Entre la història i la llegenda. Aquí és on romanen els personatges heroics, exposats a la voluntat i al gaudi de qui conta el relat de les seves vides. Elisabet Drayson es proposa, amb el seu darrer llibre El último Sultán. Boabdil y el fin del Al-Ándalus, rescatar Muhammad XII de Granada de la llegenda i situar-lo al centre dels esdeveniments històrics i polítics que donaren lloc a allò que avui coneixem com l’Espanya moderna.
El regne que governà Boabdil fou l’escenari d’una de les guerres més importants que posà fi al que els historiadors considerem com el període medieval. El protagonista d’aquest llibre, entre l’assaig històric i l’anàlisi política, es desprèn del paper del rei que perdé el darrer regne musulmà de la Península per convertir-se en el just governant que evità la mort i la penúria del poble de Granada. Més enllà del Sultà vençut, Elisabeth Drayson presenta la història de la fi de l’Al-Àndalus a través de la vida d’un home de cultura i de guerra.
La victòria cristiana és entesa com la culminació d’una llarga conquesta que posà fi a la convivència, més o menys pacífica i estable, segons el període i el territori, entre cristians, jueus i musulmans al llarg de l’Edat Medieval. La caiguda de Granada fou, doncs, la culminació de l’antiga batalla entre dues grans civilitzacions, establí les bases per a la colonització de les Amèriques i suposà la possibilitat per a Castella d’esdevenir un dels imperis més rellevants d’Europa.
Amb un bell estil, quasi literari, l’autora elabora un relat històric de gran rigor i reobre debats historiogràfics. Boabdil, traït per la seva família i debilitat per conflictes interns, no ha rebut, segons Drayson, l’atenció que es mereixia per part dels historiadors. Personatge presoner entre l’idealisme de l’heroi i el desdeny del vençut, la naturalesa del Sultà ha passat inadvertida. La recerca de Drayson suposa, a més a més, un gir en el debat sobre el lloc de la mort de Boabdil. Si bé durant molt de temps s’havia cregut que havia mort a Algèria l’any 1494, avui dia s’espera exhumar i analitzar l’ADN del qual se sospita que són les restes de Boabdil, sota un mausoleu abandonat a Fes.
Amb l’objectiu de comprendre com aquest personatge s’ha convertit en matèria de llegenda l’autora posa sobre la taula el joc de poder entre vencedors i vençuts. Un joc que travessa el llibre de Drayson i que sosté una de les seves majors hipòtesis: que les actuals tensions entre Orient i Occident tenen les seves arrels en el regnat i en el regne que Boabdil va perdre. Així mateix, l’autora es planteja les relacions que hi podria haver entre el llegat medieval multireligiós i multicultural peninsular i els conflictes que enfronten l’Occident modern amb el món musulmà.
Cinc segles després de la seva mort el present llibre posa de manifest la necessitat d’una revisió del relat històric sobre Boabdil construït, sobretot, per la historiografia espanyola. Un relat atrapat en el tòpic historicista de la invasió i la conquesta, del qual Rodrigo, últim rei visigot, al costat de Boabdil, en són víctimes i protagonistes. D’aquesta oposició entre història i mite, que salvaguarda l’historicisme de la Reconquesta, en sorgeix el conte fundacional del poble espanyol. No és casualitat, però, que la responsabilitat de la invasió musulmana, és a dir, la pèrdua del territori, recaigués sobre Florinda la Cava, anomenada així pels àrabs, el nom de la qual significa “mala dona”.
Tot i que la dinastia nassarita, de la qual Boabdil fou el darrer sultà, no sorgí fins 500 anys després, la comparació entre ambdós personatges serveix a l’autora per unir la crítica historiogràfica amb el relat històric. Un relat incomplet, si tenim en compte la política sexual que regeix les relacions humanes i entre homes i dones i a la qual no s’interpel·la en la proposta de Drayson.
Home de poder, Boabdil visqué rodejat de dones cultes i familiaritzades amb les dinàmiques polítiques en un moment en el qual Castella estava governada per una dona que havia ideat un projecte per al seu territori. Foren Isabel la Catòlica i Aixa, dones, mares i governants, les que dugueren a terme les mediacions polítiques per tal d’alliberar Boabdil i acabar amb el conflicte. Les dones presents en la vida de Boabdil, així com les relacions que Drayson estableix entre elles, semblen guiades tan sols per la competitivitat i la gelosia (com la disputa entre Aixa i Zoraya, respectives mare i cuanyada de Boabdil).
La cancel·lació de la mediació femenina en les interpretacions dels conflictes polítics, encapçalats per homes, és un element comú de la nostra historiografia política. La presència i el paper decisiu d’aquestes dones en la resolució del conflicte bèl·lic passa inadvertit en el joc de poder masculí. Aquest és interpretat molt sovint des de la història de la guerra, emmarcada en una política basada en la dialèctica del bo i del dolent, sense lloc per a la mediació femenina. Malgrat la seva desconsideració, en aquesta i en altres biografies i assajos sobre Boabdil, la importància d’Aixa i de la reina Isabel com a mediadores és palesa sobretot gràcies a la historiografia feminista, la qual comprèn l’acció de govern com un exercici en relació, sobretot en la resolució del conflicte que ens ocupa.
Drayson estableix un fil conductor temporal a partir del qual la figura de Boabdil es transforma relativament a la política del regne de Granada. Així, el jove Boabdil, ja cavallerós, es converteix en rei d’un poble castigat per problemes interns i que viu amenaçat sota l’ombra de l’ofensiva castellana. Un cop capturat, el Boabdil guerrer establirà relacions humanes amb els seus enemics per tal d’arribar a una entesa, amb la intervenció de la seva mare Aixa.
Drayson insisteix en aquest vincle entre el Sultà i els Reis Catòlics i compara Boabil amb el gran heroi musulmà de l’Edat Medieval, el governant kurd del segle XII Saladí, primer sultà d’Egipte i de Síria. La important empremta de Saladí després de la seva acció a les croades donà lloc a una estreta relació de respecte entre ell i Ricard Cor de Lleó. En una dialèctica d’herois i guerrers, Drayson equipara aquesta relació amb la de Boabdil i els Reis Catòlics. Sigui com sigui, de rei a peó, el darrer sultà es veurà obligat a entregar les “claus del paradís” en un acte d’heroisme, segons l’autora. Fou així, doncs, com hauria evitat la desgràcia del seu poble.
Aquesta cara heroica del Sultà es popularitza sobretot a l’Edat Moderna, quan Granada es converteix en un intens focus de memòria cultural, tant per musulmans com per cristians. És possible que la ciutat sigui un record brillant d’un passat gloriós, culturalment molt ric, i que ha inspirat a tants escriptors i poetes refugiats entre les màgiques parets de l’Alhambra. L’autora posa en relleu com aquesta memòria roman també encara molt viva en l’imaginari dels pobles de l’islam. Un relat del passat que mira cap al futur i que cobra especial rellevància en la política contemporània.
Si Boabdil hagués resistit i hagués vençut potser podríem, en paraules de l’autora, parlar avui d’un nou món feliç d’il·lustració granadina i islam liberal i humanista, com el de Philip Guedalla. Quedem-nos amb la reflexió de Drayson, ja que sabem que el nostre passat interferirà sempre en el nostre present. Aprendre a interpretar-lo és el nostre repte:
«Avui Boabil representa el darrer bastió contra la intolerància religiosa, el fanatisme i la ignorància cultural. La seva rendició simbolitza la pèrdua de la fèrtil creativitat transcultural, la renovació i la coexistència nascuda de la conquesta musulmana d’Espanya».
