Imatge de portada: piràmide de Sesostris II a El-Lahun. Font: Wikimedia Commons – Llicència CC BY-SA 3.0
L’assentament d’El-Lahun, també conegut com a Kahun, constitueix un dels exemples més representatius de l’urbanisme planificat de l’antic Egipte, concretament durant l’Imperi Mitjà (ca. 2050–1750 aC). Per tal d’entendre la vida social d’aquesta societat, és imprescindible conèixer la configuració de les seues ciutats mitjançant l’estudi de la seua estructura urbana, la funcionalitat dels habitatges, la xarxa viària, els sistemes d’accés i els espais perifèrics, tot partint des de les primeres investigacions de Sir William Flinders Petrie fins als estudis més recents.
La fundació d’El-Lahun no fou un acte espontani, sinó el resultat d’una decisió política i estratègica del faraó Senusret II (conegut pels grecs com a Sesostris II), qui ordenà construir tot un complex funerari a la depressió del Faiyum. L’objectiu principal d’aquest poblament era acollir tots els treballadors i funcionaris, juntament amb les seues famílies, encarregats de la construcció i manteniment del conjunt piramidal. Es tracta, per tant, d’un jaciment especial, ja que aquest tipus d’assentaments planificats a l’antic Egipte no són habituals; la major part dels poblats seguien una evolució orgànica i desordenada.
Per aquest motiu, l’estudi de Kahun ens permet comprendre millor l’organització social, laboral i religiosa d’una comunitat estretament vinculada a la figura del faraó. Més enllà de la seua funció aparent com a residència per a obrers, les troballes arqueològiques han posat en evidència un teixit social divers amb la presència de sacerdots, artesans, soldats i administradors, cosa que ens obliga a superar la visió d’una ciutat purament funcional. Els papirs administratius descoberts, els materials domèstics i les estructures arquitectòniques encara visibles —que permeten reconstruir un plànol aproximat— converteixen El-Lahun en una font excepcional per estudiar la vida quotidiana durant l’Imperi Mitjà.
L’arqueòleg Flinders Petrie, considerat un dels pares de l’arqueologia moderna, va realitzar l’any 1889 la primera excavació sistemàtica del jaciment. Amb una metodologia encara en les seues primeres fases de desenvolupament, els seus treballs suposaren una revolució per a l’estudi egiptològic, juntament amb altres descobriments destacats de l’autor. Gràcies a la seua tasca i als planols detallats que elaborà, avui coneixem l’estructura general de l’assentament, la seua disposició viària i l’organització dels habitatges. Reconstruir mentalment aquesta antiga localitat no és una tasca senzilla, però en aquest treball es pretén facilitar-ho mitjançant una descripció el més detallada possible de la seua arquitectura, carrers i funcions dins la vida social.
Fundació d’El-Lahun
A diferència dels arqueòlegs anteriors a Flinders Petrie, que es centraven exclusivament en objectes espectaculars com tombes, escultures, inscripcions o arquitectures megalítiques, ell atorgà una importància especial als troballes menors, com ara objectes domèstics (joguines, utensilis), restes vegetals o estructures arquitectòniques senzilles. Aquesta nova mirada va suposar un pas endavant tant en l’arqueologia com en l’antropologia ja que ens proporciona informació de qualitat sobre el dia a dia d’un egipci del segle XIX aC.
A més, l’estudi sistemàtic que va realitzar a través de l’anàlisi estratigràfica i el registre meticulós de cada objecte i context arqueològic, que recollia en els seus diaris de camp i posteriorment en el llibre Ilahun, Kahun and Gurob (1891), constitueix una font de gran valor. En aquest text, Petrie explica com la ciutat fou construïda ex novo per allotjar els treballadors, i que el seu nom original era Ha-Senusret-Hetep (traduït com Sesostris, just de veu, està satisfet).
En troballes posteriors, l’any 1914, sota la direcció del mateix Petrie, es van descobrir els coneguts Papirs d’El-Lahun. Es tracta d’un compendi de textos de diverses temàtiques com medicina, matemàtiques, veterinària o fins i tot música. Altres restes materials evidencien la presència de soldats, artesans, funcionaris i sacerdots, fet que ens porta a entendre Kahun com un centre urbà jerarquitzat, un organisme viu amb una estructura social complexa i una organització interna molt detallada.
Per tenir una visió més global del conjunt, El-Lahun fou fundat durant la dinastia XII, després de l’etapa convulsa del Primer Període Intermedi, en què es buscava una recentralització del poder polític i es desenvolupava una política activa de control territorial, explotació agrícola i consolidació de les estructures estatals. Un assentament com aquest era clau per garantir una millor gestió dels recursos, ja que les famílies que hi vivien eren interdependents: la casa no només era una llar, sinó també una unitat econòmica, on el que es produïa podia ser utilitzat com a moneda de canvi amb altres unitats domèstiques.
L’organització espacial de Kahun, tal com fou documentada per Petrie, mostra una ciutat de planta ortogonal, fet excepcional en el context egipci. És el primer cas conegut d’un assentament que utilitza un esquema primitiu del pla hipodàmic grec, aplicat segles abans a l’Egipte faraònic. Fins aleshores, poblats com Elefantina, situat a l’illa del mateix nom, tenien un creixement orgànic, amb carrers i zones urbanes disposades de forma irregular segons les necessitats.
Els vestigis conservats permeten conèixer la disposició i les dimensions de les estructures, dades essencials per entendre l’espai pel qual es desplaçaven els egipcis. A més, es sospita que l’ampliació del poblat, coneguda com a Sekhem-Senusret-Maa-Kheru (traduït: Sesostris, just de veu, està protegit), localitzada gràcies a segells trobats amb aquest nom, podria correspondre a la zona occidental del nucli urbà, ja que la separació entre ambdues àrees és molt clara.
Planimetria
La ciutat estava envoltada perimetralment per una muralla d’adob que, segons els indicis, no tenia funció defensiva. Aquesta teoria es veu reforçada per l’absència d’elements militars com torres o bastions. En canvi, sembla que el seu propòsit era delimitar un espai “sagrat”, destinat a la vida urbana i al control dels seus habitants. Gràcies a la muralla, avui coneixem les dimensions exactes de l’assentament: un rectangle de 392 metres de llarg per 246 metres d’ample, amb una orientació nord-sud perfectament calculada.
Tanmateix, aquesta no és l’única muralla d’El-Lahun. Dins de la ciutat es documenta un segon mur interior, lleugerament menys gruixut que l’exterior (3,18 metres enfront dels 3,25 metres externs), que divideix l’assentament en dues parts, d’est a oest. A l’est es troba la zona principal o major amb unes dimensions de 290 x 246 metres, mentre que a l’oest hi ha la zona menor o secundària, de 102 x 246 metres.
Tot i que no es coneix amb certesa el motiu d’aquesta divisió, l’absència de passos interns visibles entre ambdues zones planteja dues hipòtesis: la primera, que existia una diferenciació social entre ambdues àrees, potser separant classes baixes i altes, o sacerdots i artesans; la segona, més debatuda entre especialistes, suggereix que la zona oest seria una ampliació posterior de la ciutat. No obstant això, pels objectes trobats i la similitud en el tipus d’adob, sembla que ambdues parts són cronològicament molt properes. A més, el mur podria tenir una càrrega ideològica, en línia amb la cosmologia egípcia, que separava el maat (ordre) de l’isfet (caos). Així, dins del recinte predominaria l’harmonia i l’equilibri, mentre que a l’exterior regnaria la desorganització. La zona sud de la ciutat no ha pogut ser excavada a causa de l’activitat agrícola moderna, de manera que es desconeixen les seues característiques.
A l’interior del recinte, l’espai s’articula a partir d’una xarxa viària de traçat rectilini, amb eixos principals orientats est-oest, tallats per carrers secundaris nord-sud. A la zona occidental, el patró s’inverteix: l’eix principal és nord-sud, i els secundaris, est-oest. Aquesta diferència és la més notable entre ambdues àrees, ja que la resta de característiques són molt similars.
El disseny ortogonal de la ciutat permetia crear blocs d’habitatges similars units per la part posterior, formant files de cases que donaven a carrers paral·lels. Aquest sistema, conegut com a back-to-back segons l’egiptòleg Steven Snape, evidencia una clara preocupació per l’eficiència i la compartimentació de l’espai. En línies generals, el traçat recorda el sistema hipodàmic grec, tot i que Kahun és molt anterior.
La via principal de la zona est tenia una amplada màxima d’uns cinc metres, mentre que els carrers secundaris oscil·laven entre dos i tres metres, permetent àmpliament el pas dels vianants. L’única entrada documentada al recinte es trobava a l’est, on es localitzen una sèrie d’edificis de dimensions superiors a la resta, possiblement antics punts de vigilància o de control del flux de persones. Aquest fet reforça la idea que la ciutat disposava de mecanismes de vigilància i gestió d’accessos, comprensibles si pensem que El-Lahun havia de funcionar de manera organitzada i supervisada per tal de complir amb els requeriments del complex funerari de Senusret II.
A partir del carrer principal, l’organització racional i controlada per part de l’Estat faraònic és una de les característiques més destacades de l’urbanisme de Kahun. Els eixos de circulació orientats als quatre punts cardinals, combinats amb un sistema ortogonal que generava illes rectangulars, fan d’aquesta ciutat un precedent urbanístic destacat en la història egípcia.
La via principal no només facilitava la comunicació entre diferents sectors, sinó que articulava el trànsit de mercaderies i persones, ja que permetia el pas d’animals de càrrega i servia com a eix de distribució cap a les residències. Els carrers secundaris, més estrets, donaven accés directe als habitatges.
A diferència del món grec, on s’hi troben places públiques i espais oberts per a la reunió ciutadana, a Kahun no s’han documentat espais d’aquesta mena. Tanmateix, sí que s’identifiquen certes zones o àrees obertes que podrien haver servit com a espais de trànsit, reunió o de càrrega i descàrrega de materials. Una altra absència remarcable és la de pavimentació viària, probablement deguda a l’ús intensiu de materials pereceders i a unes condicions climàtiques que feien innecessària una infraestructura més complexa.
Habitatges
Hi ha una gran diversitat tipològica pel que fa als habitatges d’El-Lahun, que oscil·len des de petites cases funcionals fins a residències àmplies dotades de patis, magatzems i tallers, cosa que permet distingir diferents nivells socials dins de la ciutat. Les vivendes més comunes tenien una planta rectangular, estaven construïdes amb parets d’adob i sostre pla, i s’organitzaven al voltant d’un petit pati interior. A través de l’accés principal —normalment una porta de dues fulles de fusta— s’entrava a una estança que feia de vestíbul amb habitacions adjacents que s’utilitzaven com a dormitoris o magatzems.
Encara que pràcticament no s’ha conservat res de la decoració interior, podem basar-nos en unes maquetes trobades a la tomba de Meketre, un funcionari del faraó Mentuhotep II de la dinastia XI. En aquestes representacions, es pot observar que, a la façana exterior, els dintells de la porta tenien pintat el jeroglífic dyed (estabilitat), com a forma simbòlica de garantir l’ordre i l’equilibri dins la llar. Les finestres estaven decorades amb celosies, i el pati interior mostrava franges pintades de tres colors —blau, groc i blanc—. A més, les columnes que envoltaven el pati estaven decorades amb motius que simulaven formes papiriformes o lotiformes, elements vegetals propis de la simbologia egípcia. Tot plegat indica una mentalitat introspectiva, on l’ornamentació es concentrava a l’interior i l’exterior era més sobri.
Destaquen dues grans residències conegudes com la Mansió del Nord i la Mansió del Sud, anomenades així per la seua ubicació a cadascun dels extrems de la via principal. És probable que aquestes cases pertanyeren a alts funcionaris o administradors vinculats al complex funerari. Aquestes residències destacades incloïen jardins porticats, sales amb columnes, espais d’emmagatzematge i zones de treball artesanal. Evidentment, comptaven amb una decoració molt més elaborada que les vivendes comuns.
Acròpolis
Dins de l’espai emmurallat oriental, just al punt més elevat del terreny a la secció nord-oest, es troba una construcció amb mur perimetral propi (aprofitant els murs ja existents al nord i a l’oest), que Petrie va anomenar Acròpolis. El fet que aquesta tingués unes característiques diferents a la resta del poblat va portar Petrie a pensar que en aquest lloc s’ubicava el temple de la ciutat.
Amb un ampli espai obert al seu voltant i aïllada de les altres edificacions, aquesta construcció es podia accedir a través d’una gran escalinata tallada directament a la roca, fet que suggereix un significat simbòlic profund: l’ascens físic a un espai sagrat. Aquesta interpretació es veu reforçada pel fet que es troba construïda sobre el punt més alt de tota la ciutat.
Tenint en compte que El-Lahun fou construïda exclusivament per donar servei al complex funerari del monarca, és raonable pensar que aquest temple complia la funció de dedicar culte al faraó divinitzat dins del recinte urbà, actuant com a temple secundari, mentre que el temple principal es trobaria als afores, al sud-oest, alineat amb la piràmide de Sesostris II.
Aquesta dualitat de temples dins i fora del recinte funerari no és exclusiva d’El-Lahun. Ja existia a l’antic Egipte en altres contextos, com per exemple en el cas del faraó Mentuhotep II, que comptava amb estructures de culte a Tebes, mentre que el seu temple funerari monumental es trobava a la ribera de Deir el-Bahari, durant la dinastia XI.
En definitiva, aquest punt clau dins l’urbanisme de Kahun funcionava com la presència constant del poder del faraó dins de l’espai habitat, reforçant el seu paper ideològic i religiós com a extensió del seu projecte funerari i com a element de cohesió simbòlica de la comunitat.
El-Lahun és un dels exemples més complets i reveladors de l’urbanisme planificat a l’antic Egipte. Es tracta d’una ciutat dissenyada intencionadament, allunyada de la tradició de crear assentaments de forma espontània i segons necessitats externes. Aquesta ciutat respon a objectius funcionals, ideològics i administratius, amb els quals es pretenia satisfer la necessitat del faraó Sesostris II d’allotjar els treballadors del seu complex piramidal, alhora que s’establia un model urbà organitzat i jerarquitzat.
Les excavacions realitzades per Flinders Petrie i els estudis posteriors han permès reconstruir amb detall l’organització interna de la ciutat. S’hi confirma l’existència d’una estructura social estratificada, visible tant en l’arquitectura domèstica com en la distribució de l’espai urbà.
Aquest assentament constitueix una finestra única per conèixer la vida quotidiana dels antics egipcis en un entorn urbà: activitats laborals, relacions socials, culte religiós, control territorial i expressió del poder convergeixen a El-Lahun com a reflex de l’organització estatal i de la visió del món faraònica.
Per saber-ne més
- García y Bellido, A. (1985) Urbanística de las Grandes Ciudades del Mundo Antiguo. Madrid: Instituto Español de Arqueología (Bibliotheca Archaeologica: 5).
- Mumford, L. (2012) La Ciudad en la Historia: Sus Orígenes, Transformaciones y Perspectivas. Logroño: Pepitas de Calabaza.
- Naunton, C. (2020) Cuadernos de Notas de los Egiptólogos. Barcelona: Blume.
- James, T.G.H. (2003) El Pueblo Egipcio. La Vida Cotidiana en el Imperio de los Faraones. Barcelona: Crítica.
