El passat fosc del turó. El camp de concentració franquista del Castell de Lleida (1938-1940)

L’edifici més emblemàtic de la ciutat de Lleida, la Seu Vella, situat en un punt estratègic de la vila, juntament amb la mateixa ciutat, esdevenen, tal com l’autor de l’obra Gerard Pamplona ens detalla, un element de gran transcendència en el transcurs de la Guerra Civil com a localitat estratègica per les futures incursions del bàndol nacional a Catalunya i, a la vegada, la Seu Vella com un dels camps de concentració més importants del principat per a milers de presoners republicans un cop fins i tot acabada la contesa bèl·lica. 

Gerard Pamplona, graduat en Història per la Universitat de Lleida i membre de l’equip de recerca GEISCAM i GEICP per la Universitat Pompeu Fabra, ens ofereix tot un referent narratiu sobre la creació i desenvolupament del camp de concentració del Castell de la Seu Vella amb un objectiu primordial: fomentar la reflexió, per una banda, sobre la rellevància del patrimoni històric de la ciutat de Lleida i per altra, afavorir la conscienciació social i el desenvolupament del pensament crític sobre la història del país. 

Amb aquesta premissa en mà, l’autor ens mostra, en primer lloc, una descripció acurada de l’ofensiva d’Aragó i la seva rellevància en el transcurs de la contesa que s’estava duent a terme, fent incís a la batalla de Lleida, localitat d’un interès intrínsec per Franco per la seva posició estratègica com un pont cap a la futura invasió de la resta de Catalunya. La contesa de Lleida va ser una ofensiva molt ràpida (va durar menys d’una setmana) però que va portar greus danys a la ciutat, amb més de 5.000 baixes, entre morts i ferits i una forta destrucció de zones de la vila. L’ofensiva a la ciutat va durar un total de cinc dies: a la tarda del dia 30 i tot el 31 de març de 1938 havien arribat a Lleida les forces de la 46a Divisió, la del Campesino. També altres unitats, com dos batallons de la 27a Divisió, una Brigada Mixta de Carrabiners, batallons incomplets de la 16a Divisió, dos batallons de la 62a Brigada mixta i, més tard, cap al dia 2 d’abril, arribaren dos batallons de la 37a Brigada Mixta.

El dia 2 el castell de Gardeny va ser atacat per la IVa Bandera de la Legió, el 5è Tabor de regulars de Melilla i el Tabor Ifni-Sáhara. Els combats van ser durs, ja que les tropes republicanes van contraatacar amb fermesa, però sense èxit per tal que les tropes feixistes no prenguessin el control del castell de Gardeny. No obstant això, el dia 3 d’abril les tropes nacionals van aconseguir ocupar la zona de la Seu Vella. A conseqüència de la derrota, els soldats republicans es van haver de retirar i, seguint les directrius donades pel cap de l’exèrcit republicà, varen fer volar els ponts que connectaven la ciutat de Lleida amb l’interior, per poder garantir una bona retirada i una futura organització de les defenses a la riba oriental del Segre, la nova línia de batalla.

El segon tema que ens presenta Pamplona en la seva obra és l’organització i funcionament del sistema penitenciari i la creació de camps de concentració impulsat pel bàndol nacional durant la Guerra Civil i els primers anys de postguerra. Aquest apartat té com a propòsit essencial comprendre millor la creació i desenvolupament del camp de concentració del Castell de Lleida. La premissa principal que volia assolir el bàndol insurrecte era l’ordre i el control total de la població i la supressió de qualsevol temptativa d’oposició mitjançant la por, la repressió i la força. És per aquest motiu que, des dels inicis de l’enfrontament bèl·lic, el juliol de 1936, van ser creats diversos centres d’internament amb una semblança real als que es van crear arreu d’Europa a partir dels anys trenta del segle XX, de la mà dels règims totalitaris d’Alemanya i Itàlia.

Mapa de Catalunya del 1936. Els punts rojos indiquen les diferents poblacions on el règim franquista va configurar camps de concentració. Font: Gerard Pamplona, Treball final de grau, via Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

La creació i organització d’aquests camps de concentració va anar evolucionant durant el transcurs de la Guerra Civil. A inicis de la contesa aquests centres eren edificis reconvertits com escoles, ajuntaments o magatzems utilitzats com a presons preventives i d’ús temporals. La seva construcció era improvisada i caòtica, la qual denotava una lleugera falta de control i planificació. No obstant això, aquesta tendència canvia radicalment a partir de 1937 quan les autoritats nacionals consideren indispensable i primordial la supervisió i organització exhaustiva dels centres d’internament per tal de donar una imatge de control i ordre dins del mateix bàndol. Aquesta organització va perdurar fins a acabar el conflicte i durant els primers compassos de la postguerra. Una altra forma d’organització que ens detalla l’autor són els batallons de treballadors de presoners de guerra (BT) i els batallons disciplinaris de soldats penats (BDTS). Totes dues estructures van ser creades amb un objectiu comú: construir i reparar tota infraestructura que fos danyada durant l’enfrontament bèl·lic.

A Catalunya aquesta estructura concentracionària va estar força present durant els anys compresos entre 1938 i 1942 en catorze localitats del principat, tal com es detalla en la imatge de sota (il·lustració 3). La finalitat primordial era el control exhaustiu sobre tots els presoners capturats durant l’ocupació de Catalunya del novembre del 1938 al febrer del 1939 i imposar la por a tota persona contrària a la voluntat del bàndol franquista. No obstant això, la utilització d’aquests centres d’internament es va anar reduint a mesura que avançava els primers anys de postguerra, la dinàmica concentracionària s’anava reduint a causa de, per una banda, la incapacitat efectiva dels mateixos centres de mantenir-se en ús arran de l’elevat nombre de presoners, i, per altra banda, pel fet que molts antics soldats republicans no suposaven cap amenaça significativa per l’Estat. Això va suposar que, a partir de 1940, bona part dels camps de concentració del Principat van tancar-se o se’n reduïren les dimensions.

En última instància, l’autor Gerard Pamplona ens presenta el seu estudi específic del camp de concentració del Castell de Lleida. Investigació que, tal com detalla el mateix Pamplona, es realitza amb la premissa de donar aquella llum a aquells anys considerats com a foscos o desconeguts per la història de Lleida. La Seu Vella en el seu conjunt és considerada tot un símbol de resistència d’una societat que ha passat per esdeveniments molt cruels al llarg de la seva història, successos que han fet evolucionar tot el paisatge urbà de la ciutat de forma irreversible, on els seus efectes encara actualment es fan ben palesos.

Perspectiva de la ciutat de Lleida amb el turó de la Seu Vella al fons. Font: Wikimedia Commons.

Per tal d’iniciar-nos en el tema, l’autor ens presenta una evolució sobre la funcionalitat de la Seu Vella, des de la seva creació fins a la dècada dels anys trenta del segle XX. En els seus inicis, la Seu Vella, durant la guerra de Successió (1702-1714), va esdevenir una caserna militar que va propiciar l’enderroc dels barris ubicats al turó i la construcció d’una imponent ciutadella encara avui visible.

Aquesta nova realitat urbanística, sumada a l’excel·lent ubicació geogràfica de la ciutat, just al costat del riu Segre i en una posició elevada, i la seva xarxa ferroviària, va permetre a les autoritats franquistes utilitzar aquest espai per crear un dels camps més grans de Catalunya, tant en superfície com en nombre d’interns. Entre 1938 i 1940 tenim constància que al camp va haver-hi més de 7.000 presoners militars provinents d’arreu de l’Estat. No obstant això, la primera experiència com a presó de la Seu Vella en temps contemporanis fou durant els Fets d’Octubre del 1934, quan la declaració de Lluís Companys en la que proclamava l’Estat Català dins la República Espanyola va fracassar. Aquest esdeveniment comportà una repressió dura i immediata per part de l’Estat i la implementació d’una presó en les instal·lacions de dalt el turó, aprofitant les estructures militars construïdes al segle XVIII, per tots aquells presos de la revolta.

Des de l’entrada del bàndol nacional a la ciutat de Lleida creix la necessitat de tenir controlats els soldats republicans i dissidents al règim en un espai. Per donar resposta a la creixent demanda de centres d’internament, els nacionals van aprofitar totes aquelles infraestructures que disposava en aquell moment la ciutat: des de la presó provincial fins al seminari vell. La Seu Vella també fou vista com un espai potencial per encabir nombroses persones. A més de ser la icona i símbol més destacat de la ciutat, havia estat històricament una zona de gran importància geoestratègica pel que fa als territoris que configuren la Vall de l’Ebre. Per aquest motiu és més que probable que, tot aprofitant el turó dotat amb unes construccions defensives, les quals oferien una major seguretat i protecció als interns, els rebels es plantegessin instal·lar un camp de concentració que arribaria a ser el més gran en nombre i volum d’interns de la ciutat de Lleida, convertint-lo en un dels camps d’internament més extensos en nombre de presoners i magnitud de Catalunya.

Conjunt Monumental de la Seu Vella entre els anys 1930 i 1940. Font: Gerard Pamplona, Treball final de grau.

Després de dos anys en ple funcionament, el camp de concentració de Lleida va ser tancat, concretament entre els mesos de juny i juliol de 1940. Les causes més importants d’aquesta clausura són múltiples. Malgrat tot, destaquen aquells factors relacionats amb l’enviament de presoners a altres camps més grans, com el de Miranda de Ebro (Burgos) i l’alliberament d’excombatents pel fet que els antics soldats republicans no suposaven cap amenaça significativa per l’Estat. Aquest tancament va ser un esdeveniment força generalitzat a la resta de camps d’internament de tota Catalunya, majoritàriament per les mateixes raons que amb el camp de concentració de la ciutat de Lleida.

Per finalitzar amb la seva obra, Pamplona ens fa partícips d’un tema de gran afectació com són les condicions de vida dels presoners, factor essencial per analitzar les causes de la mort de molts d’ells. Aquest estudi s’ha realitzat a través de la història oral amb l’entrevista a persones que van sobreviure a aquests moments. Segons els testimonis recollits per l’autor, els presoners no disposaven ni de mantes, ni llits i ni tan sols tenien latrines, cosa que feia que les condicions higièniques fossin molt desfavorables provocant la mort de molts presoners. Aquestes condicions sumades a la dieta pobra que els oferien als reclusos feia que la desnutrició i la fam fos molt present. La dieta es fonamentava, al principi per un plat de cigrons i patates i, mesos més tard, de sardines en conserva que servien com a únic aliment durant les vint-i-quatre hores del dia. Segons l’autor molts presoners van poder sobreviure gràcies al menjar que els portaven els familiars. “Vaig patir més a la postguerra que durant la guerra. Pel fet que patia gana, moltíssima!, fred, molta misèria, polls, moltes garrotades i estava privat de llibertat. I sense saber per què”, explica Carles Ticó, una de les persones entrevistades al llibre de Pamplona.

En definitiva, l’obra El passat fosc del turó. El camp de concentració franquista del Castell de Lleida (1938-1940) ens testimonia, de forma completa, analítica i detallada, com el símbol de la ciutat de Lleida, la Seu Vella, va esdevenir un clar exemple del terror, mort i destrucció impulsat per bàndol nacional i convertint-se, un cop finalitzada la contesa militar, en el camp de concentració més important de la ciutat de Lleida i un dels més grans, tant en espai com en nombre de presoners, de tot el territori català.

  • (Soses, 1996). Graduat en Història (UdL). Màster en Formació del Professorat (UdG). Actualment és professor de secundària.

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Fitxa Técnica

Autor/a: Gerard
Pamplona
Molina
Editorial: Pagès Editors
Any de publicació: 2021

Per citar aquesta publicació

Font Gort, Jaume (2022) "El passat fosc del turó. El camp de concentració franquista del Castell de Lleida (1938-1940)", Ab Origine Magazine, Ressenyes(13 Maig) [en línia].

Relacionat