Les dones i la subversió de la comunitat

Definir la qüestió de la dona dins del paper que se li ha atorgat a aquesta segons la divisió capitalista del treball, tot destacant la figura central del rol femení com a “mestressa de casa” dins la vida quotidiana a les llars. Aquest és el punt de partida que l’autora, Mariarosa Dalla Costa, enllaça en els quatre textos recollits a “Les dones i la subversió de la comunitat”. Des d’aquest punt de partida es justifica la necessitat de trencar amb el sistema capitalista i l’única forma per erradicar la subordinació i explotació de les dones es planteja a través d’un escenari de subversió, amb l’objectiu d’aconseguir l’autonomia i el control del mateix cos i del treball femení.

Mariarosa Dalla Costa és professora a la Facultat de Ciències Polítiques de Pàdua, membre de Lotta Femminista. Inclosa dins el corrent del feminisme marxista és considerada una de les màximes exponents del combatiu moviment de dones que va emergir als anys setanta que culminà, entre d’altres, amb la creació l’any 1972 del Col·lectiu Feminista Internacional per promoure el debat sobre el treball reproductiu. A través d’aquesta publicació se’ns presenta una selecció de quatre escrits de l’autora que permeten veure la seva evolució dins del moviment feminista des del seu sorgiment als anys setanta, passant als anys vuitanta i fins a arribar als anys noranta. Autora que col·laborà amb altres figures del feminisme, com Selma James i que llançà el debat sobre les tasques domèstiques, una feina invisibilitzada i no retribuïda que es troba unida de manera necessària al funcionament del capital.

A través de “Les dones i la subversió de la comunitat” es mostra aquesta qüestió de les tasques domèstiques no retribuïdes, així com la resposta del moviment feminista iniciat als anys setanta davant aquesta situació per no produir nova força de treball i així, no perpetuar el sistema capitalista. Una qüestió, la de l’emancipació femenina, que es reprèn amb l’arribada a edat anciana dels pares de moltes d’elles, moment en què aquestes dones es troben davant la necessitat de cuidar dels seus progenitors com una feina no retribuïda feta “per amor”, no podent en aquest darrer cas escollir si fer-ho o no. Amb tot, la idea que enllaça els quatre textos no és altra que la d’organitzar les dones, rebutjant el treball.

D’aquest mode, en el primer text que duu per títol “Les dones i la subversió de la comunitat” s’explica com amb el rol de mestressa de casa s’ha consolidat la divisió sexual del treball en un sistema d’acumulació capitalista que explota les dones dins l’espai domèstic sota la falsa percepció de ser considerat un espai de privacitat. L’autora es centra en el cas particular de la dona de classe obrera en el món occidental i, d’Itàlia, en particular. És així com reivindica l’aparició de diversos moviments de dones d’orientacions i abast diversos, entre les que creuen que el conflicte fonamental de la societat es dóna entre homes i dones fins a les que es centren en la posició de les dones com una manifestació de l’explotació de classe. Des d’aquest punt de vista, l’autora planteja que, per entendre les frustracions que les dones expressen, primer de tot cal aclarir les característiques de la família sota el capitalisme.

Dalla Costa explica com en la societat precapitalista patriarcal, la llar i la família eren el fonament per a la producció agrícola i artesanal, col·laborant tota la família com un tot. És a dir, tota la comunitat de serfs estava obligada a cooperar tant per la prosperitat del senyor feudal com per la mateixa supervivència. Per contra, amb l’arribada del capitalisme, la socialització de la producció s’organitza entorn de la fàbrica, de manera que aquells que treballen dins aquest nou centre productiu anomenat “fàbrica” reben un salari i els que n’estaven exclosos, no. Una exclusió que es va fer extensiva per a dones, nens i ancians. Una divisió que va desvincular l’home de la família al convertir-lo el capital en un treballador assalariat i donant-li la responsabilitat financera de les dones, els nens, els ancians i els malalts, en tant que cap d’ells rep un sou.

Segueix l’autora explicant que, els següents exclosos de la llar van ser els nens, en ser enviats a l’escola, entenent-se aquesta com un centre d’adoctrinament ideològic i de conformació de la força de treball i dels seus dirigents. És així com, el capital, es val de l’esperança i les aspiracions dels pares, els quals, ajuden a aquest mateix sistema capitalista, a disciplinar a aquests nens i nenes, els quals, en el futur es convertiran en la nova força de treball. Un fet que, l’autora contrasta amb la situació viscuda a la dècada dels setanta, tant en els països occidentals, com al Tercer Món amb l’existència de diversos moviments juvenils i estudiantils per iniciar un procés per sacsejar el marc del poder constituït. Un fenomen, el de la consciència estudiantil i juvenil, que l’autora relaciona amb el moviment de les dones, entenent-se com una revolta de tots aquells que van ser exclosos i separats del sistema de producció.

Tornant a la situació de la dona, l’autora explica com el seu servei personal dins la llar queda al marge del capital, realitzant unes feines considerades com a no qualificades (les de parir, criar, disciplinar als fills i servir al treballador). D’aquest mode es parla del paper invisible que tenen les dones en la producció social. D’igual mode, les innovacions tecnològiques es posen al servei del capital per reduir la quantitat de feina, però aquestes no es traslladen en el cas de les feines domèstiques. És així com la dona sempre es troba de servei, la seva jornada laboral és interminable i no es pot manifestar perquè es troba aïllada a la llar. És en aquest punt que es parla de la privació femenina de l’experiència de la revolta social de la qual sí que gaudeixen els homes per lluitar i negociar la seva jornada laboral i de vacances. Unes condicions d’aïllament que ha confirmat el mite de la incapacitat femenina. Això, ja que els homes han pogut lluitar i organitzar-se en masses en la comunitat, mentre que l’organització de les dones ha hagut de fer-se de manera informal.

Dalla Costa, segueix en aquest primer text fent menció a la funció capitalista de l’úter, en tant que la sexualitat femenina també s’ha vist afectada, esborrant-se així, alguns dels mètodes anteriors per controlar la natalitat. Aquest fet s’explica perquè el capital va establir l’existència de la família nuclear dins de la qual es subordina la dona a l’home. D’aquest mode, li afecta la possibilitat de creativitat i desenvolupament de la seva activitat laboral, a la vegada que la seva autonomia sexual, psicològica i emocional. Un control que afecta des del cervell fins a l’úter.

En resum, l’autora dins d’aquest primer text afirma que l’emancipació femenina ha de rebutjar el mite de l’alliberament a través del treball, ja que aquest suposa un nou nivell d’explotació. Per tant, s’apel·la a la unió de totes les dones, reconstruint una veritable solidaritat femenina: tant de les que treballen dins la llar com les que ho fan fora d’ella, com una manera de desafiar el capital, evitant una doble esclavitud (dins i fora de la llar) i la possibilitat de control i regulació capitalista exercida amb les feines precàries. Solament d’aquesta manera, tots els exclosos del sistema (dones, nens, ancians i malalts) podran apropiar-se de la riquesa social i reintegrar-se, no com a dependents, sinó de manera autònoma. Però per arribar a aquesta solució es demana la lluita de la dona de classe obrera contra un model de família que ha vist en les institucions, en els atacs polítics masculins i en la mateixa Església catòlica la instauració de la repressió cap a la seva identitat sexual i les activitats creatives en favor tant de la realització d’unes tasques domèstiques monòtones i trivials com de la passivitat sexual.

Seguint amb el segon text “Capitalisme i reproducció (1994)”, Dalla Costa justifica la necessitat de trencar amb el sistema capitalista per posar fi a l’explotació, l’opressió i la violència que es desprenen de l’apropiació masculina del treball de reproducció femení. D’aquest mode, s’analitza l’existència d’una generalització planetària a través de l’expropiació de la terra com a mitjà de producció fonamental que afecta directament a la desigualtat i incertesa de la dona, en tant que reproductora. Aquest fet condueix a la polarització incessant de la producció concentrant la riquesa en unes poques mans i estenent la misèria al conjunt de la població i que fa presents situacions esclavistes. Una situació a la qual han contribuït alguns organismes financers com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial dissenyant unes polítiques globals que perpetuen a l’individu com un ésser aïllat i sense valor que només és interessant com a força de treball i es veu obligat a vendre-la per sobreviure. Misèria que ha arribat a l’extrem de la necessitat de vendre trossos del mateix cos per sobreviure a través del tràfic il·legal d’òrgans, però que ha afectat especialment a les dones, abocant-la a les dues úniques possibilitats per sobreviure: el matrimoni o la prostitució.

L’autora destaca com, a escala internacional, és cada cop més alarmant l’explotació sexual de dones per part d’organitzacions criminals amb la complicitat d’alguns Estats que veuen el turisme sexual com una font planificada d’ingressos nacionals. Podem afirmar, doncs, com la condició femenina capitalista, neix de la violència i es manté amb violència. Per tant, davant l’expropiació de la terra, ara a més es pateix l’expropiació dels seus poders reproductius femenins, en tant que es mercantilitza amb aquest i es converteix en una mercaderia o bé de consum.

Pel que fa al tercer text, titulat “L’autonomia de la dona i la retribució del treball de cura en les noves situacions d’atenció a la gent gran”, l’autora justifica el trencament com un fet revolucionari, ja que és l’única opció per subvertir el rol de cuidadora, sobretot respecte de les persones adultes dependents. D’aquesta manera, aquelles dones que van rebutjar la maternitat per protestar contra el sistema han vist com s’ha perpetuat el seu rol amb l’envelliment de la població i, per tant, amb la necessitat de cura cap els seus progenitors.

D’aquest mode, s’inicia el text explicant com la dona va intentar reconquerir la sobirania sobre el seu cos a través de les iniciatives del moviment feminista. L’autora es val de la subdivisió en relació a les etapes cronològiques per les quals ha passat aquest moviment iniciat als anys setanta del segle passat.  És així com, entre finals de la dècada de 1960 i inicis de la de 1970, va tenir lloc el reclam d’un salari per al treball domèstic, atacant la divisió de treball que distingia entre treball masculí de producció de mercaderies i el femení de producció i reproducció de força de treball. És en aquest sentit que les dones van veure que tenien un formidable potencial de poder, negant-se a produir la força de treball, és a dir, a tenir fills. I era a partir d’aquí, que podien exigir un nou tipus de condicions de la cura de les persones demanant l’autonomia econòmica de les dones i un repartiment més equitatiu de les feines de cura amb els homes.

Per a Dalla Costa, el moment crucial va ser el juny de l’any 1971, moment en què va convidar a altres companyes per debatre un document que ella havia redactat fent la primera reunió feminista i posant així en marxa una formació denominada Lotta Femminista [Lluita Feminista] com a xarxa dels comitès i grups del Salari per al Treball Domèstic traspassant les fronteres italianes i arribant a nivell internacional. És des d’aquesta posició que Dalla Costa recorda com des del bàndol masculí no van trobar complicitat en les seves demandes.

L’any següent, el 1972 van aconseguir organitzar a la Universitat de Pàdua un seminari sobre ocupació femenina, el qual va ser boicotejat per part dels seus companys i van ser acusades de separatisme, és a dir, de no fer partícips als homes. Es produïren debats en diaris italians sobre aquest fet, però el que es demanava pel moviment era l’autonomia de la dona i per aconseguir-la, tenint en compte la relació de poder que tenien els homes sobre les dones calia fer-ho, precisament, en solitari.

D’igual mode, Dalla Costa fa una crítica del tipus de protestes que es fan en l’actualitat per part de dones joves, les quals afirma que poden fer-les junt amb els seus companys homes, gràcies a les conquestes que el moviment femení va fer a la dècada de 1970. Davant el context viscut en aquella dècada, les dones més compromeses amb la feina organitzativa van renunciar a tenir fills perquè els hi hagués estat incompatible degut a la dificultat de conjugar maternitat i militància. En aquest punt, la maternitat fou l’eix central del seu discurs: si la productivitat de la família capitalista i del cos femení passava per la producció de fills, l’alliberament de la dona sol podia passar per trencar amb aquesta funció. D’aquest mode sorgí l’eslògan: “Les dones parim idees, no només fills!”.

A la dècada de 1980, s’estén la globalització neoliberal. Seran els anys de la repressió i la normalització després de les grans lluites de la dècada anterior. Es produiran polítiques d’ajustament estructural  amb la precarització general dels llocs de treball i amb una fase incessant de privatització de béns col·lectius com la terra i l’aigua i dels béns públics, amb la disminució de sous, retallades i reducció de despesa pública, així com la privatització de la sanitat i l’educació. D’igual mode, es va produir un atac contra les lluites de les dones respecte del benestar familiar i una immersió en la precarietat. Un fet que s’accentuà en països pobres amb l’expropiació de la terra, expulsant-se les dones dels seus països i proporcionant als països desenvolupats força de treball a baix cost, que fou a parar especialment per a la cura de la gent gran no autosuficient.

És així com l’autora arriba a la dècada de 1990, moment en què es desplega la globalització neoliberal i l’emigració esdevé un fenomen mundial amb uns moviments planetaris de més de 175 milions de persones provinents d’Àsia, Àfrica i l’Europa de l’Est, essent un 45% dels migrants que arribaven a Europa, dones. A més, com a resultat de les transformacions demogràfiques, l’autora posa de manifest com, amb el rebuig a la maternitat, les dones sol s’han alliberat d’una part important de la feina de cura durant un període determinat de la vida i que és el de la cura del fill, però no la dels ancians no autosuficients. 

A més, tot i l’existència de cuidadores que migren als països desenvolupats i el procés de salarització del treball domèstic indirecte, els recursos disponibles per part de les famílies fa que hagi tornat el famós “treball d’amor” durant els caps de setmana i les vacances per a la cura d’aquests ancians no autosuficients. Un fet que l’autora posa de manifest fent un reclam de disposar d’un suport econòmic més ampli, perquè les famílies puguin formalitzar contractes de treball de llarga durada a les cuidadores i també, per tal d’acabar amb el problema de la immigració irregular de moltes d’aquestes cuidadores. En definitiva, segons Dalla Costa, l’Estat ha de sostenir amb més fons el treball específic de cures dels ancians, per tal que les famílies puguin afrontar-ne els costos i es pugui fer en condicions de regularitat.

El recull de textos es tanca amb la part final i quart text titulat “Sobre la vaga general (1975)” que recull un discurs que l’autora, Mariarosa Dalla Costa, va pronunciar en el marc d’una jornada d’acció organitzada pel Comitè de Salaris per al Treball Domèstic el març de 1974 a Mestre (Itàlia). És en aquest punt que proposa una vaga general com una nova forma de lluita del moviment feminista i que, tal com indica l’autora, seria la primera vegada que efectivament es duria una vaga general, ja que fins mai en aquell moment s’havia tingut en compte a la meitat de la població en les denominades vagues generals, tenint en compte que la meitat d’aquesta població, la femenina, es trobava instal·lada a la llar.

És així com es fa una reivindicació no sol per demanar un salari per al treball domèstic, sinó que és una protesta per les condicions laborals a les que s’enfronten les dones fora de la llar i a la situació d’haver de treballar doblement: d’una banda fora de casa i d’altra, també dins. Una feina en el cas de la domèstica que mai ningú no ha reconegut ni pagat. És en aquest sentit que l’autora reivindica com l’única cosa que tenen en comú totes les dones és el fet que totes elles realitzen feines domèstiques i és aquest nexe comú el que s’ha d’aprofitar per reunir el seu poder. Per tant, si totes les dones reivindiquen un salari per al treball domèstic, el poder l’haurà de concedir. En aquest sentit, Dalla Costa tanca el discurs demanant, a banda d’un salari per la realització del treball domèstic, una negociació de les seves jornades laborals, de les seves vacances i dels seus diners.

Per tot el que s’ha exposat anteriorment, aquest llibre resulta una lectura imprescindible, per entendre d’on provenen els moviments feministes actuals i que no són altres que fills dels sorgits als anys 70 del segle passat, però també per comprendre la paradoxa que suposa el fet que, en la societat precapitalista existís la cooperació conjunta de tots els membres d’una família sota un règim de “no llibertat” i com amb la societat posterior i, l’arribada del capitalisme, l’home o patriarca “no lliure” és transformat en un assalariat “lliure” dividint el treball, tot construint així un distanciament més profund i marcat entre l’home i la resta de la seva família (dones, nens, ancians i malalts).