La commemoració del 12 d’octubre es troba estretament lligada, a través del concepte d’“Hispanitat”, al passat imperial i colonial de la monarquia hispànica i de l’Estat. Per aquesta raó, en la seva vigència com a festivitat no és estrany situar conflictes de memòries cada cop més consolidats que responen, per una banda, a la desarticulació progressiva dels discursos hegemònics i històricament complaents associats a l’efemèride; i, per l’altra, a una onada reactiva de confrontació amb les visions crítiques amb la colonització. Totes dues tendències han adquirit força durant els darrers anys. L’auge d’una renovada imperiofilia (parafrasejant el títol de la brillant rèplica de Jose Luis Villacañas a Elvira Roca Barea) és una realitat tant en l’àmbit social com acadèmic: des de discursos polítics de desvergonyida nostàlgia colonial al recent documental “España, la primera globalización” (2021) on historiadors com Carmen Iglesias (presidenta de la RAH) o Stanley Payne donen ales a les tesis de la “llegenda negra”.
En un altre eix, la creixent resposta dels moviments decolonials que protagonitzen l’exigència de polítiques de justícia històrica en clau de reparació (com la retirada de monuments o restitucions patrimonials, entre altres). Sense endinsar-me en una valoració sobre els processos de conquesta, esclavitud i colonització moderns -que no haurien de ser reduïts a discursos interessants i parcials- els conflictes de memòries exposats expressen les conseqüències presents del passat. Des d’un espai públic permissiu amb la presència de personatges associats a la colonització -que a la vegada vertebren la identitat nacional d’altres- a qüestions més estructurals com la discriminació racial o la situació de subalternitat que ocupen les perifèries productives colonitzades en el passat -recomano en aquest punt la recent reflexió de l’historiador Aldredo Gonzalez Ruibal. De fet, que moviments com el Black Lives Matter acabessin vehiculant el conflicte racial a través de la iconoclàstia de monuments colonials no és arbitrari.
No sé si correspon a l’ofici de l’historiador jutjar la història, però sí que tenim el deure d’explicar-la amb el màxim rigor possible per evitar que el coneixement social sobre el passat sigui fàcilment polaritzable cap a relats triomfalistes i esbiaixats. Una de les recerques que contribueixen a aquest coneixement és el llibre recentment publicat per Angle Editorial “El petit imperi: catalans en la colonització de la Guinea Espanyola” (2021), escrit per Jordi Sant (Doctor en Història, UPF) i Eduard Gargallo (Doctor en Història Contemporània, UB). Una obra que ens aproxima a una realitat colonial allunyada de l’americana, la de Guinea Equatorial, que un 12 d’octubre de fa cinquanta-tres anys va assolir la independència. La particular memòria dels guineans associada a aquesta simbòlica data, tanmateix, resta en l’oblit. Guinea és el petit imperi que tracta el llibre, del qual Barcelona, a través del seu Port, va esdevenir capital econòmica, i que va desaparèixer mentre Franco presidia els actes del Día de la Hispanidad de 1968.
Guinea Equatorial, juntament amb altres territoris africans com el Protectorat del Marroc, Ifni o el Sàhara, forma part de l’experiència colonial més recent de l’Estat espanyol. L’obra de Sant i Gargallo ajuda al lector a aproximar-se a aquesta realitat resseguint la participació catalana en l’empresa, oferint a la vegada una meritòria panoràmica de la història colonial i postcolonial del país. El llibre és en aquest sentit una bona obra pensada no només per especialistes, també per un públic no familiaritzat amb la matèria que tingui curiositat en adquirir un coneixement general.
Per entendre la participació catalana en l’empresa guineana cal tenir present que el sistema colonial de la Guinea Espanyola, seguint el patró d’altres colònies, fonamentava el seu domini sobre el territori en tres pilars: l’Església (les missions), els empresaris, i els estaments politicomilitars. El control social sobre la major part de la població colonitzada s’exercia de maneres diferents i sota estratègies diverses (basades essencialment en la violència) a través d’aquestes tres dimensions on la presència catalana era clarament dominant tant en l’àmbit religiós com en l’empresarial. Analitzant aquestes dos vessants el llibre situa la Guinea Espanyola com el petit imperi català, no en termes polítics però sí d’explotació. Tanmateix, aquesta participació catalana en l’univers colonial espanyol no la va inaugurar la conquesta d’aquest territori a finals del segle XIX i principis del XX, sinó que ressegueix el camí iniciat al segle XVIII pels indians -i alguns traficants d’esclaus.
Els catalans establerts a Guinea no formen part de les mateixes nissagues, però sí d’una tradició colonial de la qual algunes elits econòmiques del Principat en són deutores. Entre els catalans de Guinea podem trobar cognoms com els Millet, els Pérez-Portabella, Vilá Fabregas, Lassaletta i Delclòs, Sabater Pi… No tots ells eren propietaris de grans plantacions ni d’empreses, però van participar d’una manera o altra en el sistema colonial. De fet, el llibre ens situa tota una diversitat d’actors més anònims, amb documentades històries de vida, que van teixir la vida colonial dels territoris deixant una empremta bidireccional avui encara present. Defugir del sensacionalisme -reduint la participació catalana als Millet o a Floquet de Neu- per endinsar-se en la complexitat de tota la comunitat i en la seva heterogeneïtat és on aquesta recerca guanya interès. En aquest sentit, l’obra no només fa un esforç considerable en situar l’evolució econòmica de la colònia, també ofereix una extensa aproximació a la vida colonial dels colons, dels colonitzats i als vestigis que es perllonguen en el temps.
De Vic a Fernando Poo
La petjada religiosa és àmpliament explorada en el llibre. Les missions a Guinea van estar dominades per religiosos de l’orde claretià que, juntament amb les monges concepcionistes, van liderar l’evangelització territorial des del 1883. Com bé assenyalen els autors «dels 231 missioners que van arribar a Guinea entre 1883 i 1910, 105 eren catalans, la majoria procedents de comarques de l’interior i eminentment rurals com el Bages, el Solsonès, Osona, el Berguedà i la Segarra». La seva presència va arrelar primer a l’illa de Fernando Poo (avui Bioko), per posteriorment traslladar el seu model a la regió continental. La seva acció, carregada de violència, no només tenia per objectiu l’aculturació; també, com recull el llibre, la despossessió de la població local, el control dels seus béns i la seva incorporació a les formes productives colonials a través del control Patronato d’Indigenas -l’institució colonial que exercia la tutela sobre la població local. La funció dels missioners, per tant, estava lligada a una acció colonial transversal on el lucre propi esdevingué un estímul gens menyspreable. La seva continuada ens ha deixat mostres vives a través de la pervivència de símbols religiosos com la Moreneta o la Verge de Bisila -producte d’un procés de substitució religiosa i que va ser modelada per l’escultor català Modest Gené.
Els missioners tenien un estret contacte amb la població colonitzada. Com expliquen Sant i Gargallo alguns fins i tot van aprendre les seves llengües i ens han deixat populars etnografies, com els textos de Joaquim Juanola o Antoni Aymemí. Aquest contacte no va evitar en cap cas la violència de la seva acció colonial ni animar cap voluntat de preservació. Una de les reflexions del llibre en aquest àmbit, que prèviament autors com Jacint Creus havien assenyalat més tímidament, és el rol dels missioners en la imposició del castellà a través del sistema educatiu. De fet, el menyspreu vers les llengües locals i al seu ús tal com documenten els autors no va ser exclusiu dels claretians sinó compartit pel conjunt majoritari de la comunitat catalana -que a la vegada patia les reticències de les autoritats per l’ús del català a la colònia. L’acció colonial catalana, tot i les seves particularitats, compartia els models hegemònics de dominació sobre Àfrica basats en una jerarquització cultural i racial (fonamentada per discursos pretesament científics). Especialment útil el darrer capítol del llibre «catalans i colonialisme a Guinea» per aprofundir en aquests models.
La Barcelona del cacau
El llibre dedica una part molt important a desenvolupar la importància que va tenir Barcelona com a Port comercial de la colònia, fonamentada especialment en l’explotació del cacau -oferint dades inèdites i de gran valor pels estudis. Els lucratius negocis agrícoles de Fernando Poo van emplaçar a molts inversos a traslladar-se al territori. És sobre aquesta realitat que es va edificar la forta presència catalana a la colònia -que no va estar exempta de tensions polítiques associades a la competitivitat del producte i a la qüestió aranzelària. Com a resultat d’aquestes tensions els productors van impulsar tot un seguit de lobbies de pressió perfectament resseguits pels autors. Des de la Camara Agrícola del Fernando Poo (1906), passant per la Unión de Agricultores (1923), fins a la Casa de la Guinea Española (1942) -de manera més diluïda-, aquestes institucions amb seu a Barcelona van defensar corporativament els interessos comercials dels empresaris catalans. Fins i tot van crear un diari privat editat a la ciutat comtal per defensar els seus interessos privats, La Voz de Fernando Poo. Les relacions econòmiques entre Barcelona i Guinea queden perfectament situades al llarg de tot el llibre amb un detall d’activitats econòmiques (que es van anar diversificant) i d’empresaris, però també amb una narració dels canvis polítics i de conjuntura de cada període i de les formes de vida d’aquests agents, demostrant una rigorosa i profunda recerca en aquest camp.
Tanmateix, aquest petit imperi va edificar-se sobre un règim d’explotació laboral. A Guinea, i a l’Àfrica colonial en general, el cost humà va ser altíssim. Els maltractaments, abusos i l’absència de drets laborals eren estructurals. Els autors narren amb encert la crua situació del braceros, els treballs forçats que va patir la població, el paper de la Curaduria Colonial com a institució reguladora del treball o les males pràctiques en el reclutament de treballadors. La rendibilitat de la colònia -especialment a partir de la dècada de 1920- va ser possible gràcies no només a la riquesa agrícola i silvícola del país, sinó també als règims d’hiperexplotació als quals es va sotmetre sistemàticament a la població africana -local i migrada. La bretxa de la desigualtat va ser una altra conseqüència d’aquest model d’explotació. De fet, el llibre ens recorda «El creixement econòmic va aconseguir que el 1959 Guinea assolís els dos terços de la renda per càpita mitjana a Àfrica. Tot i això, les limitacions i desigualtats eren encara evidents. La renda per càpita de 1962, els europeus arribaven als 1.463 dòlars, mentre que els africans es quedaven en 150».
Més enllà de l’època colonial
Sens dubte en els estudis sobre Guinea trobem absències preocupants sobre els processos polítics posteriors a la independència, especialment del període de Macias. Aquesta recerca contribueix a pal·liar aquesta urgent necessitat historiogràfica resseguint l’evolució del col·lectiu català fins al present. Quin va ser el seu camí? Tot i que molts inversors ja havien abandonat la colònia abans d’aquell 12 d’octubre del 1968, l’èxode massiu derivat del confús cop d’Estat del 1969 va significar un abans i un després per aquesta història. L’alegria comprensible amb la qual molts guineans van celebrar la independència es va enterbolir per una nova espiral de violència: la del règim de Macias. Val la pena visionar el documental Memòria negra de Xavier Montanyà per aproximar-se a aquest procés. Poc va quedar en peu. La fugida més important no va ser la d’aquells blancs espantats per la tensió entre Espanya i l’excolònia, sinó la dels guineans que van haver de marxar per raons polítiques o econòmiques a Gabon o Camerun. L’economia del país es va enfonsar i pocs van ser els catalans que van quedar-se a Guinea. Malgrat els intents de redreçament que el llibre documenta per part de la Casa de la Guinea Española o els missioners, poc van poder salvar del seu petit imperi. Dels més de 6.000 espanyols residents a Guinea a la dècada de 1960, el 1979 només en quedaven un centenar.
El retorn dels excolons a Catalunya no es pot comparar amb la situació dels retornados de Portugal, malgrat alguns paral·lelismes com la sobtada marxa del territori. A Guinea, com a la major part de l’Àfrica ocupada, els colons vivien en una ficció. Un entorn colonial ple de privilegis, basats en unes rígides jerarquies racials, que no trobarien a la península. Bona part d’ells recorden la descolonització com una derrota i com el final de la millor època de la seva vida. Una idealització no massa compartida per la població colonitzada. Un cop assumida aquesta derrota i amb el posterior fracàs de les negociacions encapçalades per Josep Roselló l’any 1980 per recuperar les seves propietats -un cop Teodoro Obiang va enderrocar a Macias i el progressiu restabliment dels vincles amb Espanya-, va començar una nova lluita corporativa: la de les indemnitzacions. Així es va crear l’Associación d’Antiguos Residentes de Guinea que va portar fins al Tribunal Suprem i al Congrés dels Diputats -amb suport de CiU- la demanda per aquestes indemnitzacions. Unes reivindicacions que avui dia no s’han materialitzat.
L’actual necessitat del llibre
El Petit Imperi ens ofereix un viatge a través del colonialisme de base catalana a Guinea. Una història no tan llunyana però paradoxalment absent en els imaginaris i en les narratives de la memòria històrica social. La necessitat del llibre és justament aquesta, la de posar llum a aquesta participació, proposant una aproximació crítica i rigorosa. La història de Catalunya i la de Guinea tenen en comú nissagues familiars i símbols compartits, detallats al llarg del llibre a través d’un llenguatge planer i ben articulat. L’obra de Gargallo i Sant aconsegueix apropar-nos a les singularitats d’aquesta empresa. Si bé la participació catalana formava part del model colonial espanyol i no va disposar mai d’una direcció política pròpia, aquesta va ser prou substancial per a merèixer estudis concrets que facilitin els debats sobre la responsabilitat colonial. La presència catalana va tenir un impacte econòmic i social i és per això que calen recerques que l’ajudin a comprendre.
Si bé l’empresa cubana o el paper català en el trànsit d’esclaus són realitats històriques més socialitzades, el pas per les colònies africanes al llarg del segle XX ha passat desapercebut. Millorar el coneixement ajuda a afrontar els conflictes de memòries que han vingut per quedar-se. Continua existint una visió romàntica i complaent també a Catalunya sobre el passat indià. L’existència de la Xarxa de Municipis Indians, les fires indianes o la reticència a retirar monuments són un exemple. Recentment, s’ha iniciat el tràmit d’una proposta parlamentària per establir el dia 29 de novembre com a «dia de l’empresari», prenent com a referents a coneguts indians com Miquel Biada. La nostàlgia colonial no és exclusiva del nacionalisme espanyol i les tesis de la llegenda negra. La dimensió no és la mateixa, però seguir associant indians amb progrés o empresaris colonials amb una emprenedoria positiva -i acrítica- en el present és clarament conflictiu. Llibres com El petit imperi contribueixen a generar aproximacions a la realitat colonial, en la seva diversitat d’expressions, de forma més completa i complexa. Fet que en el cas de Guinea és doblement urgent per l’oblit històric i social que ha patit aquesta experiència i la seva població.
