Fa vuitanta-cinc anys, entre 35.000 i 40.000 homes i dones van venir a Espanya des d’uns cinquanta-quatre països diferents en vaixell, en tren, a peu… Es van desplaçar per ajudar a combatre el feixisme a la Guerra Civil, fos al front, a la sanitat o a l’administració. Ens dirigim al Pavelló de la República on, entre documentació d’arxiu i cartells de la Guerra Civil, entrevistem a Lourdes Prades, arxivera, historiadora i creadora del Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals (SIDBRINT) per tal de parlar sobre el fenomen de les Brigades però, sobretot, per descobrir-ne els seus protagonistes i les seves històries d’ideals, de lluita, de desenganys, de mort, d’amor i de cruesa.
Per començar a introduir el lector/a, què van ser les Brigades Internacionals? Quan, on i per què es van crear?
Les Brigades Internacionals van ser unitats militars formades per voluntaris estrangers d’esquerres, vinguts d’arreu del món per lluitar a favor de la República i contra el feixisme i els militars sollevats de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), els quals havien rebut suport de règims totalitaris com Alemanya o Itàlia.
Es van constituir a través de la Komintern (la Internacional Comunista) de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). El dia 18 de setembre de l’any 1936 el secretari de la Komintern dóna llum verda a la intervenció directa a Espanya a través d’armament, propaganda i homes; és a dir, dóna un suport logístic i militar que passa per la vehiculació i reclutament de brigadistes. La constitució de les Brigades, per tant, neix des de la Internacional Comunista, però són organitzades, tot formant un gran engranatge, a través del Partit Comunista Francès (amb André Marty al capdavant), de la cooperació dels homes de Stalin a altres països (com per exemple Josip Broz, Tito, a Iugoslàvia, o Luigi Longo, a Itàlia) i, evidentment, del suport del Partit Comunista Espanyol (PCE). D’entrada, el govern de Largo Caballero (constituït el 4 de setembre de 1936) no veia amb gaires bons ulls aquesta dependència tan exigent del Partit Comunista i de l’URSS, però a mesura que anava avançant la guerra, va acabar prioritzant l’aspecte bèl·lic i militar i accepta aquest suport internacional que venia de la vessant comunista.
La situació europea durant els anys trenta va establir una relació estreta entre la crisi espanyola i la de l’Europa d’entreguerres. L’esclat del 18 de juliol a Espanya va suposar per a la resta de països europeus la cristal·lització d’esperances i de temors. A Espanya s’anava a produir un enfrontament real entre comunisme, republicanisme i socialisme, contra el feixisme.
La contesa espanyola tingué ressò fora de les seves fronteres. Les esquerres van veure confirmat el perill feixista anunciat des del 1934 i això va fer que lluitessin conjuntament persones d’ideologies i situacions socials molt dispars. En qualsevol cas, el denominador comú de tots aquests voluntaris internacionals era el compromís antifeixista i la solidaritat internacional.
Així doncs, i donada la constitució i l’organització de les brigades, la majoria dels brigadistes seran comunistes i només els comandaments i els comissaris polítics pertanyeran a la Komintern i als serveis secrets soviètics. Aquest fet suposà, d’una banda, una gran disciplina militar però, de l’altra, una persecució de dissidents, ja que també va haver-hi brigadistes de diferents ideologies i militància política i sindical, motiu pel qual es van purgar alguns brigadistes. Aquest aspecte ja el desenvoluparem més endavant.
El 23 d’octubre de 1936 l’exèrcit republicà es va reorganitzar per tal d’encabir les Brigades Internacionals. Com he dit, s’organitzaven i es vehiculaven a través del Partit Comunista Francès (PCF). A París hi havia el centre de reclutament, amb el Comitè d’Ajuda Mútua a Espanya, coordinat pel PCF i per la Komintern, on es rebia la documentació dels brigadistes. Aquests es desplaçaven a Espanya des de, majoritàriament, Marsella, amb trens, camions o altres mitjans de transport terrestre. Arribaven a Albacete, on hi havia la Divisió Orgànica d’Albacete: el centre de reclutament i instrucció de les Brigades Internacionals que coordinava l’Estat Major Republicà. Però per què es tria Albacete? Doncs perquè era un lloc amb una infraestructura adequada per poder encabir la gran vinguda de brigadistes i, a la vegada, estava lluny del camp de batalla, de manera que no rebia cap interferència amb el conflicte ni amb el front. Allà els brigadistes eren instruïts i després ja eren enviats on els corresponia.
Les Brigades s’inscrivien dins l’exèrcit de la República i el tret que les fa diferenciables és la seva ordenació en números romans i la seva agrupació en funció de la llengua dels brigadistes que la conformen:
La Brigada CL estava integrada per polonesos, la majoria dels quals eren miners vinguts de França, mentre que i la resta procedien d’Amèrica i de diversos països europeus. Només uns 800 vingueren directament de Polònia.
La Brigada CXXIX, anomenada de les 40 nacions, la formaven brigadistes de l’Europa Central.
La Brigada XI, anomenada Thaelmann o Hans Beimler, estava formada per brigadistes inicialment alemanys, francesos, polonesos i alguns iugoslaus enviats per Josip Broz-Tito, tot i que més endavant serà la brigada alemanya per antonomàsia.
La Brigada XII, anomenada Garibaldi, integrava brigadistes de parla italiana (italians i suïssos).
La Brigada XIII, anomenada Dombrowski, estava formada per brigadistes eslaus (polonesos, ucraïnesos, bielorussos, bàltics i iugoslaus).
La Brigada XIV, anomenada La Marseillaise – Dumont, l’integraven brigadistes majoritàriament francesos.
La Brigada XIV Bis estava formada bàsicament per batallons francesos que, més tard, es van integrar definitivament en la XIV Brigada Internacional.
La Brigada XV, anomenada Abraham Lincoln o anglo-nord-americana, la formaven brigadistes nord-americans.
La Brigada Mixta LXXXVI, anomenada Brigada Mixta 86 o 86 BM, va ser creada per l’Exèrcit Popular de la República i l’integraven brigadistes de diverses procedències i també espanyols.
Has creat i formes part de SIDBRINT (Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals). En què consisteix aquest projecte i què hi podem trobar? Quines aportacions planteja en el camp de l’estudi de la Guerra Civil i de les Brigades Internacionals?
SIDBRINT va ser la meva tesi doctoral, presentada fa tretze anys. SIDBRINT fou una creació híbrida entre dues disciplines: la història contemporània i la seva gestió documental, disciplines en les quals em vaig formar. Posteriorment, vam demanar un projecte I+D del Ministerio, basat en la tesi, el qual ens fou concedit, i així es va desenvolupar la primera versió del projecte. Un cop van acabar els quatre anys de l’ajut del Ministerio, el Vicerectorat de Recerca de la Universitat de Barcelona va assumir la web de SIDBRINT com un projecte acadèmic que està dins l’àmbit universitari. Així doncs, SIDBRINT es gestiona des del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República però no sorgeix allà. Cal destacar que el seu punt fort fonamental és la sòlida base metodològica i arxivística que té, molt important a l’hora de classificar i ordenar els brigadistes i els seus camps i característiques.
Historiogràficament, doncs, què té SIDBRINT que no tinguin altres portals sobre brigadistes? Sovint, en el fenomen de les Brigades Internacionals, com en tants d’altres, la seva bibliografia i producció científica parlava dels mateixos brigadistes, els quals eren els que tenien un càrrec militar important. Però de la resta de milers d’homes i dones brigadistes que restaven en l’anonimat, no se’n sabia res. Aquest és l’objectiu de SIDBRINT: donar visibilitat i recuperar la memòria dels milers d’homes i dones que van venir a lluitar per la República i que no són els que apareixen a la biografia tradicional, fer la història dels i les brigadistes més que de les Brigades en si i dels seus esdeveniments. Aquesta, pensem nosaltres, és la gran novetat de SIDBRINT respecte a altres produccions sobre brigadistes. A més, com que bona part de l’equip d’investigadors pertanyem a l’àmbit dels arxius i de les biblioteques, complementem la Història amb les fonts on hi apareix. A SIDBRINT no només trobareu les fitxes dels brigadistes i l’explicació de la seva vida, sinó que també s’inclouen les fonts concretes en què apareixen aquests brigadistes.
Actualment volem fer un salt qualitatiu cap a les humanitats digitals, és a dir, vers la interpretació de les dades a través de gràfics, mapes, etc. amb el suport de la Facultat de Matemàtiques de la Universitat de Barcelona. A SIDBRINT tenim moltes dades i volem fer un pas cap a la generació d’elements estadístics que permetin la interpretació historiogràfica d’aquestes dades. Per exemple, hi ha un camp que indica la professió dels brigadistes; amb aquest canvi cap a les humanitats digitals es generaran gràficament el nombre i els brigadistes que ocupaven un determinat ofici, aspecte que pot portar al sorgiment de noves investigacions. Per exemple, hi ha un alt nombre de fusters brigadistes i seria interessant investigar el perquè: provenien de la mateixa regió?, formaven part d’algun sindicat comú?, s’havien quedat a l’atur? També es podrà investigar les professions de les dones brigadistes, per exemple. De la mateixa manera, també es podran elaborar mapes de geolocalització en funció de la procedència dels brigadistes.
Amb el salt cap a les humanitats digitals estem preparant i adequant les dades que tenim perquè els investigadors hi puguin fer recerca. Així doncs, els brigadistes i les seves identitats es podran tractar, no tant des dels supòsits, sinó des de la informació i l’hermenèutica de les fonts; però seran els historiadors/es qui s’encarregaran d’encetar els debats historiogràfics en relació amb aquesta qüestió. SIDBRINT només els proporcionarà les dades perquè ells hi treballin.
Quin era el motiu (o motius) que va(n) empènyer a milers d’homes i algunes dones a desplaçar-se a Espanya a combatre per al bàndol republicà?
El motiu era principalment ideològic, pel compromís de lluita antifeixista; ja fos perquè eren obrers, perquè treballaven per la causa o perquè eren militants i simpatitzants dels partits comunistes (tot i que també hi havia brigadistes de diferents tendències polítiques i ideologies). Així doncs, la majoria dels brigadistes que van desplaçar-se a Espanya ho van fer moguts pels ideals i amb el convenciment que aportarien un alè a la democràcia i a la llibertat, ja que pels internacionals, el poble espanyol i la seva lluita representaven la conscienciació de tot un poble contra el feixisme internacional. Així, sovint van deixar-ho tot (família, feina i entorn social) per venir a defensar aquests ideals.
D’altra banda, també hi havia un component aventurer en el fet de desplaçar-se a Espanya, sense conèixer de primera mà la realitat que s’hi trobarien. De fet, molts brigadistes, a no ser que tinguessin càrrecs importants dins dels partits o sindicats comunistes dels diferents països, no estaven assabentats de l’entramat polític i dels enfrontaments i desacords interns entre el govern de la República espanyola i el Partit Comunista.
Hi havia certa heterogeneïtat en el gruix de gent que es va desplaçar a Espanya, no només pel que fa a la ideologia sinó també pel que fa al perfil social; per exemple, trobem burgesos o nobles, com John Cornford, besnét de Charles Darwin, o Katherine Murray-Stewart, Duquessa d’Atholl. Molta gent de classe alta sovint es desplaçava a Espanya per una certa curiositat bèl·lica, el que podem anomenar “turisme bèl·lic”, ja que venien com a observadors a títol propi i sense ser enviats per cap partit polític ni mitjà periodístic.
També és interessant veure les fitxes de reclutament dels brigadistes, que trobem l’arxiu soviètic RGASPI (Russian State Archive of Socio-Political History), ja que s’hi indica el motiu de partida dels brigadistes a Espanya. La majoria indiquen que són comunistes i que volen venir a Espanya a lluitar per la causa sota la proclama “Armes i homes per Espanya”, pregonada en mítings, reunions i oficines de reclutament; mentre que altres indiquen que no tenen feina i que, entenem, es desplacen a Espanya per la retribució econòmica que els suposa lluitar a la Guerra Civil. Sovint es dóna el cas que vénen brigadistes de la mateixa família, que viuen en poblets petits sense gaires sortides econòmiques ni recursos, per la qual cosa el sou de la guerra suposa una aportació de diners a la seva família. Per tant, també trobem molts brigadistes que van venir a lluitar per necessitat econòmica, així que no tot l’entramat de les brigades va ser tan idealista ni tan romàntic com sovint es planteja.
Sygmunt Stein, en el seu llibre Les brigades Internacionals. La fi d’un mite fa una crítica molt dura de les Brigades i en critica el seu ús per part de l’estalinisme per complir els seus objectius diplomàtics. El llibre està basat en una experiència personal, però té fonament aquest punt de vista?
L’objectiu de l’URSS, en la creació de les Brigades Internacionals, és el d’evitar un front de països democràtics occidentals davant de la creixent expansió del feixisme per Europa. En crear les Brigades Internacionals, es consolidava el poder del govern de Stalin i la Komintern impulsava una reorientació ideològica, per establir un front comú antifeixista a Europa, implementant aliances d’esquerres. Aquest front comú es traduí en la intervenció militar i en el suport econòmic, logístic i d’homes per part dels països comunistes vers Espanya.
Sygmunt Stein, va ser un militant comunista jueu txecoslovac que, trasbalsat per les purgues dels processos de Moscou (1936-37), es qüestiona els seus ideals comunistes i la seva fe revolucionària, motiu pel qual decideix anar a Espanya per viure de primera mà la lluita antifeixista i buscar l’espurna que revifi els seus ideals. Ara bé, quan arriba aquí s’adona de la realitat, ja que va ser nomenat comissari de propaganda cultural, càrrec que li va permetre descobrir in situ i gràcies a la documentació que manejava, la magnitud de l’engany estalinista.
Com Stein, molts altres brigadistes van quedar desenganyats amb les expectatives que projectava la Komintern a les Brigades Internacionals, així com amb l’experiència a Espanya. Molts van venir per defensar uns ideals, però després van adonar-se que els havien estat utilitzant com a carn de canó i com a protecció i consolidació de l’URSS davant l’avanç del feixisme. A més, quan alguns d’ells van veure que allò no era el que s’havien imaginat i van voler tornar als seus països, es van trobar amb uns comandaments que els impedien desertar.
Quin perfil de brigadistes trobem en major nombre? Quina procedència, professió, ideologia, militàncies, etc. tenien?
Les xifres dels brigadistes totals han ballat a la historiografia durant molt de temps. Inicialment es van seguir les xifres d’Andreu Castells, el qual apuntava la xifra d’uns 60.000 brigadistes (recentment s’ha publicat el llibre de Giles Tremlett Las Brigadas Internacionales: fascismo, libertad y la Guerra Civil espanyola, de l’editorial Debate, que presenta una revisió a les xifres de Castells). Als anys vuitanta i noranta es comença a estudiar aquesta qüestió amb més profunditat, perquè es comencen a obrir els arxius i, per tant, es té accés a tota la informació que contenen. En aquest moment, la xifra de brigadistes que més s’aproxima a la realitat és la de Skoutelsky, ja que és el primer que té accés a la documentació dels arxius i dóna la xifra d’entre 35.000 – 40.000 brigadistes. Actualment a SIDBRINT tenim 33.000 brigadistes identificats, per tant el projecte s’aproximarà a donar una xifra rigorosa i aclarirà aquest aspecte que durant tants anys la historiografia ha estat tractant de quadrar.
Pel que fa als participants brigadistes, a SIDBRINT actualment tenim indexats uns cinquanta-quatre països de procedència dels brigadistes. La presència de determinades nacionalitats es relaciona amb l’existència de sindicats i partits comunistes en els països d’origen i el seu grau d’influència. Els més nombrosos van ser els francesos, amb uns 13.000 brigadistes, fet que s’explica, d’una banda, pel factor de la proximitat geogràfica i, de l’altra, perquè era el PCF qui coordinava la gestió de les Brigades Internacionals. En segon lloc, trobem els alemanys, amb més de 4.400 brigadistes, seguits dels polonesos amb uns 4.400 integrants. En quart lloc trobem els italians, amb 4.300 homes, i després el col·lectiu anglosaxó (format per anglesos, canadencs i nord-americans), distribuït entre la brigada Abraham Lincoln i la Mackenzie Papineau i conformat per un total de 6.000 brigadistes (3.200 americans, 1.400 anglesos i menys de 1.000 canadencs). Per últim, els belgues van suposar uns 1.000 brigadistes. D’altra banda, trobem altres nacionalitats en menor nombre com per exemple la xinesa o l’índia.
El ball historiogràfic de xifres de brigadistes pot ser donat per diferents raons. Una primera seria la propagandística, en què les xifres tendeix a l’alça, i una segona seria, d’una banda, la presència de molts espanyols dins de les brigades i, de l’altra, el fet que molts voluntaris internacionals no es van arribar a enquadrar a les brigades en si, però van participar en el conflicte. És a dir, hi va haver espanyols que es van enquadrar a les Brigades Internacionals, però que no estaven dins l’exèrcit regular. De la mateixa manera, molts estrangers que militaven en partits i sindicats d’ideologia anarquista o socialista no es van arribar enquadrar a les brigades. Una tercera raó del ball de xifres és la no comptabilització dels col·lectius de personal sanitari estranger, on hi trobem la majoria de dones brigadistes, que van venir a Espanya a socórrer els malalts de guerra, així com els conductors, els i les intèrprets i traductors/es, etc., ja que només es comptabilitzaven com a brigadistes aquells que agafen una arma i estan al front. A SIDBRINT volem resoldre aquests handicaps del ball de xifres i de la comptabilització dels col·lectius que no van anar al front.
Pel que fa al perfil dels brigadistes, la gran majoria no eren soldats sinó que eren treballadors reclutats voluntàriament pels partits obrers (especialment comunistes), veterans de la Primera Guerra Mundial, militants en partits polítics o sindicats, membres de partits d’esquerres, intel·lectuals, periodistes, treballadors de l’àmbit sanitari (van venir molts metges i moltes infermeres del Socors Rois Internacional, el qual va demanar ajuda per Espanya), etc. De fet, molta gent que va desplaçar-se a Espanya per atendre en l’àmbit sanitari, posteriorment també ho farà a la Segona Guerra Mundial (1939-1945); com es diu, la Guerra Civil va ser l’assaig general de la Segona Guerra Mundial en molts aspectes (armamentístics, logístics i sanitaris). Prèviament a la Guerra Civil, ja hi havia gent que posteriorment s’allistaria a les Brigades Internacionals que provenia de dictadures i règims feixistes i antisemites (com podien ser Alemanya, Itàlia o Polònia) i que havien emigrat a Espanya perquè estaven perseguits al seu país d’origen. També trobem gent de països democràtics (com els Estats Units, la Gran Bretanya o França) molt conscienciats políticament i que ja estaven a Espanya perquè estaven treballant per la lluita obrera, per la llibertat i per l’antifeixisme. Un cop creades les Brigades Internacionals, van començar a desplaçar-s’hi també militars, tots de l’URSS; de fet, la majoria dels professionals militars de les brigades eren els soviètics.
Un embrió de les Brigades Internacionals, a part d’aquests estrangers que ja estaven a Espanya, van ser els estrangers de les Olimpíades Populars del 1936, per a les quals es van desplaçar més de 6.000 atletes per inaugurar-les el 19 de juliol de 1936, un dia després del cop d’estat. Molts atletes participants, en esclatar el cop d’estat, van retornar al seu país; però molts d’altres, uns 200 aproximadament, s’hi van quedar, van participar activament a les barricades a Barcelona durant les jornades revolucionàries de l’intent de cop d’estat i posteriorment van anar a lluitar. De fet, l’atleta austríac Mechter, que va morir el 20 de juliol de 1936, pot ser considerada la primera baixa de les Brigades Internacionals, perquè va resultar ferit a les barricades de les Drassanes de Barcelona, i va morir al cap de molt poc. Els primers brigadistes es van organitzar en columnes de milicians sota les sigles del PSUC, del POUM, de la CNT i de la FAI, en les quals hi havia unitats d’italians i alemanys. Així, la primera columna de voluntaris que marxa, se’n va al Front d’Aragó. Progressivament s’hi van anar sumant estrangers pels seus propis mitjans, per la seva militància política o per la simpatia vers el govern del Front Popular.
Tot i això, i exceptuant aquests voluntaris “inicials”, la majoria dels brigadistes eren militants comunistes.
Fa uns mesos, l’editorial Tigre de Paper va publicar Brigadistes. Vides per la llibertat. El llibre va gaudir d’un cert ressò, però tendia a una certa ‘romantització’ dels combatents. Opines que s’ha parlat massa acríticament de les Brigades Internacionals? Per què creus que passa?
Per mi són dues coses diferents. El llibre de Jordi Martí-Rueda, molt bon amic meu, és una obra històrica literària, basada en les vides de seixanta brigadistes. Al ser una obra de creació literària hi ha una certa romantització de les històries dels brigadistes tractats, ja que Martí-Rueda vol demostrar el que també volem transmetre a SIDBRINT: que els brigadistes ploraven, estimaven, patien, tenien nostàlgia… De fet, presenta el seu llibre així: «Sota l’èpica de la Guerra Civil també s’estimava, es tenia coratge i por, i ganes de plorar i fins i tot de riure. Reviure aquestes vides, avui, és més oportú i saludable que mai». Aquests aspectes són suficients per donar-li la llicència literària d’una certa romantització a les històries reals que presenta l’obra editada a Tigre de Paper.
D’altra banda, personalment, i potser per una certa deformació professional, crec que l’aspecte de la romantització de les Brigades Internacionals va lligat a la seva producció bibliogràfica. La primera producció sobre brigadistes, a banda de tenir objectius propagandístics, es va fer des del punt de vista personal, a través de memòries i biografies de brigadistes que van venir animats a lluitar en el conflicte, a diferència de Stein, que escriurà les memòries posteriorment a la seva experiència com a brigadista. Durant la Segona Guerra Mundial no hi va haver producció literària sobre les Brigades Internacionals, almenys a l’Estat espanyol; només trobem a Ricardo de la Cierva, que, sense cap mena de rigor històric, diu que els brigadistes no arribaven a 10.000 i que tots eren uns “rojos”. Anys després, cap a final dels anys setanta, és quan es comencen a obrir els arxius, en la documentació dels quals s’aprecia que no tot va ser tan idíl·lic com havien transmès les primeres biografies; així, es comencen a elaborar noves interpretacions historiogràfiques sobre les Brigades Internacionals. Per tant, sí que s’ha tendit a romantitzar la qüestió brigadista, perquè inicialment els estudis es van basar en les experiències personals de brigadistes que van venir molt engrescats amb la lluita. Però, posteriorment, els estudis historiogràfics que han tingut accés als arxius i a la documentació han tret a la llum anècdotes que realment són molt crues. Quan es treballa amb els arxius de RGASPI, ja es veu com els soviètics en un apartat identificaven els brigadistes segons el seu estat d’ànim: desanimats, decebuts, desil·lusionats… així com la presència de vigilància contínua i fins i tot purgues o depuracions vers alguns dels brigadistes.
Per desmentir una mica la romantització que es planteja a la pregunta, posaré alguns exemples de brigadistes que van ser purgats i que, generalment, van ser trotskistes, poumistes, anarquistes, etc. A l’arxiu RGASPI hi ha una mateixa carpeta que conté brigadistes amb les etiquetes “traïdors”, “desertors”, “trotskistes”, “anarquistes”, “poumistes” i “nazis”; per tant, estaven considerats dins del mateix grup i eren depurats a la vegada. Un primer exemple és Vladimir Senjko Čopić, membre del Partit Comunista Iugoslau. El maig de 1938 torna a la Unió Soviètica i l’any següent és purgat i executat. Tot i que era molt estimat pels seus compatriotes iugoslaus, molts dels seus homes, especialment nord-americans, el detestaven perquè el feien responsable de les grans pèrdues patides a la batalla del Jarama, el febrer de 1937, ja que deien d’ell que enviava els seus homes a missions molt perilloses mentre ell quedava en una posició fora de tot perill. Malgrat ser una persona molt representativa, en tant que era membre del Partit Comunista iugoslau, va caure en desgràcia per aquest fet i fou purgat.
Un segon exemple és Vlasta Wesela, dona txeca i metgessa. Va ser tinent mèdic a l’Hospital d’Albacete i fou acusada de revisionista en els processos contra suposats dissidents de Slansky. Quan veu que els seus propis companys l’acusen de revisionista, se sent enganyada i s’acaba suïcidant a la presó.
També tenim a Janos Galicz, hongarès i membre del Partit Comunista Hongarès. Va ser comandant de la XV Brigada i el 4 d’agost de 1937 marxa d’Espanya perquè l’URSS li recrimina el seu comportament. Un cop hi arriba, és depurat.
Per últim, destacaré a Vladimir Alexeivich Antónov-Ovsejenko, cònsol general soviètic a Barcelona, encarregat de rebre els brigadistes que arribaven a la ciutat. Més tard, però, durant el període de purgues va caure en desgràcia i fou afusellat, acusat de trotskista i militant del POUM.
Per tant, sí que hi ha històries amb romanticisme dins les Brigades Internacionals, però fins a un cert punt, tal com evidencien aquests exemples.
Sovint s’ha considerat que la Guerra Civil fou una oportunitat d’alliberament i emancipació per a les dones brigadistes, les quals van trencar amb els seus rols de gènere (familiars i laborals) per desplaçar-se a Espanya. Un cop aquí, però, quines tasques duien a terme? Quin tant per cent representen les dones brigadistes?
La Guerra Civil Espanyola, com la majoria de conflictes bèl·lics, va ser totalment androcèntrica: l’home era el centre de tot i aparentment la dona no hi havia de fer res. Les experiències femenines van ser marginades i secundàries en el record dels esdeveniments, atès que les dones eren considerades subjectes passius i aïllats del conflicte armat. Però també és cert que a la Guerra Civil Espanyola van venir moltes dones, en gran majoria solteres i que, per tant, no tenien criatures ni marits, és a dir, no tenien obligacions familiars. Tot i això, hi ha casos de dones que van deixar-ho tot, família inclosa, per venir aquí. El percentatge de les dones brigadistes és inferior al dels homes. A SIDBRINT tenim indexats 32.841 homes, mentre que de dones en tenim 1.174; per tant, no arriben ni a un 4% del total, però s’han de tenir molt en compte.
Quines feines van fer les dones brigadistes a Espanya? La denominació “brigadista” en les fonts primàries només es dóna a les persones que tenien un rang militar, com a soldats o com a personal sanitari de guerra al front. Però hi havia un nombre considerable de personal que treballava per a les Brigades Internacionals i que no estava integrat en una unitat militar, sovint femení, tals com les administratives, les intèrprets, les periodistes i part del personal sanitari de les Brigades que treballava en hospitals de la rereguarda. Bona part d’elles tenien formació mèdica o bé acompanyaven els seus marits metges que havien vingut a Espanya a donar suport mèdic. Un cop a Espanya, si tenien coneixements sanitaris, també donaven suport en l’ofici mèdic. Altres dones que van venir i que no tenien coneixements de sanitat van ocupar càrrecs a l’administració dels hospitals o van exercir-hi tasques de cuina o de logística, per exemple. També va haver-hi dones, especialment les russes, que van dedicar-se a la traducció i a la interpretació. D’altra banda, trobem alguna dona enquadrada a les Brigades Internacionals en si, però la majoria les trobem en l’àmbit administratiu i sanitari. També trobem cuineres, netejadores, mestres, bugaderes i dones que s’ocupaven de la cura infantil i d’activitats culturals. Aquest és un altre element que aporta SIDBRINT: obre el ventall de la participació d’homes i dones que van venir aquí a donar suport a la República, anessin al front o realitzessin altres tasques lluny d’aquest, com és el cas de les dones.
Dels estudis historiogràfics de gènere en el camp de les Brigades Internacionals, destaquen l’obra de Renée Lugschitz, la qual ha dedicat molts anys a l’estudi de les dones brigadistes; la d’Anita Kocknowski, filla del brigadista alemany, d’origen txec, Adolf Preissler; la de Gusti Jirku, editada l’any 1937; els llibres d’Angela Jackson, sobre les britàniques, o l’obra de Sven Tuytens sobre les infermeres belgues. També hi ha un altre estudi que s’ha fet en el camp de les dones brigadistes però, concretament, en el fet de les dones espanyoles que van participar en les Brigades Internacionals. L’estudi neix d’un Treball de Final de Grau i del seu posterior Treball de Final de Màster d’una estudiant que vam tenir en pràctiques al Pavelló de la República, l’Anna Sospedra. D’aquí a molt poc es publicarà l’estudi en format llibre a Publicacions URV, titulat Doblement oblidades: les dones espanyoles i la seva col·laboració amb l’esforç de guerra de les Brigades Internacionals. Les dones espanyoles que van participar en les brigades són un col·lectiu poc estudiat, i és que si eres una dona en ple context de la guerra, en algun poble proper a la presència les brigades, tenies el marit al front i potser amb fills, el més lògic era que anessis a treballar-hi en les tasques que es requerissin, i d’aquesta manera podies guanyar alguns diners. Per tant, a les brigades hi trobem tant dones estrangeres com espanyoles, la majoria sense càrrecs familiars però algunes sí.
M’agradaria destacar el cas de la brigadista Nan Green. Al programa Catalunya Experience, de TV3, l’any 2016, es va voler començar la segona temporada amb la temàtica dels brigadistes i van fer venir els néts d’uns brigadistes britànics per tal que fessin un recorregut pels llocs on havien estat els seus familiars a la Guerra Civil. Aquests brigadistes eren parella i es deien Nan i George Green; tenien dos fills i militaven al Partit Comunista Britànic. Ambdós van desplaçar-se a Espanya, suposadament l’estiu de 1937, on en George va conduir ambulàncies i la Nan va ser secretària i administradora del British Medical Aid fins al juny de 1938 i infermera. Van coincidir a l’Hospital de Huete, ja que George s’havia fer una cremada al braç, però durant els següents catorze mesos només es van veure en quatre ocasions. Finalment, George morirà el setembre de 1938 a la Batalla de l’Ebre. Nan va ajudar a inventar un sistema de gràfics per classificar les lesions dels soldats que va interessar molt el cirurgià en cap de la divisió, el neozelandès Douglas Jolly i que va ser utilitzat a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. La Nan també s’oferia per fer transfusions directes de sang.
A partir de 1939 es va dedicar a ajudar els refugiats als camps de concentració francesos i va ajudar a la sortida del Sinaia amb els primers exiliats cap a Mèxic. Posteriorment, va passar diversos anys a la Xina i va tornar finalment a Londres, on va ser la secretaria de la International Brigade Association.
La Nan i el George Green van deixar dos fills a Anglaterra, i arran del programa de TV3 vaig conèixer a la jove de la Nan, la qual es va posar a plorar dient que, durant tota la seva vida, el seu marit havia estat marcat per la marxa dels seus pares a Espanya i pel posterior no retorn de la Nan fins molts anys després. Quan finalment va tornar, ja no tenia cap vincle emocional amb els seus fills. La jove de la Nan em va dir que el seu marit, el fill de la Nan, va morir sense entendre ni conèixer els detalls d’aquesta història, però que durant tota la vida havia pensat que els seus pares l’havien abandonat. A més, aquests fets van repercutir en com el fill del George i la Nan va criar els seus propis fills. Aquesta és una història emotiva que ens mostra els sentiments que hi ha darrere d’alguns brigadistes.
A SIDBRINT s’hi poden trobar històries concretes i personals que posen nom i vivència a aquest fenomen col·lectiu. Hi ha algun cas concret de brigadista que et cridi l’atenció?
Realment totes les històries criden l’atenció i transmeten un gran respecte pel fet de venir aquí a lluitar en un país que no era el seu i en una guerra que, en certa manera, tampoc era la seva i poder arribar a deixar-s’hi la vida. Tot i això, n’explicaré quatre exemples.
En primer lloc, vull destacar la Jeanette Oppmann. D’origen lituà però resident a França, va estudiar Història a la Sorbona i Medicina a Montpeller. S’incorporà al Partit Comunista Francès l’any 1929 i l’any 1936, quan vivia a París, va sentir una crida de la “Pasionaria” i va decidir venir a Espanya, on hi arriba l’agost de 1936, juntament amb el doctor Robert Weiss en un comboi del Socors Roig Internacional (SRI). Jeanette és una de les poques comissàries polítiques que tenim documentades i ho serà en l’àmbit de la sanitat. Com a tal, participa en la Batalla de l’Ebre i forma part de l’Estat Major i les unitats del V Regiment. Torna a França el 8 de desembre de 1938 i, evidentment, amb la gran implicació ideològica que tenia, va lluitar amb la Resistència a la Segona Guerra Mundial.
També vull parlar de James Jump, un exemple d’implicació ideològica que després és continuada pel seu fill. Jump era periodista i a Espanya coneix la seva futura dona, la Cayetana Lozano-Díaz, nascuda a Donostia però filla de pares procedents de La Rioja. Cayetana, activista refugiada, l’any 1937 porta 4.000 nens bascos refugiats des del País Basc fins Anglaterra, on es coneixen amb James, s’enamoren, es casen i es queden a viure allà. Durant el transcurs de la Guerra Civil, James va a Espanya a lluitar a les Brigades Internacionals. El trobem al front de l’Ebre, sobreviu i participa en la Segona Guerra Mundial. Un cop acabat el franquisme a Espanya, ambdós decideixen tornar a Espanya i establir-se a Logronyo. El grup d’amics que tenia James li deia “El inglés”, però ell mai els explicà ni la seva estada a Espanya ni el que havia passat a la Segona Guerra Mundial. Quan mor, és enterrat a Anglaterra amb tots els honors de brigadista, amb una bandera republicana i acompanyat pels seus antics camarades. De fet, el seu fill, Jim Jump, és el secretari de l’International Brigades Memorial Trust, l’associació per la memòria dels brigadistes britànics. Entre moltes activitats que fan, cada u de juliol celebren un homenatge anual a les Brigades Internacionals. Jo vaig tenir la sort de poder-hi ser un any i va ser molt emotiu; encara se’m posa la pell de gallina perquè hi vaig veure antics brigadistes, ja d’edat avançada, aixecant-se de la cadira de rodes per cantar La Internacional. A més a més, la Marx Memorial Library és la seu documental de l’International Brigades Memorial Trust, i la seva bibliotecària, la Meirian, és la néta de James Jump.
Dobra Klein, dona polonesa amb nacionalitat txeca, va estudiar Medicina a Praga, on es graduà l’any 1937, i va ser membre del Partit Comunista txec. Es va traslladar a París i amb els seus estalvis es va comprar una ambulància, amb la qual va anar a Espanya a donar suport a la República en l’àmbit sanitari. Va ser tinent mèdic a l’Hospital d’Albacete i al de Benicàssim, on coneix el doctor Andreu Lorski-Lorbeerbaum, polonès i jueu com ella, amb qui es casà. És evacuada a França, on atén els ferits de l’Hospital d’Aubonne, prop de París, fins l’ocupació alemanya. Posteriorment també s’uní als serveis mèdics de la Resistència. Va ser capturada el juliol de 1943 i va anar a parar al camp de concentració d’Auschwitz-Häftlingen, on Josef Mengele feia els seus experiments. Va atendre els internats del camp fins al seu alliberament el 2 de maig de 1945 per les tropes russes. Destaca que va lluitar fusell en mà contra els últims guàrdies del camp les hores prèvies a l’alliberació del camp de concentració. Un cop és alliberada, va a viure a Praga però l’any 1951 és empresonada sota acusació de dissident, víctima de les purgues estalinistes perquè és sospitosa d’haver estat a les brigades però de no ser-hi tan afí en cert moment. Finalment, quan mor Stalin, Dobra és alliberada i marxa a Polònia, on és respectada com l’oficial mèdic més condecorat de la Segona Guerra Mundial i va escriure i treballar molt en l’àmbit oncològic. Per tant, veiem un gran gruix de gent la militància antifeixista de la qual perdura durant tota la seva vida.
Per últim, vull parlar de Peter Hans o Haus. Fa un temps, vaig anar a Albacete, a la seu del Centro de Estudios de las Brigadas Internacionales, a fer una presentació de SIDBRINT. En acabar, se’m va acostar un home que em va explicar que el seu avi era un brigadista provinent d’Alemanya, però que no n’havien sabut mai res perquè d’un dia per l’altra a la seva àvia (esposa de Peter Hans) li van comunicar que Hans que havia mort en un bombardeig a Barcelona. La família ha intentat investigar aquest fet, posant-se en contacte amb la família de Peter a Alemanya però aquesta tampoc en sabia res, i també ho van intentar a través de la Creu Roja. No tenien, doncs, cap constatació real ni documental que indiqués que el seu avi havia mort en un bombardeig, ja que els noms dels morts en bombardejos, o en hospitals a causa d’aquests, és un tema sobre el qual s’ha investigat molt i disposem de molta informació. Vaig contactar Werner Abel, autor de Sie werden nicht durchkommen, l’obra que podem considerar la ‘bíblia’ dels brigadistes alemanys, i coneixia la biografia de Peter. D’ell, la documentació diu que està ferit i que en un moment donat marxa de Barcelona. Però la informació no quadrava, així que vaig consultar la carpeta de l’arxiu RGASPI de “trotskistes, desertors, etc.”, la qual està ordenada per nacionalitats, i a l’alemanya vaig trobar a Peter Hans. Efectivament, va marxar de Barcelona, cosa que volia dir que estava desenganyat amb les Brigades Internacionals. En aquell moment, la seva dona ja estava embarassada. A través dels documents de l’arxiu RGASPI veiem que se li assigna vigilància, la qual anota que Peter se’n va a París, on hi té una germana modista, i on té contacte amb un tal Lewantdowski, el qual també està sota la vigilància de la Komintern, sota acusació d’agitació contra les Brigades Internacionals. Al final dels documents del seguiment de Peter Hans n’hi ha un que indica l’última data en què es té notícies d’ell. A la dona, però, li van dir que Peter havia mort en un bombardeig mentre que, d’altra banda, hi ha una sèrie de documents que indiquen que l’estan investigant i no fan menció a cap bombardeig. De fet, apareix el seu nom en una llista on és titllat de desenganyat i desmoralitzat. Aquest home, lògicament, devia ser purgat. Vaig contactar de nou amb el seu nét, enviant-li tota aquesta informació, i em va estar agraït perquè almenys van saber què li havia passat al seu avi, ja que la família arrossegava la incògnita durant molts anys.
També ens podem apropar a la Batalla de l’Ebre a través de memòries i relats personals i, vista així, és una batalla totalment diferent de la que sovint se’ns presenta. La gent que té por, la gent que es fixa en els uniformes dels altres soldats o de les diferents brigades, en la gent morta al voltant, apareix gent mutilada… tot aquest aspecte sentimental i de la vida dels brigadistes és també el que es vol potenciar a SIDBRINT.
El 28 d’octubre de 1938 tingué lloc l’última desfilada de les Brigades Internacionals per Barcelona poc abans de la seva marxa. Vuitanta-un anys després, quina memòria històrica de les Brigades creus que hi ha a Espanya i a la resta de països que hi participaren?
A Espanya hi ha organitzacions i associacions que preserven la memòria de les Brigades Internacionals: l’AMICAL Brigades Internacionals, el CEDOBI, l’AABI (Asociación de Amigos de las Brigadas Internacionales), etc., però no tenen suport econòmic per part dels organismes polítics i sobreviuen amb minses quotes d’associats i el treball del voluntariat. En canvi, en altres països sí que hi ha voluntat de conservar la memòria, perquè els familiars dels brigadistes són qui porten aquestes associacions, originalment creades pels brigadistes. A França s’han fet bases de dades molt completes, com el Maitron Dictionnaire, i hi ha l’ACER (Les Amis des Combattants en Espagne Républicaine), i a Canadà trobem The Friends and Veterans de la Mackenzie-Papineau Battalion. Veiem associacions semblants a quasi tots els països amb un significatiu nombre de brigadistes. Els jueus també han donat molts diners perquè es treballi i s’impulsi la recuperació de la memòria històrica dels brigadistes jueus, per fomentar l’associacionisme, les bases de dades, la digitalització de documents, el buidatge d’arxius… A Uruguai hi ha la columna uruguaiana que han treballat els brigadistes uruguaians. També destaquen les associacions angleses com la International Brigades Memorial Trust i la Marx Memorial Library) i holandeses (l’IISH a Àmsterdam).
Aquí s’està fent molt, però a l’estranger el component emocional i de preservació de la memòria dels familiars, a part del component econòmic, és molt major. En altres països no hi ha cap problema en posar plaques i altres elements commemoratius, que reivindiquin la memòria històrica dels brigadistes en espais públics; en canvi aquí, sovint són destruïts o malmesos pels feixistes, com és el cas del monòlit instal·lat, a la Ciutat Universitària de la Complutense de Madrid, per retre homenatge als voluntaris internacionals.
