Per citar aquesta publicació

Gironès Targa, Núria (2021) "Sant Agustí i Christine de Pizan: influències en el pensament europeu", Ab Origine Magazine, 69(gener) [en línia].
Tags

Sant Agustí i Christine de Pizan: influències en el pensament europeu

Per què?

Sant Agustí d’Hipona (354-430) i Christine de Pizan (1364-1430), dos personatges històrics rellevants separats per mil anys d’història. En aquest article parlarem d’ambdues figures i de les influències que han tingut al llarg del temps. Per parlar de la seva empremta en el pensament europeu utilitzarem com a guia dues obres que els representen i que estan relacionades amb les seves motivacions, ideals i influències. En el cas de Sant Agustí, parlarem de De civitas dei (412-426) i en el cas de Christine de Pizan, La cité des Dames (1405). 

Les dues obres presenten similituds, però van ser escrites en contexts diferents i provenen de diferents motivacions i influències que, conseqüentment, han influenciat, posteriorment, el pensament europeu de maneres diverses. En primer lloc, parlarem de qui van ser Sant Agustí i Christine de Pizan per a poder conèixer el seu context. En segon lloc, presentarem les seves obres de referència per parlar del context, contingut i influències posteriors i anteriors. I per últim, farem una reflexió final a partir d’una pregunta que ja anticipem: per què Sant Agustí ha tingut més influència en els àmbits acadèmic i religiós? Aquesta és la pregunta central que ens porta a escriure aquest article; per això serà important situar a Sant Agustí i a Pizan per entendre d’on partien i on volien arribar. És rellevant tenir en compte, també, que les respectives influències de les obres han evolucionat d’una determinada manera pel discurs predominant de la societat i pels aspectes que s’han volgut valorar més (religió – dones, per exemple).

Qui?

Sant Agustí d’Hipona, nascut a Tagaste al 324 (Actual Argèlia). Va créixer en un ambient cristià i pagà, ja que la seva mare era cristiana (Santa Cristina) i el seu pare pagà. No es va convertir i instruir al cristianisme fins més tard, la primera relació que va tenir amb la religió va ser quan  es va interessar pel Maniqueisme ja que hi apareixia la idea de la dualitat (llum i foscor) que el va marcar tant i que apareix, posteriorment, a De civitas Dei. La creença amb el Maniqueisme era ferma fins que a partir del 374 va començar a sentir que la raó li demanava més i que seguir amb les tradicions i pensaments maniqueistes no era suficient per transcendir espiritualment. Un altre punt d’influència, que el va fer passar al cristianisme, van ser les lectures de Plotí i els sermons de Sant Ambròs o Ambròs de Milà inspirats en les lectures de Plotí.

Conversió de Sant Agustí, segons Gozzoli (segle XV). Font: Wikipedia

L’any 391 va ser nomenat Bisbe d’Hipona. Uns anys més tard, del 397 al 398 va escriure Les confessions una obra amb tretze llibres on explica part de la seva vida, des de l’adolescència, passant pel maniqueisme fins a arribar al cristianisme. Aquesta obra, juntament amb De civitas Dei, és de les més rellevants. De Civitas Dei va ser escrita entre el 412 i el 426. L’any 410 va succeir la caiguda de Roma en mans dels visigots i es va culpabilitzar al cristianisme de ser responsable de les desgràcies de l’imperi. En aquell moment Sant Agustí va escriure De Civitas Dei per pal·liar aquesta crítica contra el cristianisme i donar a conèixer la verdadera filosofia de la història i doctrina cristiana. Finalment, al 430 després de diverses invasions dels bàrbars al nord d’Àfrica, Sant Agustí va morir a Hipona.

Le Sac de Rome par Evariste-Vital Luminais. New-York, Sherpherd Gallery. Font: Wikipedia

Gairebé un mil·leni més tard, el 1364, naixia a Venècia Christine de Pizan. La seva família es va traslladar a França aquell mateix any, perquè el seu pare va ser convidat a la cort francesa on regnava el rei Carles V “El savi” per a servir d’astròleg, alquimista i físic a la cort. Així doncs, al mateix 1364 Christine de Pizan, la seva mare i el seu pare van viatjar fins a París per instal·lar-se al palau. D’aquesta manera va créixer en un ambient cortesà i força privilegiat.

Tot i l’ambient privilegiat i protegit de viure dins de la cort de París, el context no era del tot estable. Carles V va començar el regnat el mateix any que Christine va arribar a França; feia vint-i-set anys que la guerra dels cent anys havia començat; el rei Carles V va aconseguir pal·liar el conflicte amb França durant uns anys, fins a l’any 1380 quan el succeeix el seu fill Carles VI “el boig”. Una de les altres amenaces, amb les que va haver de conviure el rei durant els seus pocs anys de mandat, va ser el conflicte amb Navarra.

L’any de la mort del rei Carles V, el 1380, va ser el mateix any que Pizan va contraure matrimoni amb el secretari de la cort, Etienne Castel, amb qui va tenir tres fills: dues nenes i un nen. Deu anys després, el seu marit es va morir, coincidint, també, amb la mort del seu pare. Pizan es queda vídua amb tres fills i havent patit la mort del rei, amb qui havia tingut molt bona relació i a qui admirava, del seu marit i del seu pare. Arran d’aquest fet, el 1403 va escriure Le livre de la mutation de Fortune, un homenatge a la mitologia clàssica i a la deessa de la Fortuna on explica les dificultats d’haver-se quedat vídua i com ho supera sent ella “l’home” que pilota la seva pròpia nau. La situació de viudetat serà clau en les seves obres i en el seu pensament respecte a la defensa d’aquelles dones situades a la categoria de virago (dona independent de la potestat masculina, forta i sàvia). Aquesta situació de viudetat juntament amb els privilegis i els recursos als quals va optar li van permetre dedicar-se a la literatura i tenir un lloc valorat per la societat. 

Christine De Pizan ensenyant al seu fill, Jean Castel. Font: Wikipedia

La relació que ella va mantenir amb la cort i amb Carles V la van enriquir en diferents sentits. En primer lloc, és important tenir present que, gràcies al seu pare, va poder accedir a una formació acadèmica i intel·lectual, al contrari del tarannà de la seva mare que volia que s’instruís en la feina de la llar. Per una part, viure dins de la cort amb el context que s’ha esbossat anteriorment li va permetre reflexionar sobre la guerra i els conflictes estatals; també sobre la figura de Carles V i les seves qualitats. D’aquesta perspectiva en van sortir diferents obres, la primera el 1404 quan Felip II de Borgonya (germà de Carles V) li demana a Pizan que escrigui una biografia en honor al regnat de Carles V. Pizan va acceptar la demanda i aquell any va escriure Le livre des faits et bons moeurs du sage roi Charles V, una biografia que elogiava a Carles V ressaltant-ne les qualitats i la seva sensibilitat. Vuit anys més tard, Pizan escriu una obra reflexionant sobre els conflictes dins de la Guerra dels Cent anys, Lamentacions sobre la guerra civil. Per altra part, el contacte amb la cort també li va facilitar l’accés a les biblioteques, concretament a la Bibliotèque Royale de París.

La Bibliotèque Royale de París. Font: Wikimedia Commons

Durant el segle XIV i XV es va impulsar la creació i la fundació d’universitats arreu d’Europa, fet que venia impulsat per l’emperador Frederic II Hohenstaufen. Aquest auge va començar el 1224, amb la creació de la Universitat de Nàpols. El foment de les creacions de biblioteques, universitats i la possibilitat d’accedir-hi per Pizan van influenciar-la en el pensament crític i la defensa dels drets i la igualtat de les dones. Ara bé, és important remarcar que Christine de Pizan mai va accedir a la Universitat i de fet, es mostrava reticent a l’ensenyament universitari. Una de les característiques que Pizan ressalta més de les dones és la intel·ligència i l’educació, fets que havien estat sempre atorgats als homes i que s’havien retirat de les dones, ja que no tenien accés als estudis ni a les biblioteques.

Dins de les biblioteques, Pizan va poder submergir-se al món acadèmic i investigar el que havien argumentat diferents pensadors fins al moment. Una de les idees que van influenciar-la i que expliquen la posició crítica-filosòfica de Pizan és l’arribada, cap a finals del segle XIV, de les idees del filòsof anglès William d’Ockham a la universitat de París. Específicament, l’idée del nominalisme, amb la qual es plantejava una distinció entre la realitat de les coses materials, per una part, i la realitat de les idees o conceptes, per l’altra. Aquesta distinció no només va permetre marcar una diferència important entre filosofia i religió, sinó també el naixement d’un esperit crític i de debat que va fer front a les doctrines escolàstiques, principalment a la figura de “l’autoritat”. 

Com i quan?

Tornem ara a Sant Agustí i De Civitas Dei. Com hem apuntat anteriorment, la idea de la dualitat ja venia amb la immersió al maniqueisme. A partir d’aquí, i en el context que s’ha esbossat anteriorment de l’amenaça al Cristianisme per part dels bàrbars, Sant Agustí va idear De Civitas Dei com a resposta i com a reclam de la religió cristiana. De fet, tenia l’encàrrec de Marcelino d’idear una nova cosmovisió que qüestionés les teories de Virgili i donés veu i poder al cristianisme.

L’obra va ser escrita entre l’any 413 i l’any 426 es divideix en 22 llibres i es publica en dues parts. La característica més rellevant de l’obra és la separació de dues ciutats diferents, la ciutat de Déu (esperit) i la ciutat terrenal (carn). Aquestes dues ciutats estan en constant tensió, ja que es vol reflectir la lluita individual i espiritual de transcendir cap al món de Déu prescindint dels béns materials. Com es pot apreciar hi ha una gran influència de les idees de Plató i el seu dualisme. El que separa aquestes dues ciutats o la capacitat de transcendir cap a la ciutat de Déu, d’un únic Déu, és la “gràcia divina”. Tot i haver-hi aquesta separació de comunitats no s’estableix un Estat bo i un Estat dolent, a l’estar barrejades es consideren dues ciutats que comparteixen béns comuns i que després mitjançant el treball individual espiritual i la gràcia divina es pot transcendir a una ciutat de Déu, de pau i de fe.

De les influències posteriors de Sant Agustí i la relació entre religió i poder és important anomenar el corrent intel·lectual de l’església cristiana medieval “Agustinisme polític”. Després que diferents autors hagin realitzat un estudi dels textos agustinians i altres Pares de l’església es va veure que els textos agustinians havien tingut un gran impacte espiritualista que va marcar la història de la Religió Cristiana fins al segle XII. Des d’aquesta visió es considera que la religió i la política van de la mà i que tot s’engloba en la idea d’una única comunitat cristiana.

Mosaic de la Catedral d’Aquisgrà que representa la Civitas Dei. Font: Wikimedia Commons

Pel que fa al cas de Christine de Pizan i La cité des Dames (1405), es tracta d’una obra que va sorgir com a resposta a diferents escrits misògins que Pizan havia llegit. La mateixa autora menciona al començament de l’obra que està esgarrifada amb un text misògin de Mathieu of Boulogne: Liber lamentationum Matheoluli, un llibre que maltractava la figura de la dona. Malauradament, aquest llibre no era l’únic que atacava la dona. El llibre El Roman de la Rose de Guillaume de Lorris o, més aviat, la continuació que en va fer Jean de Meung (1275-1280) també n’és un exemple, l’autor acaba amb l’amor cortès i afegeix un to masculí, amb la figura del geni, de dominació sobre la dona. Aquests textos i alguns altres com Le miroir de mariage d’Eustache Deschamps van influenciar a l’inici d’un debat i un espai de renúncia on va intervenir públicament Christine de Pizan, per primer cop, conegut com La querelle des femmes amb relació al Roman de la Rose. Un debat que va durar fins al segle XVIII. Arrel d’aquest esdeveniment de creació de debat públic es pot apreciar la presència i la participació de Pizan buscant més enllà de la literatura un espai de renúncia i una eina de canvi.

Envers aquestes referències negatives, també hi va haver una influència positiva en Pizan amb l’obra De mulieribus claris (Sobre les dones il·lustres) del poeta italià Giovanni Boccaccio. Aquesta obra va ser escrita entre el 1361 y 1362, uns anys abans del naixement de Christine de Pizan. El llibre és una col·lecció de biografies, tant històriques com mitològiques, de 106 dones famoses. De fet, la gran majoria de les gestes femenines que Pizan fa servir com a exemple al seu llibre provenen d’aquí. Respecte a això, cal ressaltar el cas de dues dones. D’una banda, el personatge de Semiramis, a qui Pizan dedica una gran part del seu llibre per il·lustrar l’honor i la fortalesa femenina. D’altra banda,  Griselda, un personatge que Pizan va admirar personalment per representar a l’esposa perfecta: una dona pacient, forta i lleial, tant al seu marit com al seu amor i la seva promesa.

De la mateixa manera que amb De Civitas Dei, la Cité des Dames plasma la necessitat d’escriure aquestes apologies en nom de Déu o, dit col·loquialment, per encàrrec de Déu. En el cas de Pizan comença l’obra anunciant que a través d’una aparició divina li apareixen tres divinitats (raó, rectitud i justícia). El llibre transcórrer barrejant testimonis i experiències, com s’ha citat abans influenciats per Bocaccio, amb crítiques i propostes sobre el paper de la dona a la societat i el poder que pot arribar a adquirir i que ha estat oprimit o invisibilitzat.

L’obra es divideix en tres llibres on les diferents aparicions, que s’han anomenat anteriorment, plantegen diverses situacions quotidianes i socials remarcant el paper i el pes de la dona amb l’objectiu conjunt de formar i construir aquesta ciutat de les dames i per elles. En el primer llibre hi ha les aparicions i les presentacions de les tres dames i l’explicació de l’encàrrec que ha estat enviat a Pizan. Comença un diàleg entre Pizan i les tres dames; per exemple, Pizan pregunta ‘Per què les dones estan excloses del sistema judicial?’, s’estableix un diàleg i les tres dames se serveixen d’exemples de diferents figures femenines per explicar-se, com Ceres, Minerva o Isis. En el segon llibre es detalla com i per qui va ser construïda la Ciutat i qui la va poblar. Per últim, al tercer llibre es presenten els acabats de la Ciutat i quines dames nobles van ser escollides per habitar els palaus.

Manuscrit de la Cité des Dames. Font: Flickr

Què?

Així doncs, què en traiem de tot això? Podem observar que, tot i haver-hi aquesta diferència de gairebé mil anys entre els dos autors, hi ha tres eixos principals que els vinculen i els relacionen, però que s’expressen i tenen conseqüències diferents: religió, poder i la figura de la dona. En Sant Agustí hem vist com el leitmotiv era la religió cristiana i la seva defensa envers el paganisme. Ara bé, pel context que s’ha esbossat anteriorment, la religió cristiana tenia una relació molt estreta amb l’imperi i el poder. Per altra banda, en Pizan el motiu principal també era la religió, així com la crida per part de Déu per construir i idear una ciutat de les dames i per a les dames, això no obstant, sense estar tan vinculat al poder “real”, entenent “real” en tant que la ciutat és una al·legoria, una fantasia idíl·lica.

Recollint la idea principal que encapçala el present article, les influències més destacades en l’àmbit europeu que han tingut ambdós autors han estat, per part de Sant Agustí, la influència sobre pensadors moderns com Descartes, o figures il·lustres del romanticisme o idealisme alemany com ara Hegel. També va tenir una forta influència en l’humanisme, ja que presentava un gran recorregut humà des del paganisme, al cristianisme i a l’home modern. Com s’ha mencionat anteriorment, va haver-hi moviments posteriors a Agustí que es defineixen com Agustinisme polític. D’altra banda, Christine de Pizan ha tingut una influència en la literatura feminista i de perspectiva de gènere, per exemple, Simone de Beauvoir recull idees de Pizan al Segon Sexe (1949).

Tornant a la pregunta inicial: per què ha trascendit més De Civitas Dei que no pas Le Cité des Dames? Encara que després d’aquestes obres hagi passat un mil·leni més, en ple 2022 ens trobem amb el fet que continua havent-hi un pensament patriarcal que no cedeix les mateixes llibertats i espais a les dones, i que encara està molt vinculat al poder eclesiàstic. Per aquest motiu, Sant Agustí i la seva obra ocupen un pes més vistós al recorregut acadèmic i a la cita de Grans obres o clàssics, i Pizan segueix arribant per vies molt més estretes i menys visibilitzades. No interessava, i per alguns encara no interessa, que una dona defensés els drets de la dona escrivint una obra d’aquestes dimensions, on es dedicava exclusivament a reflexionar sobre el paper, l’espai i els drets femenins.

Per saber-ne més:

ESCUDERO, Jesús Adrián (2008): Cristina de Pizán: Identidad personal y memoria colectiva. Agora. Papeles de Filosofía.

ESTEVA DE LLOVET, Lola (1999): Christine de Pizan (1364-1430). Ediciones del Orto: Madrid. 

HUBEÑAK, Florencia (2019): Una relectura de la Ciudad de Dios de San Agustín desde la Historia. Forum. Nº 8. 

LEMARCHAND, M. J (2000): “Prólogo” en Christine de Pizan, La ciudad de las damas. Siruela: Madrid. 

PERNOUD, Régine (2000): Cristina de Pizán. Medievalia: Palma de Mallorca. Traducción de María Tabuyo y Agustín López. 

PIZÁN DE, Cristina (2013): La Ciudad de las Damas. Traducció de Marie-José Lemarchand. Siruela: Madrid. VARGAS, Ana (2010): La Ciudad de las Damas de Christine de Pizan: obra clave en la Querella de las Mujeres. 

VILCAÑAS J.L (2016): Teología política imperial y comunidad de salvación cristiana. Trotta: Madrid.

  • (Cabra del Camp, 1997). Graduada en Humanitats, 2019 (UPF). Màster en Filosofia, Ciència i Valors, 2020 (UPV/EHU). Actualment cursa el postgrau d’Ètica aplicada a l’acció social i psicoeducativa (URL-Pere Tarrés).

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Gironès Targa, Núria (2021) "Sant Agustí i Christine de Pizan: influències en el pensament europeu", Ab Origine Magazine, 69(gener) [en línia].
Popular

Relacionat