en què també em vaig donar compte que aquesta recerca necessitava ser realitzada per un equip sòlid d’investigadors.
En tractar-se d’una dinàmica de mediació poc present a la historiografia i àmpliament difosa, per investigar-la a fons calia un grup d’investigadors on cadascú sigui competent per a un territori. Per això, el projecte inclou una vintena d’investigadors, la majoria d’ells es troben en la seva primera etapa de la trajectòria investigadora (predoctoral o postdoctoral) i cadascú és especialista en determinades àrees de la monarquia o en una tipologia d’agents religiosos.
En aquesta entrevista em centraré en l’eix de mediadors cívics que coordino, una proposta d’estudi que abraça una documentació increïble perquè, cada ciutat “capital”, com Barcelona o Nàpols tenia una capacitat diplomàtica articulada i ben organitzada, per moure delegacions que exercien pressió sobre el consell central referent, i, al mateix temps, multidireccional, ja que dirigien els seus agents també cap a altres ciutats o també a la Santa Seu.
Tot això comença ara i esperem que pugui ser acompanyat per una sèrie d’estudis que ens ajudin a mirar en profunditat i descriure els moviments d’informacions i persones que sovint han quedat a banda de les grans històries institucionals i nacionals.
Aquests mediadors “diplomàtics” tenien influència real sobre les negociacions polítiques?
Crec que cal fer un apunt, i és que utilitzem l’expressió mediador per simplificar, però en realitat els territoris de la monarquia feien servir expressions diverses per parlar de les persones que enviaven a la cort. Se li pot dir procurador en el cas americà, síndic o ambaixador en el cas de la Corona d’Aragó, ambaixador, agent o orador en el cas de les ciutats italianes, etc.
Referint-nos des de l’aspecte dels mediadors cívics, podem afirmar que es tracta d’una mediació que s’allunya d’una visió típica de la diplomàcia, ja que no tenim ambaixadors d’estats sobirans, sinó representants de ciutats súbdites de la monarquia. Alguns d’ells, com els representants del Consell de Cent, ostenten privilegis reials per ser rebuts amb títols d’ambaixadors i també amb protocols típics de la recepció d’ambaixadors, altres, en canvi, pretenen aquest tractament, la qual cosa genera continues tensions, sobretot en les dinàmiques de posada en marxa de la mediació.
L’acció dels mediadors dins de l’engranatge de la monarquia es basa en poder exercir pressió contínua sobre aspectes importants que es troben sobre la taula dels diversos consells (sigui el consell d’Aragó o el consell d’Itàlia) en què hi veiem representades les veus d’elits de les ciutats. Aquestes elits mostren com la monarquia es va creant i articulant sobre una composició d’interessos sobreposats. Hi ha pressions generades en diverses direccions: la política de determinats virreis, l’aplicació de determinades reformes en èpoques concretes, etc.
En aquest sentit, hem parat atenció en èpoques especialment conflictives, com ara durant les revoltes dels anys 40 del segle XVII, observant com en aquest moment s’amplifica l’arribada a la cort de nombrosos mediadors que presenten -dins del marc de la lleialtat- una llarga sèrie de peticions procedents dels súbdits de les ciutats italianes, americanes o de la corona d’Aragó.
Igualment, als territoris de la Corona d’Aragó, com estan mostrant les recerques de Mathias Ledroit (que estudia el Consell de Cent) i Miquel Fuertes (que estudia els regnes de Sardenya i València), les dinàmiques de mediació són disciplinades amb privilegis reials del segle XIV i hi havia una organització molt meticulosa i un control continu de l’acció que els delegats desenvolupaven en la cort.
La Monarquia Hispànica era un territori molt gran. Aquestes distàncies podien afectar l’acció dels agents mediadors?
Efectivament, un dels elements més interessants d’aquest estudi és veure aquesta voluntat d’arribar a la cort superant tota mena d’obstacles i un d’ells és la distància i la despesa que comportava el viatge. El mediador era considerat com a una “carta viva” que portava una informació que es considerava millor pel que fa a què era portada per persones més coneixedores del context local, que no pas el virrei o altres ministres de la monarquia, i que, per tant, havia de ser escoltada directament pel rei.
El discurs de la distància és essencial. Sobre aquesta temàtica també trobem els estudis sobre la regió de Filipines estudiat per Guillaume Gaudin. Veiem com en el cas de les fronteres de la monarquia -per exemple el regne de Xile, estudiat per José Araneda- hi ha gran esforç per fer arribar la informació des d’un context on no hi ha ni tan sols un servei de correu. Aleshores s’havien de fer servir moltes vies i, per tant, s’han de crear moltes còpies dels memorials dirigits a la cort per assegurar la seva arribada.
L’enviament d’un procurador era una d’aquestes vies. En l’esforç de la superació de la distància, els mediadors es troben també amb els obstacles i censures per part d’agents o procuradors que actuaven per compte dels virreis o de corporacions o ciutats interessades a aturar llurs negociacions. Una altra temàtica important és la de les llengües, ja que en el context italià o el de la corona d’Aragó hi ha la necessitat constant de recórrer a autotraduccions pel que fa als textos que es presenten a la cort.
La documentació que es troba en arxius nacionals com ara l’Archivo General de Simancas o l’Archivo Histórico Nacional és escrita prevalentment en castellà, però als arxius locals, hi ha documents -com ara els de tria de mediadors, les instruccions per al mediador o fins i tot les cartes que s’envien des de la cort a les ciutats remitent- on hi ha una barreja constant entre castellà i llengües locals.
Per altra banda, s’observa que, tot i usar llengües diverses, als memorials dirigits al rei hi surten fórmules molt semblants i s’observen estructures idèntiques, tant que podem parlar de la conformació amb la pràctica d’una “llengua” pròpia dels mediadors.
Has detectat pràctiques de corrupció en les mediacions?
Tota la màquina de la monarquia experimenta diverses formes de corrupció. Ara bé, nosaltres volem descriure com cada mediador realitza la seva tasca i ho fem recollint informacions dins d’una base de dades comuna, que ens permet descriure les trajectòries biogràfiques de cada mediador i veure com la estancia a la cort va afectar de manera positiva o negativa. De fet és possible observar l’ascens social de mediadors promoguts des del context local que acaben per cobrir càrrecs importants dins del govern de la monarquia.
Quan trobem aquests casos és evident que el mediador va jugar a doble banda. D’una banda, va ser portaveu de la ciutat, com dèiem una “carta viva”. Per altra, va aprofitar la seva tasca per aconseguir un ascens social per a la seva persona i el seu llinatge. Per evitar això, diverses institucions de la Corona d’Aragó aplicaven totes una sèrie de normes per al control de l’acció del síndic o ambaixador a la cort.
Els mediadors de ciutats com Barcelona rebien un sou per anar a la cort que havia de ser només aprofitat per tal d’exercitar la seva tasca i no pas per arribar a beneficis personals. No totes les ciutats de la monarquia, però, establien el pagament d’un sou per al mediador que anava la cort i, de totes maneres, aquest pagament quasi mai arribava a cobrir totes les despeses. En aquests casos és evident que la missió, que comportava una despesa important, havia de tenir d’alguna manera un retorn, que podia ser criticat però mai ser objecte de procés.
Ara bé, la mediació era exitosa quan aquests mediadors aconseguien obrir-se portes a la cort. Això volia dir establir una xarxa de contactes amb els quals s’aconsegueix facilitar el recorregut de la mateixa mediació. Moltes vegades s’utilitzaven regals per a tenir accés als palaus, com ara petits obsequis que podien ser fins i tot demanats per diversos interlocutors. Ens referim a obsequis que podien tenir un caràcter devocional, com ara imatges de sants locals o relíquies. Aquesta és una de les temàtiques que haurem d’anar investigant en els anys vinents.
On i com aprenien els mediadors com havien de desenvolupar les seves tasques?
És una pregunta molt important perquè hem de tenir en compte que molts dels mediadors no havien tingut un contacte previ amb la cort. Alguns provenien de la petita noblesa i aleshores podien conèixer una mica el protocol cortesà, però altres havien de rebre instruccions molt precises sobre com actuar un cop arribats a la cort. En aquestes instruccions hi trobem tot el full de ruta que s’havia de seguir i amb recomanacions específiques pel que fa a la ritualitat i el tractament, perquè la institució remitent sempre rebés el tracte desitjat en la recepció del seu representant.
Sovint, el desconeixement del protocol cortesà, i en general, del context de la cort fa molt difícil i feixuga l’estada dels mediadors a la cort i es llegeix la seva frustració en les cartes que envia a la ciutat. Aquestes cartes són molt importants per constatar com la ciutat podia conèixer des de la mirada d’un natural què volia dir la quotidianitat de la vida cortesana.
Les dones podien participar com a mediadores davant la Cort o altres òrgans polítics?
Un dels problemes, a l’hora de realitzar un projecte d’aquest tipus, és que sembla que les dones no hi siguin. Les dones són presents en tota una sèrie de moments de la dinàmica estudiada. A l’hora de triar un mediador es podia tenir en compte els seus llaços familiars, per exemple, amb qui s’havia casat i si la família feia més àmplia la xarxa de contactes en la cort, ja que aquesta xarxa era essencial per a l’èxit de la tasca, com s’ha vist.
També trobem dones entre les interlocutores en el context cortesà. Un cas, entre d’altres, és el de Vittoria Colonna Cabrera, vídua de l’almirall de Castella, que sabem que va ser interlocutora per agents sicilians, ja que era feudatària del comtat de Modica, en Sicília. També trobem dones que, per la seva vinculació amb un determinat context local, obrien camí per un ràpid desenvolupament de la mediació des de l’espai de la casa de la reina. O trobem dones de virreis que controlen o censuren determinades delegacions.
Tot i això, a la documentació estudiada fins ara no trobem quasi mai cartes de dones, ni cartes de recomanació a figures femenines (si traiem les reines) i evidentment cap dona podia ser enviada com a mediador.
Quins creus que són els principals temes a abordar quan s’estudia la trajectòria d’un mediador?
Les mediacions les podem estudiar des de diversos punts de vista. En primer lloc, podem estudiar la complexitat de la composició dels interessos del govern de la monarquia. L’acció política, doncs, es veu complementada per l’arribada de pressions i informacions de la ciutat. És possible també fer una història comparada de les institucions urbanes, observant com organitzaven les seves representacions i una història de la “diplomàcia de ciutat” a l’edat moderna. El contingut dels memorials ha de ser estudiat, sens dubte, des de la història del dret. Si estudiem les trajectòries personals podem fer una mena d’història social de famílies, on l’estada cortesana pot ser determinant.
També es pot realitzar un estudi de la circulació de la informació, ja que es pot constatar com realment la cort necessitava l’arribada continua d’informacions valuoses, com aquelles dels nostres mediadors, dins del procés de presa de decisió. Per l’altra banda, cort i consells no aguantaven aquesta pressió constant i intentaven evitar l’enviament de contínues delegacions. Així doncs, tenim una gran sèrie d’aspectes (i segurament em deixo alguns!) i evidentment cada membre del projecte es centra en aquells que sent més propers.
Penses que les dinàmiques de mediació dels segles XVI i XVII són gaire diferents de les dinàmiques actuals?
Aquestes dinàmiques tenen lloc en el marc d’un context de sistema polític complex, on hi ha diversos estats, corporacions i autoritats que defensen els seus propis privilegis i, per tant, sovint fan una mena de política de lobby, de defensa d’interessos de grups. Aquest punt de vista ens permet llegir amb perspectiva històrica les pressions que es poden exercir des del context local d’avui en dia en institucions que ajunten diversos estats com podria ser la comunitat europea, per exemple quan veiem agències territorials a Brussel·les que volen defensar interessos locals. Això seria el més proper que tenim en l’actualitat del que havia de ser la necessitat de tenir sempre una orella a Madrid per saber què “s’estava coent” i així informar el cos polític local, preveure determinades decisions i saber actuar per beneficiar-se’n.
Des del punt de vista de l’Europa de les ciutats es mostra la gran activitat diplomàtica urbana a l’hora de teixir xarxes entre ciutats, la qual cosa encara es pot veure, i la voluntat de les ciutats de ser portaveu de comunitats més enllà d’un discurs estatal. Això ens permet de parlar de la creació de xarxes que van més enllà dels territoris on es troba cada centre urbà, per tal de defensar els interessos de les elits locals en el context geogràfic de la primera globalització.
