“Els historiadors anglesos diran que sóc un mentider, però la historia l’expliquen aquells que pengen els herois” Aquestes paraules de Robert Bruce, que pren aquí el rol de narrador de la història de Wallace, suposen tota una declaració d’intencions, per la seva contundència, i perquè haurien de servir per a prevenir l’espectador sobre el contingut de la pel·lícula. Braveheart és sens dubte un dels films més icònics dels anys 90, i va suposar la consagració com a director d’un Mel Gibson que va apostar molt fort, i no sense risc, per aquest drama històric pel qual va rebre cinc premis Oscar, entre ells el guardó al millor director. Gibson no estava disposat a que el rigor històric li esgarrés una bona història, i per tant el guió (l’autor del qual es deia Wallace de cognom, ironies de la vida) va deixar de banda les fonts històriques contemporànies, majoritàriament angleses, i va preferir centrar-se en el William Wallace de la cultura popular, cristal·litzat al poema èpic The Wallace, escrit al segle XV per Harry el Cec, i que va ser durant molt de temps el segon llibre més popular a Escòcia, després de la Bíblia, i font d’inspiració d’autors romàntics com Sir Walter Scott. Així doncs, la pel·lícula representa la història de William Wallace, l’heroi nacional escocès encarnat per un Mel Gibson que, com a realitzador va donar via lliure a les seves fílies i fòbies personals, que queden ben reflectides al film, però tot i així va demostrar capacitat per a la direcció, aconseguint una cinta entretinguda i amb ritme, que condensa èpica i romanticisme a parts iguals, en detriment, però, de la fidelitat històrica, aspecte que no es va preocupar gaire a preservar al llarg de les gairebé tres hores de metratge. Aquesta evident idealització del personatge històric va ser molt celebrada entre els escocesos, inflamant-ne el patriotisme arran de l’estrena de la pel·lícula i afavorint en part l’ascens de l’Scottish National Party, que a les eleccions de 1997 va doblar el nombre d’escons obtinguts respecte dels comicis anteriors.
Analitzant i comparant el Wallace històric i l’interpretat per Gibson ens apareixen diversos aspectes divergents, que explicaré a continuació. El primer de tots és l’origen social de Wallace. A la pel·lícula és un plebeu, fill d’un pagès amb terres, que acaba ennoblint-se i accedint al rang de cavaller pels seus mèrits, mentre que segons les fonts pertanyia a aquest darrer grup social per naixement. Aquesta diferència és una constant en les pel·lícules històriques de Hollywood ambientades en l’Edat Mitjana, doncs els directors tenen por que personatges nascuts a l’estament nobiliari resultin més antipàtics d’entrada; especialment per al públic americà, i prefereixen optar per convertir els protagonistes de les seves històries en plebeus que accedeixen a la noblesa per a les seves gestes i aptituds personals, cosa difícil, si bé no impossible, en la societat estamental medieval. Per tant, la condició social de Wallace a Braveheart respon en part a aquesta dèria de mostrar el somni americà en contextos anacrònics com el de l’Edat Mitjana, i també serveix per a traçar una dicotomia molt clara entre Wallace i els seus companys revoltats, tots ells plebeus patriotes, i els nobles escocesos, dels quals Robert Bruce n’és el principal exponent, que es dediquen a barallar-se entre ells pel tron d’Escòcia i a mantenir una actitud ambigua respecte de la revolta, que animen amb una mà, mentre amb l’altra pacten amb els anglesos. No cal dir que d’aquest esquema la noblesa no en surt gaire ben parada, sent aquest un dels pocs aspectes que la pel·lícula reflecteix amb certa fidelitat, i que això accentua la diferència entre aquests i un William Wallace pràcticament immaculat, que encarna els valors positius de la pel·lícula. Un cop traçada la dicotomia entre plebeus patriotes i nobles venuts a l’enemic, caldria analitzar breument, ja que resulta important en la formació del personatge de Wallace, l’antagonisme plantejat entre escocesos i anglesos en termes absolutament maniqueus, ja que els darrers representen l’odiós invasor, destacant per la seva crueltat el rei anglès, Eduard I Longshanks. Enfront d’aquesta caracterització tan negativa, esperonada per la reconeguda anglofòbia de Mel Gibson, Wallace es mostra com l’heroi prototípic, encarnació de virtuts, i per extensió els seus camarades escocesos, que exhibeixen senzillesa i valors primitius enfront d’un enemic més civilitzat, però moralment corrupte i carregat de supèrbia.
El pare i el germà de Wallace moren combatent els anglesos sent aquest un nen, introduint un primer element de venjança a la pel·lícula, que serà, al mateix temps, un dels principals motius pels quals es revoltarà contra l’invasor. Tant el Wallace històric com el cinematogràfic eren fills segons, cosa que explicaria la seva alfabetització i el seu coneixement del llatí i del francès, com sembla ser que sabia, doncs hauria sigut educat per a la carrera eclesiàstica pel seu oncle. A la pel·lícula aquesta educació lletrada és conseqüència de l’orfandat sobrevinguda de Wallace, i també recau en el seu oncle, però sense fer esment directament al món eclesiàstic, tot i la presència constant del cristianisme al film i especialment al voltant de la figura de Wallace. Malgrat tot, el fet que portarà Wallace a la revolta, segons la pel·lícula, que amb això recull aspectes de la tradició romàntica, és la mort de la seva dona, amb qui s’havia casat en secret per evitar l’aplicació de l’ius primae noctis, o dret de cuixa, instaurat pel rei Longshanks per tal de guanyar-se el favor de la noblesa. Aquesta pràctica, vinculada als mals usos feudals, no sembla que es fes efectiva per part del senyor en forma d’abús sexual, sinó que es resolia amb un pagament, per la qual cosa es tractava d’un element més aviat simbòlic que la tradició popular i, més recentment, pel·lícules com Braveheart han contribuït a alimentar aquest mite, que forma part de l’imaginari del món medieval per a molta gent. La historiografia identifica l’inici de la rebel·lió de Wallace l’any 1297, quan aquest va assassinar l’agutzil de Clydesdale. La tradició romàntica, amb Harry el Cec al capdavant, va presentar aquest magistrat com el responsable de la mort de la dona de Wallace, per tal de justificar la revolta a causa de la pèrdua patida per Wallace, així com per la tirania de la opressió anglesa. A Braveheart aquest assassinat de Murron (En realitat la dona de Wallace es deia Marian, però el guionista va optar per un nom més cèltic) esdevé un dels moments àlgids de la pel·lícula, que marca l’inici de la rebel·lió contra els anglesos, i que té en la batalla del pont d’Stirling la seva major victòria. Al mateix temps que Wallace, un altre noble escocès, Andrew Murray, va liderar una rebel·lió al nord, i serien els dos cabdills de l’exèrcit escocès a Stirling. Aquest personatge no apareix a la pel·lícula, potser perquè no va sobreviure a la batalla, o tal vegada per fer destacar encara més la figura de Wallace.
Sens dubte batalla del pont d’Stirling va ser una de les fites més importants, i la major victòria de Wallace sobre els anglesos, i així ens ho transmet també Braveheart, en la que segurament té lloc l’escena més recordada de la pel·lícula, amb el cèlebre discurs de Wallace abans de la batalla. Per contra, i malgrat disposar d’abundants testimonis sobre com va tenir lloc la batalla, al film aquesta es presenta de manera molt diferent, cercant un resultat més èpic. En primer lloc no parlaríem d’una superioritat numèrica anglesa, que a la pel·lícula tripliquen els efectius escocesos, tot i que la host anglesa sí disposava de superioritat en quant a cavalleria i arquers. Malgrat aquesta inferioritat, a la pel·lícula es planteja la batalla com una confrontació a camp obert que no va ser tal, sinó que els escocesos van aprofitar la orografia del terreny i el pas de les tropes enemigues pel pont que travessava el riu Forth, neutralitzant així la cavalleria anglesa i dividint les seves forces a banda i banda del pont. A la pel·lícula, en canvi, els escocesos reben una càrrega frontal de la temuda cavalleria pesada, que aconsegueixen resistir gràcies a la ocurrència de Wallace de fer un mur de llances llargues. Aquesta tàctica militar, lluny de ser inventada per Wallace, ja era emprada pels escocesos de manera habitual, amb una formació circular anomenada schiltron, i que es demostraria tan efectiva en aquesta ocasió com inútil seria a la derrota escocesa a Falkirk. Però no avancem esdeveniments. La victòria a Stirling l’onze de setembre de 1297 va reportar prestigi militar a Wallace, que va rebre el títol de Guardià d’Escòcia, títol que s’atorgava en moments d’interregne equivalia de facto a ser una mena de cap d’Estat escocès. Wallace va realitzar una campanya d’incursions al nord d’Anglaterra, com bé mostra la pel·lícula, però amb resultats més modestos, ja que en cap cas va arribar a saquejar la ciutat de York. Eduard I, que en el moment de la batalla d’Stirling es trobava a Flandes, va haver de tornar per redreçar la situació, reunint i encapçalant un contingent important per a la ocupació d’Escòcia, que va poder enfrontar a les forces de Wallace a la batalla de Falkirk, l’any 1298. Novament la pel·lícula ens mostra una visió distorsionada de la batalla, en la que l’enginy militar de Wallace, que intenta dividir les forces angleses mitjançant foc, i aprofitar el canvi de bàndol de les forces auxiliars irlandeses, va ser contrarestat de manera despietada per Longshanks, quan aquest va ordenar els seus arquers que disparessin sobre els combatents cos a cos, delmant tant la infanteria escocesa com la seva pròpia, però obtenint així la victòria. A la pel·lícula juga també un element important la traïció dels nobles, però especialment de Robert Bruce, en un intent de vincular la posterior rebel·lió de Bruce, que apareix al final de la pel·lícula, a la mala consciència que li provocava aquesta traïció. En realitat no està gaire clar que Bruce fos present al camp de Falkirk aquell dia, en cap dels dos bàndols, i el desenvolupament de la batalla va ser tot un altre, tot i que, igual que a la pel·lícula, els arquers gal·lesos van acabar sent decisius. Wallace havia disposat la seva infanteria en quatre grans schiltron per a protegir-se de la nombrosa cavalleria anglesa, situant els arquers entremig d’aquestes formacions. La cavalleria anglesa va imposar-se a l’escassa força de genets escocesos, neutralitzant també els arquers, i convertint les atapeïdes formacions de llancers en un blanc perfecte per als arquers gal·lesos, que van afeblir de tal manera els schiltron escocesos que la cavalleria va poder carregar a través d’ells, ensorrant la resistència escocesa i posant-los en fuga.
Després de Falkirk, Wallace va renunciar al càrrec de Guardià d’Escòcia, i es va exiliar a França i viatjant a Roma, on va defensar la legitimitat de John Balliol com a rei d’Escòcia, amb la qual cosa cal deduir que no era, com ens mostra la pel·lícula, un partidari de la causa de Robert Bruce. El Wallace cinematogràfic, en canvi, practicarà la venjança envers els nobles que l’havien traït a Falkirk, i mantindrà un romanç de difícil explicació amb la princesa anglesa Isabel. No anirà a l’estranger, tot i que al principi de la pel·lícula explica que de jove havia visitat França i Roma, amb la qual cosa Gibson situa elements biogràfics verídics però en moments inexactes de la vida de Wallace. Mentrestant l’exèrcit anglès va aprofitar la victòria a Falkirk per tornar a prendre el control de la major part d’Escòcia. La captura de Wallace pels anglesos suposa l’enèsima traïció de la noblesa escocesa cap a ell, per si no havia quedat clara la seva manca de compromís amb la causa escocesa. Aquesta va tenir lloc l’any 1305, i efectivament va ser causada per la traïció de Sir John Menteith. L’execució de Wallace, malgrat els paral·lelismes i les referències al calvari de Crist, va produir-se de manera similar que a la pel·lícula, i és d’agrair que Gibson s’estalviés de mostrar els detalls més gore de manera explícita, en contra del que va fer a la resta de la pel·lícula. Per altra banda, el guionista va tirar d’inventiva fent coincidir la mort de Wallace amb la del vell rei Eduard, que abans de morir rep la notícia de l’embaràs de la princesa amb un fill del propi Wallace, el futur Eduard III, cosa que suposaria la destrucció del llegat de Longshanks. Tot i l’heroic martiri de Wallace, Gibson va voler tancar la pel·lícula vinculant la història de Wallace amb la victòria, l’any 1314, a Bannockburn, que suposa la redempció de Robert Bruce per la seva traïció davant Wallace, i la consecució de la independència d’Escòcia, per tal de cercar una mena de final positiu a la seva història. Analitzats alguns dels principals anacronismes i problemes històrics que presenta aquesta pel·lícula, voldria fer una reflexió al voltant del missatge de la pel·lícula. Confesso que Mel Gibson no és sant de la meva devoció, i que, tanmateix, a Braveheart va aconseguir un producte cinematogràfic notable, amb una banda sonora meravellosa. És evident que, al gènere del cinema històric, de la mateixa manera que pugui passar amb la novel·la històrica, el passat i les fonts estan al servei de la narrativa, i per tant no es tracta d’impugnar una pel·lícula en base només a la seva historicitat. He intentat assenyalar alguns elements divergents per tal de matisar qualsevol apropament a la figura i la història de William Wallace realitzat a partir d’aquesta pel·lícula, però també per denunciar-ne el missatge, una barreja de venjança personal i una lluita contra la opressió i un cant a la llibertat que em semblarien lloables si no estiguessin plantejats en termes tan maniqueus, en els que les diferències entre anglesos i escocesos no només resulten irreconciliables, sinó que ni es planteja cap possibilitat d’entesa entre aquells que es saben diferents. Aquesta lectura, que entenc que és pròpia i subjectiva, es pot fer extensible a bona part de la filmografia de Mel Gibson, amb títols com El Patriota (2000) o La Passió de Crist (2004). M’imagino que, tot i la simpatia que molta gent pugui sentir cap a una pel·lícula com Braveheart, això no implica compartir els valors que transmet, però he aprofitat aquestes línies per a aportar-ne una visió crítica d’aquests, i per tal que el lector hi reflexioni i tingui una visió més aprofundida d’aquesta pel·lícula.
