Un 24 de novembre 1974, al nord d’Etiòpia, un equip científic francès i nord-americà descobrí part d’un esquelet d’Australopithecus afarensis d’entre 3,2 i 3,5 milions d’anys d’antiguitat. Es recuperà només un 40% del total i la majoria d’ossos presentaven una quantitat bastant gran de fractures.
Dit així fredament sembla que estiguem davant d’un fòssil com un altre, com la majoria de troballes d’Australopithecus que s’han anat fent al llarg de la història. Però si li afegim el nom de “Lucy”, ja pren una preponderància totalment diferent. Com és que un fòssil pot arribar a tenir tanta importància si en tenim molts més d’iguals? Doncs és ben fàcil d’entendre: una troballa com la que es va fer al 1974 va poder canviar la mentalitat i la manera d’estudiar l’origen de la nostra espècie.
Per situar-nos una mica ens hem de traslladar a Etiòpia fa uns 3 milions d’anys, on el bioma de la selva tropical comença a desaparèixer i es transforma en un entorn de sabana africana. Amb aquest canvi climàtic, aquelles espècies que van poder desenvolupar un cert grau de bipedisme tingueren més adaptabilitat, ja que a l’haver-se reduït considerablement la quantitat d’arbres, la vida plenament arborícola —aquella en la qual els primats feien vida només sobre els arbres— no era possible. Dit d’altra manera, ras i curt, els bípedes van aparèixer en entorn selvàtic però van seleccionar-se i augmentar en els entorns de sabana on els era més propici aquest sistema de desplaçament.
I aquí és on entra la nostra protagonista, la Lucy, un exemplar d’Australopithecus afarensis extraordinàriament conservat. 3 milions d’anys després de la seva mort fou descobert part del seu esquelet, el qual demostrà a la comunitat científica que havia desenvolupat totalment el seu bipedisme. La seva capacitat craniana era d’entre 350 i 500 cm cúbics, no gaire més que la d’un ximpanzé actual, feia uns 1,1 m d’alçada i pesava 29 quilos. El nom del fòssil prové de la cançó dels Beatles “Lucy in the Sky with Diamonds”, la qual estaven escoltant els investigadors i investigadores durant la celebració de la descoberta. La veracitat d’aquesta troballa no va ser acceptada fins tres anys després, el 1977, quan la revista Kirtlandia publicà la troballa, cosa que la dotà del nom científic que coneixem avui en dia. Però, per què costà tant acceptar una descoberta tant evident? Les característiques de la Lucy anaven en contra del que la comunitat científica afirmava en aquells temps; es creia que la capacitat cranial dels homínids s’havia desenvolupat abans de l’aparició del bipedisme. Per tant, no es podia concebre de cap manera que un homínid fos bípede sense haver desenvolupat suficientment la seva capacitat craniana. Però la prova irrefutable del seu bipedisme es troba en la morfologia de la pelvis i l’encaix del fèmur: la pelvis és més ampla que els seus antecessors, el fèmur es troba més allunyat de l’eix central del cos i entra cap endins a la part de la ròtula. Això indica que l’individu ha adoptat una locomoció on les extremitats posteriors (cames) són el principal sistema de locomoció. A més, les proporcions de les extremitats ens mostren que els braços són encara més llargs respecte a les cames, cosa que indica una activitat arborícola i que els australopithecus estarien a cavall entre les espècies de simis i d’humans.
Gràcies a l’enfocament mediàtic que s’ha fet del fòssil s’han pogut seguir estudiant les seves característiques i se n’ha fet exposicions arreu del món, fet que ha permès una bona difusió per part de l’antropologia i l’arqueologia.
Fa relativament poc que s’ha donat a conèixer una nova notícia que ens informa sobre la causa de la seva mort: segons John Kappelman, paleoantropòleg de la Universitat de Texas (EEUU), la famosa Lucy morí poc després de caure daltabaix d’un arbre des d’una distància aproximada d’uns 14 metres, precisament la mateixa que fan servir el ximpanzés d’avui en dia per fer-hi el niu. Sembla curiós que la mateixa Lucy, que ha creat tanta controvèrsia sobre el bipedisme, hagi tingut una mort relacionada amb el món arborícola.
Per clausurar aquesta efemèride podríem dir que com en qualsevol ciència moderna, l’antropologia física i la paleoantropologia necessiten de símbols mediàtics per atraure l’atenció del gran públic. Tampoc cal oblidar que l’estudi profund d’aquests símbols ens ha aportat grans avenços en la ciència i ens ha humanitzat els que de vegades ens semblen simples micos que de tant en tant cauen dels arbres.
