Què hauria passat si l’Alejandra Soler i la Maria de Castella s’hagueren assegut a la mateixa taula? En Quinze dones valencianes, obra editada per l’historiador medievalista Antoni Furió (Sueca, 1958), ens podem aproximar a quinze figures realment extraordinàries, quinze dones que, tot perseguint els seus interessos i conviccions, deixaren la seua petjada en la nostra història.
El llibre narra les biografies trepidants –i sovint, indignants– de reines, virreines, duquesses, marqueses, membres de les corts reials, abadesses, burgeses. I just a l’altra banda, jueves perseguides, impressores, poetesses, ginecòlogues, pedagogues, professores i militants comunistes. La història del País Valencià, és clar, també ha estat la història de la lluita de classes. Aquestes quinze dones esdevenen una prova clarivident de l’evolució de la conflictivitat classista que s’ha transcorregut a casa nostra des de l’Edat Mitjana.
Aquesta obra ens ajuda a aproximar-nos a una de les idees més elementals de la història: les individualitats no fan la història, però sí els grups socials als quals pertanyen i, a vegades, representen. No obstant això, en matèria de dones, fins i tot les dels estaments privilegiats i les classes dominants han sigut tradicionalment oblidades pels historiadors: moltes vegades, per falta de fonts; d’altres, per falta d’interès. Sobretot els cronistes de segles passats, però també encara alguns historiadors vius, han anat considerant que les dones han tingut un rol passiu i ornamental en la història de les nostres societats. Ens les transmeten, doncs, amb relació als homes de la seua vida: mullers, amants, germanes o descendents d’algun home.
No és el cas d’aquest llibre. Quinze dones valencianes tracta de conferir una visió el màxim completa possible de cadascuna de les biografies que ens trasllada, tot acompanyant-les d’una precisa contextualització històrica en cada cas. I, a banda de parlar de l’entorn que les envoltava i del context que els va tocar viure, també ens explica el caràcter que tenien, els interessos que perseguien, la ideologia a la qual s’hi adscrivien, els plans que confeccionaven pel seu benefici i el de la seua nissaga…
En relació amb això, en les darreres dècades, l’Acadèmia ha anat traient a la llum nombroses biografies de dones de gran renom i poder d’arreu del món, i algunes de les afortunades han sigut valencianes. L’escletxa en la representativitat de dones i homes va disminuint –això sí, molt a poc a poc– quan es tracta de la història dels poderosos i les poderoses. Malauradament, les dones i els homes que no han tingut mai poder continuen sent figures prescindibles per bona part dels historiadors. Serà per falta de fonts, per falta d’interès o perquè gran part dels membres de l’Acadèmia estan, encara, desclassats. Coneixem molt poques figures del camperolat medieval valencià, del proletariat industrial, de les criades, les teixidores… o és que algú sabria dir el nom de quinze personatges d’aquesta estirp?
Molts anys abans de l’encara emergent història de les dones, també es reclamava una història veritablement universal, que no posara més accent en unes classes socials que en altres, en uns territoris per damunt d’altres, ni en un gènere per damunt d’altre. Es tracta d’una crítica que ve de lluny envers el protagonisme dels homes poderosos d’occident en la divulgació de la història. Per fortuna, aquest llibre parla de dones de procedències extremadament diferents i contràries entre elles. Malgrat les dones de classe dominant i acomodades econòmicament siguen la majoria de biografies que compila Quinze dones valencianes, també hi podem trobar les vides d’algunes de les dones desposseïdes.
L’obra mostra una gran diversitat de trajectòries: dones que tenien la capacitat econòmica i política de sotmetre a altres dones per ser pobres, de territoris enemics, jueves o musulmanes; que podien reprimir cruelment revoltes com la dels germanies o els remences; que s’alineaven amb la Inquisició i els Sants Evangelis. Dones que posseïen centenars de llibres en una societat majoritàriament analfabeta; que vivien a palaus situats a ciutats plenes d’edificis en runes.
També, dones de classes acomodades que es podien permetre ser les primeres en moltes coses: les primeres poetesses, com Amàlia Fenollosa; les primeres ginecòlogues, com Manuela Solís i Clarás; les primeres impressores, com Jerònima Galés. Una minoria femenina dins d’una minoria social realment privilegiada: aquella que, al llarg dels segles, tenia la capacitat adquisitiva d’accedir als estudis i al món de l’anomenada “alta cultura”. Encara avui existeix aquesta minoria social que pot ser la primera en moltes coses.
Però, sobretot, també dones que havien de ser les últimes en tot: en anar a escola, en poder menjar cada dia, en sobreviure en la misèria. Dones que van saber prendre partit pels ocultats de la història, aquells que no tenien títols a enumerar ni possessions a conservar. Enriqueta Agut, Alejandra Soler i milions d’anònimes nascudes i mortes a casa nostra. Tenim la sort, doncs, de poder conèixer un grapat d’elles que representa a la gran majoria de dones valencianes d’avui: les dones treballadores.
Llibres com aquest són necessaris, precisament, per entendre l’evolució de la nostra història: ni podem llegir només batalles sobre confrontacions entre famílies de la noblesa, ni podem llegir només sobre les milicianes de la guerra civil. Quan, ja històricament, s’ha vingut reclamant una història de la classe treballadora, s’estava exigint una història de totes les classes socials: per entendre el sotmetiment d’uns, s’ha d’entendre la capacitat de sotmetre dels altres, el seu poder de comandament.
Així, Quinze dones valencianes ens situa en el País Valencià des de l’Edat Mitjana fins gairebé els nostres dies. Ser valenciana no ha significat sempre el mateix. Tampoc ser dona. El que sembla immutable és que, encara ara, unes poques dones es poden identificar amb la reialesa, l’aristocràcia, la burgesia i les classes mitjanes. I que milions de dones restem a l’espera que la història comence a ser un poc més nostra. Aquesta obra, sense dubte, pot ser una de les primeres pedres en el camí de la construcció d’un relat històric nostrat realment honest, que atenga a la conflictivitat social, a la contraposició d’unes classes vers les altres i a l’explicació de la violència que encara avui patim en les societats capitalistes actuals.
La violència masclista, sobretot la física i la psicològica, va afectar a algunes de les dones poderoses que ens mostra el llibre, com és el cas de Carrossa de Vilaragut, la qual va patir maltractament pel seu marit, el noble Juan Ximénez de Urrea. Llevat d’aquest cas, els tipus de violències que van haver de viure les dones de la noblesa i la burgesia foren, en comparació a les violències que patiren les desposseïdes, realment suportables.
Per les poderoses, el seu major problema era el desprestigi, els atacs al seu nom i el seu honor, fonamentats en els prejudicis misògins i masclistes de cada època: els seus rivals, per desacreditar-les i disputar-les el poder, els atacaven ràpidament des dels tòpics del gènere. Es deia que no estaven preparades, que no havien pogut tindre fills –per tant, que eren irresponsables amb la seua missió biològica–, que no eren diligents, que no sabrien dur a terme les tasques que se’ls encomanaven, que serien fàcilment derrotades. Sense dubte, els homes coetanis a aquestes dones no havien de carregar amb aquests vilipendis.
Però, i les altres dones? Les dones de classe dominada de cada període històric havien de suportar això, i molt més. Una molt més estricta persecució ideològica que provenia, en la major part dels casos, de les castisses institucions eclesiàstiques. Aquesta persecució ideològica sumia a bona part de les dones en la por, el desconeixement i la ignorància, cosa que desencadenava en pobresa, malalties, configuracions familiars profundament infelices, temor a allò desconegut i una gran distància cap als avenços científics.
Aquesta pressió ideològica venia sustentada, és clar, per unes estructures econòmiques i polítiques que mantenien a uns quants centenars de dones en els majors dels luxes i a milions de dones en la més profunda misèria. Recordem que, mentre al segle XIX europeu l’esperança de vida encara se situava entorn els 40 i els 50 anys, els membres de les classes dominants vivien unes quantes dècades més, envoltats com ara, en unes comoditats que reposaven sobre el sacrifici de la resta.
Les dones de la noblesa lluitaven perquè els seus fills pogueren arribar a ser reis algun dia; les dones de la pobresa, al seu torn, havien de soterrar als seus fills, que morien per milers, a causa de la desnutrició, les malalties i les guerres que provocaven els dominants. Algunes de les dones que han sigut determinants per la història del País Valencià i de la resta dels Països Catalans descansen avui soterrades en impressionants catedrals i convents. Moltes altres, als cementiris civils. I moltes, moltes altres, a fosses comunes i cunetes.
Si l’Alejandra Soler i la Maria de Castella s’hagueren assegut a la mateixa taula, de ben segur que la conversa no haguera sigut plàcida. Segurament, s’hauria convertit en una batalla campal a sang i foc. A algunes, ens agrada pensar que l’Alejandra n’hauria eixit victoriosa. Ni ella, ni nosaltres, mereixem menys.
