Històricament, s’ha considerat els darrers segles de l’època medieval com un període d’esplendor del Principat de Catalunya per la seva expansió al Mediterrani Occidental. En parlem amb el medievalista Pol Junyent, per entendre de forma més clara quin va ser el paper de la monarquia i dels navegants catalans i de la resta de Corona d’Aragó, al mar que banyava les seves costes.
La Corona d’Aragó sovint s’ha presentat com una potència marítima durant els darrers segles de l’edat mitjana. En el cas concret del Principat, en quin moment s’inicia aquesta projecció marítima, i quines són les causes que la propicien?
Tradicionalment, se’ns ha presentat aquesta Corona d’Aragó amb un vessant mediterrani molt ampli, on tot va anar molt lligat i molt de pressa, però realment no va ser així. Tenim un passat comtal poc conegut, en part pels límits de la documentació, i la pròpia conservació d’aquesta. Però hi ha exemples d’activitat naval en època comtal, tenim el cas Ramon Berenguer III, amb la conquesta de Mallorca juntament amb la campanya amb els pisans, que és una operació bastant grossa per l’època. Per tant, ja tenim casos incipients abans del segle XIII, tot i que comptats, com a referents del que vindrà. També sabem que el comte d’Empúries tenia una flota relativament potent. Però en aquell període no hi ha una flota comtal pròpiament dita, tot i que els comtes podien tenir alguna embarcació en propietat, sense existir unes forces estables o permanents.
Sempre s’ha dit, i jo crec que és correcte, que l’expansió després de la unió amb el Regne d’Aragó ve de la desfeta de Muret. Quan neix la necessitat de controlar les Illes Balears –ja durant el regnat de Jaume I–, com a prèvia a la conquesta de València. La Corona necessitava controlar les illes per evitar que ser atacada des d’allà. Si bé és cert que les grans primeres èpoques de l’expansió són les de Jaume I, el Conqueridor, no hem d’oblidar els altres reis posteriors, que van posar els claus i les bigues de tot l’enteixinat que serà tant la marina de guerra com la marina mercant i el conjunt de la projecció mediterrània.
Si ens centrem en el segle XIII, hem de pensar en la conquesta de Mallorca durant el regnat de Jaume I. D’on sortí la flota que portà les hosts catalanes cap a l’illa? Quin paper tingué la noblesa, i la monarquia?
En molts aspectes la conquesta de Mallorca funciona de forma semblant al que passaria en períodes posteriors. En època de Jaume I hi ha problemes amb la noblesa, alguna hi vol participar, d’altra no, ja que no deixa de ser una campanya del rei. En aquest cas hi ha molta noblesa aragonesa que hi participa, però principalment estem davant de noblesa del que acabaria sent el principat, és a dir catalana. Per exemple trobem com un dels grans promotors de l’expedició fou Pere Martell que és un navegant i patró de naus tarragoní, mencionat ocasionalment com a mercader reconegut a l’època. Hi ha un joc entre casa reial, la noblesa-aristocràcia i els grans mercaders. Aquest joc s’ha de donar perquè no hi ha una flota reial, Jaume I segurament tenia vaixells de la seva propietat, però la gran majoria d’embarcacions que van a Mallorca són probablement noliejades o bàsicament apropiades i requisades a mercaders.
Posteriorment, Pere el Gran institucionalitza l’Almirallat, durant el seu regnat ja trobem grans homes de mar que estaven al voltant de la Corona, com els italians però aculturats i educats a Catalunya Roger de Llúria i Conrad Llança, i els catalans Ramon Marquet i Berenguer Mallol. Era una evolució evident per un territori amb gran quantitat de costa, amb uns recursos arboris, boscos, per poder fer naus i vaixells, i abocat a la Mediterrània. La pèrdua dels vassalls de la zona occitana, fa que comenci l’expansió. Després Pere el Gran, Jaume II, Alfons III, tots van posant les bases del que vindria a ser l’expansió posterior.
També hi ha una cosa important aquí que és que hem d’entendre de la Corona d’Aragó, és el procés que fa la pròpia monarquia, i els grans mercaders, que de vegades s’ajunten, van per separat, o fins i tot en el món mariner poden guerrejar entre ells, dins la mateixa Corona, no hi ha un ens estructurat i jeràrquic com podem pensar si veiem una marina contemporània.
Un cop es consolida la conquesta dels que serien els regnes de València i Mallorca, cap a on s’enfoca la pressió naval de la Corona d’Aragó? Què fa que es passi d’atacar territoris musulmans a altres territoris cristians?
Això també té a veure amb els pactes que fan els reis de la Corona d’Aragó amb els reis castellans, hi ha dos pactes, el de Tudilén i el de Cazola, on s’estableix una mena de frontera dins de la península entre els territoris que seran per uns i pels altres. I més o menys ho acaben complint, un exemple clar és com Jaume I conquereix Múrcia però l’entrega a Alfons X, i amb aquests pactes queden establertes les futures fronteres. També entra un factor de política i de diplomàcia, un exemple clar és la conquesta de Sicília que sorgeix arrel del matrimoni de Constança de Sicília amb Pere el Gran, que acabaria sent d’Aragó. Això passa en un moment en què Mallorca queda com a regne privatiu del seu germà petit. I ell comença la gran campanya de la conca occidental de la Mediterrània, primer Sicília, després Sardenya… a Sicília la Corona hi té un peu per via matrimonial, els sicilians fan rei a Pere el Gran, amb la mort del seu sogre, Manfred i arran d’això es dona la intervenció del rei, que comportà la separació de l’antic Regnum Siciliae citra et ultra Farum. A partir d’aquest punt ja comença a haver-hi una gran pressió durant el segle XIV a la Mediterrània Occidental.
No s’ataca tant al món islàmic per diversos factors. En primer lloc, Granada quedava fora de l’espai marcat per Aragó en els tractats amb Castella. En paral·lel, també hi ha pactes entre granadins i catalanoaragonesos, de la mateixa forma que n’hi ha entre granadins i castellans. Sí que hi ha moments a principis del XIV quan hi ha la Guerra de l’Estret, on participa la Corona d’Aragó com aliada de Castella, però ja no hi ha una imperiosa necessitat de continuar conquerint territori musulmà. Per contra, també sabem que en moments de conflicte entre Granada i Castella, això ho investiga Miquel Faus, des d’Aragó es traficava amb armes amb els granadins, en tot moment pesen molt els interessos politicoeconòmics.
Entrant al segle XV, podem parlar d’un pic en l’expansió marítima de la Corona d’Aragó? A la teva tesi doctoral vas estudiar part del regnat d’Alfons el Magnànim, com havia canviat la configuració de les flotes reials des de mitjan segle XIII fins a arribar al moment del seu regnat?
En qualsevol cronologia llarga, la dels segles XIII, XIV i XV en aquest cas, hi ha moments on tenim un pic en l’activitat militar, en aquest cas naval, i el segle XV, igual que el XIV, en té molts. Si entrem en fets concrets veiem que amb l’arribada dels Trastàmara, Ferran el d’Antequera no té la possibilitat de governar molts anys perquè mor el 1416. El seu successor Alfons el Magnànim, just quan puja al tron sembla que té una voluntat bel·licosa, d’expansió militar. El primer que fa és anar a aturar una revolta el 1418, organitza una flota i la documentació ens fa pensar que és la que es materialitza el 1420 a Sardenya, per intentar pacificar-la a ulls de la monarquia. El monarca també intenta fer el salt a l’illa de Còrsega, que de vegades es posa en els mapes, però realment mai hi va haver un control real de l’illa com a tal. El Magnànim és cridat per Joana de Nàpols, intervé en els afers de Nàpols, i a partir d’això, a més a més de tenir guerres amb Castella a finals dels anys vint del segle XV, comença una activitat militar, bàsicament naval per la conquesta de Nàpols. Això el porta a posicionar-se en el tauler italià dels reis cristians que hi ha en aquell moment.
Pel que fa a la segona part de la pregunta, hi ha una relativa i clara evolució de les marines medievals entre els segles XIII, XIV i XV. Primer hi ha una evolució tècnica, les coques o els vaixells rodons, sense rems, del segle XIII, no tenen res a veure amb les grans naus del segle XV, de tradició atlàntica, el seu sistema de construcció és diferent, la vela és quadrada, ja no és llatina, tenen timó axial, i no lateral de tipus antic. Tot el que caracteritzava les embarcacions del segle XIII ha canviat. També veiem com la incipient estructura organitzativa de les armades del segle XIII, al segle XV la trobem totalment canonitzada, i només fa falta que el rei comenci a engegar la maquinària diplomàtica i els seus tractes a les corts per engegar una flota amb relatiu poc temps. Tampoc es trigava tant a fer-ho al segle XIII, però tens unes estructures, una legislació que et contempla, l’almirallat ha passat a ser hereditari, però tenim el càrrec de capità general, que apareix al segle XIV en el cas de la marina. És un personatge eminent, Bernat de Cabrera, qui crea aquesta legislació que es manté posteriorment.
Al segle XV, existeixen els vicealmiralls, un per cada estat menys per l’Aragó, n’hi havia a tots els territoris amb costa. Aquests van a buscar els arxius de la Cancelleria Reial com s’havien organitzat armades reials prèviament, cinquanta anys enrere, per veure com es podia fer millor. Per tant, hi ha una estructura creada i falta acabar de desengranar-la. Hi ha una evolució molt clara cap a una mena d’estatització que després evidentment per dinàmiques de la unió dinàstica de les corones no es materialitza. Possiblement s’hauria materialitzat amb una marina moderna, però el que sí que passa és que passem d’una incipient marina comtal, a uns principis d’estructura plenament medievals fins a un moment en què s’evoluciona fins a tenir una legislació, una estructura formada per almiralls, capitans generals, capitans específics, etc. Existeix tota una organització bastant clara als segles XIV i XV, sinó un estat com la Corona d’Aragó no hagués pogut mantenir l’expansió marítima que es va donar.
Tenint clara la cronologia en què ens movem, hem parlat força de l’àmbit militar. Hauríem de parlar també d’una expansió comercial paral·lela a la militar?
Sí, paral·lela i de vegades enfrontada. Els interessos de la monarquia i els interessos de la classe més mercantil de la Corona podien ser, en certs moments, totalment contradictoris. L’assentament a Sardenya, té molts beneficis pels mercaders catalans, des de l’accés al famós corall vermell, als esclaus –perquè se’n fan d’esclaus sards–, etc. En contraposició a Nàpols veiem que en un principi no hi ha tant d’interès comercial, i el rei no aconsegueix uns ajuts de les Corts tan sucosos com s’havien aconseguit anteriorment o sí que els aconsegueix, però en necessita molt més, i acaba generant crèdit, i a partir d’aquest crèdit és com paga sobretot les tropes.
Durant tota la conquesta de les illes de la Mediterrània Occidental veiem com de vegades l’estament més mercantil i la monarquia són totalment divergents en certs moments, i en d’altres per interessos econòmics poden anar de la mà. De vegades fins i tot els comerciants catalans foren utilitzats com a excusa per a fer una campanya. Les campanyes dels anys trenta del segle XV sobre Gerba, al nord d’Àfrica, a Tunis, es fan amb l’excusa del corsarisme o la pirateria musulmana que atacava el comerç de mercaders catalans o sicilians, però finalment s’acaben fent conquestes de saqueig. Que podien tenir el rerefons de protecció dels comerciants, i dels territoris. I no és l’únic cas, el 1424 també a Tunis s’ataca l’arxipèlag dels Quérquens o illes de Kerkenna i a les cròniques es parla de molts captius, és a dir futurs esclaus. De fet, el terme esclau i captiu per aquells anys era una barreja, de vegades hi havia captius que primer eren captius i després esclaus, o que sempre apareixien com a captius a la documentació, hi ha una discussió historiogràfica bastant important al respecte.
Més enllà del comerç, quin impacte econòmic va tenir a la Catalunya baix medieval l’expansió marítima, podem saber on es fabricaven les embarcacions, qui les fabricava, amb quins materials?
Jo no he treballat tant la part de la fiscalitat, i per això no sé exactament quins beneficis acaba tenint el que podríem anomenar “el poble”, quan s’organitza una armada. Evidentment, als llibres de comptes es diu que es paguen els bosquerols, els serradors, tothom cobra, hi ha un treball remunerat en la construcció naval, tot i que també hi trobem esclaus, bastants. El que no puc és afirmar fins a quin punt això impactava en el territori, sabem que la guerra dona diners, en certs contextos. En aquests casos, la construcció, per exemple, de deu galeres a Barcelona, posava molta gent a treballar, es movia molt de producte, es portava fusta des dels Pirineus, tant catalans com aragonesos. També era comú recórrer a l’entorn de Barcelona, els massissos del Montnegre i del Montseny són grans i compten amb una gran diversitat de matèries primeres per a la construcció naval. Pi, Roure i alzina, xops, suros, etc, a més de situar-se molt a prop de la ciutat. En els casos que jo he treballat la fusta no es transporta només per mar, es baixa amb carretes fins a Barcelona, on ja existia un gran mercat de fusta. O sigui que hi ha un moviment econòmic.
En paral·lel també cal tenir en compte que en el cas d’Alfons el Magnànim hi ha un deute a pagar. Que és molt gros, genera molts crèdits, els meus companys que estudien fiscalitat han pogut trobar que a l’edat moderna encara s’estan pagant crèdits de l’època d’Alfons el Magnànim, no sé si directament per les seves campanyes, però el que està clar és que les campanyes d’Itàlia van empobrir els estats de la Corona, en global, més enllà de l’enriquiment que pogués produir en certa gent l’impacte laboral de la construcció de les flotes.
En darrer lloc, en tot moment t’estem fent preguntes sobre la Corona d’Aragó, però podríem parlar d’una expansió catalana al Mediterrani durant els segles que ens ocupen? El Principat actuava de forma autònoma en l’àmbit marítim, o existia una direcció “aragonesa”?
L’inici de l’expansió és predominantment català, després a la conquesta de València, hi ha una presència proporcional entre noblesa catalana i aragonesa, i el fet que actualment s’hi parli valencià, és a dir català, no té per què ser simplement un reflex de la colonització per part de colons cristians d’origen català. Cal entendre que la llengua que s’instaurava era la de la casa reial, i la llengua important en aquell moment era el català, que no vol dir que l’aragonès no ho fos, ja que també era una de les llengües de la casa reial juntament amb el llatí.
Sí que és clar que a l’inici de l’expansió als territoris catalans era on hi havia mariners, i això porta a un clar predomini, el que no vol dir que no hi hagués mariners aragonesos, però n’hi havia pocs. Al segle XV l’expansió ja no és predominantment catalana, depenent de la campanya i dels interessos de cada territori de la Corona d’Aragó hi participava més o menys una noblesa o una altra. Per exemple al segle XV la baixa noblesa valenciana participa molt a les campanyes d’Alfons el Magnànim, perquè aquestes campanyes suposaven un ascensor social important, et situaven prop del rei… per exemple Ramon Boïl, que és d’un llinatge aragonès però aquí ja havia esdevingut un llinatge valencià, té una carrera militar estratosfèrica. Al segle XIV i al segle XV els valencians ja tenen un paper destacat en l’expansió mediterrània. El que passa és que també la documentació és la que és, i té els seus límits, i el nom “català” moltes vegades identifica fins i tot aragonesos, i això ens porta a confusió.
Tampoc podem ometre la presència de sards –pocs–, sicilians o napolitans, aquests últims abans de la conquesta ja tenien relació amb els catalans pel control d’algunes seus concretes al seu territori. Tots aquests individus també participen en les armades, tot i que els trobem menys a la documentació. Al final una armada no deixa de ser un xuclador de població, de bosses de població, i de gent amb necessitat, el que ens porta a trobar a molta gent del rerepaís català, del rerepaís aragonès, valencià gent que no havia vist mai el mar probablement. Fins i tot trobem navarresos, castellans, passavolants per la ciutat, o bracers… Cal pensar que quan es convocava una armada, es feien crides per la ciutat, la gent veia una taula, se li donava un sou, la bestreta, i la gent s’armava i s’incorporava a les campanyes.
Amb això nosaltres ja acabem, voldries afegir alguna cosa més?
Per acabar, jo crec que cal esmentar el fet que la Corona d’Aragó pogués tenir aquesta expansió sent una monarquia relativament pobra, comparada amb altres territoris. Per a mi no és un fet meritori en si mateix, però sí que tècnicament això vol dir que hi havia una estructura coherent, amb més o menys mesura depenent del període, que existia voluntat d’expansió i també que hi havia una gran tècnica al darrere. Per exemple sempre es parla dels ballesters, jo m’he dedicat sobretot a l’expansió militar, no tant a la comercial, jo trobo com els ballesters catalans eren molt temuts, i de fet només cal que agafem les cròniques per veure les lloances que s’hi fan, com per exemple la de Ramon Muntaner –que lloa moltes coses–, però que és un reflex de la seva importància en les expedicions.
Jo no soc un gran estudiós de l’estratègia militar, m’agrada més parlar de la història social de la guerra, però si mires una mica com anaven els combats, hi havia una tècnica i una estratègia que permetia que armades més petites superessin armades més grosses, com les genoveses, i això és el que fa la Corona d’Aragó. De fet, menys l’enquistament del conflicte amb Sardenya, tot va anar relativament bé, sempre assumit que són conquestes militars.
