Existeixen moltes branques disciplinàries de la Història que estudien des de diferents perspectives les societats humanes, la seva identitat i la seva mentalitat: història política, història econòmica, història espiritual, història de l’alimentació, història de la indumentària, etcètera.
Recentment, s’ha posat en relleu una de nova que no ha sigut ben acceptada per tots els sectors poblacionals, ja que tracta l’anàlisi, entre altres aspectes, de les batalles i de la vida dels soldats de carrera.
La història militar, però, no és només això. És també una història (de la identitat i de la mentalitat) social: la manera de combatre del poble, de com organitza la seva força armada i de com es defensa enfront d’altres comunitats que procuren la seva supervivència és també història militar.
A més a més, s’ha de tenir en compte que les activitats bèl·liques estan relacionades directament amb l’estructura política d’una societat, ja que són el «reflex» del seu poder social i econòmic.
Segons els fonaments del pensament actual, estudiats i descrits pels experts en el tema, aquestes qüestions es poden tractar mitjançant la investigació de l’ordenament dels medis militars en el territori i de les maniobres polítiques, estratègiques i tàctiques que les màximes autoritats socials prefereixen escollir a l’hora de resoldre els conflictes diplomàtics que han derivat en conflictes armats.
L’Occident medieval és un món molt més bèl·lic que el seu predecessor romà, que el seu successor modern i que els seus contemporanis bizantí o islàmic, on les seves estructures socials es mostren profundament vinculades amb les militars: la condició combatent d’un individu marca la seva categoria social, la fiscalitat a la qual està sotmès i les seves possibilitats d’accedir a determinats càrrecs públics.
La pràctica de la funció de la força armada no és simplement un ofici que s’até a determinades normes laborals com qualsevol altre, sinó que posseeix una transcendència molt més gran, donat que serveix per justificar la preeminència social, econòmica i política d’un grup humà, el dels guerrers, per sobre de la resta dels sectors productius.
El feudalisme i l’organització social
Aquest fet és degut perquè el sistema polític, econòmic, social, militar i de pensament instaurat des del segle XI era el feudalisme, que es basava en una forma de govern on es diferenciaven dos vessants de poder que, davant l’absència dels Estats moderns, regulaven els vincles personals de la societat de l’Occident europeu.
D’una banda, el «règim feudal», o conjunt de reglaments que regeixen les relacions entre els membres de l’aristocràcia, conegudes com de «vassallatge», es donava bàsicament entre els senyors i els nobles que estaven subordinats a aquests, els vassalls.
El producte d’aquesta unió es caracteritzaria per la presència d’estrets vincles de dependència entre tots dos subjectes, basant-se en la prestació de serveis per part dels vassalls, normalment de caràcter militar, a canvi de la cessió en propietat o en usdefruit de terres per part dels senyors, els feus.
Així, la noblesa s’erigia en una elit militar que monopolitzava la utilització de les armes i que suplantava a la monarquia en gran part de les funcions polítiques que es consideraven règies sobre els feus obtinguts, com ara governar, legislar, impartir justícia, encunyar moneda o recaptar impostos, gaudint-les per a benefici propi.
El règim feudal, doncs, va ser un mètode de govern i d’ordenament polític on el poder no residia en la monarquia, sinó que es repartia entre l’alta noblesa del regne. Aquesta delegava, al seu torn, el control civil i militar de petits fragments del seu territori en altres nobles de rang inferior.
Aquest procés, repetit successivament, establiria una «piràmide» i «xarxa» feudals de relacions de subordinació, en la cúspide teòrica de la qual es col·locava el rei.
D’altra banda, el «règim senyorial», amb una existència més allargada en el temps que es remunta des del Baix Imperi Romà (segles III-V d. C.), consisteix en una relació de directrius amb les quals quedaven regulats els vincles entre la noblesa i l’alt clergat, propietària de la terra o beneficiària del seu usdefruit, i els treballadors agrícoles que llauren aquesta terra, és a dir, entre els senyors i els camperols.
Aquestes relacions van desembocar en l’establiment d’una sèrie de censos que aportaven rendes i d’obligacions laborals, que podien comprendre des de tasques agràries (treballs periòdics en les tinences i temporals en les reserves) fins a militars (crida a les armes en cas de defensa del territori), passant per altres de caràcter social, com les urbanístiques (construcció o reparació d’infraestructures). Pagesos i ramaders havien de complir amb això en un temps limitat i en unes condicions específiques.
El règim senyorial, doncs, va ser una forma d’organització social, on els senyors concentraven a les seves mans el poder econòmic com a grans propietaris agrícoles en perjudici dels camperols, que habitaven a les seves terres i eren la mà d’obra que les treballava.
Per aquesta raó, un feu també es convertia en un «senyoriu jurisdiccional», ja que el senyor exercia un control total sobre la vida dels pobladors gràcies a les funcions administratives (del règim feudal) que s’atribuïa.
Resumint, la combinació del «règim senyorial» amb el «règim feudal» originaria el que podríem denominar «sistema feudo-senyorial» o societat feudal, en la qual es presenten com una realitat les diferències econòmiques i jurídiques entre l’aristocràcia, elit militar o eclesiàstica que és propietària de la terra, i la pagesia, part majoritària de la població que labora i està subjecte a aquesta terra.
Aquestes desigualtats comportaran una pèrdua de llibertats per part dels treballadors agrícoles, caient així la majoria en un estat de servitud, però mai en una situació d’esclavitud.
Així mateix, cal afegir que una de les funcions règies i nobiliàries més importants va ser la concessió dels furs. Aquests privilegis regulaven, entre altres coses, els drets de la població dins d’uns nous marcs jurisdiccionals que s’anaven conformant entre els segles XI-XII: les viles i les comunitats de llogaret.
Les viles van evolucionar en l’àmbit econòmic, demogràfic i urbanístic com a conseqüència de l’establiment d’un «mercat» on invertien diversos sectors socials.
Aquest factor va impulsar a aquestes localitats fins al punt de convertir-se en el motor econòmic d’una regió, amb el que van poder institucionalitzar-se com a nous centres de poder senyorial, sobretot en perjudici de les comunitats de llogaret, a les quals van obligar a estar subjectes a través de funcions feudals similars a les nobiliàries.
Les forces armades i l’ordenament dels medis
En aquest context d’ordenament polític i d’organització social, els regnes es defensaven amb una xarxa connectada de castells, enfeudats o no, i de viles emmurallades. Els castells els custodiaven dos tipus de forces armades, les mainades senyorials i les guàrdies castellanes, mentre que les viles s’autoprotegien amb milícies que conformaven els mateixos ciutadans.
Les mainades, dirigides per un senyor feudal, es componien bàsicament de cavallers, escuders i sergents muntats a cavall, que a més a més anaven acompanyats de peons, o guerrers a peu, que els servien, com ara llancers, ballesters o arquers.
Les guàrdies de castell, dirigides per un batlle (un oficial de l’administració reial), només les integraven els peons abans esmentats, encara que alguns podien muntar a cavall, i eren qui sostenien la major part del pes de la guerra, essent les tropes amb més experiència bèl·lica de totes. Les guàrdies eren presents en castells que pertanyien directament a la monarquia i no s’enfeudaven a altres senyors.
Les milícies vilanes, dirigides pel patriciat urbà, també estaven constituïdes pels mateixos tipus de guerrers que les guàrdies. La diferència, però, era que no posseïen una pràctica tan profunda amb les armes, ja que en primer lloc eren ciutadans i s’ocupaven dels seus treballs quotidians: en segona instància, cada gremi aportava treballadors per vigilar i protegir la ciutat durant un cert període de temps, fins al següent canvi de torn.
Quan els reis entraven en guerra, cridaven a les armes a unes o altres d’aquestes tropes, depenent de la finalitat bèl·lica del conflicte i de la situació de permanència de cada força armada.
En cas d’atac, es confiava la victòria a les mainades senyorials, que encara que podien negar-se a participar en una campanya, proporcionaven cavallers i escuders, l’elit en tècnica combativa. En cas de defensa, es preferia encomanar el rebuig d’una invasió a les guàrdies castellanes i a les milícies vilanes, expertes en salvaguardar la seva «llar» pròpia.
El context cultural de la guerra feudal
El context cultural militar d’aquesta època està marcat per la forta inexpugnabilitat dels castells: des de feia segles, la poliorcètica s’havia imposat a les tècniques d’expugnació.
A la Plena Edat Mitjana, els guerrers preferien protegir les seves posicions darrere dels paraments d’una muralla abans que enfrontar-se en un xoc frontal en camp obert.
Aquesta actitud estratègica també és deguda a una sèrie de raons de naturalesa tècnica, institucional i socioeconòmica que defineixen la inferioritat militar de les operacions ofensives, practicades pels assetjants, enfront de les operacions defensives, realitzades des dels punts forts.
Les raons tècniques són que els assalts ràpids a fortaleses o ciutats emmurallades exigien un alt cost en vides humanes, i que les màquines de guerra i sistemes d’expugnació presentaven una baixa capacitat i escassa qualitat de tecnologia bèl·lica, és a dir, que no podien superar la capacitat defensiva de les muralles.
Les raons institucionals són la reduïda grandària i la temporalitat del servei militar de les forces armades amb les quals s’havia de fer front un bloqueig mínimament efectiu d’un punt fort.
La raó socioeconòmica és la incapacitat d’organitzar uns sistemes d’intendència que canalitzessin l’arribada de provisions des de la rereguarda fins al teatre d’operacions, obligant als assetjants a proveir-se sobre el terreny fins al punt d’esgotar els seus recursos i aixecar el setge.
Així doncs, qualsevol lloc que estigués ben guarnit d’homes, armes i queviures, i adequadament protegit per la topografia o per l’existència de defenses artificials, es trobava en condicions de resistir amb bastants garanties d’èxit els possibles atacs de forces agressores. Igualment, podia suportar la pressió exterior d’un setge més enllà de les possibilitats normals d’una host assetjant que es mantenia només sobre el terreny.
Tot i això, la guerra plemedieval no només era una guerra de posicions. Precisament, per les dificultats paleses a l’hora d’establir un setge, la pràctica bèl·lica quotidiana eren les cavalcades: la cavalleria pesada cercava les poblacions rurals més desprotegides per saquejar-les, incendiar les collites, destruir les mancades infraestructures agrícoles i capturar la població.
D’aquesta manera, es debilitaven econòmicament i políticament les guàrdies castellanes i les milícies vilanes, fins a aconseguir el seu col·lapse total i la seva desintegració moral abans que s’iniciessin les activitats pròpies d’un setge.
En resum, l’enfrontament pel control de l’espai a l’Europa feudal, llavors, es realitzava mitjançant quatre operacions militars bàsiques: la cavalcada, el setge, l’emmurallament i la batalla. Totes elles requereixen unes maniobres determinades per portar-les a bon terme.
Maniobres polítiques, estratègiques i tàctiques
En Història Militar, els medis bèl·lics es preparen, s’organitzen i s’utilitzen en les guerres a través de l’anomenat «procés de decisió estratègica». És un mètode d’investigació que permet reconstruir les maniobres polítiques, estratègiques i tàctiques que adoptaven els cabdills dels exèrcits en els conflictes que participaven.
Per fer una cavalcada o un setge, políticament convenia fer una mobilització tècnica, és a dir, que es basa en la qualitat de les tropes per mitjà del sistema de reclutament de l’obligació vassallàtica; estratègicament, una concentració de medis en un punt; tàcticament, una penetració unilineal per territori enemic.
La diferència entre ambdós és que la cavalcada necessitava la rapidesa d’una host petita de genets, mentre que el setge requeria mainades senyorials amb peons que es poguessin encarregar de les tasques de setge.
Per fer una batalla, políticament convenia fer una mobilització general, és a dir, un reclutament que es basa en la quantitat de les tropes per mitjà del sistema de reclutament de l’obligació general; estratègicament, una concentració de medis en un punt; tàcticament, un desplegament en ordre paral·lel sobre el camp que permetés a la cavalleria pesada trencar el front enemic.
En els casos d’entaulament de batalla en una guerra feudal, que solien ser més insòlits, es requerien totes les forces possibles, tant mainades com guàrdies i milícies, ja que esdevenia com a últim recurs per la defensa de la terra.
Contrastant les maniobres de les tres operacions descrites, podem observar que la cavalcada i el setge són operacions ofensives, mentre que la batalla és defensiva. Si més no, tenen una maniobra en comú: l’estratègia de la concentració dels medis.
L’explicació a aquest fet és que els medis bèl·lics ja es presenten dislocats per tot el mapa, establint l’anteriorment citada xarxa connectada de fortificacions.
Aquesta estratègia de defensa facilitava l’aportació d’hosts des de la rereguarda: això és el que defineix l’operació de l’emmurallament, que és present tant en temps de pau com en temps de guerra.
Si a la dislocació dels medis se suma la inexistència d’exèrcits permanents com els d’avui en dia, llavors és normal que els monarques feudals procuressin sempre una concentració de les forces per portar a terme qualsevol acció militar.
Com que els castells proporcionaven els guerrers més professionals en armes i amb més experiència combativa, els regnes feudals es poblaven d’aquest tipus d’infraestructura militar principalment.
L’expansió de les viles sobre el mapa europeu quedaria més limitada per ara. Ben aviat, però, els monarques voldran aprofitar-se de l’exponencial potència militar que aniran guanyant les viles amb l’objectiu de fer front a les contínues rebel·lions senyorials, contractant-les fins i tot com a forces mercenàries moltes vegades.
D’acord amb aquesta explicació, com podem veure, el món militar plemedieval és essencialment defensiu. La major part de les operacions militars van tenir com a eix d’actuació un castell o una ciutat emmurallada, la possessió del qual era l’aposta del conflicte: el control d’aquestes places garantia el domini del territori i dels homes i dones que hi habitaven i treballaven.
