Hem anat explicant al llarg d’aquesta sèrie d’articles, que a nivell militar els comunistes a principis del 1947 encara es trobaven en inferioritat numèrica i material contra l’exèrcit del Guomindang. Tot semblava apuntar que la conquesta de Yan’an , capital comunista, al març del mateix any pels nacionalistes seria la derrota definitiva del Partit Comunista Xinès (PCX).
Fins i tot el mateix Stalin creia que ni Mao ni els seus subordinats aconseguirien fer-se amb el poder del país, per la qual cosa els aconsellà pactar amb Chiang. Stalin dubtava de la capacitat d’actuació dels comunistes xinesos. En paraules del líder soviètic “Van acceptar oficialment, però continuaren a la pràctica mobilitzant al poble xinès (…) Els xinesos tenien raó i nosaltres ens equivocàvem.” I efectivament. De manera inesperada els comunistes xinesos encara tenien molt a dir en la seva guerra contra el Guomindang (GMD).
L’estiu de 1947 aprofitant que l’exèrcit nacionalista havia deixat les seves tropes en punt mort, els comunistes van creuar el riu Hwang-Ho fins arribar a les planures centrals on van rebre suport del camperolat que els va ajudar a fer retrocedir les tropes del GMD (Fontana, 2011: 141). A finals de l’any 1947 es calcula que 640.000 soldats nacionalistes havien sigut ferits o morts en combat i prop d’un milió de soldats es va rendir davant el creixement de l’Exèrcit d’Alliberament Popular. L’any 1948 seria crític pel GMD.
Fontana ens explica que “[…] a començaments del 1948 arran de nous disturbis civils a Hong Kong i Shanghai, es va començar a notar un increment d’actituds de simpatia en el si de la Xina nacionalista cap als comunistes.” Fins i tot, empresaris conservadors creien que “la vida sota la relativa honestedat totalitària dels comunistes no seria pitjor que viure sota la corrupta ineficàcia del GMD”.
En aquest any 1948 l’Exèrcit d’Alliberament Popular serà un actor clau arran del seu creixement durant l’any anterior. L’home que va liderar i coordinar tot aquest procés d’expansió de l’Exèrcit i els seus avanços militars fou Lin Biao. Ell era, juntament amb Zhou Enlai i Zhu De, un dels homes de la màxima confiança de Mao. Però entre moltes de les campanyes que va dirigir se’l coneix per dirigir, amb el també oficial de l’Exèrcit d’Alliberament Popular Xiao Jinguang, el setge de la ciutat de Changchun. Un dels episodis més negres de la Guerra Civil Xinesa.
La campanya del Nord: El camí cap a Tiananmen
La campanya del nord es preparà durant la tardor del 1948 i es composaria de tres crítiques batalles (entre elles el setge de Changchun) que marcarien el destí de la Xina moderna. Per començar, les principals ciutats de Manxúria, Changchun i Mukden, van caure sota el control comunista. Uns 20.000 soldats nacionalistes que van sobreviure es van retirar i van ser evacuats per via marítima.
Els nacionalistes van fer servir les línies del ferrocarril per transportar tropes per lluitar contra els comunistes, i aquest era un punt que els comunistes volien revertir. Segons l’historiador Jonathan Spence “[…] en un intent de reorganització per part del PCX, Zhu De com a general en cap dels exèrcits comunistes va destinar 600.000 soldats a capturar l’entroncament ferroviari de Xuzhou.”
Xuzhou estava fortament defensada pels nacionalistes i que a més, disposaven de superioritat aèria a la zona. Fou una batalla seixanta cinc dies on la victòria fou pels comunistes. Com és possible que els comunistes conquerissin Xuzhou si no disposaven d’una força aèria com el Guomindang i es trobaven en inferioritat?
Spence ens aporta alguns elements que podrien explicar aquesta derrota:
- L’ús de l’artilleria per part dels comunistes i millor aprofitament de la tàctica militar
- Descoordinació i confusió dels alts comandaments nacionalistes a causa de les ordres contradictòries dictades pel mateix Chiang Kai Shek
- Deserció de tropes en les files del GMD
- Mobilització de dos milions de camperols per part del PCX a fi de donar suport logístic a les seves tropes
Poc a poc els comunistes aniran consolidant el seu control a les ciutats que van conquerir sota una nova disciplina militar. La política del Partit Comunista a l’any 1948 es va redefinir de la següent manera: abans de lluitar contra qualsevol ciutat, totes les unitats que donaven suport a l’exèrcit roig a l’avantguarda i la rereguarda eren instruïts sota la política i disciplina del Partit durant una ocupació. S’autoritzava les tropes a confiscar a nivell individual qualsevol material amb finalitats militars. Això si, els estava terminantment prohibit confiscar propietats, ja fossin públiques o privades.
Un cop finalitzada la batalla, la política del partit establia que excepte un número raonable de tropes per mantenir l’ordre, la resta havien de deixar la ciutat. El Partit, el govern local i altres organitzacions havien rebut ordres de no permetre als seus membres de comprar o vendre propietats ni participar en cap mena de comerç. Això hem d’afegir-hi que els camperols no se’ls va autoritzar a entrar a les ciutats amb el propòsit d’apoderar-se de la propietat o arrestar criminals sospitosos.
Aquesta nova política, que va durar el que restava de Guerra, es va reglamentar en les Tres Lleis Principals i els Deu Punts d’Atenció. Aquestes lleis van ser tan efectives que, fins i tot, Pepper ens explica que “[…] ciutats com Tientsin, Peiping o Nanjing van poder presenciar de manera insòlita que els soldats comunistes rebutjaven fins i tot cigarrets que els oferia qualsevol ciutadà de les ciutats alliberades”.
En un període de 7 setmanes el GMD havia perdut el territori de Manxúria i es calcula que va perdre mig milió de les seves tropes. Philip Short creu “[…] que la situació de la guerra va canviar de manera abrupta. Per primer cop des que s’inicià la guerra, que el GMD es trobava en inferioritat numèrica contra els comunistes.”
A això encara hi hem de sumar un altre desastre: la batalla de Huai Hai. Aquesta batalla, durant la qual es van mobilitzar 1.800.000 soldats, va ser una derrota desastrosa pels nacionalistes. Aleshores Chiang Kai Shek “es retira” sense dimitir del poder i permet que el seu vicepresident, Li Zongren, el substitueixi i miri de signar un armistici vetllat per EE.UU i la URSS a fi de guanyar temps. Però amb la situació al seu favor, els comunistes van saber aprofitar el seu primer avantatge després d’anys de persecució pel GMD. Zhu De, sota ordres de Mao, va començar a mobilitzar les seves tropes cap a dos de les ciutats més importants de Xina: Tianjin i Pequín. Mao va ordenar aquest moviment de tropes sabent que la victòria cada cop era més a prop. No obstant això, segons Josep Fontana, “[…] ho va fer sent plenament conscient de l’esgotament al qual va sotmetre a les seves tropes.”
Tianjin va caure el 15 de gener de 1949 i el seu alcalde, que va jurar resistir fins la mort, fou trobat en un apartament secret amb una concubina que va resultar ser una espia del Partit Comunista. Dies més tard va caure Pequín, això sí, amb una rendició pactada. El general nacionalista que dirigia la ciutat, Fu Zuoyi, volia preservar la ciutat dels bombardejos comunistes i va acordar amb el PCX que els seus 200.000 soldats s’integrarien dins de l’EAP i que el nou govern comunista els oferiria una sinecura. Deu dies més tard Chiang Kai Shek dimiteix com a president i abandona el país rumb a Taiwan. A partir d’aquí es pot dir que la guerra ja estava acabada i Xina iniciaria un procés polític pel qual el GMD desapareixeria del mapa.
Octubre de 1949: El naixement d’un nou estat i les seves conseqüències
Per a que la fotografia de l’esquerra es pogués produir, van passar molts anys de revolucions i conflictes interns entre els xinesos. El GMD i Chiang Kai Shek fugien de Xina per establir-se a l’illa de Taiwan. La revolució, segons els comunistes, havia assolit el seu objectiu.
Semblava que els comunistes, clars vencedors de la guerra civil, havien de governar en solitari, però això no va ser així. Abans de produir-se la proclamació del nou govern comunista, Mao va començar a articular la base del que seria el seu nou estat. Es va decidir que Xina seria governada per un govern de coalició que, tot i que seria liderat pel Partit Comunista, va incloure petits partits progressistes per representar els simpatitzants no comunistes de la burgesia i la intel·lectualitat liberal. Aquest sistema es coneixeria com la “dictadura democràtica del poble”, o el que és el mateix, que les forces polítiques que acorden la creació del que serà el nou règim no compartiran els mateixos principis ideològics.
Aquests partits progressistes, que en total eren catorze partits menors, van participar en la Conferència Consultiva de Pequín a finals de setembre de 1949. En aquesta trobada, a part de nomenar Mao com a president del nou govern i a Zhu De com a vicepresident, també es va decidir que la nova capital de la República seria Pequín. També es va votar la nova bandera nacional i la implantació del calendari gregorià occidental.
Hom podria pensar que el nou govern comunista crearia molt recel i escepticisme entre la població que havia viscut des de la caiguda de l’emperador els governs del GMD. No obstant, i si recordem el que hem esmenat en altres punts, la popularitat i acceptació del Guomindang havia caigut en picat. Short comenta que “[…] els ciutadans de Xina i molts estrangers residents al país, no van percebre el naixement del nou govern comunista com quelcom repressiu. Ans al contrari, ja que això es va interpretar com un alliberament de la corrupció i malversació que havien caracteritzat els últims mandats nacionalistes.”
El nou règim xinès va decidir conservar dos milions de quadres i funcionaris que havien treballat per l’anterior administració. No és estrany ja que el PCX tenia per norma mantenir la majoria dels funcionaris municipals, al mateix temps que professors i policies, sempre que assistissin a sessions de reforma en grup i estudiessin les obres de Mao. Un cop fet això Mao va llençar una forta campanya contra el que els comunistes anomenaven els tres “antis” (contra la corrupció, el malbaratament i el burocratisme). Els resultats d’aquesta política es van veure reflectits en l’èxit quan, a mitjans dels anys 50, una campanya de mobilització de masses i de tractament compulsiu aconseguí que Xina quedés lliure i neta del consum i comerç de l’opi. També el mateix any 1949 Mao va decidir implantar la reforma que ja s’havia anat aplicant als territoris que controlava el PCX durant la guerra: La Reforma Agrària. Segons Fontana “[…] durant el període de 1949-1953 es calcula que es va redistribuir prop d’un un 43 per cent de les superfícies cultivables i donà plena independència a 120 milions de camperols.”
Finalment, també cal destacar l’articulació de la diplomàcia de la República Popular. Primerament, havíem explicat que si abans de la guerra el PCX va intentar tenir bona sintonia amb EE.UU, ara no volien saber res d’Occident. Després del fracàs de les negociacions amb els generals Hurley i Marshall i la col·laboració nord-americana amb els nacionalistes durant la guerra civil, el Partit Comunista va acabar entenent que Estats Units veia la Xina com un país amb moltes mancances des de la Revolució de Xinhai. Estats Units volia aprofitar aquesta situació de mancança i feblesa per estendre la seva influència i intentar convertir la Xina en una mena d’estat satèl·lit i des del que poder controlar més fàcilment al seu rival polític de la Guerra Freda: l’URSS. Pel que fa la Unió Soviètica, malgrat que Stalin finalment reconeix el nou estat comunista, Mao no va oblidar mai la passivitat i la traïció que va patir per part de Stalin durant 15 anys des de que Mao inicià la Llarga Marxa l’any 1934. Hem de tenir present que Stalin, fins ben entrada a la guerra civil, no va assistir mai als seus homòlegs xinesos i a més a més, el mateix Stalin va arribar afirmar que no confiava que Mao i els seus arribessin al poder, fet que Stalin va haver de rectificar. Per tant, les relacions entre Stalin i Mao tot i que de respecte mutu i de cordialitat, van esdevenir molt fredes i amb certa desconfiança. No obstant això , i com diu Fontana, “[…] això no l’impedí signar [a Mao] un tractat d’amistat i aliança amb la URSS el 14 de febrer de 1950”, ja que tant Mao com Stalin sabien que les dues nacions comunistes més grans del planeta com la Unió Soviètica i la Xina, s’haurien de donar suport mutu per poder fer front a la influència i l’amenaça del bloc capitalista, liderat per Estats Units.
