Imatge de portada: Tirant Lo Blanc, un cavaller quasi perfecte. Font: Wikipedia
Joanot Martorell i la seva obra
Molt s’ha escrit sobre Joanot Martorell (1410-1465) i la seva insigne novel·la Tirant lo Blanc, la qual representa un dels millors exemples del Segle d’Or Valencià i que ja fou favorablement ressenyada per Cervantes (això sí, amb poc velades acusacions de plagi d’altres obres).
Sense allargar-nos massa en temes que ja han estat reiteradament debatuts, assenyalar que Joanot Martorell pertanyia a la noblesa feudal valenciana, posseïa terres i vassalls, sospirava pels fets d’armes de les generacions anteriors i desconfiava de la nova aristocràcia que creixia al servei d’una monarquia cada vegada més autocràtica.
Pretenent oferir una novel·la de cavalleries per a la societat valenciana, que fou entretinguda i, sobretot, didàctica pel que fa al que s’ha d’esperar d’un bon cavaller, escrigué Tirant lo Blanc entre l’any 1460 i finals del 1464, quan entregà el llibre al català Martí de Galba.
Per a explicar les aventures de l’exemplar cavaller Tirant, Martorell ens trasllada a un període relativament recent (Martí de Riquer ubicà el començament de la novel·la l’any 1450), però en un món alternatiu, on també predominen els conflictes religiosos al Mediterrani Oriental, però els seus protagonistes són molt diferents.
Per quin motiu Martorell creà una ucronia? Diverses poden ser les raons: no complicar-se la vida amb les diferents faccions polítiques valencianes (que pràcticament no apareixen a la història) i poder oferir una narració feliç per al món cristià en un moment de contínues derrotes davant dels turcs musulmans.
Així, a la novel·la veurem un regne de França poderós, que no pateix de conflictes amb Borgonya ni amb Anglaterra, un regne de Sicília sense vincles amb la corona d’Aragó i, sobretot, un imperi grec integrat al món catòlic i amb una casa reial fortament vinculada a la monarquia alemanya. Aconsegueix així Martorell minimitzar les tensions feudals entre cristians i acompanyar-nos a un idealitzat “xoc de civilitzacions” amb les forces de l’Islam.
Què sap de l’Islam?
Tal com indicaren Rubiera i Riquer, la religió islàmica apareix com l’enemic a batre durant tota la novel·la, doncs, una vegada el personatge de Tirant acaba de formar-se al regne d’Anglaterra, dirigirà tots els seus esforços a combatre els diferents representants de l’Islam.
Però què en sabia Martorell d’aquesta fe? Tenia una idea general d’aquesta, en part per les ambaixades i testimonis de valencians als diferents regnes musulmans de la Mediterrània, i sobretot pel fet de ser senyor feudal de dos pobles on predominava aquesta fe: Mura i Benibrafim (comarca de la Marina Alta).
És la relació amb els seus vassalls la que condicionarà la descripció dels costums dels nobles islàmics a l’altra banda de la Mediterrània: a la gent de Beirut (“Barut” a la novel·la) es diu que parlen la llengua morisca, el cuscús és el menjar tradicional de tots, que quan juren ho fan sobre l’Alcorà mentre miren cap a La Meca, que són polígams i la seva llei admet fàcilment el repudi d’una esposa, o què el líder de la comunitat local és el cadi.
Martorell emprà el terme de “moros” per a designar a tots els musulmans, independentment que aquests fossin egipcis o turcs, un costum adquirit ja al segle XIII a la península, quan molts berbers de l’antiga Mauritània romana arribaren a la regió. Ocasionalment, distingeix als turcs de la resta, però no fa cap menció a diferències lingüístiques, culturals o religioses1.
Al cap i a la fi, Martorell en tenia prou que els seus lectors valencians poguessin entendre els mecanismes mentals dels enemics musulmans, motiu pel qual actuen com moriscos i, a voltes com a mals cristians. Una altra raó de pes de l’autor era evidenciar la superioritat de la seva religió i, sobretot, de l’ideal de cavalleria; el mateix Tirant indicava que Mahoma autoritzava la gola i la luxúria en els seus fidels, motiu pel qual, ni els rivals musulmans més virtuosos del cavaller s’hi pogueren enfrontar amb garanties de victòria.
La formació de Martorell
Tot i que Martorell estava creant una realitat històrica al servei de la seva narració, per a parlar dels enemics musulmans de Tirant utilitzà tota una sèrie de períodes històrics, majoritàriament consultats en fonts d’àmbit ibèric.
Les gestes de Tirant el feren comparable a un dels grans herois d’Europa, Alexandre Magne de Macedònia (r. 336 aC – 323 aC), responsable de conquerir un imperi asiàtic amb un exèrcit molt més nombrós. Inspirant-se en el rei de Macedònia, resultava convenient que apareguessin uns regnes que corresponien amb les satrapies que havia pres aquest: Capadòcia, Hircania (a l’actual Iran), Assíria i fins i tot l’Índia.
L’existència d’un estat independent a Alep (“Alape”), Damasc (“Domàs”) i Armènia (“Arminia”)2 apunta que Martorell ens està guiant a l’època de les grans croades a Terra Santa (1096-1291), quan l’imperi de la dinastia turca seljúcida acusava una considerable fragmentació política a la regió. De la mateixa manera, la preeminència a la novel·la del soldà de Babilònia sobre la resta de governants musulmans sembla estar recreant l’hegemonia simbòlica del califa de Bagdad sobre els altres i que acabà tràgicament el 1258 amb la conquesta mongola.
Amb tot, el discurs polític de Martorell beu principalment de la seva època, a mitjan segle XV: Geoffroy de Thoisy al setge de Rodes (1444) i Janós/Joan Hunaydi al de Belgrad (1456) pogueren ser els referents de Martorell a l’hora de construir el personatge de Tirant. Les experiències en primera persona dels fets, però, haurien pogut venir d’un suposat viatge de Martorell a la Mediterrània Oriental el 1458, i de les descripcions del corsari valencià Jaume de Vilaragut, el qual combaté a Rodes (1444) i que fou presoner del soldà de Karaman i del d’Alexandria.
L’altra font d’informació que hauria utilitzat és a través dels canals diplomàtics del rei Alfons el Magnànim (r. 1416-1458), el qual, tot i els seus desitjos d’impulsar una croada, establí contactes amb els principals sobirans de la Mediterrània Oriental. Aquests canals informatius no eren infal·libles, i és que la documentació de la cancelleria anomenava al soldà egipci com a soldà de Babilònia (o Bagdad), un títol propagandístic d’aquests que no es corresponia amb la realitat: ni el poder dels egipcis mamelucs s’estenia fins a l’actual Iraq ni, el llinatge dels antics califes de Bagdad, ara sota protecció mameluca, continuava sent universalment reconegut.
La identitat del Gran Turc
Pels amplis contactes de Martorell amb el món mameluc d’Egipte, on catalans i valencians tenien nombrosos interessos comercials, així com una cultura cavalleresca més similar, el gran antagonista de la història esdevingué l’anomenat soldà de Babilònia (i soldà d’Alcaire als capítols del setge de Rodes).
Aquest títol de soldà no era exclusiu dels mamelucs egipcis i podem suposar que Martorell ho sabia, però que no volia confondre els seus lectors amb la terminologia política islàmica. Podria haver volgut equiparar al soldà babiloni amb el Papa de Roma. Ser soldà implicava una autoritat militar sobre el territori que fos (no pas religiosa); un rang que els mateixos turcs otomans obtingueren legítimament el 1383.
Així, quan el soldà de Babilònia decideix atacar l’imperi grec, el seu indispensable acompanyant esdevingué l’anomenat Gran Turc, qui a la novel·la té com a vassalls a 6 regnes de l’Anatòlia (incloent-hi el Gran Caramany), un fill bel·licós i una filla de la qual el rei d’Egipte està enamorat. Com que Martorell vol donar preeminència al soldà babiloni, poques vegades el Gran Turc té un comportament individualitzat, si bé la seva aliança política fou el detonant de la gran crisi de l’imperi grec.
La península d’Anatòlia estava a l’època de Martorell dominada per la dinastia turca dels otomans, tot i que altres regnes hi coexistien amb més o menys autonomia; Grècia i els Balcans, per la seva banda, feia més de mig segle que eren ocupades pels otomans.
Una possible identitat del Gran Turc seria el soldà Murad II (r. 1421-1451), el qual fou capaç de redreçar la situació d’un imperi otomà en hores baixes i d’imposar la sobirania otomana fins a Bulgària. Esgotat de les responsabilitats del poder, Murad II abdicà del tron, però aviat, una croada encapçalada per polonesos i hongaresos, l’obligà a tornar i a vèncer a la batalla de Varna (1444).
L’altre candidat a ser el Gran Turc podria ser el fill de Murad II, el soldà Mehmed II (r. 1451-1481), que breument hauria ocupat el tron uns mesos de 1444 abans que el seu pare lluités contra els croats. De Mehmed II s’ha escrit molt perquè dedicà tots els seus esforços a conquerir Constantinoble (1453), acció per la qual hagué de construir amb suport hongarès el canó més gran del món.
A diferència del Gran Turc, Mehmed II s’enemistà amb els genovesos i, no només els privà dels seus privilegis comercials a la ciutat de Pera (nord de Constantinoble), sinó que també els prengué bona part de les seves colònies al Mar Negre i l’Egeu. Per a consolidar el seu poder sobre les tribus turques, arribà a expropiar els ulemes musulmans i a prendre el control sobre les seves terres.
Identificant-se com a nou emperador dels romans, el soldà Mehmed II envaí Itàlia i aconseguí controlar la ciutat d’Otranto, incapaços els estats italians d’oferir una resistència organitzada. La seva mort suposà l’abandonament del projecte italià, així com les tendències més anticlericals del govern otomà.
El Gran Caramany i la renovació de la coalició antigrega
Quan el Gran Caramany apareix en escena a la novel·la, la sort de l’aliança entre el soldà i el Gran Turc sembla condemnada, havent estat derrotats per Tirant i obligats a signar una treva amb l’imperi grec. Aquesta primera coalició, motivada pels desitjos de saqueig, no podia segons la mentalitat feudal de l’època durar gaire, per aquest motiu s’organitzaren una col·lecta de 300.000 ducats per tot el món musulmà (incloent-hi Tunísia i l’Índia) i contractes matrimonials entre els sobirans.
El Gran Caramany és presentat com un dels vassalls del Gran Turc, però amb un patrimoni molt superior al de reis com el d’Armènia, que igualaria al d’Espanya i França juntes. Per a consolidar i eixamplar l’aliança del món musulmà, el Gran Caramany viatja en set vaixells cap al campament del soldà portant amb ell al rei de la Sobirana Índia, els 300.000 ducats, l’esposa del rei de Capadòcia (que ja ha caigut en combat contra Tirant), la promesa del fill del Gran Turc i la seva pròpia filla que ha estat compromesa amb el soldà de Babilònia.
Si el viatge hagués acabat bé, els diners haurien alimentat l’exèrcit islàmic i les núpcies haguessin unit permanentment l’aliança del Gran Turc i el soldà de Babilònia, així com afegit sobirans que no hi estaven connectats com el de l’Índia i el de Pèrsia.
Però, i en un probable homenatge al seu amic Vilaragut (que hauria estat capturat per l’emir de Karaman), el personatge del Gran Caramany resulta ser mediocre, covard i orgullós. Per no tenir coneixements marítims, viatja amb un vaixell de veles vermelles de luxe i, tan bon punt veu la flota de Tirant, canta victòria i pregunta a la seva filla: “una d’aquelles tres naus que allí veus, tria quala d’aquelles volràs, car jo la’t dó e vull que tua sia”.
Després d’un sagnant combat naval i veient-se derrotat, el Gran Caramany llençà la seva pròpia filla i la resta de dones nobles al mar perquè no caiguin en mans cristianes, així com el tresor; a continuació es refugià a la cabina de la seva filla a esperar la mort. Tirant el captura i porta com a presoner davant l’emperador, on l’obliga a besar els peus d’aquest i el Gran Caramany, venjatiu, amenaça Tirant: “E tu encara no saps quant són llargs los meus braços. Però jo et jur per Mafomet, nostre sant profeta, e per esta barba, que si jo só jamés en llibertat, de fer-te besar los peus d’un meu negre”.
La captura de la flota del Gran Caramany suposa un cop decisiu als plans del soldà que s’afanya a buscar una nova treva amb Tirant i afirma estar disposat a pagar tres vegades el pes del sobirà en or. Donada la rellevància d’aquest personatge i les seves connexions, que passarà la resta de la novel·la com a presoner de l’emperador, el fill del Caramany, però, continuà la guerra a les ordres del soldà i, quan són derrotats definitivament, esdevingué el responsable de rendir les fortaleses capturades als grecs.
L’emir o beg (equivalent a l’europeu duc o príncep) de Karaman era al segle XV un dels pocs líders polítics que podia qüestionar l’hegemonia otomana a la península d’Anatòlia, per la qual cosa difícilment se’ls podia titllar de vassalls. Igual que els otomans, eren tribus turques establertes a la regió a principis del segle XIII, quan el poder mongol es feu sentir a tot Orient Mitjà; la principal diferència és que, des de la seva Cort a Konya (actual Turquia), no tenien frontera amb el món imperial grec sinó amb petits castells del regne cristià de Xipre.
En atorga’ls-hi el nom de Gran Caramany, Martorell semblava conèixer l’àmplia autonomia de què gaudien els membres de la família reial de Karaman, cadascun amb una ciutat sota control. El sistema de successió, que no contemplava la preeminència del primogènit, era comú al dels altres regnes turcs (inclosos els otomans) i generà no pocs conflictes interns.
Per a imposar-se als seus veïns musulmans, els emirs de Karaman establiren una aliança matrimonial amb els otomans (1376) que fou profitosa per als dos. Ibrahim II (r. 1424-1464), el contemporani de Martorell i responsable de la captura del corsari Vilaragut, tingué una relació més aviat conflictiva amb els seus parents otomans: arrabassà el tron al seu oncle gràcies al seu ajut i, per a consolidar l’aliança, es casà el 1425 amb la “princesa” Ilaldi Sultán Hatun; aviat, però, es feu evident l’excessiva influència otomana a la Cort de Konya.
En contra del que dona a entendre la novel·la, Ibrahim II aprofità diverses crisis polítiques otomanes amb l’Europa cristiana per a trencar els seus lligams, sent la croada de Varna (1444) la seva millor oportunitat: envaí el territori otomà d’Anatòlia i obligà el soldà Murad II a signar a correcuita la pau amb els croats per a poder enfrontar-s’hi. La subsegüent derrota feu palesa la superioritat militar otomana.
Amb la seva esposa otomana tingué a Pir Ahmad, i amb una concubina turca tingué a Ishak, al qual volia fer hereu de l’emirat de Karaman. Possiblement, els seus parents otomans el pressionaren perquè fes assassinar en secret la mare d’Ishak i, quan fou el moment de traspassar el govern, el seu fill Pir Ahmad rebutjà el seu paper menor a l’herència i amb l’ajut de la família otomana ocupà el tron (1464).
Els venjadors del Gran Caramany
Fent realitat les amenaces del Gran Caramany, es formà una gens menyspreable coalició de parents reials amb l’objectiu d’acabar amb Tirant i alliberar els seus presoners: hi veiem un rei de Síria (“Suria”), de Damasc (“Domàs”), Jerusalem (identificat com un cosí germà del Gran Caramany) i un misteriós rei de Tana (territori que correspondria a una colònia genovesa a l’actual Crimea). Cap d’aquests corresponia amb un sobirà contemporani.
Portant la ficció un pas més enllà, Martorell (i probablement amb intervenció de Galbà), convidà a les darreres parts del llibre als sobirans de Pèrsia (aleshores de la confederació turca Qara Qoyunlu) i de la Menor Índia (possiblement els sultans de Gujarat, Índia) a unir-se a una inversemblant coalició musulmana contra Tirant. El Magreb, políticament desconnectat dels dominis del soldà (a la novel·la i a la realitat), esdevingué també un escenari dels combats entre aquesta munió de reis i els aliats de Tirant.
La victòria definitiva de Tirant, amb una cristianització massiva al Nord d’Àfrica, pau perpetua amb el Gran Turc i el soldà, així com la conquesta del regne de Pèrsia, com sabem no tingué cap mena de paral·lelisme amb la realitat: el soldà otomà Mehmed II capturà Constantinoble (1453) i posà sota el seu jou els governs independents ramadanís i de Karaman, amenaçant no només al món cristià catòlic sinó també a la resta de poders musulmans d’Àsia Occidental… a la realitat, el soldà de Babilònia i el Gran Turc no haurien pogut mai ser amics.
Per saber-ne més:
- Ducas, Miquel (2007). Historia turco-bizantina. Madrid: A. Machado Libros S. A
- Faroqhi, Suraiya (2004). The Ottoman Empire and the World Around it. Ed. Tauris
- Franco-Sànchez, Francisco (2009). Tirant i l’Islam. L’Islam com a variable d’anàlisi de l’obra.Projecte DIGICOTRACAM, dins del Programa Prometeu de la Generalitat Valenciana
- Hernàndez i Ortega, Josep (2005). Tirant a Àfrica: la regeneració de l’heroi. Tirant. Butlletí informatiu i bibliogràfic
- Perujo Melgar, Joan Maria (1995). El «Tirant lo Blanch» i la «Història del rei Omar an-Numan».Barcelona: Miscel·lània Germà Colón/4, Publicacions de l’Abadia de Montserrat
- Riquer, Martí de (1992). Tirant lo Blanc, novela de historia y ficción. Barcelona: Sirmio
- Rubiera i Mata, Maria Jesús (1990). Tirant Lo Blanc i els moros. Marina Alta: L’aiguadolç (Núm. 12)
- Rubiera i Mata, Maria Jesús (1993). Tirant contra el Islam. Altea (Alacant): Ed. Aitana
- Soler, Abel (2021). Joan-Jeroni de Vilaragut (1421-1463). El fill secret de la reina Margarida de Prades. València: Ed. Drassana
- Això també podria ser degut a les convencions literàries de les cançons de gesta, les quals degueren influenciar Tirant, on l’heroi i la seva societat s’han d’enfrontar a una nèmesi molt similar; així, la victòria de l’heroi, és més destacable. ↩︎
- La inclusió d’Armènia és particularment sorprenent, tenint present que és un poble profundament cristià. Amb tota probabilitat, Martorell feia referència al territori de l’antic regne armeni de Cilicia (no pas del Caucas), que a la seva època estava dominat per la dinastia turca musulmana dels ramadanís, un Estat tap amb capital a Adana que maldava per la independència davant les pressions d’egipcis mamelucs i turcs otomans. ↩︎
