Dones, raça i classe

Donar un nou punt de vista històric, a través d’una perspectiva diferent de la liderada pel feminisme encapçalat per dones blanques i de classe mitjana. Aquesta és la missió de l’autora, Angela Y. Davis, a través del llibre “Dones, raça i classe”. Des d’aquest punt de partida, s’apropa a la situació social viscuda per la comunitat negra i, en especial, la de les seves dones des de la Guerra de Secessió fins a finals de 1970, moment en què es publica el llibre i on encara és patent l’existència del racisme i el sexisme dins la societat nord-americana.

A través de “Dones, raça i classe” es posa de manifest l’intent històric d’invisibilització i de la complicada situació de la comunitat negra i, especialment, de les treballadores negres des de la Guerra de Secessió fins a l’actualitat. Una qüestió amb la qual es pretén assenyalar l’origen de les desigualtats, la relació de les diferències existents entre «classe, raça i gènere», així com una sèrie de propostes per aconseguir una veritable emancipació de les treballadores negres.

D’aquest mode, en el primer capítol que duu per títol “El llegat de l’esclavitud: criteris per a una nova feminitat”, Angela Y. Davis ens mostra la quotidianitat de les dones negres sota el sistema esclavista als Estats Units. Una realitat ben oposada a la ideologia de la feminitat predominant al segle XIX on s’emfatitza el paper de les dones com a mares cuidadores, companyes amables i criades per als seus marits, en el si de la llar. Una quotidianitat que, per al cas de les dones negres era ben diferent, en haver de treballar aquestes fora de casa a diferència de les dones blanques. Una realitat igualment irònica, ja que tot i tractar-se d’un treball forçós fora de la casa, convertia a la dona negra en igual a l’home, en ser considerada com a unitat de treball rendible. Per tant, l’opressió dins la comunitat negra era idèntica entre homes i dones, a més de ser les darreres, víctimes de l’assetjament sexual i maltractaments, ja que la violació era l’expressió visible del domini econòmic de l’home blanc.

L’autora continua el capítol explicant-nos com, dècades anteriors a la Guerra de Secessió, es valorava les dones negres esclaves a causa de la seva fertilitat, ja que a ulls dels esclavistes eren instruments per garantir el creixement de la mà d’obra esclava.  Ara bé, les persones negres van aconseguir transformar l’opressió en una qualitat positiva, a través de l’igualitarisme. Un igualitarisme encapçalat per les dones negres, les quals van suportar la igualtat en l’opressió, van desafiar l’esclavitud en resistir les agressions sexuals dels propietaris blancs, van defensar les seves famílies i van participar en vagues i revoltes. Un desafiament que es va materialitzar amb la fugida d’esclaus del Sud cap al Nord dels Estats Units.  És així com aquestes dones van saber transmetre un llegat de resistència i insistència en la igualtat sexual, per tal d’instaurar els criteris per a una nova feminitat.

Segueix l’autora explicant al segon capítol titulat «El moviment antiesclavista i el naixement dels drets de les dones», com l’origen de l’emancipació de les dones es troba vinculat a la  campanya antiesclavista, ja que els homes i les dones negres compartien l’opressió amb les dones blanques. Una condició contradictòria d’opressió de la dona blanca que es dóna durant les primeres dècades del segle XIX amb la revolució industrial. Fins aquell moment, les dones blanques havien sigut treballadores productives dins l’economia domèstica mentre que amb la industrialització s’erosionà el prestigi de les dones a la llar, en traslladar-se aquesta «producció» de la casa a la fàbrica. Un canvi que els permetia una certa igualtat econòmica però, a la vegada, a la llar continuaven en una relació de servei als seus marits, la qual cosa explica el suport d’aquestes al moviment abolicionista. En resum, gràcies al moviment abolicionista, les dones blanques van aprendre a desafiar la supremacia masculina, prenent consciència de la seva subjugació i de la necessitat de l’emancipació femenina, dotant-les així de l’oportunitat de demostrar la seva vàlua.

Al capítol tercer que duu per títol «Classe i raça als inicis de la campanya pels drets de les dones», A. Davis ens assenyala l’actuació d’algunes activistes feministes com Candy Stanton, les quals per manca d’experiència no s’adonen de la importància de la defensa del dret de les dones en el context de suport al moviment antiesclavista. Des d’aquesta perspectiva, l’autora ens indica com la Declaració de Seneca Falls de l’any 1848 va significar per a les dones de classe mitjana, el qüestionament de la subordinació a què es trobaven dins del matrimoni, les lleis de separació i divorci basades en la supremacia masculina, així com les desigualtats en les institucions educatives i en el treball.

No obstant això, la Declaració va ignorar la situació de les dones treballadores, tant de les blanques com les negres. D’una banda, ja des de finals de la dècada de 1820, les treballadores blanques havien organitzat aturades i vagues per protestar per la doble opressió que patien: com a dones i com a treballadores industrials amb unes precàries condicions de treball. D’altra banda, les treballadores negres també van ser ignorades a la Declaració, a causa dels prejudicis racistes i tot i que, tant dones blanques com negres, sentien l’anhel per l’educació. Val a dir que, tot i l’exclusió de les dones negres de la Declaració, aquestes van manifestar el seu compromís amb la llibertat i la igualtat, tot i que no ho fessin en el si del moviment sufragista. Per tant, tot sembla indicar que les lluites democràtiques del moment, dirigides a aconseguir la igualtat de la dona podrien haver estat més eficaces si hagués existit una veritable unió entre ambdues.

Seguint amb el capítol quart «Racisme en el moviment pel sufragi femení», l’autora analitza la prevalença de les idees racistes a l’època, en considerar que les sufragistes blanques creien més rellevant aconseguir el seu dret al sufragi que el dels homes negres. Per tant, l’autora relaciona l’existència de vincles entre «el racisme, el classisme i la supremacia masculina». No obstant l’anterior, les sufragistes blanques no van comptar amb el suport del Partit Republicà, ja que aquests estaven compromesos amb els interessos econòmics dominants de l’època, els de la classe burgesa, capitalista i industrial. És per aquest motiu que, ni el sufragi femení s’inclogué en l’agenda del Partit Republicà ni els drets de les persones negres eren la seva preocupació, tot i el seu aparent suport al moviment abolicionista del Sud i la proposta de les esmenes catorzena i quinzena de la Constitució, la qual no fou res més que una tàctica dissenyada per assegurar la seva hegemonia política.

Des d’aquesta perspectiva Angela Y. Davis fa una crítica de la posició de les sufragistes, en acceptar el recolzament del Partit Demòcrata qui representava els interessos de l’antiga classe esclavista i en el fet de no entendre el sufragi dels negres com una mesura de supervivència davant l’opressió a què s’enfrontaven. Unes diferències que van acabar amb la fràgil aliança existent entre l’alliberament del poble negre i el de les sufragistes blanques.

En el capítol cinquè que duu per títol «El significat d’emancipació per a les dones negres» es mostra com, amb la fi de l’esclavitud als Estats Units, la població negra (tant homes com dones) era arrestada i empresonada al mínim pretext, amb la finalitat de ser llogats per les autoritats com a treballadors convictes. És així com el sistema de lloguer de reclusos, basat en el model esclavista, perpetuava les condicions d’opressió de la població negra. Un fet que explica l’interès econòmic per augmentar la població carcerària negra. Per la seva part, les dones negres, a més s’enfrontaven a l’abús sexual i, aquelles que no treballaven en una situació d’opressió al camp o varen fer com a «serventes domèstiques» (treballant com a cuineres, mainaderes o donzelles). És així com les dones negres van estar atrapades en el treball domèstic fins a l’arribada de la Segona Guerra Mundial, considerat com un treball degradant i amb salaris baixos.

Si seguim amb el capítol sisè dedicat a «Educació i alliberament des de la perspectiva de les dones negres», Angela Davis el dedica a la reflexió sobre com, un cop aconseguida l’emancipació del poble negre, aquests lluitaren per aconseguir el dret a l’educació. Una prioritat central que entrava en contrast amb la ideologia racista imperant, segons la qual, la població negra era suposadament incapaç de progressar intel·lectualment. Un anhel present ja el 1787, moment en què un grup de persones negres varen sol·licitar a l’Estat de Massachusetts el dret a assistir a les escoles gratuïtes de Boston. Exemples que es repeteixen al llarg del capítol amb una lluita constant per l’educació que va comprendre: els esforços per crear escoles, així com el del dret de les nenes negres a assistir a l’escola i a la universitat. Uns esforços que es van dur a terme gràcies a la fortalesa de les dones negres i a l’ajuda de les dones blanques i que després de la guerra de Secessió, amb aquesta unió van liderar juntes la batalla contra l’analfabetisme al Sud.

El capítol setè es dedica a “El sufragi femení al tombant de segle: la creixent influència del racisme”. Al llarg d’aquest, l’autora ens mostra l’existència del racisme dominant des de l’any 1894 amb l’establiment de la privació del dret al vot dels negres al Sud davant la Llei de Lynch i d’altres de segregacionistes. És així com existeix la indiferència de les sufragistes femenines envers el racisme imperant que, posteriorment, esdevindrà en compartir dita ideologia racista, la qual cosa s’evidencià amb la persuasió de les sufragistes als blancs del Sud on s’exposaren els suposats grans avantatges a la supremacia blanca la concessió del vot a les dones. Per tant, el moviment sufragista es mostrà en aquest moment com el mitjà més convenient per assolir la supremacia racial, sense preocupar-se pels drets de les dones o la igualtat política d’aquests fet que, posteriorment, tindrà repercussions negatives per al moviment.

Seguidament, al capítol vuitè titulat “Les dones negres i el moviment dels clubs”, l’autora exposa com, des de finals del segle XIX es formen clubs de dones blanques privilegiades amb una posició clarament racista. Enfront aquesta situació van sorgir clubs de dones negres per donar resposta a l’onada incontrolada de linxaments i abusos sexuals indiscriminats que patí la comunitat negra de manera intensificada a partir de 1890.  Ara bé, el problema que ens adverteix Angela Davis és que les dones negres dels clubs, pertanyien a la classe mitjana, per la qual cosa, reproduïren alguns comportaments elitistes desafortunats. Una disputa que es materialitzà dins dels clubs de dones negres amb l’existència de dues figures amb desavinences personals com foren Ida B.Wells i Mary Church Terrell. No obstant això, existia una clara diferència entre el moviment de clubs blancs i els negres i és que els darreres tenien consciència davant el racisme i la discriminació racial.

Amb el capítol novè que duu per títol «Dones treballadores, dones negres i la història del moviment sufragista» se’ns mostra l’existència de la supremacia  masculina dins el moviment obrer, de manera que quan el 1866 es funda el Sindicat Nacional del Treball es deixa al marge la sindicalització de dones. Un fet que canviarà el 1869 quan aquestes sí puguin fer-ho al Sindicat Nacional de Treballadors de color, degut al compromís d’aquest amb els drets de les dones treballadores. La primera de les reivindicacions que es fa és la de la igualtat en la remuneració salarial, seguida de la jornada i condicions laboral. Per tant, cercaven solucions immediates i no  la lluita pel dret al vot, com sí s’exigia per part de les dones de classe mitjana i burgesa.

No obstant l’anterior, les obreres de la indústria de les fàbriques tèxtils de Nova York es van declarar en vaga entre el 1909 i 1919, moment a partir del qual, el vot començarà a adquirir rellevància com una via per a exigir millores salarials i en les condicions laborals. És així com s’uneixin a la lluita pel dret al sufragi femení. Pel que fa a les dones negres, tot i ser refusades i rebutjades pel moviment sufragista, compartien l’opressió de classe amb les treballadores i els homes, de tal manera que secundaren la batalla pel sufragi femení. Ara bé, després d’aconseguir la victòria del sufragi femení, es va impedir que les dones negres del Sud exercissin el seu dret a vot. Uns fets que no van anar acompanyats per la protesta del moviment sufragista.

A través del capítol desè dedicat a les “Dones comunistes”, Angela Davis ens explica com l’activitat de les dones havia estat activa en les associacions sindicals, en el moviment abolicionista i amb la lluita pels seus drets. Ara bé, a mesura que la demanda de la igualtat de les dones pren força, es senten més atretes per la lluita pel canvi social. Un altre aspecte que es destaca en aquest fragment és com el 1905 es crea el sindicat de Treballadors Industrials del Món (IWW) amb l’objectiu de la lluita de classes i on algunes dones participaren activament. Entre els noms de les dones comunistes que es destaquen tenim: Lucy Parsons, Elle Reeve Bloor, Anita Whitney, Elizabeth Gurley Flynn o Claudia Jones. Una lluita de totes elles que es fa en pro de les dones negres, en tant que es trobaven atrapades en un triple lligam d’opressió: com a negres, com a treballadores i com a dones. Per tant, adopten una postura antiracista en defensa de la igualtat de la població negra i en defensa dels drets de les dones, amb la corresponent lluita pel sufragi femení.

Al capítol onzè se’ns parla de «Violació, racisme i el mite del violador negre». A través d’aquestes línies se’ns parla sobre com als Estats Units l’acusació de violació s’ha dirigit indiscriminadament cap als homes negres, tant als culpables com als innocents. Un artifici inventat pel racisme, en tant que les lleis contra la violació s’han elaborat per protegir els homes de les classes altes, les filles i les esposes d’aquests, però no per a protegir a les dones negres. Angela Davis, per la seva part alerta de la proliferació de la violència sexual com una clara intensificació del sexisme en la nostra societat. Per tant, el moviment contra la violació ha d’intentar derrotar el capitalisme, el qual perpetua la violència sexual contra la dona.

El capítol dotzè que duu per títol “Racisme, control de la natalitat i drets reproductius” exposa qüestions pròpies de la lluita per a l’emancipació de la dona com ara el control de la natalitat, la “maternitat voluntària” o l’avortament legal. Un moviment pel control de la natalitat representat per l’interès d’autorealització professional de dones de classe mitjana, però no per les preocupacions de les treballadores, les quals lluitaven per millorar les seves condicions laborals. D’igual mode i respecte de les dones de color, no resulta estrany que aquestes no s’unissin a aquesta lluita en plantejar qüestions com l’avortament legal, el qual es va assolir com a legal a principi dels anys 1970. Això es degué al fet que, el moviment pel control de la natalitat tenia premisses racistes, com ara la defensa de l’esterilització involuntària, una forma racista de «control de la natalitat» massiu.  

Per tant, darrere la demanda del dret al «control de la natalitat», s’amagava l’interès en controlar la natalitat entre les persones negres, immigrants i pobres, en general davant la baixada en la taxa de natalitat de les persones blanques estatunidenques a finals del s.XIX i que es denominà com a «suïcidi de la raça». Unes idees eugenèsiques que condueixen a un abús de les esterilitzacions que no van ser condemnats per les joves feministes blanques fins que els mitjans decidiren informar sobre l’existència de casos escandalosos. Prevalença en l’abús de l’esterilització que s’intensificà en els darrers anys de la dècada de 1970 amb l’eliminació dels fons destinats a l’avortament, convertint-se l’esterilització en l’alternativa a l’avortament per a moltes dones. Des d’aquesta perspectiva Angela Davis demana acabar amb l’abús de l’esterilització, ja que posa en joc el dret reproductiu d’aquestes dones.

Per últim, el capítol tretzè “A les darreries del treball domèstic: perspectiva de la classe treballadora” es dedica a plantejar com a qüestió important per a l’emancipació de la dona acabar amb el treball domèstic d’exclusivitat femenina, en tant que és invisible, repetitiu, esgotador, improductiu i poc creatiu, però que a l’hora requereix de l’atenció constant de les dones. Des d’aquest punt de vista, fa la primera crítica i és el fet que els homes no han «d’ajudar» a les seves parelles en aquest tipus de tasques, sinó que les han de redistribuir en igualtat de condicions homes i dones.

L’autora destaca com, cap als anys 1970, s’originà el moviment a favor del salari per al treball domèstic, una reivindicació originada a Itàlia el març de 1974 i on s’instava a la idea que el salari era la clau per a l’emancipació de les ames de casa a través de plantejaments com el de Mariarosa Dalla Costa, en tant que creien que amb aquesta feina assalariada del treball domèstic tornaria a dotar de valor a les mestresses de casa, com a creadores de força de treball. Ara bé, el problema rau en què als Estats Units una gran part de dones negres treballen com a empleades domèstiques assalariades, havent d’assumir una doble càrrega: d’una banda, les pròpies tasques domèstiques i, d’altra, les d’altres dones. Per tant, l’exigència d’un salari per a les ames de casa legitimaria encara més l’esclavitud domèstica. És així com l’autora defensa la idea que calen noves institucions socials que assumeixin les funcions d’ama de casa, sobretot pensant en les dones de la classe treballadora. És des d’aquesta perspectiva que cal exigir l’abolició del treball domèstic com a responsabilitat exclusiva de les dones per tal d’aconseguir una veritable emancipació. Per tant, exigir un salari no és la solució, sinó el fet que siguin redistribuïdes de manera igualitària entre homes i dones.

Per tot l’anterior, «Dones, raça i classe» resulta una lectura imprescindible, des del punt de vista de l’estudi fet per l’autora, per tal de donar una nova perspectiva històrica del moviment feminista, centrant-se aquí en el col·lectiu de dones negres, i criticant l’existència de classisme, racisme i sexisme dins del moviment sufragista conformat per dones blanques de classe mitjana o burgesa. Estudi centrat als Estats Units dona una perspectiva global de la lluita que van emprendre les dones pobres i les racialment oprimides cap a finals del segle XIX. Una lectura cabdal per conscienciar i motivar en la lluita contra les desigualtats socials i econòmiques motivades per raó de gènere, raça i classe que, malauradament, persisteixen en els nostres dies.