El servei militar com a mètode d’ascens social a l’època moderna: l’autobiografia del Capità Alonso de Contreras

Imatge de portada: El manuscrit de l’obra d’Alonso de Contreras es troba a la Biblioteca Nacional Hispánica. Font: Wikimedia Commons, domini públic.

La societat de l’Antic Règim, una societat en moviment

Tradicionalment, s’ha associat i definit la societat d’Antic Règim com una societat estàtica, rígida, dividida en dos grans blocs: els privilegiats i els no privilegiats. D’acord amb l’herència de l’època medieval, es considerava que l’existència en un grup o altre estava relacionada amb la seva funció dins de la comunitat. Així doncs, els anomenats bellatores eren els qui feien la guerra i tenien l’encàrrec de la defensa, i els oratores eren els qui per mitjà de la pregària obtenien la salvació del conjunt de la població i el favor diví. Aquestes eren funcions considerades primordials per a la societat i, per tant, el privilegi d’aquestes persones dins d’una comunitat es justificava per si mateix, per tot allò que hi aportaven. En canvi, els laboratores eren els qui treballaven la resta d’aspectes terrenals i en no obtenir un benefici considerat de primer ordre com els altres dos, no estaven pressuposats per posseir privilegis. A més, cal tenir en compte que hi havia determinats col·lectius que no tenien cabuda en aquest sistema, fins i tot, ni dins del grup no-privilegiat. Es tracta de determinades minories que no es trobaven integrades en la societat per criteris com ara religiosos o ètnics. Ens referim a persones jueves, morisques, esclavitzades o gitanes.  

Tanmateix, aquesta gradació o estratificació bàsica de la societat no era ni tan rígida ni es trobava tan delimitada com pot semblar des d’un inici, i de fet, era més complexa que aquestes tres categories, així que tot i néixer dins d’un d’aquests estrats, hi havia diverses formes de moure’s entre ells. Això ens ho deixa molt clar Cervantes a través del personatge de Don Quijote, que es referia així a la mobilitat social: “hay dos maneras de linajes en el mundo: unos que traen y derivan su descendencia de príncipes y monarcas, a quien poco a poco el tiempo ha deshecho, y han acabado en punta, como pirámide al revés; otros tuvieron principio de gente baja, y van subiendo de grado en grado, hasta llegar a ser grandes señores; de manera, que está la diferencia en que unos fueron, que ya no son, y otros son, que ya no fueron”^[1] Referència extreta de Puddu, R. (1984): El soldado gentilhombre. Autorretrato de una sociedad guerrera: la España del Siglo XVI. Barcelona: Argos Vergara. Trad. Enrique Lynch, p. 151..

Quines podien ser les formes de mobilitat social? A part del servei militar, com desenvoluparem més endavant, es podia ascendir a través de l’exercici de càrrecs públics o administratius. Autors com Raffaele Puddu,  que a través de l’estudi d’autors de l’època, el servei a l’estat era una tasca que es considerava prestigiosa i per tant, esdevenia un mètode per accedir a les files de la noblesa. Una altra forma podria ser la compravenda de càrrecs, com ara càrrec títols, senyorius, vots a les corts, oficis militars, magistratures, etc. o bé, a través de l’exercici de funcions eclesiàstiques. Si bé ser ordenat sacerdot o entrar en un convent podia suposar entrar dins de l’estament eclesiàstic, l’obtenció de beneficis també era un fet molt comú a l’època. Un benefici consistia en un càrrec eclesiàstic que comportava una sèrie d’obligacions relacionades amb la parròquia de la vila o terme, per exemple, tenir cura d’un altar i oficiar-ne les misses, o tocar les campanes, etc. a canvi d’un salari. Era un dels destins primordials dels fills cabalers que no podien accedir a l’herència.

També un procés de conquesta suposava una oportunitat per diverses persones que van participar en les conteses militars, que van ser recompensades i es van incorporar, poc a poc, en l’administració tant militar com municipal. Els estudis d’autors com Jiménez Estrella demostren com els noms més importants de la conquesta de Granada fundaran dinasties que perduraran en l’elit durant diversos segles. Sigui com sigui, per tal d’aconseguir un cert ascens, calia traçar una relació més o menys estreta amb el poder, sigui el reial o virregnal, o amb el religiós. 

L’accés al servei militar

És complicat l’estudi social dels militars donat el seu caràcter heterogeni. En són diversos els autos que adverteixen sobre la complexitat del grup. A més, els estudis des de l’àmbit de la història militar no s’han preocupat gaire de treballar la seva composició social: els orígens de les persones que participaven en les nombroses operacions militars de la monarquia hispànica, els ascensos i promocions, les seves mentalitats i el sistema de valors que compartien sovint han quedat a un racó entre històries de batalles i armament. En definitiva, la vessant més “humana” de la història militar és encara un terreny força nou per explorar. 

Sigui com sigui, el que es pot constatar és que l’exèrcit dels àustries espanyols estava format per persones de diferents orígens socials diferents. Tot i que la seva composició anirà variant depenent del moment i del lloc que s’estigui estudiant, en primer lloc, cal destacar que a l’exèrcit hi trobem una part de la noblesa, ja que com hem vist anteriorment, era la defensa del regne el seu paper determinat per la seva condició estamental. No obstant això, en segon lloc, hem d’advertir que això anirà canviant al llarg dels segles moderns, i és que a partir del segle XVII la noblesa anirà deixant de banda la funció militar i el camp de batalla per aconseguir càrrecs relacionats amb l’administració entorn la figura del rei, o simplement, per viure de les seves rendes fruit de recompenses i botins militars. Aquest és el cas de nombroses famílies nobles del territori peninsular de la monarquia hispànica.

L’exèrcit serà també l’espai d’acolliment de persones que no pertanyien a la noblesa i que per estament, no els “tocaria” fer aquesta funció però que hi participaven segurament amb l’esperança d’obtenir-ne un rèdit. Com Cervantes escrivia en la seva obra Novelas Ejemplares de 1613 a través de les armes “pueden hacerse también famosos hombres de oscuro linaje”.^[2] Fregment extret de l’obra de Cervantes, Novelas Ejemplares, de 1613. Referència de Puddu, R. (1984): El soldado, p. 151. En aquest sentit, una de les vies d’accés a l’exèrcit, molt freqüent al segle XVI, era la de l’allistament voluntari. Entre els motius per allistar-se a l’exèrcit hi trobem, evidentment, la necessitat, és a dir, la voluntat de tenir uns ingressos fruit d’una economia particular desfavorable i és que autors com Rodríguez Hernández relacionen les males collites amb l’augment de voluntaris als exèrcits. Sovint, no només es volia subsistir sinó que hi havia una projecció de fer-se amb quantitats econòmiques importants. Això no era més que una visió, perquè la realitat passava per grans retards a l’hora de rebre els salaris i botins, majoritàriament, escassos. Aquesta és la causa que explica que l’allistament voluntari caigués durant el segle XVII, ja que va ser en aquest segle que es va imposar el sistema de lleves degut, principalment, a la manca d’homes als exèrcits.

Hi havia un altre sector de la població que s’allistava a l’exèrcit no tant per necessitat, sinó per la visió d’una oportunitat, com a mitjà per obtenir grans recompenses no tant econòmiques sinó més de caire social com ara títols i un accés a les files de la petita noblesa. Nombrosos estudis ressalten com la majoria de persones que accedien al servei militar formant part de les capes baixes de la societat, s’emmirallava en les dinasties que s’havien originat de processos de conquesta. També eren molt influïts pel sistema de valors i la mentalitat de l’època, en què la lleialtat al rei era un acte d’ennobliment en l’imaginari col·lectiu així com el fet de protegir tant el regne com la fe catòlica. La qüestió de l’honor era molt present en la mentalitat de totes aquestes persones que anaven al camp de batalla. 

Vida del Capitán Contreras. La personificació de l’ascens social per via del servei militar

Un bon exemple tant del sistema de valors de l’època com de l’oportunitat que suposava el servei militar el trobem relatat en l’autobiografia del capità Alonso de Contreras. Aquest soldat va escriure les seves memòries que han arribat als nostres dies quasi completes. Alonso Guillén, després anomenat Alonso de Contreras en fer ús del seu cognom matern, va néixer l’any 1582 en una família de caràcter humil. Va abandonar la llar materna molt jove, amb 14 anys, per anar a servir al rei lluitant primer a Flandes i després, a Itàlia. La seva habilitat per fer la guerra es va comprovar un any abans de marxar a l’exèrcit, quan va apunyalar un company explicat per ell mateix de la manera següent: “(…) eché al muchacho en el suelo, (…), y comencé a dar con el cuchillo. (…) Y diciendo todos los muchachos que le había muerto, me huí, y a la noche me fui a mi casa como si no hubiera hecho nada”^[3]Contreras, A. (1582): Vida del Capitán Contreras. Edició: Joan Estruch (1982). Barcelona: Editorial Fontamara, S. A, p. 24.. Per aquest motiu va complir un any de desterrament a Àvila. 

Va començar a adquirir reputació mitjançant l’ofici de les armes, amb diverses incursions corsàries pel Mediterrani. És en aquest context que va escriure un derroter, en què indicava diverses rutes de navegació pel mar Mediterrani, anomenat Derrotero universal desde el Cabo de San Vicente, en el Mar Océano, costeando Cartagena, Cataluña, Francia, Nápoles, Golfo de Venecia, Archipiélago de Levante, Caramania, Natolia, Suria, Egipto, Nilo, volviendo por Berbería hasta Cabo Cantín, Islas de Sicilia, Cerdeña, Mallorca, Candía, Chipre.^[4]El manuscrit original es troba digitalitzat per la Biblioteca Nacional de Hispánica. Vegeu: http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000015170&page=1)

Amb 21 anys va ser nomenat alferes, que era el càrrec militar encarregat de portar la bandera en les batalles.  Tot i això, la projecció d’Alonso de Contreras va donar un tomb quan va acudir a la Cort del monarca Felip III per aconseguir una sèrie d’ascensos relacionats amb càrrecs a la cort i aquests li van ser denegats, de manera que va decidir servir “a otro rey”, referint-se a portar una vida modesta i dedicar-se a la pregària. Alguns autors relacionen el fet que els ascensos fossin denegats amb el baix origen social d’Alonso, i amb la rigidesa del sistema de valors.

La vida religiosa va acabar al cap de poc temps, quan se’l va culpar d’una rebel·lió morisca per relacionar-lo amb unes armes emprades en aquest motí. En va sortir absolt i ràpidament va seguir amb la seva carrera militar. El 1611 va ascendir a cavaller a l’Ordre de Malta, sobre la qual realitzava les seves operacions i havia aconseguit estar al mandat de força vaixells. Va ser el 1616 quan va rebre la distinció de capità i així, podia reclutar soldats. Va servir com a oficial a Flandes, va rebre una patent de cors per lluitar a Puerto Rico contra la pirateria anglesa, i també va combatre en diversos indrets del mediterrani. De fet, va exercir com a governador de la ciutat d’Aquila i va servir el compte de Monterrey, Alonso de Zúñiga i Acevedo Fonseca (1459-1559), que quan va ser virrei de Nàpols, el va recompensar amb el càrrec de capità de cavalls i superintendent. Degut al fet que la seva autobiografia és inacabada, no se sap del cert la data de la seva mort, tot i que es proposa que es va donar entorn del 1640. 

Enmig d’aquestes aventures constants, Alonso de Contreras va decidir escriure la seva autobiografia, segurament, amb la voluntat de deixar petjada i també de mostrar agraïment a totes aquelles persones que el van ajudar a progressar socialment. Això es constata clarament amb la manera de referir-se al comte de Monterrey en els seus textos. Per altra banda, és interessant destacar dos aspectes: com el seu afany de transcendència arribava fins l’aspecte literari i com, tot i els seus orígens socials, sabia escriure i va poder aportar una obra amb cert valor. Segurament, la seva relació amb les lletres provenia de l’amistat amb l’autor Lope de Vega (1562-1635), el qual li va dedicar, fins i tot, una comèdia titulada El rey sin reino, l’any 1625. 

El significat de la vida d’Alonso de Contreras

En definitiva, les diverses possibilitats d’ascens social a l’antic règim passaven per l’ingrés a la vida religiosa, la compra-venda de càrrecs, l’accés a l’administració pública o l’allistament a l’exèrcit. Aquest solia no ser gaire complicat ja que la monarquia hispànica posava a disposició de la població lleves de caràcter voluntari. El que sí que esdevenia més dificultós era poder accedir a estatus superiors dins del cos militar per diversos motius com ara l’evident perill que suposava lluitar com a soldat però també la precarietat de l’exèrcit, que comptava amb nombrosos retards a l’hora de pagar els salaris i en diverses ocasions l’allotjament s’havien de fer en cases particulars i, per tant, sense gaire luxe. Així doncs, l’ascens es trobava reservat a molt poques persones, com és el cas del capità Alonso de Contreras.

La vida d’Alonso de Conteras i la lectura de la seva autobiografia esdevenen, per una banda, un retrat de la societat d’antic règim, que passava per la preocupació per l’ascens social i les possibilitats reals d’obtenir-lo. També demostra com dins l’exèrcit hi havia soldats constantment preocupats per la millora del seu estatus amb una recompensa social per als seus assoliments. La qüestió de l’honor com a característica a perseguir i a assolir a través de l’ofici militar hi és present en tota l’obra. Per altra banda, podríem considerar que la vida d’Alonso de Contreras –en un constant estira i arronsa amb la seva posició social i una crònica ambició– demostra la resistència a la situació humil que li pertocava per naixement. No obstant això, cal tenir en compte que la vida en concret d’aquest personatge no esdevé un paradigma de la situació de tot l’exèrcit ni tampoc de tots aquells soldats que provenien d’orígens més baixos. El seu cas és extraordinari en el sentit que la majoria de persones que ingressaven a l’exèrcit ni aconseguien prosperar a alts càrrecs ni tampoc tenien la capacitat d’escriure les seves memòries. Així doncs, cal entendre aquesta autobiografia com una font que ens permet no tant conèixer les aventures d’una persona determinada sinó l’ambient i el món social que envoltava els soldats de l’Època Moderna, entendre’n les mentalitats i, en definitiva, humanitzar-los. 

Per saber-ne més:

Cobo Hernando, Mª I. (2015): “El servicio militar a la corona como estrategia de reproducción social: el caso de la familia Guerra de la Vega” a Labrador Arroyo, F. (ed.):  II Encuentro de Jóvenes Investigadores en Historia Moderna. Líneas recientes de investigación en Historia Moderna, Universidad Rey Juan Carlos, p. 537-554.

Contreras, A. (1582): Vida del Capitán Contreras. Edició: Joan Estruch (1982). Barcelona: Editorial Fontamara, S. A.

Jiménez-Estrella, A., Andújar Castillo F. (2007): Los nervios de la guerra. Estudios sociales sobre el ejército de la monarquía hispánica (s. XVI-XVIII): Nuevas perspectivas. Granada: Comanes. 

Gómez González, I., López-Guadalupe Muñoz, M. L. (2007): La movilidad social en la España del Antiguo Régimen. Granada: Comares Historia.

Martínez Ruiz, E. (2008) Los soldados del Rey. Los ejércitos de la Monarquía Hispánica (1480-1700). Madrid: Editorial Actas.

Sherer, I. (2017) “When War Comes They Want to Flee”: Motivation and Combat Effectiveness in the Spanish Infantry during the Italian Wars.” a Sixteenth century journal: the journal of Early Modern Studies, 2, p. 385-411.