En els últims temps, Hongria ha aparegut sovint als mitjans de comunicació. Tanmateix, l’ascens a la palestra mediàtica no ha estat precisament per temes que mereixin ser gaire laudats. Un podria pensar, per exemple, en la reportera Petra Lászlo llençant-li coces als refugiats o en les imatges de la construcció d’un mur coronat per concertines i filferro espinós al llarg de la frontera amb Sèrbia. Què està passant el país? I, sobretot, per què està passant això? Aquest és el primer d’una sèrie de tres articles que busca aportar una mirada més transversal a una nació mil·lenària que, malgrat trobar-se al cor d’Europa, és en el millor dels casos vagament coneguda per la majoria de catalans. Així doncs, aquest article pren com a moment de partida el final de la Primera Guerra Mundial per explicar els acords de pau, les revoltes soviètiques, l’ascens de la dictadura i el Tractat de Trianon. 1918, últims dies de la Gran Guerra. Els governs dels poders centrals donen per perduda la guerra. En el cas d’Alemanya, els soldats aliats no han aconseguit trepitjar la terra del Reich i la població veu l’exèrcit retornant com a quasi victoriós. A Àustria-Hongria, el govern central ha perdut la capacitat operativa a moltes de les regions que teòricament controla. Els poders locals de diverses nacions sense estat s’organitzen per administrar parts del territori que reclamen com a pròpies, tot enviant comissions negociadores a la conferència de pau de París. Són per tots ben conegudes les exagerades sancions econòmiques establertes per l’”Entente” a Alemanya en acabar la Primera Guerra Mundial. A banda d’això, nombroses zones de la Renània passen a estar sota control aliat, les tres branques de l’exèrcit són retallades i es cedeixen parts de Prússia Occidental al renascut estat de Polònia. Tanmateix, alguns dels mateixos contemporanis de l’època, com ara Keynes, entreveuen que les sancions no només són impossibles de pagar sinó que dinamiten la possible recuperació econòmica del país a curt i mitjà termini. Que les clàusules draconianes del Tractat de Versalles fossin un dels principals detonadors de la Segona Guerra Mundial és pràcticament un consens historiogràfic per tots conegut. Tanmateix, poca gent coneix dos tractats d’importància igual o superior per la història europea contemporània. Es tracta dels tractats de Saint-Germain-en-Laye i Trianon, imposats pels aliats a Àustria i Hongria respectivament. Però el desconeixement general no és sinònim d’irrellevància. Especialment en el segon cas, les decisions preses fa quasi un centenar d’anys condicionen activament la vida política de l’Hongria actual i fins i tot més enllà de les fronteres contemporànies: no és casualitat que, per exemple, en la majoria de partits de futbol de la selecció hongaresa, hom pugui sentir els hooligans de l’equip corejant “fora Trianon” (traducció no literal de l’original “Vesszen Trianon”). Per a Àustria, doncs, el resultat de la conferència de pau és la dissolució de la Monarquia Austro-Hongaresa mitjançant el tractat de Saint-Germain-en-Laye el 1919, que estableix la creació de l’estat de Txecoslovàquia (pèrdua de Bohèmia i Moràvia) i de Polònia (cessió de Galítzia-Lodomèria), l’annexió romanesa de la Bucovina, la cessió de part del Tirol i de part de la costa adriàtica a Itàlia i de diverses zones dels Balcans a la recent creada monarquia Iugoslava. La majoria d’aquests nous estats naixen com a democràcies parlamentàries, però per la situació d’inestabilitat política, econòmica i nacional-ètnica, veuen ràpidament revertides les seves institucions cap a diversos tipus de governs autoritaris. I per Hongria? El Tractat de Trianon, firmat el 4 de juny de 1920 i fet efectiu el 31 de juliol de 1921, fou imposat per la majoria de poders de l’Entente al Regne d’Hongria, i establia la cessió de territoris als recentment formats estats de Txecoslovàquia i Iugoslàvia, així com a Romania i Àustria. Així, Hongria es quedava amb només un 28 % del territori que li pertanyia abans de la guerra, i amb una població que passà de 20,9 milions a 7,6 milions (un 36% respecte abans del tractat). En les zones segregades, la població hongaresa no era majoritària, però constituïa un percentatge d’allò més rellevant respecte el total. D’altra banda, 3,3 milions d’hongaresos (un 31 % del total prebèl·lic) quedaven fora del nou estat hongarès. Finalment, Hongria hauria de pagar reparacions de guerra als seus veïns, l’Armada Austro-Hongaresa era dissolta i l’exèrcit d’Hongria quedava limitat a 35.000 efectius. Com arriba a aquesta situació un país que en el millor dels casos és subordinat als interessos austríacs? Per què és castigat amb més fermesa que els països que, efectivament, han iniciat la guerra? La resposta, per descomptat, té a veure amb la geopolítica: l’expliquem a continuació. Durant les darreries del 1918, i aprofitant el buit de poder respecte al poder central i la situació de caos i fam, grans esdeveniments sacsegen l’est de l’Imperi Austro-Hongarès. L’emperador austríac sol·licita una pau separada al president Woodrow Wilson, admetent el dret de txecs i iugoslaus a l’autodeterminació; arran d’això, el consell general txec declara el mateix dia la independència, seguit l’endemà. A Hongria, el Partit Socialdemòcrata i el Partit Radical, juntament amb un ampli suport de les masses populars, formen un Consell Nacional que emet un programa de dotze punts, entre els quals s’inclou la independència d’Hongria respecte l’Imperi, la fi de l’aliança amb Alemanya, la celebració d’unes eleccions amb sufragi universal masculí i femení, una reforma agrària… tot acceptant un major respecte per les minories (emparant-se en els punts del president Wilson) però sense renunciar a la unitat territorial de la Corona de Sant Esteve. Mentrestant, els consells obrers i de soldats, la majoria dels quals sota control socialdemòcrata, s’estenen per les diverses ciutats. El 31 d’octubre, l’anomenada Revolució dels Crisantems, caracteritzada per l’agitació política i els enfrontaments entre tropes del govern i manifestants que entonen la Marsellesa, culmina amb el nomenament per part de l’Emperador del liberal d’esquerres Mihály Károlyi com a primer ministre. El 16 de novembre, amb els carrers sota control del Consell, proclama la República Popular d’Hongria amb ell mateix com a president provisional. Després de 400 anys sota dominació dels Habsburgs, Hongria torna a ésser independent. El següent pas del govern hongarès, com a estat de recent creació, és demanar un nou armistici a la “Entente”, tot esperant una predisposició favorable per part d’aquests. Per contra, l’armistici resultant (Armistici de Belgrad) és més desfavorable que l’anterior, firmat encara per Àustria-Hongria (Armistici de Pàdua). L’Armistici de Belgrad exigeix, entre d’altres, la desmobilització de les tropes i la retirada de l’exèrcit dels fronts sud i oriental a canvi de la no ingerència aliada en els assumptes interns hongaresos. Aquesta última clàusula serà ignorada tant pels aliats com pels estats veïns: aquests últims, després de negar-se a negociar amb el govern hongarès, aprofitaran per ocupar els territoris fronterers durant l’hivern de 1918-1919. En conseqüència, Károlyi ordena remobilitzar l’exèrcit i es planteja una aliança amb la República Socialista Federada Soviètica de Rússia (RSFR). Tanmateix, la situació d’escassetat d’aliments ocasionada pel bloqueig aliat i la guerra, la impossibilitat d’importar carbó en un hivern especialment cruent, la feblesa interna del govern, la laxitud respecte a la política internacional i el creixement del poder soviètic obliga a Károlyi a abdicar a favor de Béla Kun, del Partit Socialista Hongarès recentment nascut de la fusió entre comunistes i socialdemòcrates. Cal destacar que Kun havia promès fer efectiva l’aliança amb la URSS per aturar les invasions dels països veïns. Així doncs, el 21 de març de 1919 naixerà el segon estat socialista de la història: la República Soviètica Hongaresa. El nou govern decreta l’abolició dels títols i privilegis nobiliaris, la separació entre església i estat, llibertat d’expressió i reunió, educació gratuïta, drets per a les minories ètniques, nacionalització de la indústria… tanmateix, el suport de la població es veu subordinat a la promesa de restituir les fronteres històriques d’Hongria. Així doncs, Kun informa Lenin que s’ha establert la dictadura del proletariat a Hongria, i sol·licita una aliança amb la RSFR. Malauradament, els russos es troben en plena guerra civil i declinen: l’Hongria Soviètica es queda sola formalment, tot i que els bolxevics russos intentaran ajudar amb atacs a la Bessaràbia ocupada pels romanesos. El govern ordena la formació de la Guàrdia Roja, liderada per Mátyás Rákosi. Paral·lelament, una organització paramilitar formada per uns 200 homes armats anomenada “els nois de Lenin” (“Lenin-fiúk” en hongarès), es dedica a efectuar judicis sumaris al camp i a la ciutat contra aquells que consideren terroristes i contra-revolucionaris. Després de més demandes de concessions territorials per part de l’”Entente” durant el maig, els comunistes es dirigeixen cap al nord, decidits a recuperar els territoris històrics d’Hongria. Part d’Eslovàquia és recuperada a principis de juny: tres setmanes després, les tropes hongareses es retiren, ja que els francesos els han promès que a canvi les forces romaneses es retirarien cap a l’est del riu Tisza. Un cop les tropes hongareses abandonen Eslovàquia, els romanesos trenquen l’acord i continuen avançant. Tanmateix, abans de marxar, els comunistes constitueixen la República Soviètica Eslovaca, fet que genera tensió entre els soldats més patriotes i irredemptistes de l’exèrcit. El 24 de juny, els socialdemòcrates intenten un cop d’estat contra el govern de Kun que resulta en fracàs. En conseqüència, el govern inicia una sèrie de judicis i execucions contra elements contrarevolucionaris coneguda posteriorment com a “Terror Roig”, en un procés similar a aquell que té lloc a Rússia durant la guerra civil. Kun, en un intent de tornar a guanyar popularitat i acabar amb l’ocupació, dirigeix l’Exèrcit Roig contra les tropes romaneses invasores amb la intenció de recuperar Transsilvània. El 30 de juliol, els soldats hongaresos, voluntaris desmoralitzats per la retirada d’Eslovàquia, són derrotats per l’exèrcit romanès. Kun i altres dirigents del Partit Comunista fugen cap a l’exili a Àustria, i es queden només alguns quadres com György Lukács per organitzar el Partit a la clandestinitat. Els socialdemòcrates pugen al poder i restauren la República Popular Hongaresa, començant per abolir nombrosos decrets promulgats pels comunistes. El 6 d’agost, les tropes romaneses entren a Budapest, acompanyades per l’“Exèrcit Blanc” hongarès sota ordres de l’Almirall Horthy. Mitjançant un cop d’estat, s’instal·la un govern contrarevolucionari d’extrema dreta: comença el Terror Blanc, durant el qual romanesos i soldats blancs hongaresos executen i detenen centenars de simpatitzants del govern soviètic, jueus i persones d’esquerres. Algunes fonts estimen els resultats del Terror Blanc en més de 5.000 executats, 75.000 empresonats i 100.000 exiliats. Alguns dels detinguts seran posteriorment intercanviats per presoners amb la RSFR el 1921. El gener de 1920, les eleccions donen la majoria a partits conservadors i de base agrària. El mes següent, el parlament restaura la monarquia hongaresa, però la situació caòtica del país obliga a posposar l’elecció d’un sobirà: l’Almirall Horthy passa a ser regent, càrrec que ocuparà fins a 1944. Paradoxalment, Hongria es convertia en una monarquia sense rei, presidida per un almirall en un país sense mar. De facto, però, es tractava d’una dictadura extremadament antisemita amb característiques pròpies del feixisme que no dubtaria en col·laborar amb els nazis abans i durant la Segona Guerra Mundial. Poc després, el Regne d’Hongria firmaria el fatídic Tractat de Trianon. En aquest article, doncs, hem pogut observar les funestes conseqüències immediates de la Primera Guerra Mundial per a Hongria. En el buit de poder sorgit de la caiguda de l’Imperi Austro-Hongarès, els estats amb suport de les potències guanyadores en surten àmpliament beneficiats. Hongria es troba sense suport internacional: els Aliats volen debilitar el màxim possible alemanys i austríacs per evitar tant la competència industrial com futures guerres, tot construint un buffer de protecció contra el perill oriental del socialisme, mentre que els bolxevics es troben atrapats en una guerra civil en què pràcticament totes les potències intervenen en la seva contra. La disgregació territorial provocada per l’establiment de les noves fronteres provocaria la pèrdua de la nacionalitat hongaresa als milions de magiars residents fora de les fronteres del Regne d’Hongria. L’ascens de la dictadura de l’Almirall Horthy situaria el país com a un aliat de l’Eix en la següent gran guerra. El següent article, doncs, versarà sobre les conseqüències del tractat de Trianon, l’Hongria d’entreguerres, la participació en la Segona Guerra Mundial i el posterior alliberament per part de l’Exèrcit Roig.