El passat 23 de maig ens vam reunir amb la Coral Cuadrada i l’Enric Olartecoechea per parlar de les dinàmiques de prostitució baixmedieval i de l’Estat Modern a la ciutat de Barcelona, àmbit que tracten extensivament en el seu llibre, “El estado contra Eva”, que es publicarà pròximament.
Quin ha estat el vostre recorregut en el camp de la investigació historiogràfica? Què us ha portat a abordar la temàtica de la prostitució medieval?
E: El meu recorregut dins la investigació historiogràfica comença amb aquesta recerca. Jo vaig estudiar psicologia social i ràpidament em vaig dedicar a la docència de secundària. Quan vaig començar el postgrau en Feminismes, Masculinitats i Equitat de Gènere de la Universitat Rovira i Virgili, vaig topar-me amb l’obligatorietat de fer una recerca final. A l’hora de decidir la temàtica del treball, vaig tenir en compte el fet que la professora amb qui més afinitat havia tingut era, curiosament, una medievalista. Volia que la Coral fos la meva tutora, però jo tampoc em sentia còmode submergint-me en una recerca històrica, ja que em sentia amb els fonaments teòrics suficients per a poder parlar de segons quins temes. Però, finalment, gràcies a la Coral vam aconseguir fer un tàndem que jo crec que ha donat bons fruits.
En un primer moment, al màster, jo anava al darrere de la cacera de bruixes abans que sortís el llibre de la Silvia Federici, Caliban i la bruixa, del qual després se’n va parlar tant; però navegant una mica entre documents em vaig trobar amb l’existència de les cases de les penedides, desconegudes per a la majoria de gent. És així com l’any 2012 comença aquest periple. Així doncs, les meves experiències en la recerca historiogràfica no passen d’aquí i d’alguna col·laboració puntual en alguna revista acadèmica.
C: Amb l’Enric trobo que hi ha un avantatge, tot i que ell creu que és una carència; parlo de l’intercanvi de punts de vista i disciplines que tenim, però també perquè té moltes ganes de saber i d’aprendre. Al llarg de tots els anys que he estat professora d’universitat, he vist que els alumnes es pensen que en saben, però no sempre és així. La relació amb l’Enric s’ha retroalimentat sobre la base de la carència, cosa que considero molt positiva.
Pel que fa al meu recorregut historiogràfic, jo vaig fer la tesi doctoral sobre història agrària l’any 1987. Tot i haver fet una recerca molt exhaustiva de gent camperola, sentia que la gran majoria de població medieval se m’escapava. La marginalitat se m’escapava. A partir d’aquí m’he anat apropant a l’estudi d’aquests grups situats al marge de la societat que normalment no apareixen i que són la immensa majoria de la població a l’edat mitjana. Dins d’aquests col·lectius també incloc les dones, és clar. A la tesi em trobo amb dones molt potents i poderoses perquè les senyores feudals tenien unes actuacions molt clares. Per exemple, vaig veure el cas d’Elisenda, una camperola d’Argentona que és pagesa, però tenia un gran poder. En canvi, m’interessava anar a buscar les dones que estaven per sota de dones com l’Elisenda. La meva sensibilitat cap a la marginació s’arrela des del principi.
E: La marginació l’hem d’entendre no només com la forma de viure als marges de la societat, sinó també en el sentit de l’epistemologia. En aquest cas, la Història difícilment sap recollir el seu testimoni perquè la forma de fer coneixement que tenim sempre correspon als sectors amb més poder. Si hi hagués una epistemologia capaç de rastrejar una història oral -que senzillament crec que és una falta de voluntat- trobaríem sabers molt menys escoltats i que tal vegada donarien més valor a altres sectors de la població. La pròpia estètica de la recerca és una estètica masculina, propietària, etc.; per tant, el discurs que desprèn té una base epistemològica escassa.
C: Crec que un historiador té dret a utilitzar la història oral i ser multidisciplinari és un enriquiment. Es pot fer història oral de l’edat mitjana perquè, segons quines fonts treballes -com per exemple cartes o judicis-, pots arribar a saber què diu la gent. Les fonts n’estan plenes, però t’hi has de voler posar perquè és més difícil transcriure un judici que no una carta reial. En general, crec que cadascú va trobant el seu camí i una cosa et va portant a l’altra.
Al llarg de l’Edat Mitjana, la prostitució no va ser concebuda de la mateixa manera. Centrant-nos en la Baixa Edat Mitjana, quina cosmovisió se’n tenia?
E: A l’alta edat mitjana la prostitució no era considerada un ofici ni estava regulada. Podia ser una experiència concreta o temporal d’una dona que decidís fer aquesta feina per després acabar-la deixant, no les marcava per sempre. No hi havia, per tant, una relació identitària amb l’exercici de la prostitució, com sí que van adquirir posteriorment aquestes dones.
Si retrocedim més enrere en el temps, a l’Antiguitat van existir referents de prostitució que trenquen completament amb la visió que tenim avui dia, com va ser la prostitució sagrada grega o romana. En aquest sentit, a la baixa edat mitjana podem trobar alguns vestigis que sembla que també trenquen la visió de la prostitució que es tenia en èpoques anteriors. La idea de prostitució que hi havia als temples d’Afrodita no tenia res a veure amb la que hi ha avui dia ni la que imperava a la Modernitat regulacionista.
C: Al llibre més que la concepció social que hi havia de la prostitució, el que hem intentat treballar és el tancament forçat de les dones a través de l’estudi de la prostitució. Si només ens centrem a estudiar la prostitució com a tal, veurem que mai és igual al llarg de les èpoques. A l’alta edat mitjana no estava regulada, com ha dit l’Enric, però a la baixa edat mitjana ja es comença a regular. Aquesta regulació es fa mitjançant el tancament de les prostitutes en bordells. En tenim les primeres referències al segle XIII a Avinyó, però a Catalunya en trobem al XIV. Així, el fil conductor del llibre és reflexionar sobre el control de la sexualitat femenina. Aquest control comença als segles baixmedievals amb el tancament de les prostitutes als bordells, continua amb els convents de les Magdalenes i amb les cases de les penedides, i, finalment, enllaça amb les primeres presons de dones a principis del segle XVII i que segueixen fins a l’actualitat. Hem volgut demostrar que el control de la sexualitat femenina és una de les eines de l’Estat Modern, l’estat absolutista.
Al segle XIV hi ha un fet importantíssim que suposa un abans i un després per a la societat: la pesta. No és una epidèmia comparable amb la COVID-19, ja que actualment no hem vist quasi cap mort en directe. En canvi, durant la pesta sorties al carrer o entraves a casa i et trobaves persones mortes per tot arreu. Per això quan Philippe Ariès va fer la història de la mort parlava de les seves diferents concepcions al llarg de la història de la humanitat. A l’edat mitjana era una mort viscuda, mentre que la nostra és una mort amagada. Imagineu que aneu veient gent que va morint contínuament, és una situació que crea un pànic espantós. Els poders municipals del moment van prendre moltes mesures -quarantenes, edificis tapiats, etc.-; de fet, la creació de l’Hospital de la Santa Creu com a hospital general és una conseqüència de la pesta. Els poders també van impulsar orfenats i altres obres de beneficència i assistència, en les quals descobrim la regulació de la prostitució. Però per què se la considera una obra de beneficència i assistència? Doncs perquè la prostitució era considerada un bé social. Francesc Eiximenis, franciscà del segle XIV que escriu Lo Crestià, dedicat a la reina Maria, es pregunta per què els prínceps i les ciutats mantenen les fembres públiques. Ell mateix es respon dient que per pal·liar mals majors: l’adulteri, el rapte i el pecat contra natura, és a dir, l’homosexualitat masculina. Es considerava que només podien ser homosexuals els homes perquè les dones no tenien sexe i, per tant, no podien tenir desig, per la qual cosa no podien ser homosexuals.
Així doncs, la prostitució estava considerada un bé social per canalitzar totes les passions masculines desmesurades. Les prostitutes hi estaven a favor? Doncs no. He trobat un procés sobre les crides de les cantoneres -les prostitutes- a Barcelona que dura més d’un segle. Amb el tambor i el corn, anaven cridant a les cantoneres per tota la ciutat perquè anessin a viure al bordell, però elles no volien. Argumenten que tenen casa pròpia, però el Consell de Cent les obliga a anar al bordell per tenir-les controlades.
E: També ens hem d’imaginar què significava per a les dones de l’època el fet de ser segregades, apartades i col·locades als bordells públics o a les cases de les penedides, ja que segurament no només hi anaven a parar dones que exercien la prostitució. Sota sospita -real o fictícia- d’adulteri, era possible que els marits les enviessin a les cases de les penedides o al Convent de les Egipcíaques. Això els devia generar una pressió constant sobre si acabarien tancades allà o no. És interessant veure com una mesura inexplorada en temps anteriors, com és el tancament de gent que practica la prostitució al carrer, va implicar una mesura que afectava la vida quotidiana de totes les dones. Aquest és un canvi que ens interessava molt assenyalar perquè sospitem que abans les autoritats no tenien la capacitat d’afectar sobre la vida de les dones d’una forma tan íntima.
C: Hem trobat prohibicions molt clares del Consell de Cent dirigides a les prostitutes, com per exemple la prohibició d’estar a segons quins llocs de la ciutat. Hi havia tot un perímetre dedicat a la prostitució perquè no les confonguessin amb dones de bé. També hi ha altres manaments, com per exemple la disposició de vestir de tal manera que de lluny hom pugui veure que aquelles dones eren prostitutes. Aquests manaments de la vestimenta canvien depenent de la localitat; a Barcelona els prohibien portar joies i mantó, però, en canvi, a Saragossa poden portar joies.
Val la pena destacar la seva obligatorietat de portar un distintiu de color groc. Aquest distintiu també el duien els jueus, o sigui que afectava totes les minories. Ja l’any 1320, el Consell de Cent va dictar una sèrie de manaments que obligaven els jueus pobres a cosir-se el distintiu groc sobre la roba que portaven, però posteriorment el manament s’estén a tota la població jueva. És a dir que el distintiu de color groc dels camps de concentració nazis no eren nous. El distintiu era una roda amb una creu de color groc. L’edat mitjana és una edat totalment simbòlica i el color groc era considerat el símbol de la mort perquè era el color de la bilis -associada a malaltia- i del sofre -associat a les calderes de l’infern-.
E: Seguint amb l’anècdota de com s’identificaven les prostitutes, el fet que a Saragossa els permetessin dur joies era poc usual perquè les joies implicaven un ascens social que les autoritats havien de controlar en el cas de les prostitutes. També hem trobat que a Sevilla en un moment concret es va obligar les prostitutes a vestir de blanc -una peça anomenada “toalla”. Al cap de pocs mesos de l’aprovació d’aquesta ordenança, totes les dones de la ciutat comencen a vestir-se de blanc. No hem sabut trobar el fil que explica històricament per què es produí aquesta reacció, però fa ganes d’imaginar que les dones es van “aliar” (per dir-ho d’alguna manera) per vestir-se totes de blanc i confondre la seva professió. Segurament no va ser així i va ser fruit de la casualitat, però fan ganes de pensar que va ser una reacció organitzada de les dones quan es van començar a veure amenaçades a tot l’espai visible, el que avui entenem com esfera o espai públic.
C: No a tot arreu tot és igual, hi ha especificitats locals de la prostitució que cal entendre. Així com a la península és així, no és igual a Itàlia. Les cortesanes venecianes duien joies i, a més a més, eren mecenes d’arts -de pintors i poetes-, per la qual cosa aquestes prostitutes tenien un ascens social molt fort que no hem trobat aquí. Sí que, potser, buscant trobaríem dames de la Cort amb les quals hi ha una barreja de prostitució, però tampoc hem volgut analitzar aquestes dones. En algun moment hem inclòs algunes cartes de les cortesanes italianes quan opinaven sobre la prostitució, però aquí no en trobem. Així doncs, a Itàlia la prostitució sí que era una via d’ascens social; de fet, tenien un poder extraordinari i dominaven el Vaticà.
Al llarg del vostre anàlisi, tracteu diversos aspectes relacionats amb la prostitució. Quines fonts historiogràfiques heu consultat? Amb quins organismes o entitats heu treballat?
C: No hem tingut cap problema a l’hora de consultar fonts. Hi ha una tesi del Roger Benito Julià de la Universitat de Barcelona que ha recollit moltíssima documentació al respecte i la citem. Però la nostra idea no era tant fer un buidatge exhaustiu de totes les notícies de la prostitució baixmedieval, sinó utilitzar la bibliografia publicada per anar més enllà i analitzar el període comprès entre el segle XIV i el XVII. També hem consultat diversos arxius quan n’hem necessitat documentació. Per exemple, a l’arxiu del Marquès de Barberà vaig trobar la constitució de la societat d’un dels bordells de Barcelona, talment com si fos una societat mercantil. La persona que tenia domini eminent de la societat constituïa el negoci amb l’hostaler i l‘hostalera i decidien com el gestionarien, quin era l’inventari de les habitacions, etc. D’altra banda, hem consultat les constitucions de Corts i tots els manuscrits que hi ha als llibres del Google Books. Això ens ha permès accedir a molta documentació que no és típica dels arxius.
E: A nosaltres ens interessava comprendre per què a partir d’un cert segle neixen els monestirs o cases del penediment al llarg de la península i de la resta d’Europa. És per això que vam consultar el registre de fundació d’aquestes institucions. Sí que és interessant veure quina era la quotidianitat de les prostitutes, però no explicava per què aquest fenomen de tancament, que modifica completament la vida de les dones, tenia lloc en uns segles determinats. Aquest interrogant ens interessava molt més que no pas la tasca aïllada de la prostitució, recerca que ja havien fet altres persones. Primer se les tanca a treballar als bordells, després es genera una institució que serveix suposadament per “arreglar-les”, la qual desapareixerà i reapareixerà posteriorment amb més força. Fins i tot, a la documentació hem trobat algunes cartes en què els mateixos reis conviden a obrir espais com aquests als municipis. Descobrir que, posteriorment, al segle XVII, aquests centres de correcció esdevindran les primeres presons de dones amb voluntat rehabilitadora on la pena principal era la privació de llibertat, és un descobriment que ens va deixar bastant palplantats.
C: No ens hem focalitzat tant en el tema de les presons perquè ja n’hi ha estudis, com els de la Cristina Almeda. Ella ha estudiat la cárcel de mujeres -anomenada la Galera-, la primera presó de dones que, a Barcelona, estava situada on actualment hi ha la Filmoteca de Catalunya. La primera galera a Espanya la trobem a Valladolid, regida per la beguina Magdalena de San Gerónimo, la qual també dirigia la casa de les penedides de la mateixa ciutat, la Casa Pía de la Aprobación. Magdalena de San Gerónimo era una dona que, al ser beguina, era en certa manera religiosa, no estava a cap orde en si, però tenia encomanada la Casa de les Magdalenes de Valladolid. Arran de la seva tasca allà, va tenir la idea de crear la Casa de la Galera. Sovint ens han presentat unes beguines amb unes accions i ideologia concretes, però n’hi ha d’altres, com la Magdalena de San Gerónimo, que deixa-les córrer. Als convents de les penedides, el factor de redempció de les dones que hi estaven retingudes era el penediment del mode de vida que duien; tanmateix, a les galeres la redempció implicava treballar per al bé de la societat, perquè aquelles dones fossin rendibles altre cop.
E: Als convents de les penedides les dones també treballaven, però no era el primer objectiu. Tot i això, ja podem entreveure-hi aquesta voluntat plasmada posteriorment a les galeres.
C: La voluntat del treball social encara hi és actualment, ja que si tu has de redimir a la Wad-Ras ho fas treballant als tallers. És un sistema que encara continua present, com tantes altres coses. La prostitució no s’ha vist sempre igual. Com he dit abans, la pesta marca un abans i un després, però també ho fa el Concili de Trento. La idea que es tenia que la prostitució era un bé per a la societat, va passar a no ser ben vista perquè van considerar era un pou de pecat. D’una banda, és un pou de pecat penat per l’Església, tot i que anteriorment l’afavoria, i, de l’altra, va aparèixer una qüestió mèdica i que no existia fins llavors: la sífilis. La malaltia s’importa d’Amèrica, i a mitjan segle XVI la majoria de població n’està infestada. Arran d’aquesta situació diuen que les prostitutes eren els agents contaminants de tota la societat, a més a més de considerar la prostitució com l’esca del pecat i un niu de perdició. Per tant, poc després es tancaran els bordells.
Quina era la seva condició social i jurídica? Quins mecanismes de subsistència tenien?
C: És molt difícil saber-ho, a la documentació no s’explica el seu dia a dia.
E: Vam trobar una carta en què les prostitutes explicaven la situació lamentable que vivien i exigien més recursos apel·lant a les qüestions de caràcter religiós relacionades amb la prostitució. Però, a banda d’això, poca cosa més hem trobat en aquest sentit.
C: Que trobéssim els documents del procés de les cantoneres es deu al fet que va ser un judici i al fet que una part implicada era el propietari del bordell, un ciutadà honrat de Barcelona. A part, les prostitutes tampoc anaven al notari ni els explicaven la seva rutina. Només trobem alguna informació del seu dia a dia a algunes constitucions de societat, en què s’estipula quan cobraran, de qui eren els llençols, etc., però és bàsicament informació del funcionament del bordell.
E: Dintre dels bordells, hi havia un règim bastant cruel contra les dones. Qui regentava el bordell s’anomenava pare o mare i cobraven un lloguer a les prostitutes per fer ús de l’espai, ja que hi treballaven tancades a la força. Així doncs, aquestes dones quedaven molt endeutades. Com que només podien sortir del bordell si pagaven una determinada quantitat, el fet d’estar sempre endeutades amb el pare o la mare era un peix que es menjava la cua i que no els permetia abandonar el bordell.
C: Bé, és la mateixa estratègia que amb la tracta de persones actual.
E: El que demostrem amb el llibre que publicarem és que l’Estat baixmedieval i modern feia la funció de proxeneta un cop va començar a regularitzar la prostitució. Aquesta és una qüestió que avui dia també està viu en els debats entre el regulacionisme i l’abolicionisme. Les abolicionistes defensen que els estats que permeten la regulació passen a formar part del tràfic de persones, mentre que les regulacionistes no ho veuen així i s’intenten organitzar en sindicats per trobar un espai autogestionat per dones. Aquesta autogestió no la trobem directament a l’edat mitjana, però sí que ens dóna la sensació que les dones que s’autoorganitzaven serien l’esperit d’aquests sindicats que avui intenten treure el cap.
També volem reivindicar la figura de les dones que intentaven aconseguir certa independència en el món de la prostitució, bé perquè intentaven fugir del tancament al qual se les obligava, bé perquè fugien d’un marit agressor o d’una situació de servitud.
C: Hem trobat casos de prostitutes que no volen tornar amb els seus marits perquè les pegaven. Però, en general, com arribaven les dones a la prostitució? Algunes dones fugien del matrimoni i altres fugien de situacions com l’esclavisme. Hi ha ordinacions del Consell de Cent que estipulen que els amos de les esclaves havien de pagar multa si les obligaven a prostituir-se. Si existeix aquesta prohibició vol dir que era una cosa que passava, així doncs existia una prostitució dins les cases privades emprant les esclaves. El poder municipal persegueix aquesta pràctica perquè vol controlar la prostitució com a activitat, no perquè sigui quelcom lliure. Les esclaves també es veien molt afectades pels freqüents períodes de carestia de l’edat mitjana. Hi ha cartes publicades per la Teresa Vinyoles que ho evidencien claríssimament: les dones expliquen que tots els veïns es desfan de les esclaves perquè poc en tenen per menjar. Què havien de fer les esclaves quan les feien fora? Es trobaven que no tenien ni ofici ni benefici. Per tant, hi havia situacions molt cruels per certes dones.
Però hi ha altres casos de dones que volen dedicar-se a la prostitució lliure per iniciativa pròpia. Són el que avui dia anomenaríem treballadores sexuals. Crec que és una reivindicació que en certa manera també existia.
E: Per començar, és sospitós que un estat o protoestat es preocupés per regular la vida de les treballadores sexuals. Això ens hauria de fer pensar que alguna cosa passava en aquell moment perquè les volguessin controlar sota una persona de bé -és a dir, qui regentava el bordell- i que mai fossin elles les principals beneficiades d’aquesta reforma. Perquè clar, eren dones que ocupaven un lloc impropi de l’ideal medieval i modern de la dona de bé.
C: A més a més, tot això tenyit d’un gran paternalisme: els hi deien que estaven tancades als bordells perquè les cuidarien, no es posarien malaltes i tindrien revisions mèdiques.
E: Vam trobar les cartes d’unes prostitutes que no recordo ben bé si escrivien al rei o a un organisme estatal per a demanar-los que evitessin contraure deutes i que regulessin els bordells d’una altra manera, ja que estaven molt endeutades i no podien tenir la capacitat econòmica suficient per deixar de ser prostitutes.
C: L’ideal de dona, el qual s’observa clarament als Convents de les Magdalenes, era la conversió a monges o bé el matrimoni amb un home de bé. És a dir, les úniques dues vies ben considerades per a la reconversió de les prostitutes eren el matrimoni: el diví o el terrenal.
Quin era el context personal que les obligava a exercir la prostitució?
C: L’edat mitjana està molt estereotipada, se’ns ven la moto d’una sèrie de coses que no són veritat. Resulta que els pares decidien el matrimoni de les filles, i és veritat, però n’hi ha que planten cara i diuen que no es volen casar. La Teresa Vinyoles n’ha trobat constància a documents notarials en què es deixa per escrit que no es volen casar perquè volen ser monges, per exemple. És una iniciativa femenina que no és sotmesa i, de fet, trobem moltes altres dones que fan i desfan. Que això passés a tot arreu, no ho sé; però penseu que a Catalunya tenim la institució de l’hereu i de la pubilla, la qual mana moltíssim. Quan està casada, és ella qui fa l’homenatge al senyor feudal, no el marit. El seu homenatge feudal era el more mulierum, que consistia a fer un petó a la mà del senyor; en canvi, els homes feien l’osculum, un petó a la boca amb el seu senyor (un fàstic, imagineu-vos com eren de pudents tots i que es fessin a la boca un petó amb el senyor feudal). Així doncs, les pubilles tenen una gran capacitat de decisió.
A les prostitutes italianes se les pot seguir, però és com fer la història de la prostitució actual a partir de les scorts: no mostra la majoria de la realitat.
Les cases de penediment neixen a finals del segle XIV i les prostitutes hi passaven, suposadament, de forma voluntària per reconvertir-se al bé.
E: En el tancament de les dones d’alguna manera hi havia un transvasament de la figura masculina; es produïa una transacció entre el poder civil -masculí- i el del pare. Sembla que, efectivament, aquestes institucions servien per donar un poder específic a l’home de la família i poder tancar les dones quan aquestes desobeïen.
C: Això passava al Convent de les Egipcíaques, però al Convent de les Magdalenes no es veu tan clar. Com va néixer l’Institut Pere Mata de Reus, un antic manicomi? L’alta burgesia de Reus el construeix, i les primeres usuàries són dones burgeses que són tancades allà pels homes. No calia que totes fossin adúlteres, simplement eren considerades “difícils” o rebels.
E: Es va començar a crear una heretgització de certes formes de comportament femení amb maneres que molestaven a l’època, de manera que les podien tancar perquè no molestessin la societat. Aquest és un fet que ha anat passant al llarg de la història.
C: És clar, a França les bruixes les posaran posteriorment a l’Hôtel Dieu i seran considerades histèriques. Freud fa pràctiques amb dones recloses i a les seves cartes diu que allò era el que els passava a les bruixes quan estaven en trànsit. És a dir, hi ha hagut una patologització femenina que es basa a cuidar-les de certa manera per evitar que no s’excedeixin. En aquest sentit, està clar que el manicomi també és un mitjà de correcció.
E: Al cap i a la fi, una dona havia de comptar amb una figura masculina al costat, encara que fos personificada en una institució, si no era un perill que amenaçava a desordenar la societat. Al llibre també parlem de la idea de la prostitució com a forma de restitució de l’ordre -idea que ja tracta Rita Segato-, ja que a partir de cert moment va ser considerada un perill per a l’ordre públic i per això s’havia de contenir o controlar. Aquest control es va fer a través d’una figura masculina o masculinitzada, fos en forma d’home o d’institució.
En el moment de la seva mort, teniu constància d’alguna causa de mort comuna? Pel que fa a la seva sepultura, se’ls donava sepultura cristiana? On eren enterrades?
C: El carrer de les Egipcíaques va passar a dir-se així quan s’hi va construir el Convent de les Egipcíaques, però anteriorment es deia el Canyet. Era un espai en el qual s’enterraven les bèsties (ases, mules…), però també les prostitutes, ja que no tenien un enterrament sagrat. El que és simbòlic és que construïssin al Canyet el Convent de les Egipcíaques, destinat a les dones adúlteres. Aquest és un gest amb molta simbologia que t’ensenya la forma de pensar de l’època. D’altra banda, les prostitutes reconvertides no les enterraven al Canyet perquè ja eren considerades dones de bé.
E: El que volem destacar és que hi havia formes de prostitució que representaven un alliberament femení per aquella època, ja que era de les úniques feines autònomes en què les dones podien desenvolupar-se i arribar a ascendir socialment. Tot i això, i com sempre, s’han de saber distingir diferents situacions de prostitució.
Per acabar, quin impacte ha tingut el foment de la perspectiva de gènere en la historiografia pel que fa a l’estudi de la figura de les prostitutes baixmedievals? Parleu-nos de com hi heu contribuït amb el llibre que publicareu futurament.
C: Dins de la història de les dones, i sobretot en el medievalisme hispà, hi ha un corrent d’anàlisi que prové del grup de recerca DUODA: el feminisme de la diferència. És un feminisme molt positiu per moltes coses, però inicialment estudiaven un cert elitisme de dones, és a dir, interessava ressaltar les dones que hi havien excel·lit d’alguna manera: les que havien deixat una producció escrita o les que tenien propietats o poder. Jo buscava unes altres dones, les que estaven als marges de la societat -i DUODA ja les ha començat a estudiar. M’interessen aquestes dones perquè crec que és des dels marges que hom pot entendre una societat, mai des del poder. Per fer un paral·lelisme actual, mai se m’acudiria fer la història contemporània a partir de la biografia del Bill Gates. Així ens pot semblar una aberració, però és el que es fa.
E: Això passa també actualment amb el moviment “herstoria” (Herstory en anglès). Hi ha gent que entén el moviment com un rescat de les dones que van excel·lir fa temps, però altra gent que defensa que és un intent de competir amb referents masculins dins d’una producció de coneixement masculina. La idea és que una cosa és afegir dones als annexos i, una altra ben diferent, és comprendre els fenòmens socials femenins i donar-los valor. Per exemple: podem buscar “Maries Curies” tota la vida o comprendre que les bruixes també feien ciència. És a dir que aquest debat continua passant avui dia.
C: En relació amb això, historiogràficament jo he anat a buscar la marginalitat de les dones, però mai des d’una història femenina victimista, la qual es fa molt quan s’estudien les dones a la història. Es va repetint un discurs de sotmetiment i de victimisme quan realment va haver-hi moltíssimes dones que s’ho van saltar tot i que van lluitar pel que volien. No estaríem aquí si no fos per la lluita i els avenços d’altres dones, ja que no se’ns ha donat res regalat. Jo he buscat dones amb situacions molt difícils, però que se n’han sortit. En aquest sentit, estic també en contra del discurs que vol equiparar les dones amb les actituds dels homes, perquè llavors ens hem de disfressar d’homes com si això fos el millor del món, i no és veritat. Hem de reivindicar poder ser dones i poder ser dones lliures, i a l’edat mitjana n’hi havia d’entre tots els col·lectius socials. Estem mediatitzats per una sèrie de discursos històrics que ens han rentat el cervell des que hem nascut, per la qual cosa sempre he considerat que la Història és una arma.
“El estado contra Eva”, actualment en fase de lectura i discussió a l’editorial Virus, és un llibre d’història, però fet des d’una perspectiva feminista molt forta perquè jo no crec que tot el que es fa sobre la història de les dones sigui feminista. Es fa història de les dones com es fa història dels homes, ja que si la història de les dones només canvia els personatges masculins pels femenins, doncs ho sento, però es fa el mateix. El nostre llibre s’ha d’entendre com una construcció històrica com a experiment feminista. Si no tinguéssim un substrat feminista molt fort, ja no ens hauríem plantejat segons quines qüestions. Hi ha preguntes molt fortes i que vinculen molt amb la realitat actual; si no, per a mi no es fa història sinó que es fa d’antiquari de luxe. Jo soc de les que vaig creure que la Història era capaç de la transformació social perquè tinc un substrat marxista i feminista.
