Imatge de portada: Marilyn Monroe a The Misfits del número de maig de 1961 de TV-Radio Mirror. Font: Wikimedia Commons
La represa cultural catalana: exili i resistència
La Marilyn Monroe va morir el 4 d’agost de 1962. En aquelles dates, la ciutat de Barcelona, tot i que encara no patia l’esclat del conegut boom dels seixanta, sí que començava a perdre els tics de la postguerra, obrint lentament la màniga a una represa cultural i ciutadana en mig de la censura franquista. La desaparició de la Marilyn Monroe representava metafòricament el final d’una època i el principi d’una altra que ningú no sabia on menava.
La literatura en català no havia desaparegut del tot amb el triomf del franquisme, però la nostra cultura i la vida pública en el nostre idioma van patir una repressió especialment traumàtica, i amb ella, una reculada apoteòsica. La cultura catalana, la nostra llengua sobretot, era vista com una evident amenaça a la uniformitat de la identitat espanyola que imposava el franquisme, sent prohibida a l’administració, a l’educació, als mitjans de comunicació… Aquest fet va marcar l’inici de noves produccions culturals en català realitzades des de l’exili, on molts intel·lectuals catalans van continuar compromesos amb la llengua i la cultura catalanes. Tot i la manca de recursos, a l’interior del país van crear-se institucions que van acompanyar les iniciatives de l’exili; una de les més importants, va ser la instauració dels Jocs Florals, els quals van durar de l’any 1941 fins al 1977, servint com a punt de trobada i contacte entre els autors exiliats i els de l’interior del país.
Als anys cinquanta, amb les restriccions encara presents, la represa cultural a l’interior del país va començar a agafar una forma més clara i sòlida, més sostinguda. Després de la Segona Guerra Mundial, i amb les complicacions sorgides a França a causa de la presència del nazisme, alguns intel·lectuals van optar pel retorn a Catalunya, abans que marxar a Amèrica per a protegir-se com van fer molts d’altres. Aquest retorn, tot i que no molt nombrós, va ser significatiu per a la creació d’un front de resistència dins l’interior del territori. Durant l’inici de la Guerra Freda, sobretot amb la signatura de relacions entre Espanya i els Estats Units l’any 1953, es va instaurar a Catalunya la sensació certa que l’exili duraria molts anys més i que la resistència que esmentàvem seria vital per mantenir viva la nostra cultura.
Retorns com els de Josep Maria de Sagarra (1940), Carles Soldevila (1941), Francesc Pujols (1942) i Carles Riba (1943) van ser grans contribucions a la creació d’aquest front de resistència, el qual es trobava en una posició molt feble. En aquell moment, escriure en català era una declaració d’intencions i un fet de militància.
D’altres autors, entre ells Josep Pla, van desenvolupar un procés de matís diferent amb l’arribada de la dictadura. Pla, el qual va col·laborar amb els insurrectes amb més o menys entusiasme, en finalitzar la guerra es va adonar que tot el projecte cultural en el qual havia participat, o sigui la creació i manteniment d’una cultura en llengua catalana, fracassava i es perdia per la repressió d’aquells a qui ell havia defensat. A partir d’aquest moment, Pla es desentén de tot el seu voltant i es tanca en un exili interior a Aigua Xelida, Begur. Més tard, opta per tornar a l’escriptura en català: el retorn a la llengua culmina amb l’edició de la seva obra completa, projecte de l’editor Josep Vergés; cal dir que iniciatives com aquesta van servir inestimablement a la creació d’un públic lector en la nostra llengua pròpia. D’altres projectes, com l’Editorial Selecta de Josep M. Cruzet, també anaven en aquesta direcció, editant les obres completes d’autors com Josep Carner, Josep M. de Sagarra o el mateix Josep Pla.
Barcelona al centre de la literatura
Barcelona ha estat protagonista de moltes narracions de la literatura catalana del darrer segle. La novel·la Vida privada de Josep Maria de Sagarra, escrita i editada abans que no hagués d’exiliar-se durant la revolta que es produeix a Catalunya durant els anys de la guerra, ens mostra la Barcelona dels anys 20 i 30, just abans de la traumàtica arribada del feixisme. La Barcelona que ens presenta Sagarra es caracteritza per l’enfonsament de la classe social aristòcrata i la d’una alta burgesia excessivament decadent en alguns casos; com a teló de fons, hi ha tota la Barcelona de l’anarquisme i d’aquells personatges pertanyents al lumpen que es movien entre el Raval i el Paral·lel. Just al Districte Cinquè, tal com s’anomenava aquella zona aleshores.
Quan Sagarra publica Vida privada (1932), l’edició de llibres en català està prou normalitzada. Els partits autòctons gaudeixen de vots i la situació històrica sembla estar a favor del catalanisme d’aleshores, malgrat les turbulències del moment. Les classes populars comencen a emergir com a col·lectiu a tenir en compte i la novel·la de Sagarra aconsegueix tenir un gran impacte gràcies a aquest motiu i la seva crítica a les classes més benestants. Sagarra va ser sempre, abans i després de la guerra, un dels escriptors més populars de Catalunya; el seu teatre serà un accés directe a la cultura feta en català.
Un cop passada la postguerra, l’any 1962, just trenta anys després de Vida privada, es publica La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, autora que també havia emprès camí a l’exili l’any 1939 amb la victòria del bàndol franquista, compartint el seu trajecte amb altres autors exiliats com Pere Calders, Anna Murià, Joan Oliver, etc. Rodoreda va optar per quedar-se a França tot i haver de fugir a diferents poblacions a causa de l’entrada dels nazis a París; no va tornar a Catalunya fins entrada la dècada dels 70. A La Plaça del Diamant, la Barcelona protagonista ens recorre una narrativa que va dels anys anteriors a la guerra fins la postguerra, mostrant-nos les misèries d’una vida conformista i condicionada totalment per la història d’una ciutat vençuda. Conformada i trista, la Colometa havia viscut l’alegria i esperança dels anys precedents a la guerra. Amb l’esfondrament del país, s’hi arrossegava també les persones.
Ja l’any 1969 es publica l’edició catalana de El dia que va morir Marilyn, de Terenci Moix. Una altra història de la ciutat vençuda. La primera versió s’anomenava El desorden i havia d’aparèixer en castellà, però després del consell de Salvador Espriu, Moix va optar per traduir-la i publicar-la en català, tot i la censura. Va ser precisament a causa d’aquesta censura, que l’autor va haver d’adaptar el text per a la seva publicació, provocant que existissin diferents versions del llibre. L’any 1970 es va publicar la versió en castellà, traduïda per José Miguel Velloso, amb idèntiques adaptacions que la versió catalana. Va ser aquell mateix any que la novel·la va guanyar el Premi Crítica Serra d’Or.
La revista Serra d’Or es va crear i editar per primer cop l’any 1959, gràcies a l’empara del Monestir de Montserrat, que va ser un dels òrgans que va mantenir una ferma posició antidictatorial durant el règim. La revista, que és de les poques publicacions de referència que ha perdurat en el temps, juntament amb la revista infantil Cavall Fort, va tenir un paper imprescindible en la represa cultural i va servir com a referència per la intel·lectualitat, servint com a òrgan connector entre la catalanitat i el cosmopolitisme.
L’any 1984 es fa la primera revisió de El dia que va morir Marilyn en castellà després de la fi de la dictadura franquista, polint-ne alguns detalls i fent-ne una actualització estètica, a part de reduir-ne el que Moix considerava un excés de barroquisme. Finalment, ja l’any 1996 es publica la reedició en català, la qual l’autor considerava definitiva, aportant-hi canvis significatius que afegien detalls suplementaris que només es troben en aquesta versió catalana.
Durant el Noucentisme es considerava que a la nostra cultura hi havia hagut un dèficit de novel·listes, existint aleshores més poetes que narradors; Carles Riba alerta d’aquest fet en el seu article Una generació sense novel·la publicat a La veu de Catalunya l’any 1925. Moix i els autors que hem esmentat i que el van precedir, entre d’altres, ens demostren que la novel·la en català pot arribar a ser de gran i indiscutible qualitat literària alhora que popular en vendes, malgrat les circumstàncies adverses d’aquells moments. Aquests autors trenquen amb la tradició literària catalana del moment, impulsant una empremta valuosíssima a la nostra novel·lística, amb la creació d’un llenguatge més actual i adequat al gènere narratiu. Moix podria ser considerat el més disruptiu, en el sentit que situa el català en la modernitat, incloent-hi des del parlar xava barceloní fins a un llenguatge adaptat a la seva contemporaneïtat. No tan sols innova en la temàtica, sinó que renova, també, el llenguatge. Aquesta novel·la, juntament amb Onada sobre una roca deserta, empra i fixa un català comparable i assimilable a qualsevol altra narrativa estrangera del moment, actualitzant-lo.
La generació de postguerra
El dia que va morir Marilyn revisita Barcelona per establir la línia temporal en la qual es desenvolupa la història que ens explica l’autor. Parla dels anys previs a la guerra, de la guerra i de la postguerra, aportant-nos la visió de personatges de diferents edats connectats entre ells. Una de les temàtiques més recurrents a la novel·la és l’anticipació a l’aparició d’una nova Barcelona, la qual, segons les paraules d’uns dels seus protagonistes, no es podrà “encabir” dins la Barcelona de llavors, la de la postguerra. La narració dels dos personatges joves, en Bruno i en Jordi, està marcada totalment per aquest fet. Ambdós actors narratius es construeixen en base una identitat marcada pel seu naixement en l’època de postguerra, que contrasta totalment amb el món que avança cap a la modernitat, fet que els causa una sensació d’estranyesa recurrent durant tot el relat (l’estranyesa és un dels grans temes de la novel·lística del segle XX), que es confirma sobretot amb la seva tornada a Sitges a l’inici de la novel·la. És aquí on apareix un altre dels temes centrals: la fugida. Els dos joves se senten expulsats del paradís que és la infantesa, i senten que el relat de la guerra és el que construeix la seva història, tot i que no hi tenen cap sentit de pertinença. És una història inaccessible per ells i la senten com un relat generacional llunyà que no els acaba de pertànyer i del qual necessiten fugir; fugen, però els és gairebé impossible oblidar. Tal i com va escriure Kavafis, en un poema fonamental per a Terenci Moix: “La ciutat, on tu vagis anirà.”1
La generació dels pares d’en Bruno, la generació de la guerra, protagonitzada per l’Amèlia i en Xim, formen part d’una família que s’adapta a la vida conformista i esquifida del franquisme; es representa com el resultat d’una classe que després de la guerra va poder aconseguir cert estatus i confortabilitat i es van enquibir en un món que no els acabava de pertocar, que era una il·lusió, el dels anomenats menestrals2.
La modernitat de la contemporaneïtat dels nostres protagonistes està marcada per l’arribada de la cultura pop nord-americana; el cinema, els Tebeos i noves publicacions sense censura marquen el creixement dels dos joves. És el primer dia que veuen la Marilyn Monroe al cinema que podem donar per iniciada la seva consciència sobre com està avançant el món en el qual viuen. L’arribada d’aquestes noves temàtiques i l’obertura, en certa mesura, de la censura, és el que permet introduir un llenguatge més modern i provocador, que es parla a través d’un castellà catalanitzat i d’un català castellanitzat entre els personatges. D’altres temàtiques “provocadores” com l’homosexualitat, marcaran el desenvolupament dels personatges i la trama de la novel·la.
Tenint en compte que la primera publicació de la novel·la va ser l’any 1969, cal fer esment que Moix va introduir a la trama un personatge inequívocament homosexual en un context, aparentment més distès, però absolutament dominat per la censura. Amb el seu caràcter trencador i provocador, que anava perfectament de la mà amb la seva escriptura, en aquest cas trista i sincera, va aconseguir tractar aquest tipus de temàtiques combinant-los amb la incomprensió, la tendresa i l’autocensura característiques de l’adolescència i el pas a la vida adulta. L’Andreu, que tindrà una relació amb en Jordi al llarg de la història, els defineix a ells mateixos com a antihistòrics. Eren part d’una època i una Barcelona que no els pertocava.
L’homosexualitat esdevé un mirall de la ruptura generacional i emocional amb el passat, d’en Jordi i en Bruno amb les seves famílies i amb la seva ciutat. A través d’en Jordi, l’Andreu, en Bruno i l’Arturu, Moix ens mostra una sexualitat gens normativa, marcada per la vergonya, la por i la clandestinitat. Ens mostra una identitat, que els personatges mateixos identifiquen, en part, com a borrosa, que es construeix des del marge del rebuig i el secret, fet que fa desenvolupar a personatges com en Jordi cert cinisme per a poder adaptar-se al món que l’envolta.
L’escriptura de Moix ens mostra aquesta experiència amb un llenguatge sensible, irònic i provocador, com és costum en les obres de l’autor. Els diàlegs entre en Jordi i l’Andreu en son un clar exemple; estan plens de sensibilitat i fragilitat alhora una ironia cínica que és el que marca la seva relació amb un desig irreprimible. Moix no només parla de l’homosexualitat, la dignifica i l’estilitza dins la seva literatura, obrint una escletxa enmig la censura franquista.
El 4 d’agost de 1962, el dia que va morir la Marilyn Monroe, va marcar molt més que la desaparició d’un mite. Va significar el final de la innocència d’una generació, la mort de les il·lusions de la infantesa i l’adolescència i va significar l’inici d’una consciència nova, marcada per la modernitat, la fragmentació d’una identitat que no els generava sentit de pertinença i el desig de llibertat tant anhelat. Qualsevol expressió de dissidència, com podria ser considerada la novel·la de Moix, era capaç de donar veu a les identitats silenciades dins el franquisme.
El dia que va morir Marilyn no només parla d’una Barcelona concreta, sinó de totes aquestes identitats i vides que van ser marcades per la memòria de la guerra que no van viure i la seva necessitat de fugir cap a noves maneres de concebre la vida. La novel·la és un crit i un símbol de la resistència íntima i plena de sensibilitat de l’autor i d’aquelles vides que ens explica.
Per saber-ne més:
- Sturm-Trigonakis, E. (1996). Barcelona: la novel·la urbana (1944-1988). Kassel: Reichenberger.
- Pujol Casademont, E. (2020). Cultura, llengua i política. La resistència cultural catalana durant el règim franquista (1939-1977). Catalan Historical Review, 13, pp. 157–172.
- Martínez Rey, S. (2020). Una cuestión de clase. Jordi, elitismo y mariconcracia en El día que murió Marilyn. Hesperia: Anuario de filología hispánica, 23(2), 37–58
- Vilardell, L. (2019). La censura franquista a Catalunya. Llengua i Literatura: Revista Anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, (29), 131–150.
- Moix encapçala el seu gran èxit editorial No digas que fue un sueño amb un poema de Kavafis, un cop més, sobre la fugida. ↩︎
- Els menestrals van ser la nova classe mitjana oberta i activa que va deixar una gran empremta en la societat barcelonina. Es basava en valors com l’estalvi i el treball tret que provenia de famílies que començaven a tenir estabilitat econòmica i a participar en àmbits com la cultura, la política i l’economia. ↩︎
.jpg){kind=link}
