31 d’agost de 1939. Un grup d’alemanys comandats per la Gestapo es fan passar per polonesos per entrar a la torre de telecomunicacions de Gliwice (Polònia). Tenen una única missió: emetre un missatge radiofònic antigermànic per provocar un conflicte entre Alemanya i Polònia. Amb aquest número de circ, el cap de l’estat Alemany, Adolf Hitler, podrà justificar l’entrada de les seves tropes a Polònia i intentarà tornar a fer gran el Reich que es va perdre després de la Primera Guerra Mundial.
La missió va ser un èxit. Al cap d’unes hores esclataria la Segona Guerra Mundial, i l’1 d’octubre Varsòvia seria ocupada per l’enemic. Un any més tard, seguint amb la dinàmica nazi, els jueus de la ciutat serien “etiquetats” amb l’estrella groga de David i reclosos en un gueto.
Qui més, quin menys sap què és l’Holocaust i qui el va propiciar; per tant, el rerefons d’aquest llibre no serà cap novetat per la majoria de lectors. Però aquí resideix el repte de l’autor: quines històries han quedat més amagades, i com es poden divulgar de forma entenedora?
El títol no dona marge al dubte: “Sabem com morirem. La rebel·lió del gueto de Varsòvia”. El llibre explica els antecedents, fets i conseqüències de la gran rebel·lió esdevinguda al gueto jueu de Varsòvia el 1943. Paco Ignacio Taibo II ens ofereix una obra diferent del que ha publicat anteriorment: una oda a la humanitat i a la mort digna lluny de ser un llibre més sobre la història formal de l‘Holocaust. Un text que arriba a l’arrel del sorgiment de les organitzacions armades clandestines jueves, l’objectiu de les quals era salvar l’honor de la seva comunitat i el major nombre de persones possible. El relat es va component progressivament a mesura que l’autor introdueix conceptes, personatges, ambients i dades a cada un dels capítols per acabar convertint el llibre en un gran puzle que només es pot comprendre un cop finalitzat.
En la primera part del llibre, predominen els plans seqüència a través del temps i els espais on el lector esdevé un espectador omnipresent de la vida diària a les entranyes del gueto. Taibo ens presenta el que era en realitat viure dins la “normalitat suportable” que els nazis publicitaven sobre l’estat dels guetos. Aquests barris havien esdevingut terra de ningú on el menjar era la moneda de canvi de qualsevol servei i el contraban era un negoci totalment democràtic; qualsevol persona hi estava implicada, des d’obrers, a alts càrrecs, passant per policies i mestresses de casa. I tant les deportacions a “camps de treball”, com les cartes falses que arribaven per tranquil·litzar a les famílies de les persones “transportades”, també eren pràcticament diàries.
Malgrat aquesta dura realitat, l’autor intenta fugir de la imatge victimista de l’Holocaust recalcant que la comunitat no va perdre mai de vista les prioritats de què calia protegir. A part de la vida, es van esforçar a conservar la seva cultura estructurant una “resistència cultural” que es feia palesa en les biblioteques clandestines, els assajos de música amagats, i les obres de teatre secretes.
D’altra banda, el protagonisme polític recau sobre la figura de Mortdecai Anielewicz, a qui es descriu com un jove polonès que ja des de petit va destacar per tenir contradiccions ideològiques entre l’ortodòxia jueva, el racisme polonès i els seus referents d’esquerres. Ell va ser qui inicià la lluita estructurada contra els nazis en el si del grup Hashomer Hatzair. El 1942, el Hashomer es va unir al grup jueu Dror, i al “Grup empresarial”, un grup de soviètics infiltrats a Polònia, per formar el Bloc Antifeixista. Aquesta xarxa clandestina, amb aliats dins i fora del gueto, recaptava armes per estructurar una defensa (i una possible futura ofensiva), i proporcionava informació de l’exterior a la població sobre l’estat real de la situació.
Encara que moltes persones es van unir als grups clandestins, la diversitat d’opinions dins la comunitat era evident i estaven marcades per la por i la ràbia. La por residia en les persones que creien que la millor forma de sobreviure era no alçant la veu i esperar que els ocupants fossin benvolents. La ràbia residia en les persones, sovint joves, que no creien en la benevolència i preferien morir lluitant per la seva dignitat que suplicant clemència. Per aquest motiu, no existia una cohesió de grup; la debilitat física, les vexacions antisemites, la desaparició de persones, i les malalties que afloraven arreu eren atacs psicològics que provocaven la resignació de molta gent a sobreviure un dia més esperant que la seva mort no fos gaire angoixant. Cal remarcar que, en aquest entorn, el paper de la dona va ser igual d’important que el dels homes, ja que en unes condicions tan extremes es valoraven les capacitats de supervivència per sobre de tot. La documentació i fotografies trobades demostren que les missions d’aquests grups eren dutes a terme pels individus que tenien els coneixements adequats per fer-les, independentment de si eren homes o dones. Era impensable prescindir de ningú per un motiu tan nimi com el gènere.
A mesura que avança la lectura, la distància entre la realitat humana i la política s’escurça progressivament gràcies a les cites, poesies, cançons i transcripcions de converses que connecten amb el lector i donen ànima al relat. Ens fa recordar que l’espai on està succeint tot no és un camp de batalla i que els personatges no són militars, sinó veïns d’una comunitat formada per homes, dones i nens que s’han vist forçats a viure aquesta vida.
En la segona part del llibre, s’entra de ple en el desenvolupament dels fets rebels seguint l’ordre cronològic. Quan s’inicien les primeres deportacions massives, l’agost de 1942, el Bloc Antifeixista s’amplia: el Bund i el grup Brei Akiva s’hi uneixen i neix l’Organització Jueva de Combat. Aquesta, a contracor, estableix lligams amb la Unió Militar Jueva, un grup paramilitar ja existent, millor organitzat i amb més armes, però mal vistos per Anielewicz i els seus camarades per ser poc actius i amb una actitud feixistitzadora.
Aquestes forces van protagonitzar la rebel·lió que va començar el 19 d’abril de 1943, arrel de l’ordre de Heinrich Himmler de “netejar” tot el gueto abans del dia 20 per fer una sorpresa d’aniversari al Führer.
En el punt àlgid del llibre, l’autor posa tota l’ànima al text per fer entendre al lector que tot el que ha llegit fins aquest moment ha valgut la pena. La motivació i l’adrenalina trenca amb l’ambient lent i gris que ha transmès fins al moment, i s’esforça a detallar el desenvolupament de la guerra guerrillera que va esdevenir i la duresa de resistir durant dies. El general de les SS Jürgen Stroop va ser el responsable de solucionar la “problemàtica” del gueto: va entrar-hi amb un exèrcit de més de tres mil efectius ben armats, i començaren les detencions i els afusellaments indiscriminats mentre la resistència, amagada, intentava sobreviure a la situació sense pràcticament ajuda. Els pocs recursos que podien aconseguir de l’exterior, a través de túnels subterranis, eren armes. El menjar era el gran problema, però Anielewicz i els seus companys ho tenien clar: tal com l’autor ens transmet, “no hi havia pla per la fuga de combatents”.
La rebel·lió del gueto de Varsòvia va finalitzar el 16 de maig de 1943.
Finalment, Taibo dedica l’últim capítol a explicar el destí de cada una de les personalitats que han intervingut, i conclou el text enumerant les fonts usades per crear el text i explicant breument el treball d’investigació realitzat amb cada una. Cosa que ajuda a difondre la metodologia del treball en documentació entre els lectors no especialitzats i augmenta la difusió de la temàtica. Un dels punts més forts d’aquesta lectura és que els conceptes, esdeveniments i personatges se superposen sense perdre’s entre les pàgines: és un llibre fàcil d’entendre per qualsevol persona, incloses aquelles que no coneixen la història de l’Holocaust.
No espereu un llibre emotiu, perquè el seu lema és “Sobreviure no era una opció”. Aquesta actitud no transmet tristesa, ni por, ni ràbia. Quan morir és l’única sortida, fer-ho lluitant, definitivament, genera satisfacció.
