La història dels Estats Units té, en línies generals, dues visions: una tradicional i oficial, que eleva els colons a la categoria de grans civilitzadors i estendards de la llibertat, i aquella altra que, contràriament, reclama el protagonisme de l’extermini dels indis i de la resta de parts més fosques i silenciades. Les banderes americanes copant cada racó i els infinits salms parlant de la grandesa de la nació més poderosa del món ―fins fa uns anys― no poden tapar, de cap manera, els nombrosos crims contra els habitants originaris d’aquelles terres. I no va ser pas en nom de la llibertat ni del progrés, sinó de la colonització que es va dur a terme el procés de matança d’indis. Sens dubte, allò que va dir Churchill que la història l’escriuen els vencedors, es veu més reflectit que mai al cas dels Estats Units, un país amb una historia lloada i falsejada a parts iguals. És per això que Roxanne Dunbar-Ortiz, de mare Cheroqui, ha volgut reescriure la història des de la perspectiva indígena, des dels seus orígens i organització fins al poc que en queda actualment, passant per la conquesta i el maltractament. Altres autors com Jack Forbes, Howard Zinn, Oliver Stone o Peter Kusnic, ja han tractat abans el mateix tema en diversos capítols, però ha estat Dunbar-Ortiz qui ha estat capaç de fer un treball destacadíssim, complet i a la vegada innovador.
Què en sabem dels indígenes americans? Hem vist Westerns on sempre sortien escaldats, eren ferotges i salvatges, els dolents de la pel·lícula i posaven en perill la vida d’uns homes blancs que sempre tenien la raó. Els noms de les nacions més conegudes segur que sonaran a tothom: Cheroquis, Comanxes, Seminola, Apatxes, Navahos, Arapahoe o algunes que han arribat als nostres dies pels noms d’alguns estats, com Dakota o Iowa. Però n’hi ha d’altres, moltes altres, aquelles que no han aparegut al cinema o la televisió, que potser no van ser tan conegudes o poderoses, però que existien i van formar part de la configuració territorial dels Estats Units precolonials. Avui n’hi ha més de 500 reconegudes pel govern federal. Al seu llibre, Dunbar-Ortiz fa una encertada menció a no només a l’organització de les tribus índies i la diferenciació de pobles segons zona, sinó també a les activitats i relacions entre ells, les formes de governança i el paper de la dona, entre altres elements. De vegades es té la concepció que les nacions indígenes americanes eren grups humans sense connexió ni organització, o permanentment en guerra, mentre que la realitat demostra que existia estructuració territorial i comerç.
El punt fort del relat de Roxanne no és la història en si dels pobles indígenes abans de l’arribada dels colons, sinó la reinterpretació de tota la història dels Estats Units des del punt de vista dels indígenes, de com els ha afectat a ells i mai se n’ha parlat. Les idees clau de l’estudi són el genocidi, l’espoli de terres, el colonialisme, l’esclavisme i l’imperialisme. Aquesta és la base del llibre, demostrar que la cultura de l’imperialisme es va desbocar als territoris nord-americans de forma intencionada i violenta, i no només va ser la base per a la construcció del nou país, sinó que va ser lloada en aquell temps i ho ha estat al llarg de la història. Podem pensar que som molts els que ja sabíem que la història dels Estats Units estava tacada de sang, però som hereus d’una generació concreta i un territori determinat on les teories antiimperialistes i crítiques amb el colonialisme sempre han existit, les hàgem compartit o no. Però a la història tradicional dels Estats Units mai s’ha fet referència a l’extermini indígena. La idea prevalent podria ser resumida en la frase de la popular sèrie The Simpson: “en aquest lloc de batalla, 56 indis van perdre la vida i 4 valents americans van perdre el seu barret”, amb el particular homenatge als barrets caiguts. I si bé és cert que al país americà cada vegada hi ha més lloc pel debat, encara queda molta feina per fer, més o menys com succeeix a l’Estat espanyol respecte al 12 d’octubre, entre aquells que defensen la seva visió dels fets sota el lema “res a celebrar” i aquells altres que enalteixen la data com a gloriosa pel que s’ha anomenat el “descobriment” d’Amèrica.
El llibre de Roxanne és un molt bon punt de partida per començar a reivindicar la importància de l’extermini dels indígenes americans. L’autora deixa perplexos als lectors pàgina a pàgina, fet a fet, amb un relat tan immens com el treball d’investigació que hi ha al darrere. Navega al llarg dels segles en el mar de la història americana analitzant punt a punt com ha estat els annals reals pel que fa als pobles indígenes. Descriu de forma clara “la doctrina del descobriment”-un mecanisme europeu per apropiar-se de terres que no eren europees- i reflecteix les seves conseqüències quan parla de què “els habitants indígenes van perdre el seu dret natural d’aquelles terres quan els europeus van arribar-hi i les van reclamar com a pròpies. Les guerres estatunidenques de conquesta i el colonialisme d’assentament van devastar les nacions i comunitats indígenes“. Segueix endavant durant la creació de la República blanca, on destaca el paper d’Andrew Jackson -precisament fill d’ocupants il·legals en territori indígena-, del qual diu que no té pas un costat fosc, sinó que és el cavaller fosc. La Colonització de Mèxic, la Guerra Civil americana, el New Deal de Roosevelt, la política d’eliminació com a pobles després de la Primera Guerra Mundial… cap període històric significatiu queda al descobert de l’anàlisi de l’autora pel que fa al que va significar des del punt de vista indígena. Fins ara sabem -o això pensem- què van significar tots aquests fets per als nous ciutadans dels Estats Units, i fins i tot què van comportar per als homes i dones de raça negra, però es fa difícil trobar un estudi exhaustiu sobre què va significar per als indígenes. Roxanne omple aquest buit i ens explica la trista i negra realitat que hi ha darrere la història dels Estats Units al llarg dels segles. Uns fets desconeguts per alguns i obviats intencionadament per molts altres, que es centren en la política, la grandesa i la societat blanca oblidant descaradament la humanitat i l’extermini.
Qui hagi vist la pel·lícula de Quentin Tarantino “The Hateful Eight”, segurament recordarà una escena en què s’especifica que al Major Marquis Warren, ciutadà de raça negra, li va salvar la vida el fet d’haver matat molts pells roges. Tampoc obvia aquests cruels fets l’autora, quan explica com als pells roges els caçaven o venien els nens com esclaus, un negoci lucratiu pels colons i que a més servia per disminuir la població indígena. No és d’estranyar llegint alguna premsa anglesa com el Daily News, que durant la colonització de la Terra del Foc (això ja fóra dels Estats Units, a Amèrica del Sud) expressava la “profunda necessitat d’exterminar” als indígenes que hi vivien, ja que era una terra “molt apropiada per la cria d’animals”. Per no parlar del terrible testimoni de George II, Rei de Gran Bretanya i Irlanda entre 1727 i 1760, que exigia als seus súbdits “aprofitar totes les oportunitats per perseguir i exterminar indis”. Especificava el pagament de 40 lliures pels homes i vint per a les dones o els nens menors de dotze anys. Aquestes idees han sobreviscut al llarg dels anys, no sempre animant a matar indígenes, sinó amagant l’extermini que es va produir. Tot això ha volgut quedar camuflat darrere l’heroica corneta del sèptim de cavalleria, llençant-se de manera gloriosa a la càrrega sense témer a la mort.
Dunbar-Ortiz fa arribar la seva anàlisi fins a la trista actualitat, quan els indígenes amb prou feines sobreviuen a reserves, allunyats de les seves terres sagrades, amb altes taxes de suïcidi i alcoholisme. També a internats on han estat documentats nombrosos abusos i maltractaments físics, especialment per part de religiosos. Lluiten per recuperar les seves terres o rebre compensacions econòmiques, i fins i tot per recuperar les restes dels seus avantpassats, ja que més de dos milions de cossos segueixen emmagatzemats com a “objectes d’estudi” i no pas com a “restes humanes”. Els Estats Units és un país acostumat a buscar enemics exteriors mentre obvia que ell mateix és una “escena del crim”, com diu l’autora, que després de 300 pàgines reflexionant i reinterpretant el passat, dedica el final de la seva obra a la construcció del futur. Les seves apostes són la pedagogia i el restabliment dels llocs sagrats que eren tan importants pels indígenes, i sobretot un canvi imperativament necessari en la mentalitat de la societat des de la seva base.
Com ha estat comentat a l’inici d’aquesta ressenya, la història dels Estats Units té dues grans visions, i una no sempre exclou l’altra. Fins al moment he intentat analitzar-la des de tots els seus aspectes, i personalment penso que el país americà no ha tingut un passat fàcil. De vegades sembla que els Estats Units hagin nascut ja com a primera potència mundial des de la seva fundació, mentre que realment van haver de passar per molts conflictes interns i externs, i lluites -especialment contra Gran Bretanya, potència mundial en aquells temps- fins a poder vertebrar-se com a país. Ara bé, aquest fet és tan cert com que els ideals que van abanderar contra els enemics exteriors van ser traïts sense escrúpols a l’hora de massacrar indígenes. I sí, podem seguir parlant de la construcció del país tant com es vulgui, i de les dificultats i els grans èxits, però mai més obviant el patiment que van dur associats. “La història indígena dels Estats Units” és una lectura dura no només per la brutalitat dels fets que posa de manifest, sinó també per com els contrasta i els il·lustra. Que això no ens espanti, perquè precisament els esdeveniments més brutals són aquells que mai han de marxar de la nostra memòria pel dolor, el terror i les injustícies que van provocar. I si després de llegir aquest excel·lent estudi de Durban-Ortiz seguim pensant que la història dels Estats Units només és heroica, potser cal que ens plantegem què és l’heroïcitat. Però com diu aquell proverbi Navaho, no es pot despertar a una persona que fingeix estar adormida.
