El complex urbà de Chan Chan: estudi del regne Chimú preincaic

Imatge de portada: Recinte emmurallat amb fornícules Palau Nik An, Chan Chan. Font: Wikimedia Commons – CC BY-SA 4.0

L’Imperi Chimú i la ciutat de Chan Chan

Els Chimú són coneguts com una civilització preincaica situada a la costa nord de l’actual Perú que abasta del segle X fins al XV dC. Hereus culturals dels antics Mochica i Lambayeque, van ser un dels regnes més poderosos abans de l’expansió dels inques. Aquest regne s’estenia al llarg de 1000 km de la costa peruana, des de Tumbes al nord fins a Lima al sud¹. La seva capital era Chan Chan, situada a la vall Moche, a prop de l’actual Trujillo. La seva ideologia seguia un estat centralitzat i jeràrquic, formant així una societat dividida en classes (nobles, pescadors, artesans i agricultors)².

L’obra mestra dels Chimú va ser Chan Chan, coneguda pels habitants locals i difosa arqueològicament durant el segle XIX, l’any 1867, per Ernst Wilhelm Middendorf, arqueòleg d’origen alemany. En les seves anotacions va incloure plànols de la costa nord del Perú i algunes descripcions. Les investigacions sistemàtiques a Chan Chan es van dur a terme durant les dècades de 1960 i 1970. L’any 1986, Chan Chan va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO pel seu valor cultural, patrimonial iarqueològic. És la ciutat d’adob més gran de l’Amèrica precolombina³.

Els Chimú eren experts orfebres que treballaven l’or, la plata i el coure. També eren bons artesans i feien ceràmica de color negre i gris fosc amb formes d’animals, fruits o escenes humanes. En l’àmbit agrícola, van desenvolupar sistemes d’irrigació per cultivar en zones desèrtiques⁴.

Religiosament, eren politeistes i, en contrast amb els Inques, seguien el déu lunar⁵. Finalment, foren conquerits pels Inques l’any 1470 dC, sota el mandat de Túpac Yupanqui; les revoltes es van solucionar amb deportacions de chimús. Tot i així, els Inques van adaptar moltes tècniques culturals dels Chimú⁶.

Anàlisi de l’urbanisme i la construcció

La capital del regne Chimú es troba a la costa nord del Perú, al fèrtil riu Moche, i era considerada el complex urbà de més extensió del món precolombí construït en tova (adob). Va ser fundada al segle IX dC, però no va assolir el seu apogeu fins als segles XII i XV, abans de la conquesta inca l’any 1470. La ciutat, de gran valor arqueològic, es va establir sobre una retícula ortogonal d’est a oest, planificada segons principis astronòmics, simbòlics, administratius, econòmics i rituals. És una planificació amb estructura jeràrquica i centralitzada en el poder estatal chimú. Chan Chan es va dividir en nou ciutadel·les o palaus emmurallats, delimitats per muralles d’adob d’uns 12 metres d’alçada. Les ciutadel·les tenien una funcionalitat politicoadministrativa amb autonomia, associada a la figura d’un governant divinitzat. Al seu interior hi havia una sèrie d’espais diferenciats: patis cerimonials, colques o magatzems, plataformes funeràries, corredors laberíntics i sales d’audiències⁷.

A més de canals per a la gestió de l’aigua, es van integrar tallers artesanals i zones residencials per al servei de la cort. Tècnicament, la ciutat es va construir gairebé íntegrament amb blocs d’adob formats mitjançant motlles rectangulars per producció massiva. Les estructures principals contenien plataformes quadrades o rectangulars, algunes decorades amb alt relleu que representaven motius d’iconografia marina com ara peixos, xarxes de pesca o aus costaneres, dibuixos geomètrics i elements abstractes de la cosmovisió marina.

La seva monumentalitat, a més de complir funcions rituals i residencials, constituïa també un símbol ideològic de l’Estat, que representava una arquitectura del poder amb expressió de domini, control i legislació territorial, social i dinàstica. L’espai, l’arquitectura, la simetria i la circulació dins la ciutat reforcen la idea d’una ciutat ritualitzada, on l’arquitectura expressava les jerarquies socials, de culte i d’accés restringit al poder. Chan Chan és, per tant, una expressió de l’organització sociopolítica del regne Chimú i un testimoni de la seva sofisticació simbòlica i urbanística⁸.

Ús del sòl i configuració del paisatge

El sòl de Chan Chan es va veure condicionat per l’entorn àrid de la costa del Perú, fet que va impulsar una intervenció humana sobre el paisatge. La ciutat, situada en un desert costaner, es trobava a prop d’una franja fèrtil d’oasi alimentat pel riu Moche. La població urbana disposava d’un sistema d’irrigació mitjançant canals, dipòsits i sèquies. Aquesta estructura evidencia un domini tècnic del medi i una administració estatal de control de l’aigua.

A les perifèries de Chan Chan es trobaven els camps agrícoles que abastien productes com el blat de moro i el cotó, entre altres cultius. La ciutat era un paisatge artificial i planificat⁹. A l’interior, els recintes palatins comptaven amb jardins rituals i petits horts, un ús simbòlic del paisatge com a extensió del poder. El paisatge urbà es va construir al voltant de la política i la jerarquia centralitzada de l’Estat Chimú. Els carrers, patis i espais tancats seguien un traçat geomètric, una planificació de control pràctic i representació ideològica de l’espai¹⁰.

Ideologia de l’urbanisme

L’urbanisme de Chan Chan era un mitjà actiu de reproducció ideològica de l’ordre social. Els accessos estaven controlats per mitjà d’una estructura en recinte tancat, i a més comptava amb zones restrictives i rutes jerarquitzades que marcaven un espai estratificat. Cada ciutadel·la formava un microcosmos de poder representat per un governant. També hi havia zones obertes amb funcions rituals o de redistribució econòmica.

Les àrees funeràries contenien tombes de les elits, espais de memòria dinàstica i legislació ancestral. Els murs construïts amb adob estaven decorats amb figures de peixos, xarxes i aus relacionades amb el mar, element fonamental en la cosmologia Chimú¹¹.

L’ordre polític i econòmic es reflectia mitjançant el paisatge marí simbolitzat en l’arquitectura com a metàfora, ja que l’Estat era el gran distribuïdor de recursos. Així, la cosmologia es representava en el disseny urbà i s’organitzava entorn de la dualitat centre-perifèria, vida-mort, terra-mar. Les idees sobre l’espai físic reafirmaven la legitimitat i la sacralitat del poder monumental¹².

Límits de la ciutat

Chan Chan no va ser una ciutat oberta en el sentit modern. Les barreres naturals, les fronteres simbòliques i les estructures arquitectòniques definien els límits de la ciutat. El nucli urbà estava delimitat per una muralla perimetral baixa, tot i que cada recinte comptava amb una divisió interna. Els murs d’adob separaven les elits de la resta de la població. Fora dels recintes es trobaven els barris artesanals, els magatzems i els sectors agrícoles¹³.

L’aigua també marcava un límit, ja que els aqüeductes, a més d’abastir la ciutat, delimitaven les zones d’accés restringit, de manera que els límits urbans també eren socials. L’accés al centre de la ciutat era un privilegi, ja que els qui no pertanyien a la noblesa habitaven a les perifèries i en habitatges senzills i temporals. Aquesta lògica territorial marcava el control i el poder¹⁴.

Natura i món rural

El treball humà va transformar l’espai natural que envoltava Chan Chan. La ciutat depenia d’una xarxa rural organitzada als valls del Moche i Chicama, terres agrícoles irrigades mitjançant canals i controlades per funcionaris estatals. Aquesta xarxa proporcionava funcionalitat a la ciutat. La relació entre l’urbà i el rural era d’integració vertical: els productes del camp eren redistribuïts per la ciutat, i així es reforçava el nucli polític¹⁵.

Agricultors, artesans i pescadors també formaven part del sistema jeràrquic, tot i viure fora dels recintes urbans, com comunitats subordinades que produïen segons les necessitats del centre. Aquesta relació es basava en mecanismes de reciprocitat i redistribució, l’Estat garantia estabilitat i accés als recursos a canvi de treball i lleialtat. La natura transformada formava part essencial de l’ordre urbà. Aquesta visió instrumental de la natura formava part d’una cosmologia que no separava allò humà de l’ambiental, integrant-los en un mateix cicle còsmic¹⁶.

Conseqüències socioeconòmiques de l’urbanisme

L’urbanisme de Chan Chan va tenir implicacions en l’estructura socioeconòmica de l’Estat Chimú. Comptaven amb una especialització del treball, amb tallers d’orfebreria, habitatges de servents, zones de magatzems i recintes rituals. El sistema organitzatiu permetia una economia centralitzada, basada en una redistribució estatal on l’elit controlava el consum de béns, la producció i la circulació.

L’urbanisme monopolitzava els espais administratius i sagrats. La monumentalitat arquitectònica i el manteniment urbà generaven una gran demanda de mà d’obra¹⁷. Chan Chan comptava amb xarxes regionals d’intercanvi i donació, aconseguint productes de zones distants mitjançant rutes tant terrestres com marítimes, conformant un urbanisme no només de poder, sinó també d’expansió econòmica. Quan Chan Chan va caure en mans dels inques, es va produir una dissolució del sistema centralitzat, encara que molts mecanismes van ser reutilitzats pels nous dominadors¹⁸.

Conclusió

L’estudi del poble Chimú i de la seva capital permet entendre una civilització preincaica que va deixar un llegat perdurable a la història andina, tot i la seva caiguda al segle XV. Es tractava d’un model d’Estat avançat, fonamentat en una complexitat política, econòmica i religiosa harmonitzada en un paisatge coherent.

La seva expansió des de Tumbes fins a Lima és testimoni d’un domini territorial que va saber aprofitar els recursos naturals gràcies a tecnologies hídriques i una xarxa de redistribució de productes agrícoles i marins. Aquests recursos tenien un valor simbòlic i sagrat, legitimant el poder mitjançant l’arquitectura i l’ordenació de l’espai.

Chan Chan va destacar per la seva planimetria, la construcció en tova (adob), el traçat ortogonal, les ciutatelles, espais cerimonials, canals i magatzems, elements que reflectien una visió del món estructurada i simbòlica. Les ciutatelles actuaven com a microcosmos del poder, delimitant l’accés mitjançant rutes jeràrquiques, barreres naturals i murs simbòlics.

La monumentalitat dels jardins rituals, la simetria urbana i la iconografia en relleu reforçaven ideològicament l’autoritat, mitjançant un ordre visual i simbòlic. El paisatge urbà era totalment artificial i construït segons requisits polítics, religiosos i econòmics, on fins i tot l’aigua establia límits socials i jeràrquics.

Per tant, la relació entre l’àmbit rural i urbà no era dicotòmica, sinó que formava una xarxa interdependent articulada per l’Estat. Aquest sistema es fonamentava tant en l’ordre simbòlic com en l’econòmic, regulant el treball i exigint especialització de la mà d’obra, fet que demostra la complexitat en la producció de béns.

La societat Chimú era fortament jerarquitzada, on la noblesa gestionava el benestar col·lectiu assegurant l’accés a l’aigua, l’alimentació i la protecció. Quan els inques van conquerir Chan Chan, el sistema centralitzat es va desmantellar parcialment, i encara que molts habitants van ser deportats, el llegat Chimú va influir posteriorment el Tahuantinsuyo.

En definitiva, l’estudi de Chan Chan mostra que la civilització Chimú va articular magistralment tecnologia, urbanisme, natura i ideologia. Si cerquem un exemple destacat d’enginyeria i planificació, Chan Chan n’és un referent urbanístic. L’anàlisi arqueològic permet comprendre un Estat profundament ideològic i representacional. Els seus murs, carrers i jardins reproduïen fidelment els principis organitzatius d’una societat que va transformar el desert en un centre de poder.

Per saber-ne més

• Bawden, G., 1996. The Moche. Oxford: Blackwell.
• Conrad, G.W., 1990. The Inca Empire: A Multidisciplinary Approach. Washington, D.C.: Smithsonian Institution Press.
• Donnan, C.B., 1976. Moche art and iconography. Los Angeles: UCLA Latin American Center Publications.
• Dillehay, T. D. & Kolata, A. L., 2004. Long-term human response to uncertain environmental conditions in the Andes. Proceedings of the National Academy of Sciences
• Franco Jordan, R. & Pimentel Gurmendi, L., 2005. El arte en Chan Chan: Simbolismo e ideología en el mundo Chimú. Lima: Instituto Nacional de Cultura (INC).
• Hyslop, J., 1990. Chan Chan: Ciudad de barro. Lima: Instituto de Estudios Peruanos.

1. Moseley, M.E., 2001. The Incas and their ancestors: the archaeology of Peru. London: Thames &
   Hudson. ↩︎
2. Bawden, G., 1996. The Moche. Oxford: Blackwell. ↩︎
3. Hyslop, J., 1990. Chan Chan: Ciudad de barro. Lima: Instituto de Estudios Peruanos. ↩︎
4. Donnan, C.B., 1976. Moche art and iconography. Los Angeles: UCLA Latin American Center
   Publications. ↩︎
5. Donnan, C.B., 1988. Iconography of religion in the Moche art of ancient Peru. Los Angeles: Latin
   American Center, University of California. ↩︎
6. Rowe, J.H., 1946. Inca culture at the time of the Spanish conquest. In: J.H. Steward, ed. Handbook
   of South American Indians. Vol. 2: The Andean Civilizations. Washington, D.C.: Smithsonian
   Institution, Bureau of American Ethnology, pp.183–330. ↩︎
7. Kroeber, A.L., 1925. The archaeology and pottery of Peru. Chicago: Field Museum of Natural History. ↩︎
8. Topic, J.R., 1990. Craft production in the Kingdom of Chimor. In: M.E. Moseley and K.J. Cordy, eds. The Northern Dynasties: Kingship and Statecraft in Chimor. Washington, D.C.: Dumbarton Oaks Research Library and Collection, pp. 145–176. ↩︎
9. Kolata, A.L., 1996. Before and after collapse: reflections on the regeneration of social complexity. In: G. Schwartz and S. Falconer, eds. Archaeological Perspectives on Political Economies. Salt Lake City: University of Utah Press, pp. 199–220. ↩︎
10. Netherly, P.J., 1990. Out of many, one: the organization of rule in the North Coast polities. In: R.G. Moseley and C.A. Cordy, eds. The Northern Dynasties: Kingship and Statecraft in Chimor. Washington, D.C.: Dumbarton Oaks Research Library and Collection. ↩︎
11. Franco Jordan, R. & Pimentel Gurmendi, L., 2005. El arte en Chan Chan: Simbolismo e ideología en el mundo Chimú. Lima: Instituto Nacional de Cultura (INC). ↩︎
12. Bawden, G., 1982. Community organization reflected by the household: a study of prehistoric social dynamics at Chan Chan, Peru. Journal of Field Archaeology, 9(3), pp.295-309. ↩︎
13. Dillehay, T. D. & Kolata, A. L., 2004. Long-term human response to uncertain environmental conditions in the Andes. Proceedings of the National Academy of Sciences. ↩︎
14. Rowe, J. H., 1982. Inca policies and institutions relating to the cultural unification of the empire. In: The Inca and Aztec States.  ↩︎
15. Shimada, I., 1994. Pachacamac archaeology: retrospect and prospect. In: Andean Past, vol. 4. ↩︎
16. Van Buren, M., 1996. Rethinking the vertical archipelago: ethnicity, exchange, and history in the South Central Andes. American Anthropologist, 98. ↩︎
17. Hayashida, F.M., 2006. Polity and ecology in formative period societies of the North Coast of Peru. Latin American Antiquity, 17 ↩︎
18. Conrad, G.W., 1990. The Inca Empire: A Multidisciplinary Approach. Washington, D.C.: Smithsonian Institution Press. ↩︎