Julián Casanova (Terol, 1956) ha sacsejat la cartellera historiogràfica espanyola amb la publicació de Una violencia indòmita. El siglo XX europeo, editat per Crítica. A l’interior d’aquest magnífic volum el lector hi trobarà un altre relat històric sobre el segle passat, però no un de qualsevol. Casanova amb aquesta obra reclama per mèrits propis fer sonar la seva veu al panorama historiogràfic europeu. La qualitat minuciosa amb la qual elabora la seva investigació el condecora com un dels historiadors de referència del moment.
De manera general, Julián Casanova havia centrat les seves publicacions a l’àmbit peninsular, investigant sobre la Guerra Civil i la violència política que la va atiar. Tanmateix, amb aquesta obra Casanova amplia el radi geogràfic i cronològic per narrar, amb un estil i claredat exquisits, les turbulentes massacres que van assolar el continent europeu durant el segle XX. Valent-se d’un ampli ventall de fonts secundàries l’historiador aragonès aconsegueix empènyer la narrativa abraçant períodes, localitats i temàtiques sense deixar pràcticament cap buit.
La tesi principal del llibre és la següent: la violència a Europa fou present durant tot el segle passat. D’aquesta manera, Casanova, esquerda l’esquema clàssic que tendeix a dividir el segle en dues parts: una de violenta i una altra de pacífica. Per bé que les dues guerres mundials es concentren en la primera meitat del XX, l’anàlisi detallada i d’ampli abast geogràfic revela una presència contínua de conflictes de baixa intensitat durant la segona meitat. Aquests incidents, esperonats principalment per actors no estatals, van deixar un reguitzell de víctimes gens menyspreable i que sovint s’ignora o es tendeix a minoritzar.
Els esdeveniments que narra el llibre comencen empeltant l’herència de la violència vuitcentista. Els magnicidis de signe anarquista es combinen amb les pràctiques de domini i extermini que els imperis europeus practicaven a les colònies. Simultàniament, l’Antic Règim s’esfondra a bona part del continent mentre les tensions socials, en unes societats de masses, fan d’Europa una olla de trons. El racisme, el darwinisme social, el militarisme i les disputes ideològiques sacsegen les passions més baixes i pregones dels europeus. L’obertura de les hostilitats bèl·liques, tradicionalment datades el 1914, coincidint amb l’inici de la Primera Guerra Mundial, són matisades per Casanova assenyalant la Primera Guerra dels Balcans (1912-1913) com la primera contesa que obre el gran període de guerra continental conegut com la Gran Guerra Europea, que segons l’autor s’allargaria fins més enllà del 1945.
El final de la primera part de la guerra, l’any 1918, esfondra els imperis centrals i orientals, afavorint el sorgiment de nous estats nació que, en molts casos, es fundaran sobre l’extermini sistemàtic de minories ètniques o empenyent poblacions senceres a abandonar el territori. Casanova fa especial èmfasi en aquest apartat del llibre a la terrible violència paramilitar, especialment en els països del bàndol perdedor, dirigida contra minories, però sobretot contra adversaris polítics de tota mena. El ressentiment provocat per uns acords de pau vergonyosos deixarà una part del continent dessagnada. La cultura de la derrota marcarà el caràcter dels règims feixistes italians i alemanys, però també tindrà influències a altres països de l’est, com ara Hongria i Romania. En suma, la contesa inconclusa atiarà una agressivitat inaudita per les nombroses forces que reprimeix.
En aquest punt del llibre l’historiador aragonès analitza les matances sistèmiques i sistemàtiques. D’aquesta manera, centra la seva anàlisi en la maquinària d’extermini nazi i estalinista. A diferència de bona part de la historiografia precedent, Casanova no dubta en fer comparacions i cercar antecedents a l’Holocaust per tal de convertir la massacre en un fet històric i no en una anomalia transitòria, tal com sovint s’ha volgut presentar. L’obra aprofundeix en el refinament i complexitat dels colossals aparells burocràtics, indispensables per ambdós totalitarismes per acabar amb el «problema racial» i els «adversaris de classe». També esmenta amb tota mena de detall l’extermini armeni en mans dels turcs i inclou les darreres i tràgiques investigacions d’un dels últims camps d’estudi sobre la violència: la sexual. Casanova fa un extens relat sobre com la violació, la denigració, la prostitució o els embarassos forçosos constitueixen un element indissociable de la dominació i l’extermini en temps de guerra.
L’acabament de la Guerra Civil Europea gira la truita i les víctimes es vengen dels seus botxins. En aquests últims compassos de l’obra es posen de manifest els espectaculars moviments de població per reajustar fronteres, així com les impressionants purgues i execucions públiques d’excombatents i rivals polítics. També és en aquest moment, i en les dècades posteriors, quan a Europa, en general, i no només a l’est, hi ressorgeix la violència organitzada protagonitzada per grups terroristes armats. Casanova clou el llibre fixant-se en els esdeveniments de l’Europa central i oriental, una òptica poc usual i que, aplicada al llarg de l’obra, reforça el valor del seu contingut. La narració desemboca a les Guerres de Iugoslàvia (1991-2001), un conflicte focalitzat en una zona molt concreta que, tràgicament i metafòrica, tanca el cercle de violència europea on comença el segle tot condensant bona part de les tècniques i processos exterminadors que es van aplicar.
Pretendre de ressenyar en dues pàgines escasses la multitud d’històries, esdeveniments i personatges que se superposen i entrellacen durant l’obra és pràcticament impossible. Julián Casanova fa un esforç lloable per trenar una òptica paneuropea, tot sotmetent-la als mètodes de la història comparada, per aportar-nos grans lliçons i reflexions sobre el passat i el present d’Europa. El lector que vulgui apropar-se a l’obra descobrirà, de ben segur, episodis desconeguts, funestos i dramàtics de la continental. Una violència indómita és un d’aquells llibres capaços de canviar la persona que els acaba de llegir.
