Per contextualitzar els fets de la crema de Xàtiva cal que ens remuntem fins a la batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707), que marca un dels punts d’inflexió de la Guerra de Successió amb la desfeta de l’exèrcit austriacista, sota comandament del duc de Galway i el Marquès de les Mines i que obliga als aliats a retirar-se cap als territoris encara obedients a l’Arxiduc Carles d’Àustria. Tanmateix, aquesta derrota obre les portes del Regne de València al bàndol filipista, que organitzà dues columnes, una comandada per François Bidal d’Asfeld per atacar el sud, i una altra a les ordres del duc de Berwick per prendre les ciutats de Requena, Bunyol i València.
En el cas de Xàtiva, davant la imminent arribada D’Asfeld a la ciutat, la primera reacció del governador Onofre Assio fou entregar la ciutat, temorós del desenllaç de la derrota d’Almansa. Els Jurats, però, aconseguiren la seva destitució a finals d’abril per part del virrei per plantar cara a l’inevitable setge. Tant les institucions de la ciutat com els seus habitants es preparen pel setge, inclosos els religiosos, i són empresonats els fidels al bàndol borbònic. En ésser capital de la Governació dellà del Xúquer, Xàtiva disposava de milícies provinents de les viles de la regió, més enllà de les forces pròpies de la ciutat, a les quals s’hi van sumar el destacament miquelet de Josep Marco. Amb un total de dos mil defensors segons els cronistes, la ciutat tenia la possibilitat de resistir davant l’arribada de les tropes borbòniques.
Segurament el setge s’inicià el 3 de maig, segons el cronista Josep Manuel Miñana. Incapaç d’aconseguir la rendició de la població, D’Asfeld instal·là diverses bateries per bombardejar la ciutat, que més endavant van haver-se de reforçar amb canons de major calibre portats de Villena. Mentrestant, es van donar diverses escaramusses com la protagonitzada per les tropes borbòniques per prendre l’ermita del Calvari Alt, un lloc de gran valor estratègic que els xativins van defensar amb ungles i dents, rebutjant escomesa rere escomesa.
Eventualment, però, amb l’arribada dels canons de Villena, el bàndol borbònic aconseguí obrir bretxa en la muralla, i els soldats van entrar a la ciutat, però a un alt cost, atès que la defensa seguia essent ferotge. D’Asfeld va prendre la ciutat barri a barri, recolzant-se amb l’ús de l’artilleria, per a fer retirar els defensors, els quals encara es negaven a rendir-se. Aquests aconsegueixen replegar-se a la Ciutadella, rere l’antiga muralla, en tapen els accessos i hi resisteixen 3 dies més. Acabades les provisions, els defensors finalment pacten una capitulació el 24 de maig. La gent torna a les seves cases esperant ésser respectats, cosa que no succeeix. Tanmateix, els miquelets comandats per Josep Marco, juntament amb el governador d’origen aragonès Miguel Purroi i una guarnició anglesa, es refugien al Castell on resistiran uns dies més a l’espera de reforços. Aquests, però, no arriben i acaben pactant una rendició el dia 6 de juny que permetia marxar als anglesos, Purroi i alguns dirigents maulets.
El desenllaç
Xàtiva, però, es va fer malauradament famosa pel tracte que rebé després de la capitulació. Com a escarment a la seva tenacitat i resistència, després de ser saquejada, la seva població (excepte els partidaris del Borbó) va ser deportada a Castella i la ciutat cremada el 19 de juny de 1707 per ordre del propi Felip V assessorat per D’Asfeld i Berwick. En l’intent de voler anorrear la memòria dels xativins i la ciutat, el rei li va voler donar un nou topònim: Sant Felipe o Nueva Colonia de San Felipe. El nom original, però, es recuperà a les Corts de Cadis.
Per a justificar l’ordre de la crema i destrucció simbòlica de la ciutat, un fenomen que es veié replicat en una trentena de viles i ciutat d’arreu dels Països Catalans durant la Guerra de Successió, Felip V brandava el dret de conquesta que li atorgava el seu poder sobirà. Així ho veiem expressat en la carta que el jurista proborbònic Macanaz remetia al monarca el 23 de desembre de 1712:
Las Leyes, las historias y los autores todos, de una y otra jurisprudència, y los señores Padres de la Iglesia griega y latina, traen infinitos ejemplares y sientan con magisterio que, sin tanto delito com el de la infeliz Játiva, muchas otras ciudades del mundo han sido quemadas, aradas y sembradas de sal; y que es permitido al Soberano y sus armas, por el derecho de la guerra, y lo deben hacer siempre que convenga o no se pueda pasar por otro medio, y que una vez abrasada la Ciudad y sus habitants exterminados, todo queda en el fisco y ya no hay más representación de lo que fue.
Per la posteritat
Xàtiva ha esdevingut també espai de memòria per les diverses tradicions polítiques valencianes. La memòria de la destrucció de Xàtiva va ser recuperada per una part del liberalisme vuitcentista com a exemple del destí fatal dels furs valencians, en el context de la reivindicació regional del territori valencià durant el període liberal. Es tracta de l’elaboració d’un relat que es basa en tres elements històrics bàsics: la figura de Jaume I com a pare fundador del Regne, la revolta de les Germanies com a aixecament popular contra l’arribada d’un monarca aliè com Carles I i, finalment, l’abolició dels furs, interpretats com a fre a l’absolutisme i com a garants idealitzats de les llibertats del regne. Aquesta vindicació dotava d’un relat alternatiu i contraposat al liberalisme centralista del govern moderat que, de nou, alterava l’ordre harmònic que s’havia aconseguit amb les llibertats valencianes, sacrificades a la pira que representà la crema de la ciutat.
D’aquí ve, doncs, que l’any 1940 el director del Museu de l’Almodí, posés cap per avall un retrat de Felip V encarregat a un artista local, Josep Amorós, com a rebuig del greuge comès pel monarca contra la ciutat.
Durant el nou valencianisme de finals del franquisme, però, Xàtiva deixarà de representar aquest aspecte que el regionalisme conservador havia aconseguit fer-se seu, i va rebre una nova lectura fusteriana com un element més de la resistència maulet durant la Guerra de Successió juntament amb la batalla d’Almansa.
