Imatge de portada: Arxiu personal d’Adolfo Rincón de Arellano, dipositat a la Fundació Cañada Blanch.
Actualment, amb motiu de l’emergència generada al País Valencià per la DANA i la seua pèssima gestió política, nombroses veus socials i científiques han qüestionat les polítiques urbanístiques de construcció massiva d’habitatges i infraestructures en zones inundables agrícoles, però sense endinsar-se en les seues arrels. Els plans polítics d’industrialització desenvolupista i especulació immobiliària a l’Estat espanyol a la dècada del 1960 iniciaren aquest fenomen i posaren sota el focus espais i subjectes com el d’aquest estudi: l’Horta de València i la seua població agrària. Quines percepcions dels espais periurbans sorgiren en els processos de despossessió agrícola i subordinació de l’activitat agrària als interessos urbanístics? De quina manera es varen posicionar i organitzar els veïnats i les famílies hortolanes que treballaven la terra?
Per tal d’abordar aquestes qüestions, l’article combina l’anàlisi dels discursos de les sol·licituds veïnals i la correspondència institucional sobre les obres i expropiacions conservada a l’arxiu personal d’Adolfo Rincón de Arellano, alcalde del «cap i casal» entre 1958 i 1969. A més a més, analitza la cobertura de la premsa local de l’època, i també narracions més recents de les experiències de gent expropiada, provinents d’entrevistes realitzades entre 2022 i 20231 o recollides per altres investigadores. L’enfocament teòric adoptat per treballar aquestes fonts s’emmarca, en primer lloc, en les perspectives de la historiografia ambiental i agrària del franquisme –Ana Cabana, Pablo Corral o Judit Gil-Farrero entre altres– sobre els conflictes i les relacions desiguals de poder causades pels processos de modernització al món periurbà i rural entre els anys 60 i 70. En segon lloc, empra també conceptes de les «Humanitats ambientals», com les «zones de sacrifici» –àrees projectades per a ser transformades en detriment dels seus habitants– o les formes institucionals de «violència lenta» –pràctiques coercitives que erosionen progressivament les formes de vida i usos territorials tradicionals– desenvolupades per consolidar les operacions de reconversió socioeconòmica i territorial.
L’endemà del Pla Sud
En 1956, el diari Levante destacava que «desde la aldea más humilde hasta la ciudad más floreciente, llegan nuestras jerarquías, cada año, para inaugurar obras, dejando constancia palpable de la obra redentora del Régimen»2. A les portes del desenvolupisme franquista, l’aparell propagandístic del dictador com a pare d’un «Estat d’obres» preparava el terreny en una regió que començava a reactivar-se econòmicament de manera desigual. Mentre que comarques interiors, a tall d’exemple, La Serrania, es despoblaven, entre altres raons, pels canvis productius al camp i la inundació forçosa de pobles sencers arran de la construcció d’embassaments (Rodrigo, 2000: 107-108) la ciutat i els nuclis de l’Horta esdevingueren llocs d’arribada de les migracions provinents d’aquestes i altres zones rurals.
La devastació provocada per les riuades de 1957 a la conca del Túria esdevindria la justificació utilitzada per les institucions franquistes locals i estatals per instaurar diversos projectes urbanístics a la rodalia de València. El més conegut d’ells és el Pla Sud, iniciativa de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer per desviar el riu de la ciutat cap a l’Horta Sud. A més de desarticular les xarxes de camins i séquies, suposà l’expropiació forçosa d’almenys 400 hectàrees d’ habitatges i cultius de 740 famílies (Portugués, 2021: 217 i 223). Alguns mitjans coetanis, com Valencia Fruits, ja suggerien el 1965, l’any d’inici de les ocupacions, els efectes socioeconòmics adversos d’aquestes accions.
Mentrestant, l’arquebisbat valencià i el recentment creat Ministeri d’Habitatge havien aprofitat la riuada per impulsar programes d’habitatge públic i ajudes econòmiques que privilegiaren a qui posseïa contactes familiars, passat polític o un entorn laboral que no fora problemàtic per al règim (Fuertes, 2020: 213-217). Aquestes polítiques contrasten amb la nul·la diligència per reallotjar la gent expulsada pel Pla Sud. L’arxiu d’Adolfo Rincón de Arellano conserva cartes de llauradors que reclamaven els pagaments perquè, a l’haver sigut desposseïts, reclamaven el següent: «tenemos que trabajar a jornal cuando los hay, ya que no disponemos de ahorros para adquirir más campos»3. Així i tot, cobrar no resolia els seus problemes, com explicava la filla d’un llaurador expropiat de La Torreta, nucli assolat:
«quan mon pare li diu que agafa el xec i aquell li diu: però escolte, amb açò que vostè em dona, per les tres cases que tinc, jo no puc ni comprar-me una casa, jo m’he de comprar una casa i tinc carros, tinc haques, tinc de tot. I recorde perfectament com si fora ara, que la persona que l’atenia que era un home li digué: eso es lo que hay y si no tiene dinero para la casa, se coge sus animales y su família y se va a vivir debajo de un puente» (Florin i Herrero, 2018: 102-103).
Ací es percep l’oposició entre diferents «llenguatges de valoració» explicada per altres investigadores en tractar les expropiacions amb finalitats hidroelèctriques a la Noguera Ribagorçana (Gil-Farrero, 2022: 70). Si bé les administracions pensaven en termes estrictament monetaris, quina fórmula podia alleujar la supressió d’un mode de vida i treball, d’uns records i vincles socials arrelats a la terra, els animals i els espais oberts? Al mateix temps, alguns cultius i formes d’explotació ramadera habituals a l’Horta durant l’autarquia, com la cria de porcs a les alqueries o el conreu de l’arròs i el forment, travessaven temps complicats: incipient mecanització, nous tipus de comercialització agrària i de reglaments sanitaris, etc (Rodrigo, 2024: 289-302). L’agricultura a temps parcial o l’abandonament de les activitats primàries a la recerca d’un ofici de fàbrica o taller semblaven per alguns una possibilitat i per altres una imposició:
«Mon pare (…) es feu camioner a partir d’ahí, o siga, una volta ja li digueren que l’anaven a expropiar i tot, ell es buscà la vida (…) tingué que canviar el seu modo de vida per a mantindre a la família, però el seu cor sempre ha sigut ell estar en l’horta» (Florin i Herrero, 2018: 107).
La industrialització del territori com a desig polític i les primeres mobilitzacions a l’Horta
Aquestes dinàmiques d’expropiació i despossessió no es limitaren al Pla Sud, sinó que es van intensificar amb l’arribada de nous projectes d’industrialització i construcció d’infraestructures i habitatges. L’explosió demogràfica de municipis en procés d’industrialització –Alfafar, Paiporta o Alaquàs– que multiplicaren la seua població entre un 142% i un 198% en la dècada del 1960, va comportar que l’Horta Sud es densifiqués intensament (Gaja i Boira, 1994: 80). El canal de desviament del Túria, inaugurat en 1969, i la Pista de Silla (l’accés sud a la ciutat que connectaria amb l’autopista del Mediterrani) varen atraure l’establiment de polígons industrials i zones logístiques a les seues vores (Portugués, 2021, 228). Ara bé, cal remarcar que açò no va ser una conseqüència d’interioritzar de manera asèptica i natural que era un espai d’expansió urbana, sinó que hi havia voluntat política per tal de reafirmar-lo. Així s’expressava Rincón de Arellano en una carta a un empresari:
«los nuevos accesos y la Solución Sur (…) crean una serie de zonas próximas en tiempo al centro de la ciudad, donde podrán montarse industrias porque esas grandes superficies cercanas permitirán el que su valor sea asequible para el montaje de industrias, pues en Valencia el precio de los solares y terrenos no está determinado por su valor como huerta, sino por su posibilidad de convertirse en edificables en un próximo plazo»4
Tot i que els dirigents conceberen l’Horta com a «zona de sacrifici», els veïnats afectats no sempre es resignaren a acceptar-ho, fet que comportà les primeres formes de defensa organitzada del seu hàbitat. Així, a finals dels anys 60 s’iniciaren les mobilitzacions al sud i nord de la ciutat contra les expropiacions previstes per construir Mercavalencia a l’horta de Sant Antoni, i la Universitat Politècnica a l’horta de Vera (imatge 3). Ambdós projectes, declarats «d’utilitat pública» pels ministeris de Comerç i Educació en 1969, es trobaren amb l’oposició dels veïnats des de les primeres reunions amb les autoritats: «“señores, ja els avisaran”. Pròxim avís: l’expropiació forçosa»5.
Les descripcions dels promotors permeten entendre millor la manera en què es percebien els espais agraris i els seus habitants. A la valoració estrictament monetària abans descrita s’afegia una concepció geomètrica del territori com una reserva de sòl buida valorada en funció d’altres projectes previstos: «Dos carreteras principales, una en cada uno de los lados del rectángulo; la vía férrea a uno de los costados y la proximidad a la futura vía de circunvalación, así como la distancia de tres kilómetros al Puerto, son factores que, desde luego, aconsejan sin más dilación la iniciación de los trabajos necesarios»6. Les entrevistes realitzades a antics expropiats arrepleguen tota mena de coaccions i formes de violència lenta7 perquè desistiren: «tallaren tots els carrers, tots els camins d’entrada, tallaren les aigües per a no poder regar, tallaren els cables de la llum per a que no tinguérem llum…»8. A l’altra banda de la ciutat, les famílies arrendatàries de Vera s’adreçaren en 1969 a la Secretaría General del Movimiento per proposar una nova ubicació en terres de secà o marjal per a la Universitat Politècnica. La resposta d’aquest organisme transmetia fil per randa allò que li dictava Rincón de Arellano i minimitzava la importància de les preocupacions dels afectats. A parer seu, els llauradors eren un reclam a curt termini (i un element accessori després): «el Instituto Superior Politécnico tiene prevista una extensa zona para experiencias agronómicas (que constituirá su expansión a diez años vista) en la que muchos de los agricultores expropiados podrán seguir prestando su peculiar actividad a la vez que coadyuvar a las tareas docentes»9.
Als dos indrets, s’intentà negociar amb les autoritats una nova ubicació que ocupés menys terra fèrtil i habitatges, però també es desenvoluparen assemblees i accions sobre el terreny malgrat les restriccions dictatorials. D’una banda, els afectats i afectades a Sant Antoni mamprengueren accions directes contra les obres de Mercavalencia entre 1972 i 1973, per exemple el sabotatge dels treballs de les màquines per part de dones i xicalla, la continuació del cultiu de les parcel·les afectades i la reparació de les séquies desfetes per les excavadores. Altrament, presentaren un recurs al Tribunal Suprem, que acceptà impugnar unes obres que no posseïen un pla urbanístic legal (Ramón Ros, 2025, 23-25). D’altra banda, a Vera, on la major part de la propietat pertanyia a corporacions i llinatges nobiliaris interessats a embutxacar-se els diners de les expropiacions, els arrendataris mobilitzats constituïren una cooperativa per reforçar-se davant l’administració i ajudar les famílies ja expulsades. No obstant això, la continuació dels treballs en 1973-1974 una volta superats els entrebancs judicials i l’assetjament constant als grups mobilitzats van afeblir a poc a poc els focus de lluita. Miguel Ramón Izquierdo, llavors alcalde valencià, sermonejava a les famílies de Vera perquè se sacrificaren pel bé de la ciutat i l’accés a la universitat de generacions senceres10.
El canvi de règim: lluites consumades?
De quina manera afectaren els canvis socials i institucionals posteriors a la mort de Franco a aquestes actuacions? Podria semblar que la materialització de les infraestructures era difícilment reversible per qüestions legals, econòmiques i per estar dotada d’una aura mediàtica de progrés compartida amb altres països d’Europa occidental que condicionava el suport a les comunitats que patien els seus efectes negatius. Tanmateix, els conflictes socials provocats per les expropiacions i expulsions veïnals a l’Horta de València no amainaren amb els governs postfranquistes, sinó que aglutinaren nous actors i vessants en un context en què les lluites interclassistes per un model d’àrea metropolitana més democràtic, verd i lliure d’especulació urbanística havien començat a fructificar (Dolç, 2021).
A escassos metres de Mercavalencia i el Pla Sud, les protestes del veïnat dels Tres Camins de Pinedo en 1977 contra la implantació de la principal depuradora municipal valenciana reproduirien algunes situacions molt semblants a les viscudes anys enrere, com l’enfrontament de dones i xicalla amb les màquines o el rec intencional de les terres per evitar que entraren, però també hi hagué novetats. Entre elles, destaca la participació d’un sindicat agrari fundat aleshores, la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià, o els plantejaments en la línia de les reclamacions de les associacions veïnals urbanes estatals per la despossessió d’equipaments, posem per cas les escoles rurals11. Si bé la depuradora s’inaugurà finalment en 1983, no ha deixat de provocar nombroses denúncies veïnals i escàndols polítics que apleguen fins ara.
No obstant això, la principal novetat de les mobilitzacions de finals dels anys 70 fou un tipus d’activisme centrat en les agressions urbanístiques a l’Horta que aprofità el clima d’obertura i conflictivitat política existent. L’oposició a projectes de transport motoritzat com el III Cinturó de Ronda feu confluir als afectats dels diversos termes municipals travessats per la carretera amb associacions veïnals dels pobles, sindicats agraris i organitzacions creades expressament –Amics de l’Horta–, probablement influïdes pels moviments ecologistes valencians. No sense reptes ni problemes, començaren a desenvolupar una concepció de l’Horta com a espai a promoure en clau identitària i patrimonial enfront de la idea del sacrifici territorial i l’especulació immobiliària12.
Malgrat la seua existència anterior, com il·lustren les mobilitzacions prèviament analitzades, la «defensa de l’Horta» naixia com a concepte i aspiració per alguns sectors socials. De quina forma podia respondre als canvis del món agrari valencià durant la Revolució Verda, l’envelliment i masculinització de la població llauradora i la disminució creixent d’un sector que cada volta comptava amb menys poder a la cadena alimentària i expectatives de futur? Eixa és altra història que mereix ser escrita i interpretada.
Per saber-ne més
- Campos, A. (2025). «L’Horta sota l’asfalt», Mètode: revista de difusió de la investigació, 6 de maig. Disponible a: https://metode.cat/noticies/lhorta-sota-lasfalt.html (Consultat: 5 de juliol de 2025).
- Juskus, R. (2023). «Sacrifice zones: a genealogy and analysis of an environmental justice concept», Environmental Humanities, 15, 1, p. 3-24.
- Llopis, E. (2016). La batalla de l’Horta: cinc dècades de resistència silenciada. Carcaixent: Sembra Llibres.
- Aquestes entrevistes són de la meua autoria. ↩︎
- Levante, 03-09-1956. ↩︎
- Fundació Cañada Blanch (FCB), caixa 64, exp. 6. ↩︎
- FCB, arxiu… caixa 95, exp. 4. ↩︎
- Entrevista a V. Cabrelles i L. Bayona, 19-08-2022. ↩︎
- FCB, arxiu… caixa 99, exp. 23. ↩︎
- La violència lenta es pot definir com un procés de destrucció i desmantellament en diferit d’estructures socioambientals que no es fa palès de manera instantània (Nixon, 2013, 2). ↩︎
- Entrevista a P. Mocholí, 12-08-2022. ↩︎
- Archivo General de la Administración (AGA), 51, 18479. ↩︎
- «Las expropiaciones para el Politécnico», Levante, 31-05-1974. ↩︎
- «Expropiación de terrenos para la planta depuradora», Levante, 21-10-1977; «La difícil y problemática escolarización», Levante, 30-09-1977. ↩︎
- «Reglaments de l’associació», Amics de l’Horta: butlletí informatiu de l’associació, nº1, desembre 1980. ↩︎
