L’any 218 aC., els romans van desembarcar a Empúries. El motiu principal d’aquest viatge era la guerra contra Cartago, dins el marc de la II Guerra Púnica. A la península Ibèrica, Cartago tenia molts territoris com a aliats, un fet que li suposava línies de subministres i influències polítiques. Roma va desembarcar amb la idea de tallar aquests subministres i enfonsar les aliances, però un cop va aconseguir acabar amb la influència de Cartago a la península, va decidir quedar-s’hi i estendre la seva pròpia influència, amb un procés que acabaria amb la romanització total de la península Ibèrica i la seva divisió en províncies romanes.
Tot i que el pla original romà no era conquerir la península, sinó minvar el poder de Cartago, la pressió de sectors expansionistes des de Roma va fer que l’expansió peninsular fos una realitat. Els avantatges no eren pocs: des de convertir les noves terres en ager publicus, fins a fer esclaus els presoners de guerra i evitar que Cartago tingués cap mena de possibilitat de recuperar el control sobre els territoris. Al Sud i al Llevant peninsular, la conquesta va ser ràpida: eren zones que havien estat en contacte durant molt de temps amb grecs i púnics, i això va influir les seves institucions i la seva organització, que eren semblants a les de Roma. O, com a mínim, més semblants que les de les tribus celtiberes del nord-oest peninsular. Durant el conflicte, alguns assentaments i ciutats prenien directament iniciativa en favor del bàndol romà si estaven enemistats amb altres ciutats que rendien fidelitat als cartaginesos. Amb la rendició de Cadis, l’any 206 aC., va certificar la influència romana a tot el Sud i el Llevant. Però des d’aleshores, es va obrir un període de guerres que va ser molt més llarg del que es podia esperar: les guerres celtiberes.
Les guerres celtiberes
El primer que hem de preguntar-nos és per què es van donar aquestes guerres, i després ja ens centrarem en el conflicte com a tal. Les primeres batalles van ser moviments defensius romans contra unes tribus celtiberes del nord-oest peninsular, que feien incursions de pillatge i saqueig als territoris delimitats per Roma. No era una acció nova per als celtibers, però havia canviat l’aliat dels saquejats. L’any 179 aC. Tiberi Semproni Grac va vèncer els bel·les, una de les tribus, a la batalla del Mont Chaunus (actual Moncayo), i va pactar la pau amb els habitants de Segeda (situada a l’actual Mara, Saragossa), l’assentament més important d’aquesta tribu. El tractat de pau, a més d’un pacte de no-agressió mútua, incloïa un punt que especificava que els bel·les no podrien construir nous assentaments, ni fortificar els que ja tenien. Així va acabar la primera guerra celtibera.
La segona i tercera guerra van tenir lloc anys més tard; van durar entre el 154 aC. I el 133 aC. Quin va ser el motiu, o motius? Durant molts anys, va estar acceptada popularment la teoria oficial que el detonant de les noves guerres, que ja no van ser defensives sinó d’atac, va ser que els habitants de Segeda van aixecar una nova muralla a la ciutat, amb la qual cosa violaven el tractat de pau. Van argumentar que no era una muralla nova, sinó una expansió de la que ja tenien, i estaven disposats a negociar amb Roma. Hem de dir que els romans estaven acostumats a la negociació, i algunes tribus celtiberes no els van presentar cap resistència armada gràcies a aquesta tàctica. També és veritat que aquestes negociacions van portar conflictes interns dins els assentaments: els consells estaven gairebé sempre a favor de negociar, i treure així un benefici propi, mentre que el gruix de la població de les tribus apostava clarament per la lluita armada. A la ciutat de Belgeda, l’edifici del consell va ser cremat per aquestes desavinences. Però Roma va decidir no negociar amb Segeda després de la construcció de la muralla, i el cònsol Quint Fulvi Nobílior es va plantar davant la ciutat amb un exèrcit de 30.000 homes. Com que va arribar abans que els habitants de Segeda poguessin acabar de construir la muralla, aquests van marxar cap a Numància (pocs quilòmetres al Nord de l’actual Sòria), que d’aquesta manera va passar a ser el centre de la guerra.
Els veritables motius de les guerres
Realment la construcció d’una simple muralla valia la pena dues guerres que es van allargar més de vint anys? Vulnerava de manera poc clara un tractat de pau, però resulta estrany que Roma, amb la seva tradició negociadora, no deixés en aquest cas cap espai pel diàleg. Més encara tenint en compte que no hi havia hagut cap moviment ofensiu cap a territoris marcats com a romans.
És aquí on conflueixen diverses causes sense les quals no entendríem l’inici ni el cruel desenllaç del conflicte. En primer lloc, cal tenir en compte que l’entorn al voltant de Numància, era una zona clau tant pels recursos naturals com per un control estratègic dels camins entre els rius Ebre i Duero, i per poder seguir conquerint la resta de la meseta. Com diu Alfredo Jimeno, exdirector del pla arqueològic de Numància: per entendre la posició estratègica de Numància, no hem de mirar les restes arqueològiques, sinó l’entorn. A més del control sobre vies de comunicació, les defenses naturals de la ciutat eren excel·lents, entre fosses naturals i terrenys pantanosos. És per això que a Roma li anava molt bé tenir la possibilitat de conquerir aquesta zona, alhora que aquests factors la feien més difícil d’atacar.
Però hi va haver un altre motiu, a part de l’estratègic: la figura del cònsol. Durant el conflicte, que més endavant explicarem, molts soldats romans i voluntaris autòctons de diverses tribus peninsulars van estavellar-se davant les muralles de Numància. Fins abans de les guerres, a Hispània s’hi enviaven pretors, però amb l’arribada de les bel·ligeràncies, s’hi van començar a enviar cònsols. Escipió, anys més tard, va afirmar que l’únic motiu pel qual es designaven cònsols era per fer la guerra. En efecte, molts cònsols van veure a Hispània l’oportunitat de lluir-se al camp de batalla, progressar a la seva carrera, conquerir territoris i aconseguir un bon botí de guerra. Fins i tot, es va canviar l’inici oficial de l’any: normalment, els dos cònsols representants de la República romana es feien càrrec d’aquesta magistratura als idus de març. Però amb l’objectiu que Fulvi Nobílior pogués anar cap a Hispània com abans millor, aquesta presa de possessió va passar dels idus de març a les calendes de gener, és a dir, l’1 de gener. D’aquí que el nostre calendari comenci aquest dia que ja tenim tan assimilat.
Per tant, veiem com el fet de que Roma es prengués tantes molèsties en enviar homes armats i, fins i tot, canviés el seu calendari, havien de respondre a quelcom més que l’aixecament d’una muralla per part d’un assentament que estava disposat a negociar. La posició estratègica de l’entorn de Numància i la possibilitat de lluïment dels cònsuls al camp de batalla, van ser els veritables motius pels quals va acabar detonant el conflicte.
Resistència i caiguda
L’any 154 aC. la guerra va traslladar-se a Numància quan els ciutadans de Segeda van arribar-hi, demanant protecció i ajuda militar. Com hem dit, van ser diversos els cònsols que van fracassar en els intents de sotmetre la ciutat: Fulvi Nobílior, Marc Claudi Marcel, Metel de Macedònia, Quint Pompei, Marc Popili, Gai Hostili Mancí… tots ells van fracassar de manera rotunda, en el que es coneix popularment com la resistència de Numància. Claudi Marcel sí que va optar per la via de la negociació amb diverses tribus i va arribar a acords de pau amb elles, però el senat de Roma no volia sentir a parlar d’aquests acords i apostava sense miraments per una acció armada. En general, tots els cònsols que van emprendre la guerra contra Numància van perdre per considerar-ho com una tasca senzilla i pel tipus de guerra que plantejaven les tropes celtiberes: els guerrers numantins realitzaven atacs ràpids i per sorpresa, i abandonaven el camp de batalla abans que l’enemic es pogués reorganitzar per contraatacar.
Nobílior, el primer que va intentar sotmetre la ciutat, va ser un dels cònsols més desastrosos. Just quan els ciutadans de Segeda van marxar cap a Numància, alguns d’aquests van decidir plantar cara als romans, i els van causar diverses baixes. El 23 d’agost de 153 aC. més de 6000 romans van perdre la vida davant les tropes segedenses i numantines: es va declarar aquella data com a nefasta, i cap altre general romà va lluitar un 23 d’agost. Mesos més tard, Nobílior va esperar reforços fins que va poder comptar amb el suport d’elefants i tropes númides, que van sembrar el pànic entre els numantins. El que ningú esperava és que els elefants es desboquessin amb els projectils que els queien des de la ciutat, que els animals causessin moltes baixes romanes, i que els celtibers no fessin cas a allò de ‘a enemigo que huye, puente de plata’: van perseguir els romans i els van causar una derrota severa. Com severes van ser les derrotes successives de Gai Hostili Mancí, que pensant que els numantins rebrien reforços, es va retirar de la batalla i es va veure rodejat pels celtibers, que el van obligar a capitular. Arribada aquesta situació, va haver-hi una treva de tres anys a la guerra, entre 137 i 135 aC.
L’arribada d’Escipió ho va canviar tot. La República va decidir que la situació a Hispània acabés d’aquella manera, i hi va enviar l’home que havia destruït Cartago. Després del canvi de calendari per afavorir Nobílior, Escipió va provocar una altra excepcionalitat: va ser cònsol sense que passessin els 10 anys des de la seva anterior magistratura establerts per la llei. Quan va arribar a la península amb 4000 voluntaris romans, Escipió es va trobar unes tropes totalment desmotivades després de combatre durant anys el mateix enemic, sense una tàctica clara i amb nefast resultat. Després d’insuflar moral i ordre entre els soldats, el nou cònsol va decidir la tècnica que els acabaria donant la victòria: l’assetjament prolongat. Escipió va fer construir un perímetre de setge al voltant de Numància: 9 quilòmetres de mur, 300 torres amb artilleria, 7 campaments a punts clau i un fossar per protegir-los de qualsevol atac numantí, i dos fortins a les confluències de vies fluvials. L’avantatge romà era de 15 homes a 1, i aquesta tàctica va deixant totalment aïllada a Numància i va evitar l’enfrontament directe tot i les provocacions dels celtibers.
Després de més d’un any de setge, la fam es va fer insostenible. Els intents de negociació amb Escipió van ser infructuosos: només acceptava que els guerrers celtes entreguessin les seves armes. Això era impensable: un guerrer celta s’enduia les seves armes a la tomba, eren un tot indivisible, com ha quedat demostrar a nombrosos aixovars funeraris. Les societats celtes i celtiberes estaven molt estratificades, i això arribava també a l’àmbit militar: alguns soldats s’enterraven amb les estries del cavall, ja que només l’elit militar cavalcava. Els numantins es van reunir, i van decidir cremar la ciutat i que cadascú decisís si volia viure o suïcidar-se. Alguns van decidir entregar-se als romans, que els van trobar quan van entrar a la ciutat l’any 133 aC., pregant per una engruna de menjar. Capes de cendra i carbó apareixen a les restes arqueològiques pertanyents a la ciutat antiga, que es creuen amb els de la nova: al segle I, la ciutat es va reconstruir exactament al mateix lloc, cosa que posà de manifest, una vegada més, la gran posició estratègica de l’emplaçament. Tot i que, de vegades, es fa referència a la resistència i el terrible final de Numància com a exemples d’esperit nacional i lluita contra els invasors, és evident que ni existia aquest esperit entre tribus de diverses cultures que ocupaven tota la península, ni totes elles van resistir als invasors. Cadascuna va fer el que considerava millor per a ella mateixa en cada moment: els Saguntins, per exemple, fins i tot van enviar una delegació a Roma per agraïr les accions d’Escipió, que els va lliurar de la influència de Cartago. La caiguda de Numància no va suposar la romanització total de la península: després, van arribar les guerres contra els lusitans i els asturs, i per últim es va conquerir l’actual Galícia. Això últim ho va dur a terme Juli Cèsar, i des d’allà va viatjar cap a la Gàl·lia, on es van desenvolupar les conegudes ‘guerres de les Gàl·lies’.
