Lola Casadellà Puig, Generosa Cortina Roig, Felicitat Gasa Nadal, Conxita Grangé Veleta, Maria Maranges Bober i Coloma Seró Costa. Aquests són els noms i cognoms de “Les sis de Ravensbrück”, sis dones lleidatanes a qui la Segona República donà un espai de noves oportunitats, però amb els esdeveniments de la Guerra Civil, la seva posterior fugida a França i el pas per camps d’internament, primer i de concentració, després, les marcaren de per vida. És a través de l’estudi que es fa de les seves trajectòries vitals i de la recopilació de diversos testimoniatges que l’autora, Míriam Roma, els fa un tribut en aquest llibre.
Míriam Roma García, graduada en Història per la Universitat de Lleida i Màster d’Estudis de Gènere i Gestió de Polítiques d’Igualtat per la mateixa universitat, ens presenta a través d’aquesta publicació un estudi que la mateixa inicià amb el seu Treball Final de Màster i que, finalment, ha vist la llum a través del present llibre. Autora que ha realitzat diverses recerques sobre deportació i estudis de gènere. A través de “Les sis de Ravensbrück” ens mostra els mecanismes repressius que es van emprar al llarg de diversos períodes històrics compresos durant el segle XX contra el col·lectiu femení.
Tal com descriu la mateixa autora, aquest estudi se centra en tres objectius. En primer lloc, l’anàlisi de la deportació femenina de sis dones situades en un mateix marc geogràfic d’origen, la província de Lleida, així com els motius de la seva persecució. Un segon objectiu serà el de fer aquesta anàlisi des d’una perspectiva de gènere, en tant que aquest fet s’utilitza com a motiu de subordinació. Com a tercer i darrer objectiu, aquest estudi vol servir com un element de recuperació de la Memòria Històrica, per tal de fer partícip a la ciutadania, despertant en aquesta un veritable esperit crític, tot potenciant la pau i la cohesió social.
Seguint aquests tres objectius, l’autora narra contextualitzant el moment històric en què van transcórrer les vides d’aquestes sis dones, des del seu lloc natal, passant a l’exili i fins arribar al moment de la seva deportació als camps de concentració nazis, algunes d’elles movent-se d’uns a uns altres, però tenint com a element comú que totes elles eren lleidatanes i, en algun moment o altre, passaren pel camp de concentració de Ravensbrück.
No obstant això, i sense perdre en cap moment de vista, la problemàtica a la qual s’ha hagut d’enfrontar l’autora, pel que fa a fonts documentals i testimonials, degut a la destrucció de documents pels conflictes bèl·lics de rerefons que succeïren com per la fragmentació, el silenci institucional i la voluntat d’alguna de les víctimes de trencar amb el seu passat, Míriam Roma aconsegueix la seva principal fita: la de visibilitzar la deportació femenina als camps nazis, destacant tant els motius específics pels quals varen ser deportades com el de l’existència d’una repressió duta des d’un punt de vista de la qüestió de gènere.
Un cop explicada la metodologia i fonts d’informació emprades, l’autora s’endinsa en el seu estudi fent una contextualització dels principals fets històrics que visqueren aquestes dones, tret de Generosa Cortina i Conxita Grangé, les quals vivien a França. La resta d’aquestes joves i gràcies a la proclamació de la Segona República tingueren un espai de noves oportunitats i canvis, tot i l’existència d’una societat amb arrelada mentalitat tradicional, que es reflectí en millores en l’educació i formació per tal d’accedir al món laboral, l’exercici del dret del vot femení i la possibilitat de participació en la vida política. No obstant això, sembla ser d’acord amb les fonts disponibles, l’única que tingué una formació més completa fou Coloma Seró, mestra de professió. D’igual mode, no es pot perdre de vista l’existència d’heterogeneïtat pel que fa als vincles o participacions polítiques d’aquestes sis dones. Així, mentre algunes d’elles practicaren l’associacionisme amb la seva implicació en diverses organitzacions de caire polític, com ara Lola Casadellà com a membre de les Joventuts del PSUC de Lleida, no existeixen proves suficients per vincular-les a totes elles amb dit associacionisme, com en el cas de Maria Maranges Bober, tot i patir aquesta les conseqüències de la guerra, amb l’afusellament del seu germà gran qui tenia vincles amb la CNT.
No obstant l’anterior, aquesta llibertat i missatges que s’havien gestat durant la Segona República es veié truncat amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, moment en què les famílies nuclears es trencaren passant els homes al front i havent d’assumir les dones un paper a la rereguarda, que emmascarava en realitat altres rols reservats per a les dones: com a partícip en l’assistència social i sanitària, però també augmentant la seva presència en l’àmbit domèstic i fora de la llar. Val a dir, tal com ens explica l’autora, el fet que hi hagueren diferències entre les dones del bàndol republicà i les del nacional. Mentre les d’aquest darrer bàndol, únicament continuaren amb el model tradicional de dona submisa que havia de vetllar per la cura de la llar i les persones dependents, les republicanes aprofitaren l’avinentesa per polititzar-se com antifeixistes, provocant així una redefinició de rols i de les relacions de gènere, trencant-se així la frontera preexistent entre públic i privat.
Seguint amb el mateix context històric, Míriam Roma ens explica com amb les darreries de la guerra i la por generalitzada de la victòria imminent del bàndol nacional tingueren lloc diverses onades per fugir per la frontera francesa. De la mateixa manera que per a milers de republicans, les sis protagonistes d’aquest relat buscaren a l’altra banda de la frontera una nova vida, però el que els esperava era una ruptura amb els seus nuclis familiars per, posteriorment, acabar en camps d’internament francesos. Exemples concrets manifestats amb Lola Casadellà, qui creuà la frontera embarassada deixant al seu marit a Espanya, amb Maria Marangés qui junt amb altres dones de la seva família arribà a França o com Coloma Seró qui assumí tasques d’assistència social travessant la frontera amb una seixantena d’infants. Amb la derrota del bàndol republicà, per tant, es clausurà definitivament la possibilitat de la participació de la dona en l’àmbit públic, suposant això una contrarevolució de gènere en relació amb el que havia succeït durant la Segona República i els inicis de la Guerra Civil.
Un context que no millorarà a nivell europeu, amb l’ascens dels feixismes de Hitler i Mussolini i que junt amb el de Franco, suposaren la implementació dels totalitarismes i la restricció de les llibertats col·lectives amb la persecució d’aquells grups considerats com a opositors, fonamentant el seu poder a través de la instauració de la repressió i el terror. És en aquest marc històric que l’autora analitza els feixismes des d’una perspectiva dels rols de gènere, ja que cadascun d’ells (nazisme, feixisme i franquisme) entenen el paper de la dona de manera diferent. Així, mentre el nazisme li atorga a la dona el paper de servir a l’Estat a través del treball o de la família, en el cas del feixisme i el franquisme, la càrrega familiar de la cura i educació sí recau sobre la dona, tot i que en el feixisme italià es compaginaria aquesta “missió femenina” amb el del treball fora del nucli familiar mentre que en el cas del franquisme, les dones quedaren relegades a l’àmbit de la llar. Davant aquesta extensió dels feixismes per Europa, el cop definitiu el reben les protagonistes d’aquest estudi, quan al segon semestre de 1940, l’exèrcit nazi ocupà França, de manera que els camps d’internament acaben convertint-se en centres d’agrupament de presoners i presoneres, com a preludi de la deportació cap als camps de concentració nazis.
D’aquest mode, cal destacar el paper de la dona dins la Resistència francesa, ja que tot i que la participació d’aquestes es buscà sempre des d’un rol de mares i esposes, la realitat és que les dones que hi participaren hagueren de compatibilitzar un doble rol: d’una banda, les seves tasques dins les relacions familiars i, d’altra, com a resistents. Entre les tasques que desenvoluparem dins la Resistència s’inclouen: la d’agents d’enllaç (transportant propaganda, cartes, armes o diners), la de receptores a les cases de suport (per tal d’ajudar a amagar persones o per guardar material o armes de manera clandestina) i la de sabotatge, ajudant els guerrillers. En aquest sentit, les sis lleidatanes tingueren major o menor implicació, però totes elles participaren com a resistents, realitzant alguna de les funcions descrites, tot i que en el cas de Felicitat Gasa i Maria Maranges se’n desconeix el grau d’implicació que tingueren amb la Resistència francesa.
Sigui com sigui, totes elles acabaren detingudes, empresonades i deportades cap a diferents camps de concentració nazis, ja que el delicte que se’ls hi imputà a les sis joves fou el de pertinença a la Resistència francesa contra les forces de l’ocupació nazis. És en aquest punt que, magistralment, l’autora analitza el sistema concentracionari alemany des d’una perspectiva de gènere, aturant-se en el camp de concentració de Ravensbrück, l’únic que va recloure dones i infants. Per aquest passaren prop de 122.000 dones, de més de 23 nacionalitats, entre les que trobarem a les sis lleidatanes referenciades. Aquest sistema no sol serviria per recloure i deshumanitzar els opositors polítics, sinó com una forma de repressió que passà per diversos moments des de l’inici fins al final de la guerra.
Tot seguit, Roma ens descriu la intencionalitat del sistema concentracionari dels camps que no era altre que el de les humiliacions sistemàtiques i la pèrdua d’identitat. Una pèrdua d’identitat i despersonalització que es descriu a través de diversos mecanismes vexatoris: deixant enrere uns noms i cognoms per convertir-se en un simple número, la tallada i rapada del cabell, la identificació de les dones a través de triangles, el color del qual, indicava el motiu pel qual es trobaven dins del camp o inclús el de la identificació amb una lletra per indicar la nacionalitat de les recluses i que per al cas de les sis lleidatanes era el d’una S que significa spanierin, és a dir, espanyoles. D’igual mode, l’autora ens indica les dures condicions en què hagueren de viure dins el camp de Ravensbrück. Així, gràcies al testimoniatge d’algunes de les sis lleidatanes sabem les adversitats climàtiques a les que hagueren de fer front, tant a l’hivern (amb fred, pluja o neu) com a l’estiu, degut a les altes temperatures estivals. A això s’hi sumaven les pèssimes condicions higièniques i alimentàries, la manca d’aigua, la brutícia i la insalubritat que junt amb la sobrepoblació existent als camps feien que es propaguessin ràpidament malalties infeccioses entre les presoneres, com ara el tifus i la disenteria.
Ara bé, tal com indica la Míriam Roma, l’objectiu dels camps de concentració, a banda de reprimir l’opositor polític era el de tenir a l’abast mà d’obra per poder sostenir directa o indirectament l’economia de guerra alemanya a través de la fabricació, principalment d’armes. D’aquest mode, des dels camps de concentració les presoneres foren enviades en comandos o grups de treball i Ravensbrück no en fou una excepció. És en aquest punt que l’autora explica a través del testimoni d’alguna de les lleidatanes recloses, com se les enviava a diverses fàbriques per a la construcció de màscares de gas o inclús de peces per avions nazis i com es realitzaren, en més d’una ocasió, boicots per part d’aquestes treballadores, les quals eren en tot moment conscients que les feien treballar en la fabricació d’un material que, posteriorment, s’empraria contra elles mateixes.
En darrer lloc, l’autora dedica un apartat a la repressió sexuada i és que, en el cas de les dones, a banda de la violència pròpia de les conseqüències del conflicte bèl·lic, se’ls hi sumà una violència i humiliacions pròpies degudes al seu gènere. Per tant, tal com ens descriu Roma, cal tenir en compte aquesta violència des de la perspectiva de gènere. Entre aquesta violència es trobaria l’atac a determinants elements propis de la feminitat com ara la menstruació i l’amenorrea, la nuesa, les agressions sexuals, la prostitució, la maternitat (incloent els embarassos, els parts i les esterilitzacions), així com la infància. Un exemple d’aquest atac a la feminitat, fou la creació de bordells en els camps de concentració masculins, amb la intencionalitat d’augmentar l’eficiència dels presoners on les dones eren obligades a presentar-se com a voluntàries per exercir treball sexual en benefici d’altres presoners. D’altres, però, correran pitjor sort i foren esterilitzades amb injeccions a l’úter, d’entre les quals va haver-hi poques supervivents, ja que s’intentà eliminar tot rastre d’aquests experiments. D’altra banda però, també existiren càstigs psicològics i emocionals lligats amb la desvinculació del nucli familiar i del xantatge emocional que es feu en relació a aquelles dones que anaven acompanyades dels seus infants o bé de les que entraren als camps embarassades o de les que s’hi quedaren un cop dins, ja que segons el testimoniatge de les supervivents els nadons, en la majoria d’ocasions, es mataven en el moment de néixer davant la presència de la mare, per part de les guardianes de les SS.
No obstant l’existència de totes les atrocitats descrites, sembla ser que dins els camps femenins es donà una espurna d’esperança que, per al cas dels camps masculins no existí. Parlem aquí de la solidaritat entre les internes dones. D’aquest mode, es té constància de l’existència de l’elaboració de regals pels aniversaris i per Nadal, de concursos de receptes imaginàries d’amagat, de la posada en marxa de recitals poètics i obres de teatre, amb l’objectiu final de preservar la dignitat de les persones recloses. A aquestes petites mostres de solidaritat s’hi afegiren estratègies de supervivència que podríem qualificar de sororitat i amistat i és el fet que tal com s’ha contrastat a través de diversos testimonis, s’organitzaven en petits grups on una d’elles, que solia ser la més gran, exercia el rol de mare, donant suport emocional i cuidant de la resta, tot mantenint la unió entre elles. Un mecanisme de resistència psicològica, per tal de sobreviure a l’horror del sistema concentracionari.
Finalment, les tropes aliades avançaren a través d’Europa en un seguit d’ofensives contra l’Alemanya nazi, que acabà amb l’alliberament al maig de 1945, per part de les tropes russes. No obstant això i davant la desesperada nazi, es decidí no deixar cap testimoni dels crims comesos en els camps de concentració i començaren a moure als presoners i presoneres a través de les denominades “Marxes de la Mort”, on foren conduïdes dues de les protagonistes del relat, Generosa Cortina i Conxita Grangé.
D’aquest mode, se sap que les sis lleidatanes que van ser deportades als camps nazis van sobreviure, tot i la manca de fonts i del silenci de les famílies i les institucions. Un silenci que en opinió de la mateixa autora ha de canviar, tant per part de la historiografia degut al buit existent en la recuperació de les trajectòries vitals de les dones, com de les famílies de les víctimes que pròpiament poden desconèixer el passat de les seves familiars, ja que moltes d’aquestes dones no sabien com gestionar el seu passat en relació amb el seu present. No obstant això, moltes d’elles van decidir parlar, perquè aquests fets no quedessin en l’oblit i també amb ànim d’homenatjar totes les víctimes del nazisme, tant les que en van sortir com les que van trobar-hi la mort en aquests camps. És en aquest darrer sentit que l’autora es reafirma amb el propòsit d’aquest llibre. Per tant, cal entendre la recuperació de la memòria històrica com un deure transnacional, com un reconeixement i homenatge a aquestes dones, amb el propòsit últim de contribuir al testimoniatge d’aquest horror, per tal de construir una veritable ciutadania crítica.
Per tot l’anterior, resulta una lectura imprescindible, tant des del punt de vista de la memòria històrica com per tal de dignificar i donar tribut a les sis dones aquí estudiades, a les quals l’autora posa nom i cognoms, però també a totes les que hagueren de viure els diversos feixismes existents a l’Europa del segle XX, amb la reclusió, en molts d’aquests casos, en camps de concentració i que trobaren un agreujant al seu captiveri, degut a una raó de gènere. No obstant l’anterior, gràcies al sabotatge de l’enemic, l’amistat i l’existència de veritables xarxes de sororitat dins dels camps femenins entre les dones presoneres, aconsegueixen sortejar en no poc menys d’una ocasió, l’esdevenir d’una mort segura a causa de les condicions insalubres en què hagueren de viure, la violència sexuada i el desgast emocional per la mofa i maltractaments que rebien per part de les guardianes de les SS. És així com aconseguiren crear una veritable resistència dins els camps de concentració davant el feixisme. Gràcies a la imaginació i la voluntat de sobreviure van aconseguir mantenir-se amb vida moltes d’aquestes dones, els testimonis de les quals han pogut arribar fins als nostres dies. D’aquí la importància de l’existència de la memòria històrica, de la construcció d’un veritable esperit crític en la ciutadania i de retre’ls homenatge a totes les dones que varen passar per aquesta barbàrie.
