Imatge de portada: La criança dels infants i el matrimoni de la filla de l’Hospital, fresc de Domenico di Bartolo de l’Hospital de Santa Maria della Scala, Siena. Font: Sailko, Wikimedia Commons, sota llicència Attribution 3.0 Unported (CC BY 3.0).
Barcelona, 21 de setembre de 1426. És una hora passada mitjanit a la ciutat comtal i la majoria d’habitants dormen a les seves cases. Enmig la foscor, però, uns braços carretegen una senalla nova de palma amb un nadó dins. La deixen curosament al llindar de la porta major de l’Hospital de la Santa Creu i marxen. Unes hores més tard, el personal de l’hospital trobarà el nadó i el recollirà. Embolicat dins d’un pedaç podrit, el nadó, ja oficialment orfe, passarà a ser fill de l’hospital i serà batejat amb el nom de Mateu en honor a l’onomàstica d’aquell dia. L’Eulàlia, treballadora de l’Hospital, i Joan Garau, porter de l’Hospital, seran els seus padrins mentre Mateu estigui vinculat a la institució hospitalària. Una dida l’alletarà i tindrà cura d’ell; si sobreviu als primers anys de vida, Mateu passarà a viure a l’hospital, i, anys més tard, serà afermat per algun barceloní/na per, finalment, deixar de dependre de la institució i fer la seva pròpia vida.
Quin era el veritable nom del Mateu, si en tenia, no ho sabem. Quins braços el van abandonar aquella nit a l’hospital, si eren de la seva mare, del seu pare o d’alguna altra persona, tampoc. De motius per abandonar una criatura a la Barcelona del segle XV n’hi havia molts i el recentment fundat Hospital de la Santa Creu vetllava per assistir a aquestes criatures. Gràcies a la documentació que se’n conserva, podem aproximar-nos a les vides dels nombrosos infants orfes que van passar per l’hospital i que van conformar part de la vida de la ciutat Barcelonina baixmedieval. Una vida que, tot i marginal, és necessària conèixer per comprendre tot l’entramat social de l’època.
Abandonar un fill
L’abandonament de criatures ha estat una constant al llarg de la història, però la seva concepció ha anat variant. Alguns autors defensen que era una pràctica habitual al segle que ens ocupa, el XV, i en veuen altres formes en fets com l’enviament dels nens a altres cases, ja fos per aprendre un ofici, per servir o per ajudar part de la família. Però l’abandonament del qual es parla en aquest article és el d’exposar de forma anònima els infants a les portes de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona -d’aquí el nom d’expòsits- durant la intempèrie de la nit.
Eren exposats en cistelles o cossis i embolicats amb robes o mantes. Alguns duien mostres d’amor i afecte dels seus pares, com per exemple notes o amulets, mostres que evidencien la tristesa d’abandonar una criatura malgrat que fos una pràctica usual als segles baixmedievals. És a dir, l’hàbit social de l’abandonament no comportava que els pares no tinguessin un vincle afectiu vers les criatures ni sentissin tristesa en abandonar-les. Molts pares deixaven notes en què feien constar el nom de l’infant, si estava batejat o no, demandes de bones cures, l’explicació del motiu de l’abandonament o la promesa de recollir l’infant anys més tard, quan la persona o persones en qüestió poguessin fer-se càrrec de la criatura. En aquests casos, els infants sovint duien un collaret amb una o mitja moneda per tal de ser identificats en un futur per la persona que l’havia abandonat. Altres cops, aquests objectes només indicaven l’última unió física entre l’infant i la seva mare o pare. Tot i això, la majoria dels infants arribaven sense cap identificació.
Però, per què s’abandonaven els infants? Catalunya al segle XV venia d’un segle anterior ple de crisis constants: fams, epidèmies, guerres i desastres naturals. Al mateix temps, la concentració demogràfica creixia als nuclis urbans i, per tant, també ho feia la pobresa, augmentant així els grups més marginats de la societat. En aquest context de misèria i marginació, però també d’urbanització de Barcelona per part de les autoritats, es procedí a la fundació de l’Hospital de la Santa Creu l’any 1401, amb l’objectiu de donar assistència física i espiritual a la població més pobra i necessitada, i de crear un hospital amb major capacitat i funcions que els existents. Fou necessari per a la població, ja que la situació de crisi va seguir al llarg del segle XV a causa d’epidèmies i pestilències (com la glànola i altres epidèmies que afectaven severament els infants), de guerres i conflictes (la conquesta del Regne de Nàpols, la Guerra Civil Catalana, la Guerra de Successió Castellana o la Guerra dels remences), de desastres naturals (com el terratrèmol de l’any 1428), d’una mala economia i de fams constants.
Així doncs, responent a aquest context, l’abandonament d’infants a la ciutat comtal es podia donar per diverses causes, la majoria d’elles socioeconòmiques per part de la mare o dels pares: pobresa, incapacitat de mantenir un nombre determinat de fills, absència d’un dels progenitors, mares soles, fills il·legítims (sigui dins del matrimoni o de grups socials com l’eclesiàstic), etc. Quan s’ajuntava la pobresa i la malaltia, trobem casos en què la mare, malalta o amb manca de llet, no podia garantir la supervivència del seu fill recent nascut ni contractar una dida privada, per la qual cosa no tenia més remei que entregar-lo a l’hospital. El pare o bé una persona de confiança, portava l’infant a la institució assistencial, normalment amb la promesa de venir-lo a buscar un cop la mare millorés. Es podria pensar que hi havia un major abandonament de nenes que de nens, tenint en compte l’empitjorament de les condicions legals per a les dones a finals de l’Edat Mitjana i el canvi de mentalitat a l’adveniment de l’Edat Moderna, però les dades de l’Hospital no ho evidencien. Així doncs, aquest fet porta a deduir que, en gran majoria, els abandonaments dels infants es feien en funció de les necessitats de la mare o dels pares i no del sexe del seu fill.
Créixer entre fragments
Passar a ser una criatura òrfena i a estar sota disposició de l’Hospital de la Santa Creu suposava començar un camí per assolir una plena integració a la societat amb l’objectiu de deixar de pertànyer al grup social dels marginats, al qual formava part la gent òrfena. Tot i que, com veurem, era un camí farragós i sense garanties d’èxit assegurat, per algunes mares o pares l’abandonament era l’única esperança que el seu fill millorés en termes de condició personal i social. És el cas dels fills de les esclaves, els quals, en passar a ser fills de l’Hospital, deixarien de tenir la condició d’esclavatge, o bé infants amb maltractaments domèstics.
Un cop els infants eren trobats a les portes de l’hospital, el seu personal en registrava l’entrada i passaven a ser “fills de l’Hospital” o “fills públics”. Si les criatures arribaven sense identitat, és a dir, sense cap nota en què s’indiqués el seu nom, se’ls assignava el nom del sant de l’onomàstica del dia i un cognom que feia referència a alguna característica seva, com Expòsit, Trobat, del Collar… i se’ls batejava.
A partir d’aquest moment, la institució vetllava per garantir la supervivència física, emocional i social dels expòsits o orfes al llarg de tres etapes diferenciades.
La primera etapa era la de la lactància. Si l’expòsit era una criatura de pit, que la gran majoria ho era, l’hospital contactava amb la xarxa de dides d’urgència de les quals disposava, anomenades també dides de casa. L’infant era alletat per elles en primera instància fins que la institució trobava una dida que se’n pogués fer càrrec durant el llarg període d’alletament a canvi d’un sou. Aquestes dides també s’anomenaven de fora o d’argent, tot i que hi ha excepcions de dones que feien de dides “per a amor a Déu” i no cobraven. Així, els infants es mudaven a casa de la nova dida i, normalment, la seva família, amb qui passarien uns dos anys de vida sota seguiment regular de l’hospital. Era en aquest moment en què l’expòsit establia un nou vincle femení amb una dona que tindria cura d’ell en l’àmbit físic però també emocional, comportant una primera supervivència en aquests dos sentits. Molts infants, però, eren restituïts a l’Hospital perquè emmalaltien o bé acabaven morint -de fet, un gran nombre d’infants de pit moria durant l’etapa d’alletament.
Els nens i nenes que sobrevivien a l’etapa d’alletament eren restituïts a l’hospital, on començaven la segona etapa fent vida dins la institució durant uns altres dos o tres anys. Estaven sota la cura de la Mare de les dides o dona encarregada de la secció d’expòsits, així com de la resta del personal (per saber-ne més, veure l’article sobre les treballadores de l’Hospital de la Santa Creu). Bona part d’aquest personal apareix a la documentació com a padrins i padrines dels infants, per la qual cosa els podrien fer de suport i referència emocional. Hi ha alguns casos d’infants que no són restituïts a l’Hospital després de la primera etapa perquè les dides i les seves famílies decideixen adoptar-los com a fills propis.
Finalment, a la tercera etapa es preparava els nens i nenes per una futura inserció autònoma a la societat. Aquesta preparació implicava marxar la institució durant un determinat període de temps i depenia de si l’orfe era un nen o una nena. En el cas masculí, consistia a aprendre un ofici per tal de dedicar-s’hi en un futur; en canvi, en el cas femení, la preparació anava orientada a guanyar un sou als serveis domèstics per pagar-se part del dot del matrimoni, acte en què socialment una dona passava a formar part de la societat com a tal.
Aquesta preparació dels expòsits per inserir-se a la societat es podia fer en tres modalitats: contracte d’aprenentatge (manteniment i cura d’un expòsit per part d’una persona a canvi d’un sou i amb finalitat d’aprenentatge d’un ofici), encomanament (manteniment i cura d’un expòsit per part d’una persona a canvi d’un sou però sense cap promesa d’aprenentatge d’ofici) i afillament (adopció desinteressada en què es tractaria l’expòsit com a fill de la persona que l’adoptava).
Pel que fa al contracte d’aprenentatge, la documentació conservada entre 1401 i 1446 ens indica els oficis de les persones a les quals van ser encomanats diversos infants, i en gran nombre hi trobem oficis relacionats amb el comerç o el tèxtil, tot i que també hi ha argenters, mestres de cases, notaris o monges. Els contractants signaven davant notari fer-se càrrec tant de l’ensenyament dels infants en el seu ofici com de la cura diària d’aquests durant un període d’anys determinat a canvi d’un sou per part de la institució. Com s’ha dit, aquests contractes eren establerts bàsicament en el cas dels nens orfes, no de les nenes. Només es registra una minoria de nenes a les quals se’ls promet ensenyar algun ofici a banda del servei domèstic, la majoria relacionats amb el món tèxtil, tot i que també trobem instrucció en lletres.
En els casos de l’encomanament i l’afillament, es dedueix que la persona a càrrec seu formaria els nens pel seu propi compte -ja que no eren un contracte laboral en si- i, en el cas de les nenes, que li procuraria part del dot. Als encomanaments no hi havia signatura davant notari perquè la persona o persones a les quals s’encomanaven els infants establien una responsabilitat envers ells sense rebre cap paga i durant un temps determinat. Es creu que eren persones de confiança de l’hospital, gràcies a les quals els infants podien rebre una subsistència afectiva, econòmica i social. És la modalitat en què es documenten més casos de bons tractes envers els infants. Per últim, als afillaments o adopcions “per amor de Déu” els adoptants es feien càrrec dels infants com si fossin fills seus -sense límit de temps- fent referència a la caritat cristiana i sense rebre cap paga. Com s’ha dit anteriorment, molts afillaments eren resultats dels vincles que una dida o una família havia creat en fer-se càrrec de l’infant durant la primera etapa de la seva infància. Tot i això, alguns afillaments també podien encobrir una voluntat d’aconseguir mà d’obra barata.
Durant els anys en què els expòsits eren fora de l’hospital, aquest continuava portant un seguiment de les seves vides. D’aquesta manera, sabem que alguns van ser restituïts per mala actitud, que altres van fugir, sovint perdent-los ja la pista, i que altres van ser retirats dels seus receptors a causa de maltractaments per part d’aquests. Així doncs, aquestes tres modalitats de preparació, generalment garantien una supervivència social i econòmica als nens i nenes de l’hospital, però també podien suposar el trencament de la seva estabilitat.
L’etapa de preparació per a la inserció social acabava quan els nens ja havien après completament l’ofici i quan les nenes es casaven amb part del dot obtingut -l’altra part era finançada per l’Hospital i per donacions privades. En aquest sentit, i com apunta Ximena Illanes, els nens orfes eren més útils i menys costosos per la societat que no pas les nenes.
Consideracions finals
Els milers d’infants orfes que van passar per l’Hospital de la Santa Creu van créixer sent fills d’una institució que els donà l’oportunitat d’inserir-se socialment al seu entorn. Tot i això, superar l’etiqueta de marginalitat era molt difícil, ja que duien implícita tant la càrrega de la baixa condició socioeconòmica dels seus progenitors anònims, com la pròpia càrrega de ser expòsits. Els constants canvis d’espais en què van viure, les dides i les diverses persones a càrrec seu dificultaven l’establiment de vincles sòlids d’afecte entre els infants i els adults. Molts d’aquests infants no arribarien a sentir-se mai emparats per la societat ni per les persones adultes de referència, però d’altres sí, trobant així històries amb finals feliços entre la documentació hospitalària.
En aquest sentit, històries com aquestes contribueixen al debat historiogràfic sobre la infància medieval. Philippe Ariès defensava que existia certa indiferència per part dels adults envers els nens, però nombroses investigacions recents evidencien gestos d’amor i d’afecte cap als infants al llarg de l’Edat Mitjana, és a dir, que hi havia una preocupació cap a ells. Pel cas que ens ocupa, trobem els objectes que els pares dels expòsits deixaven amb ells abans d’abandonar-los com a mostres d’afecte i de dolor, els bons tractes de les persones que es feien càrrec dels infants, i altres gestos de vincles sentimentals com els afillaments o el cost personal d’enterrar alguns expòsits que morien.
L’orfandat també ens permet observar la diferència de pautes i de vida que s’esperaven socialment segons el sexe dels expòsits, tenint en compte el tipus d’inserció social que es buscava per a cada un d’ells. En el cas dels nens, la inserció social implicava dominar un ofici, i en el de les nenes per arribar-se a casar i tenir el dot suficient per fer-ho, quedant relegades a un segon pla. En aquest sentit, ser una nena òrfena implicava una doble càrrega: la marginalitat de l’orfandat i el simple fet de ser del sexe femení.
El context urbà baixmedieval és el marc en què van viure els milers de nenes i nens orfes sota l’empar de la institució assistencial de l’Hospital de la Santa Creu. Apropar-nos a les seves vivències i experiències és entendre una part de la societat baixmedieval barcelonina molt vulnerable i que durant molt de temps ha estat invisibilitzada.
Per saber-ne més:
ILLANES ZUBIETA, Ximena (2013), Aprendiendo a vivir. Trabajo y servicio de niñas y niños acogidos en el Hospital de la Santa Creu de Barcelona (1401-1510), “Revista de Historia Iberoamericana” 6/2, pp. 63-104.
ILLANES ZUBIETA, Ximena (2019), En manos de otros: infancia y abandono en la Barcelona del siglo XV. Xile: Ediciones Universidad Católica de Chile.
MARINO, Salvatore (2018), Trabajo y aprendizaje en los hospitales de la Baja Edad Media. Aproximación comparativa entre Barcelona, Milán, Nápoles y Siena, “Reti Medievali Rivista” 19/2, pp. 172-205.
SAGUER GAVALDÀ, Eulàlia (2020), Dones i assistència a la Barcelona baixmedieval. L’exemple de madona Estàcia. Treball de Final de Grau, Universitat de Barcelona. Recuperat de: http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/174510 [09/2020].
VINYOLES VIDAL, Teresa (2013), El rastre dels més desvalguts entre els papers de l’Hospital de Barcelona, “SVMMA: Revista de Cultures Medievals” 2, pp. 77-101.
