Una aproximació dels usos del gos i la seva relació amb els éssers humans de la península ibèrica: de la prehistòria a la protohistòria

Imatge de portada: Escena de caça: gossos atacant a un mufló. Autor: Alessandro Passaré. Font: Fondazione Passaré / Wikimedia Commons.

La relació entre els éssers humans i els animals ha estat fortament lligada al llarg de la història, la supervivència humana i el seu desenvolupament en el medi ha estat condicionada per les relacions amb altres espècies, entre elles, els cànids. Aquest vincle dels humans amb aquests animals ha estat tan fort que són popularment coneguts com “el millor amic de l’home”.

Hi ha una sèrie de qüestions prèvies que cal tenir presents abans d’entrar específicament en com es desenvolupà la relació entre les dues espècies a través dels usos:

En primer lloc, cal esmentar que l’estudi s’ha portat a terme extraient i analitzant dades d’articles i revistes científiques que tracten sobre el registre arqueològic de les restes trobades en vint-i-tres jaciments situats a la península Ibèrica.

En segon lloc, i pel que fa a la cronologia, ens referim a la prehistòria com a un període que va des del paleolític fins a l’edat del ferro, de societats caçadores-recol·lectores fins a éssers humans totalment sedentaris. D’altra banda, el que entenem com a protohistòria tindria una cronologia que comprèn la II edat del ferro fins als inicis d’època grega i romana. Aquests farien referència a grups humans que viurien en assentaments molt més desenvolupats que a la prehistòria.

En tercer lloc, s’ha de parlar sobre l’origen dels gossos tenint en compte que l’opinió generalitzada, i actualment acceptada per tothom, és posar al llop com a ancestre directe del gos i datar la seva evolució al plistocè. L’arqueologia ens ha permès determinar que va ser en el període glacial tardà quan van aparèixer els gossos, és a dir entre el 180.000 aC i 10.000 aC, quan els llops es van estendre pels continents.

Lligat al tema de l’origen cal fer esment d’algunes de les diferents teories que hi ha en relació amb la domesticació dels cànids, i de la zona on es va iniciar aquest procés. Si ve a través de les anàlisis genètiques realitzades al llop gris, es va situar la domesticació entorn del 15.000 – 40.000 aC, la zona on es va produir no es pot determinar.

Hi ha teories que sí que estableixen unes zones, l’Àsia central, el Pròxim Orient, o inclús Europa. En canvi, altres autors ens parlen que la domesticació es produiria de manera individual, i que serien individus concrets els que establirien vincles amb els grups humans i acabarien formant part de les migracions o intercanvis amb altres grups, de manera que, aquests gossos domesticats s’anirien estenent. En aquest cas el període el qual dona lloc a la domesticació és el paleolític superior, on els grups humans són caçadors-recol·lectors semisedentaris.

També es defensa la teoria que els primers cànids domesticats no serien gossos, sinó una variació de llops, cas hipotètic lligat a l’opinió generalitzada que els llops són l’ancestre directe dels gossos.

Finalment, atès que tractem dels cànids a la península Ibèrica, cal apuntar que l’evidència del cànid més antic datada en aquest territori és la troballa d’un húmer en el jaciment d’Erralla (Guipúscoa) que correspon al paleolític superior tardà entre el 19.000 -12.5000 aC, i que podria ser el primer indici de domesticació a la península.

Els usos dels cànids pels humans

Si pensem en la relació entre els humans i els animals, sempre han estat els primers els que inicialment han obtingut un benefici dels segons. Els humans s’han aprofitat dels productes animals vius, com pot ser la llet, per l’alimentació o dels morts (el pèl, ossos, la pell) per la fabricació d’eines o armes. També s’han beneficiat en utilitzar els animals com a servei de càrrega, caça, i companyia, presentant-los com a trofeus o formant part de cerimònies funeràries.

En centrar la temàtica en l’ús dels cànids, i contrastada la informació de les diferents fonts, es poden establir quatre usos: caça, càrrega, consum i rituals-món funerari.

L’ús dels cànids com assistents a la cacera és important tant a època prehistòrica com protohistòrica, i no tan sols a la península Ibèrica, sinó que també s’han trobat evidències a la península aràbiga, on apareixen representades escenes de caça assistida per gossos en pintures rupestres ja des d’abans del neolític.

Prehistòria

Als jaciments ibèrics no s’han trobat moltes evidències respecte a aquest tipus d’activitat, ja que els cànids no són una espècie comuna al registre arqueològic, no obstant sí que s’ha pogut constatar el seu ús per la pràctica de la cacera sobretot en dos jaciments, al jaciment de Leceia (Oerias, Portugal) i al jaciment d’El Casetón de la Era (Valladolid). Aquests, són de cronologia calcolítica, és a dir, aproximadament del 5.000- 4.000 aC.

L’ús dels gossos com animals de caça, les han determinat els estudis arqueozoològics aplicats sobre les restes, així com les anàlisis osteomètriques que indiquen que aquests animals no eren consumits pels humans, atès que no mostren marques de tall, sinó que eren criats i alimentats per ells, amb l’objectiu de fer-los servir^[1] Al jaciment de Casetón de la Era es van evidenciar vint-i-set restes de carnívors, la majoria cànids..

Els estudis d’aquests ossos també ens indiquen, per la seva mida, que es corresponien a cànids i no a llops, ja que aquests són més petits. Aquesta mateixa pràctica s’ha identificat a través de restes en jaciments de l’edat de bronze i a partir del neolític, situats a la Comunitat Valenciana, com la Lloma de Betxí. La identificació d’aquests ossos han ajudat, a més, a determinar la morfologia dels individus, fixant la seva alçada entre 40 i 50 cm.

L’art rupestre també ha deixat evidències d’aquesta relació, com per exemple en la Cueva de la Vieja (Albacete), apareix representada una escena de caça amb humans, cànids i cérvols.

Protohistòria

En aquest període, trobem evidències textuals, com el de l’escriptor Lucio Junio Moderato Columela que ens parla de les races de gossos iberes utilitzades per la guàrdia, la ramaderia i la caça. Les restes òssies trobades a jaciments ibers com el de La Morranda i el Cormulló dels Moros (Valencia), en les que no hi ha marques de tall, indiquen que els animals no eren consumits.

L’art iber també és testimoni de la utilització dels cànids com a assistents en les caceres, tal com apareixen en diferents mostres de ceràmica, destacant el “vas de la doma” on es representen uns animals amb molta similitud amb la raça actual anomenada Podencs.

Els cànids com animal de càrrega

Quan es parla de càrrega ens referim bàsicament a animals associats al tir, a aquest ús se li associa el trineu, i la càrrega d’objectes i persones.

Prehistòria

Un dels jaciments on s’han trobat restes que corroboren que els cànids eren utilitzats per la càrrega a la prehistòria, és el de Can Roqueta II (Barcelona), en què la seva cronologia comprèn des del bronze final fins a la primera edat del Ferro^[2]Al jaciment Can Roqueta II es troben més de mil quatre-centes restes que es correspondrien a un total de trenta-vuit individus. Per l’anàlisi de les restes es van aplicar estudis osteològics que van ajudar a determinar l’estatura mitjana dels animals, i algunes patologies que afectaven dos individus d’uns trenta mesos de vida. Aquests mostraven l’alteració de les vèrtebres toràciques i lumbars, concretament l’apòfisi es troba esbiaixada, fet que indica una pressió continuada en aquest tram de la columna. 

La comparació de les restes del jaciment de Can Roqueta amb altres d’identificades en jaciments d’altres continents i que mostren una deformació similar, juntament amb tots els estudis complementaris, han associat aquestes deformacions en l’animal al seu ús com animal per la càrrega.

Les mateixes característiques òssies s’han trobat en les restes del cànid localitzat al jaciment de La Huelga (Palència). Les restes pertanyen a un animal d’uns dos anys amb una alçada d’entre 43 i 46 cm. I també s’han trobat les mateixes característiques en les quatre vèrtebres documentades al jaciment de Camino del Molino (Múrcia), que ens indiquen que els animals possiblement serien usats com animal de tir per arrossegar diferents objectes.

Protohistòria

La característica de les apòfisis d’algunes vèrtebres doblegades també les trobem en les restes localitzades en el jaciment del Serrat del Espinyers (Lleida) on s’ha identificat un poblat ibèric amb quaranta-sis individus de mida mitjana gran, entre 40-60 cm, en els que la majoria dels adults mostren en les apòfisis de les vèrtebres toràciques i lumbars doblegades.

Consum:

La consumició dels cànids s’ha vinculat a diferents causes; la manca d’altres animals com els ungulats en èpoques de guerra o fam, el fet que la seva carn fos considerada com un aliment de prestigi, o per tractar-se d’una font d’alimentació amb propietats especials en relació amb  la nutrició o la cosmètica.

Prehistòria

A Cova Sarsa (València) es va trobar una mandíbula inferior amb marques de dentició d’humans. D’igual manera, a jaciments de cronologia de l’edat de bronze, com són la Lloma de Betxí i Pic dels Corbs, també a València, s’han identificat un húmer, un fragment de maxil·lar i un fragment de fèmur, que ens indiquen el consum de carn de gos.

També a Atapuerca, a la cova del Mirador (Burgos), que té una cronologia entre el plistocè superior i l’holocè, es presenten restes de carnívors consumits per humans entre les quals n’hi ha de cànids. Cal destacar que aquesta és la troballa més antiga d’Europa sobre la consumició de cànids. Les evidències de consumició s’han identificat per les marques de tall, ossos trencats, evidències de cocció –tant bullides com cremades, tant o marques de dents humanes—. Les restes d’aquest jaciment presenten un total de nou individus.

Anterior a l’edat de bronze s’han identificat un metacarp i un atles, que es corresponen amb un individu de pocs mesos, bullits i amb marques de dents humanes, així com un fragment de tíbia d’un gos d’uns deu mesos amb marques de tall i percussió que es podria correspondre al moment de la desarticulació de l’os.

Al jaciment  del Portalón de Cueva Mayor (Burgos) s’han trobat restes d’ossos de gossos datades entre el neolític i l’edat de bronze^[3]Del neolític vint-i-tres restes, del calcolític vint-i-sis restes i de l’edat del bronze vuitanta-una. Les marques trobades que indiquen consum son marques de tall, patrons de trencament, ossos descarnats, marques dentàries, ebullició i, cremació. En les restes de l’edat de bronze a més hi ha marques de llescat, picat i percussió així com de fractures intencionades dels ossos. 

Protohistòria

En el cas de les restes trobades en jaciments ibers, com el de Mas Castellar de Pontós (Girona), les restes que evidencien consum estan més relacionades amb llocs de culte i d’enterraments, on es creu que l’animal formaria parta de banquets o actes rituals. Les restes trobades es correspondrien a un total de vuit gossos, i indiquen trencaments, marques de descarnar els ossos, així com de cocció.

Mapa dels usos dels cànids en la Península Ibèrica. Autora: Sofia Montferrer.

Els cànids a l’àmbit de la ritualitat i el món funerari

Prehistòria

Els enterraments de gossos formen part d’una ritualitat dins del món funerari, en els jaciments on s’han examinat se situen en el context cronològic corresponent al neolític mitjà, i es localitzen en el nord-est de la península. Aquests jaciments pertanyen al que es coneix com a Cultura dels Sepulcres de Fosa, identificats com a necròpolis, on els cànids trobats es creu que tindrien un paper simbòlic en els enterraments, de manera que tenen una rellevància en relació als altres animals. 

Al jaciment de la Bòbila de Madurell (Barcelona) hi ha una sèrie d’estructures identificades com a sitges o sepulcres on junt amb els humans, s’han trobat restes de cànids. El mateix tipus d’evidències es troben als jaciments de Ca l’Arnella i a Camí de Can Grau (Barcelona). En canvi a la Serreta (Barcelona) es va trobar la presència d’un gos que no anava acompanyat de restes humanes, els ossos del qual no presentes alteracions com marques de tall o fractures, per tant, es determina que el seu us seria funerari. 

Les investigacions de les restes d’aquests jaciments han donat lloc a determinar que els gossos enterrats eren exemplars joves, entre l’any i any i mig, la majoria d’ells femelles,i que la seva dieta era similar a la humana, feta a partir de proteïnes animals i cereals, el que pot indicar que com que no eren la font proteínica de les persones la seva funció als assentaments podria ser de guarda de ramats o del mateix assentament.

Un altre jaciment de la península Ibèrica on s’han trobat restes de gossos en contextos d’enterrament és Camino de las Yeseras (Madrid) datat del calcolític a l’edat de bronze. Es va trobar un total de vuit gossos en fossats junt amb fragments ceràmics o astes de cèrvid, que s’interpreta que tot aquest conjunt te una funció simbòlica-ritual. 

En un altra àrea es van trobar junt amb les restes humanes ceràmiques campaniformes i restes de dos gossos dipositats intencionadament i amb cura sobre un llit  amb cants de pedres, i al seu voltant es trobaren restes d’ossos d’ovella. Tot aquest conjunt indicaria una ofrena dirigida als gossos morts. 

Finalment, cal destacar l’evidència trobada en un enterrament d’un infant d’uns dos anys, acompanyat d’aixovar faunístic, entre el que es troben les restes d’un cànid. 

En últim lloc, el jaciment on es troben més restes de gossos junt amb els enterraments humans es el del Camino del Molino (Múrcia). L’estructura de càmera sepulcral de l’enterrament ha dificultat el treball dels arqueòlegs, però, tot i això, s’ha pogut observar que hi hauria uns cinquanta-un individus, de totes les mides, edats i sexe. L’anàlisi de dents i ossos, no mostren traces de malalties, això mostra que els gossos dels enterraments estaven ben cuidats i tenien bona salut. S’interpreta que a partir del neolític els cànids actuarien com a protectors del més enllà, essent sacrificats per a ser enterrats al costat dels humans.

Protohistòria

En el jaciment ibèric de Mas Castellar de Pontós (Girona) s’han identificat dos fossats amb restes de cànids. Les restes trobades amb una de les sitges l’individu tenia les extremitats flexionades i el cap orientat cap al nord-est i a més hi ha evidències per sobre de cendres, carbons i llavors amb objectes ceràmics, de bronze, molins, fusaioles i fibres vegetals. 

L’animal trobat en un altra sitja té marques d’haver estat decapitat, fet que s’interpreta com a ritualitat amb sacrifici sagnant.

També s’han identificat restes de gossos enterrats junt amb les d’altres animals, humans i objectes ceràmics al jaciment de Cueva del Sapo (Valencia). Les restes de gossos formarien part d’una ritualitat dels ibers, com ofrenes a una divinitat.  

Discussió i conclusions

De l’anàlisi de 23 jaciments de la península Ibèrica, dels quals en aquest article s’han destacat els més significatius, es desprèn la presencia de 447 individus, 372 datats a la prehistòria i 75 a la protohistòria, però tot i semblar una quantitat important, és difícil trobar fonts en les quals es parli dels usos d’aquests animals.

La majoria de les evidències prehistòriques descrites corresponen al calcolític i l’edat de bronze, en segon lloc al neolític i en tercer al paleolític, atès que la domesticació dels cànids en aquest període es trobaria en un estadi inicial. Pel que fa a la protohistòria, els estudis s’han centrat en assentaments i necròpolis dels ibers i no d’altres societats com els celtes, que també utilitzarien els gossos amb diverses finalitats.

Així, després de l’anàlisi de les fonts és pot afirmar que es cert que hi ha un seguiment a la protohistòria dels usos dels gossos iniciats ja a la prehistòria, i que aquest ús té una continuïtat prolongada en el temps. També es pot afirmar que, en la relació entre gossos i éssers humans, la seva interacció va anar evolucionant de manera que les funcions del gos dins dels grups humans s’han anat ampliant i  no han quedat limitades únicament a les analitzades. 

Els cànids s’han adaptat amb facilitat a nous ambients, així els trobem tant al desert com al cercle polar o a la sabana, aquesta facilitat en l’adaptació va afavorir la convivència amb els humans, la domesticació i l’enfortiment del vincle entre les dues espècies. 

Gràcies al desenvolupament i avenços de la ciència en general, ha estat possible conèixer el medi en el qual conviurien els éssers humans i els gossos. Tanmateix, el desenvolupament de noves aplicacions tècniques a les ciències, està servint per continuar amb les anàlisis de restes que permeten l’estudi d’aquest lligam amb les evidències de la complexa relació dels gossos i humans al llarg de la història. 

Per saber-ne més

Albizuri, S., Nadal, J., Martín, P., Gibaja, J. F., Martín Cólliga, A., Esteve, X., Subirà, M. E. (2019). “Dogs in funerary contexts during the Middle Neolithic in the northeastern Iberian Peninsula (5th–early 4th millennium BCE)” a Journal of Archaeological Science (24), pp.198–207.

Daza Perea, A. (2016). “La fauna del depósito del área 40 de Camino de las Yeseras: otro ejemplo del uso simbólico del perro durante el Calcolítico.” a Entre ciência e cultura: da interdisciplinaridade à transversalidade da arqueologia, Actas das VIII Jornadas de Jovens em Investigação Arqueológica, pp. 297-301.

Guagnin, M., Perri, Á. R., i Petraglia, M. (2018). “Pre-Neolithic evidence for dog-assisted hunting strategies in Arabia” a Journal of Anthropological Archaeology (49), pp. 225-236.

Martín, P., Saladié, P., Nadal, J., i Vergès, J. M. (2014). “Butchered and consumed: Small carnivores from the Holocene levels of El Mirador Cave (Sierra de Atapuerca, Burgos, Spain)” a Quaternary International (353), pp. 153-169.

Ripoll, E. (1990). “Acerca de algunos problemas del arte rupestre postpaleolítico en la Península Ibérica” a Espacio. Tiempo y Forma, S. I. Prehist. y Arqueol. (3), pp. 71-104.