El poder europeo en el mundo (1450-1750)

David Ringrose ofereix un panorama de la història mundial que intenta subvertir un dels mites més recurrents de la visió que tenen les societats occidentals d’elles mateixes. Segons aquest mite els europeus es van poder ensenyorir de tot el món progressivament tan bon punt es van abandonar les fosques tenebres de l’edat mitjana i s’entrava en un període guiat per la racionalitat i despuntar del capitalisme.

El terme “mite” és d’allò més adequat, atès que es troba en el fonament de molts relats nacionals forjats posteriorment durant els segles XIX i XX. Aquests mites es basen en un passat de conqueridors que van subjugar els altres pobles de la terra gràcies al seu domini militar i la superioritat tècnica, concepció que també es troba a la base d’un dels axiomes que fan de pilar mestre i fonament de la modernitat capitalista: la tècnica com a força motriu de la civilització i el progrés. Una idea que autors com Immanuel Wallerstein, a qui cita Ringrose, però també J. Fontana a casa nostra s’han dedicat a desmuntar.

Una Europa renovada… en un món consolidat

La pregunta de com els europeus van assolir aquest predomini planteja primer de tot situar clarament la cronologia en què ens movem: 1450-1750. En aquest ampli període de temps, veiem diverses fases o processos que, un cop estudiats, ens retornen una imatge molt diferent de la d’aquests conqueridors que el mite de la supremacia europea (i posteriorment el racisme vuitcentista) s’encarregarà de difondre.

L’època dels grans descobriments deu molt a un context econòmic puixant. L’Europa feudal es trobava en un moment de creixement econòmic, com l’han caracteritzat la majoria de treballs en història econòmica. La finalització de les grans mortaldats i els grans conflictes bèl·lics i la recuperació demogràfica van portar a una etapa d’expansió econòmica, amb salaris alts (que no trigaran a baixar a mesura que la inflació augmenti al llarg de l’edat moderna, disminuint el salari real) i l’ocupació de terres. Processos però que aprofundiran les tendències a la diferenciació dins el grup pagès, amb el reforçament dels propietaris i l’expulsió d’una part gens negligible de la població rural en molts indrets, obligada a desplaçar-se per al manteniment de les seves famílies.

És el cas dels aiguaders (als quals fa referència Linebaugh a La hidra de la revolución) o dels immigrants de parla occitana que trobem a Catalunya després de les grans crisis socials i polítiques de la Baixa Edat Mitjana. Aquest aspecte queda un xic amagat en Ringrose, qui fa més aviat referència a un segment social vinculat al comerç i al que sembla reservar simpaties. Tant pel seu esperit aventurer i emprenedor, com pel fet de trobar-se imbuïts de cert “cosmopolitisme” que els permet arrelar en societats no-europees i establir pactes comercials profitosos amb els seus homòlegs musulmans, malgrat que les classes dirigents i especialment l’aristocràcia, tinguin en la guerra contra l’infidel i el Turc la seva principal raó social de ser (expulsió dels jueus i presa de Granada el 1492, però també les successives campanyes d’Alger de Carles I i la posterior guerra contra l’aliança turcofrancesa de Felip II).

Ringrose demostra en el llibre que el predomini europeu del període modern no era tal. Els europeus es trobaven en un estadi tècnic, si es pot dir així, molt inferior en relació amb les grans potències del moment, la Xina i l’Índia, però també de grans formacions polítiques com pot ser el cas de l’Imperi Safàvida i els turcs otomans. En diversos capítols treballarà i aportarà dades al voltant d’aquest plantejament: per exemple, en el primer capítol contextualitza la tècnica naval europea i la situa en relació amb la d’altres societats, deixant la primera força malparada. Tanmateix, no és tan sols el nivell tècnic quelcom que deixa Europa a la rereguarda del període, sinó també l’organització política i comercial: Els imperis orientals, però també els americans, disposaven de sofisticades rutes terrestres i marítimes amb les quals connectar territoris molt distants entre sí que s’estenien al llarg de distàncies molt llargues.

Així doncs, si bé trobem una Europa diferent, que comença tímidament a mirar més enllà de les seves fronteres, amb una classe mercantil que torna a mirar cap a les suculentes rutes comercials asiàtiques (l’objectiu darrer de tota aventura comercial europea durant els segles XVI i XVII), no triguem a trobar-la molt per sota amb relació a les grans potències imperials del moment.

Els grans descobriments i la integració en les grans rutes comercials asiàtiques

El paper transcendental que la historiografia dóna a un fet com és la circumnavegació d’Àfrica per part de l’almirall portuguès, Bartolomé Dias, el 1488 no ho sembla tant un cop es posa en relació amb l’impacte que això tingué a escala mundial. No suposà en cap cas l’obertura d’una innovadora ruta comercial, sinó l’opció, més aviat maldestre (en termes de temps i recursos) per part dels portuguesos d’accedir, ara sí, a una xarxa comercial mundial que connectava Àfrica, el Pròxim Orient, la península Índica, Indoxina, la Xina i el Japó.

Aquesta és sens dubte una de les tesis principals del llibre: portuguesos, espanyols, holandesos i anglesos no van ampliar o eixamplar les rutes comercials existents. Quan parlem del gran renaixement comercial dels segles XVI i XVII a Europa fem referència a la integració dels europeus a unes rutes que funcionaven des de molt abans, sota el patrocini dels grans imperis orientals. Una integració, per altra banda, més aviat marginal, ja que el paper que jugaven els comerciants europeus va ser en tot moment de subsidiarietat amb relació al tràfic de productes asiàtics, especialment les preuades espècies.

La imatge que tenim de grans companyies comercials intercanviant productes manufacturats amb productes asiàtics no funciona pel període del qual ens parla Ringrose. Els contactes comercials que els europeus van poder realitzar a Àsia van ser possibles gràcies al paper de determinades comunitats mercantils regionals, sovint vinculades a l’ètnia, com fou el cas dels jueus i els armenis, dispersats al llarg dels imperis i situats als seus marges. Gràcies a ells els europeus van rebre permís per poder establir enclavaments comercials i establir els primers contactes a la Xina, Goa o Indonèsia. Al llarg del llibre, queda clar que sense el paper determinant d’aquestes comunitats, la història del comerç mundial seria una altra Per exemple, sense els mercaders xinesos (anomenats nanyang o “xinesos de les mars del sud”) els europeus -especialment portuguesos i holandesos- mai haguessin pogut accedir als productes xinesos a causa de la política aïllacionista dels governants Ming i, posteriorment, dels manxús.

Tanmateix, la possibilitat dels europeus per participar de les rutes comercials va venir de forma gairebé atzarosa: a partir de 1560, les mines del Potosí i Mèxic es trobaven en ple rendiment i exportaven cap a Europa de forma regular milers de tones d’aquest mineral. La plata americana va jugar a partir de llavors un paper determinant: Fou la via d’entrada i el que va donar als europeus una certa capacitat de negociació amb els comerciants asiàtics.

Prèviament, tant els portuguesos, qui havien obert les rutes amb Orient durant el segle XV, com els holandesos i els anglesos, es trobaven que no disposaven de productes especialment valorats per mercats asiàtics. Per la seva sort, la política monetària xinesa es basava en el monometal·lisme de la plata i la demanda d’aquest metall era elevada. Aquesta idea ens obre una via interessant per retornar a un dels punts més controvertits de la història econòmica, que és el paper que va tenir la plata americana en el desenvolupament de les economies comercials europees durant l’edat moderna. Tradicionalment s’ha considerat que la plata, que entrava pel port de Sanlúcar, ràpidament anava a parar en mans dels banquers alemanys i italians, creditors de la costosa despesa militar dels Hagsburg i passava ràpidament als fluxos comercials del continent, inundant de moneda els mercats i provocant una alça generalitzada dels preus durant la segona meitat del segle XVI que Hamilton anomenà “la revolució dels preus”. Un fenomen que si bé ha sigut matisat, sembla que no s’hauria de desvincular dels avatars comercials de l’extrem orient, atès que explica en part el delit de les companyies anglesa i holandesa de les Índies Orientals per l’obtenció de plata que era posteriorment bescanviada per productes com ara porcellana, seda i espècies; és a dir, una lògica comercial força medieval que feia estirar-se dels cabells els mercantilistes, que clamaven contra la sortida dels metalls preciosos.

Amèrica, una conquesta gràcies a l’atzar i als microorganismes

La conquesta i colonització d’Amèrica des d’un bell inici ha suposat un terreny de disputa historiogràfica amb clares connotacions ideològiques. Inclús actualment hem vist el seu aterratge en la cultura de masses de la mà d’una sèrie produïda per Amazon sobre la figura (força hagiografiada, tot s’ha de dir) d’Hernán Cortés. “L’aventura” d’uns quants centenars de castellans, soldats en la seva major part, per sotmetre dues grans estructures polítiques com l’Imperi Inca o l’Asteca ha donat peu a veure-hi una inusitada ferocitat i tenacitat guerreres, forjades al caliu de la Reconquesta. Un mite reivindicat per una extrema dreta amarada de nostàlgia imperial.

Certament, la violència i el tracte despietat envers les comunitats indígenes -relatades entre d’altres per fray Bartolomé de Las Casas- van ser una constant en l’encontre entre indis americans i espanyols, però la veritat és que tot indica que dos factors van ser claus en aquesta “gesta” i sembla que ambdós van operar força al marge de la voluntat dels europeus. El primer d’ells és la crisi política en la qual tant asteques com inques es trobaven a l’arribada dels conqueridors, la qual cosa va possibilitar la ruptura de les lleialtats tradicionals i va permetre explotar la conflictivitat interètnica per a benefici dels segons. El segon van ser els gèrmens de procedència europea que van delmar la població indígena, la qual es trobava mancada dels anticossos necessaris: en cinquanta anys, l’actual Mèxic va passar de deu milions a poc més d’un milió d’habitants.

D’altra banda, l’experiència de governs centralitzats amb grans burocràcies que van ser els imperis inca i asteca van possibilitar un acomodament en una nova elit formada pels nous conqueridors, els quals van aprofitar en molts casos les estructures tributàries precedents (com la mita). Tal com sentencia clarament l’autor, “els espanyols no van crear cap imperi, sinó que van prendre el control d’imperis ja establerts” (p.99).

Val a dir que el cas dels conflictes interètnics i els gèrmens de procedència europea es repeteixen en el cas de l’Amèrica del Nord amb les poblacions de llengües algonquines i els colons holandesos i anglesos, principalment. Per més inri, però, en una etapa inicial de colonització, tant uns com altres van poder mantenir els seus precaris assentaments gràcies a l’hospitalitat i generositat dels indígenes que a la llarga van ser expulsats de les seves terres conforme els assentaments europeus es consolidaven, creixien i requerien majors terrenys de conreu.

Les societats sorgides de la conquesta d’aquests territoris suposen però un genuí producte de l’expansió europea, un desenvolupament que queda ben lluny del que passava a l’altra banda del Pacífic. És prou conegut que l’enfocament productiu al Carib i Amèrica (Brasil, però també Virgínia i les dues Carolines) es va enfocar cap a finals del segle XV i sobretot a partir del segle XVII cap a un nivell d’especialització agrícola amb pocs precedents fins al moment, que desembocà en el sistema de plantacions amb mà d’obra servil (indentured servitude) i esclava. Aquest sistema de plantacions es basà en l’exportació de productes com el cafè, la xocolata, el tabac i el sucre a Europa, primer per les seves elits, i posteriorment per cada cop més capes socials. Aquests productes van patir una demanda creixent durant la segona meitat del segle XVII i especialment durant el segle XVIII en el qual J. De Vries anomenà “la revolució del consum” (i que Ringrose despatxa de forma massa ràpida atribuint als productes americans el fet de ser addictius i, d’aquí, explicant-ne la ràpida i creixent comercialització al llarg de totes les capes socials europees).

L’autor, però, dóna alguns elements que mostren una interrelació força més complexa entre les economies de plantació i les d’agricultura extensiva, situades sobretot a la costa est dels actuals Estats Units d’Amèrica (EUA) i que es troben a la base dels conflictes amb els nadius. De la mateixa manera, ressitua la importància d’unitats politicoadministratives com la del virregnat de Nueva España (actual Mèxic), amb una riquesa comercial creixent a costa de l’obertura de les rutes del Pacífic i la connexió Manila-Acapulco.

Una expansió ranquejant

Si bé la presència europea a les Amèriques va patir una tendència creixent, sobretot a finals del segle XVII, les potències europees van tenir moltes dificultats per assentar nuclis poblacionals i de poder real a l’Àfrica o Àsia. Les experiències de l’Estado da India portuguès, o el de les companyies de les Índies Orientals en deixen bon testimoni. Portuguesos, holandesos, anglesos i espanyols no trigaven en formar matrimoni amb dones autòctones, principalment provinents de famílies de comerciants, amb les quals s’assentaven en els ports francs i les guarnicions -les quals canviaven de mà constantment, tant entre europeus, com entre aquests i els regnes o imperis autòctons. Aquest fet, sumat al manteniment d’una activitat comercial més aviat privada (fora de les Companyies) precipitava que molts agents comercials acabessin establint-se pel seu compte i girant l’esquena a les societats i Estats a qui en teoria retien lleialtat. A inicis del s. XVII, només a l’Índia i al golf de Bengala més de 1800 portuguesos havien abandonat l’Estado da India i s’havien establert com a comerciants privats.

Insistim en el fet que aquesta diàspora europea era permesa per les formacions polítiques asiàtiques en la mesura que era funcional als seus interessos (ja hem explicat el cas de la plata) i al fet que suposaven poca molèstia pels interessos comercials dels imperis i les companyies asiàtiques. En cap cas hem d’imaginar grans desplegaments de potencial militar (per norma, les aventures militars a l’Àsia i Àfrica van acabar en fracàs), sinó l’establiment de petits enclavaments precaris que devien molt als contactes realitzats in situ per altres comunitats mercantils com els xinesos dels mars del sud o els indis (chetti o guyaratís). De fet, quan aquelles se’n van cansar, no van trigar a expulsar els europeus de les seves costes, com va ocórrer al Japó.

Hi havia poder europeu en el món durant l’Edat Moderna?

Certament, Ringrose es queda a les portes d’explicar el procés mitjançant el qual les potències occidentals van esdevenir entitats polítiques que per fi van aconseguir rivalitzar amb leviatans com l’Imperi Xinès, el Mogol, el Safàvida^[1]L’Imperi Safàvida fou una entitat política que ocupà l’actual regió d’Azerbaidjan durant els segles XVI i XVII. Sorgit d’entre les ruïnes de l’imperi timúrida a partir de la tribu … Continue reading o l’Otomà. Sens dubte aquesta història queda fora del lapse temporal escollit i implicaria segurament girar-se cap a les causes que van permetre la revolució industrial, els estats moderns i la construcció de grans exèrcits nacionals (gens clares, i blanc d’acalorades discussions historiogràfiques, per cert). Certament, entre 1750 i 1850 els canvis que van patir les societats europees en tots els aspectes no tenen precedent en la història de la humanitat i van posar les bases d’una hegemonia, l’occidental, que s’ha mantingut fins fa poques dècades.

Les conclusions que Ringrose planteja de la seva síntesi remarquen els aspectes més culturals del procés que narra, especialment l’existència poc conflictiva del mestissatge en els enclavaments comercials, on els matrimonis mixtos entre homes europeus i dones autòctones era recurrent, ja que això podia dur a una major vinculació amb els contactes de la família de les núvies que eren usualment de famílies de mercaders i qui obrien les rutes comercials als nouvinguts europeus. Aquesta realitat de matrimonis mestissos, que durant els segles XVI, XVII i XVIII eren perfectament acceptats inclús per les autoritats europees (almenys en termes jurídics) va patir un tomb durant el desenvolupament de les ideologies racistes justificadores de l’imperialisme vuitcentista. El racisme, doncs, entès com un dispositiu de desigualtat basada en la segregació per color o ètnia no sembla que aparegui durant tot el període dels descobriments europeus i es troba íntimament lligat a l’expansió del capitalisme.

Alhora, planteja una reflexió inquietant: durant massa temps ens hem acostumat a un ordre on l’hegemonia provenia d’una única formació política i social (els EUA). Per això, i en paraules del mateix Ringrose, “una comprensió més detallada del món de l’Edat Moderna ens pot ajudar a suportar l’actual pèrdua de supremacia d’Occident” (p. 20). La història ens mostra però que durant molt de temps els europeus van haver de saber-se moure enmig d’un món multipolar, amb diverses àrees d’influència. Això va comportar en molts casos mesclar-se amb la població autòctona, assumint perdre una identitat de forma menys conflictiva del que nosaltres mateixos, educats després de segles de domini eurocèntric, estaríem disposats a interpretar.