Pensar en el món romà és pensar en les personalitats que crearen la Roma que avui mirem amb fascinació. Això és el que afirma Guy de la Bédoyère en el seu pròleg de Domina. Las mujeres que construyeron la Roma Imperial (2018). Què ha estat però dels personatges femenins d’aquestes dinasties? Quin fou el seu paper en la construcció del món romà i del que d’ell ha perdurat?
Coneixem els seus noms i molt probablement les històries, sovint anacròniques i misògines, que d’elles ens expliquen els clàssics. No obstant això, quan volem elaborar un estudi més seriós o conèixer una mica més la vertadera personalitat i accions – sempre des de la limitació temporal – de personatges com Cleòpatra, Lívia, Messalina o les Agripines entre d’altres, costa trobar bibliografies o compendis actualitzats i rigorosos al voltant d’elles. La majoria d’autores i autors actuals coincideixen en el fet que realitzar un estudi rigorós entorn dels personatges femenins del món antic té principalment tres problemes: el primer és la relativa escassetat amb què les fonts les mencionen, només quan les accions empreses per les dones comporten la participació de o influència sobre un agent masculí. És a dir, quan les accions femenines repercuteixen directament sobre una història que pertany als homes. A més, aquests episodis han estat seleccionats pels historiadors antics i per tant descarten moltes altres situacions que només deixen llacunes historiogràfiques al seu pas.
El segon problema es lliga perfectament amb el que ja hem mencionat: la visió sovint anacrònica i misògina que se n’ha perpetrat des de la historiografia clàssica convida a pensar en episodis falsos, exagerats o, si més no, de credibilitat dubtosa amb la intenció expressa de malmetre determinada imatge, ja sigui a partir de simples rumors infundats, per qüestions polítiques o aversions personals amagades. En tercer lloc, la visió androcèntrica que d’elles encara perdura en l’imaginari popular expressat en manifestacions culturals més recents. Serveixin d’exemple les novel·les de Graves o Grimal: I, Claudius (1934) i Memòries d’Agripina (1992), en les que personatges com a Lívia o Agripina la Menor inspiren els contes de madrastres i bruixes manipuladores i dolentes.
Amb aquest panorama, encara és més difícil trobar obres que contemplin una història narrativa del món romà amb els personatges femenins com a protagonistes. Aquest darrer és l’objectiu de Guy De La Bédoyère, qui a través de la línia femenina elabora una història imperial que va des del final de la república, després de l’assassinat de Juli Cèsar i l’ascens d’August, fins a la divisió de l’imperi i el regnat de Gala Placídia (421-437) amb especial rellevància de les dinasties Júlio-Clàudia i en menor mesura Severa.
Guy de la Bédoyère és un historiador i divulgador britànic que mostra especial interès pel món romà. Entre les obres més destacades de la seva trajectòria, hi podem trobar alguns articles sobre la Britània Romana i un llibre recent sobre la guàrdia pretoriana (2007). Aquestes obres prèvies, segurament han donat un impuls al seu coneixement de les intrigues imperials. Per exemple, guanyar-se el favor de la guàrdia pretoriana resultarà ser un factor clau en l’ascens i decadència d’alguns regants del període. Desconeixem si aquest estudi ha estat la motivació principal de Domina, però de ben segur, la necessària coneixença dels principals agents dinàstics, ha estat la clau per comprendre que, en especial en la dinastia Júlio-Clàudia, el paper de les dones en el joc successori és d’importància vital per donar un impuls a l’ascens de la seva influència i poder més enllà de la cort imperial. Tant, que en alguns casos podem arribar a parlar d’un paper diplomàtic i polític de les dones indispensable per entendre l’evolució de l’imperi.
Ja coneixem la importància que les dones tenen en el joc de la successió. Tradicionalment, des de la historiografia, se les ha concebut com a moneda d’intercanvi familiar i d’aliança política a través del matrimoni. Dins d’aquesta concepció, el seu únic paper és el d’assegurar la descendència o les aliances polítiques entre faccions. L’obra aquí present mostra com aquesta és només la punta de l’iceberg. Ja que, a l’entorn imperial romà podem parlar de poder real de les dones de la família imperial i de les elits, mai de iure però sí de facto.
L’autor britànic reflexiona primer sobre la visió tradicional de la dona en els mites de fundació romans i els valors que d’ells se’n desprenen. En ells, trobem bàsicament dos models de comportament femení que alimentaran els estereotips tradicionals: el de matrona romana virtuosa i casta – la major característica de la qual era la reputació impecable d’acord amb la idea de pudicitia i fides –, aquest model el trobem representat sobretot en el mite del rapte de les Sabines i Lucrècia; i la dona promiscua, immoral, maquinadora i hipòcrita, considerada una traïdora en tant que posava en risc els valors romans tradicionals que eren la base de la pervivència i el bon funcionament de l’estat. Així, dones com Tarpeya o la mateixa Dido, tot i ser fenícia, representaven el risc de la ruptura de l’ordre i l’esdeveniment del caos derivat de la seva imprudència, falta de control o cobdícia personal. D’aquesta idea se’n deriva una concepció negativa del sexe femení com a potencial agent de destrucció de l’orde establert i en darrera instància de l’estat. En contraposició, el primer model descrit serà motiu de lloança i estima perdurable per part d’individuals i col·lectius. Ho demostren alguns vestigis, sobretot epigràfics però també literaris, quan descriuen determinats personatges femenins que els romans tingueren en alta estima.
Tot i que són idees concebudes abans de la república, la propaganda del règim d’August utilitzarà a favor seu aquests estereotips per condemnar o elevar determinades conductes que proporcionaran al principat una base moral característica destinada a perdurar més enllà de l’època imperial. A finals de la República, el discurs de desacreditació cap a l’enemic principal del jove August, encara conegut com a Octavià, es valdrà de les actuacions de Fúlvia i Cleòpatra, primera esposa i amant de Marc Antoni respectivament, per justificar la destrucció i el caos que el triumvir havia provocat a Roma. En contraposició, les fonts del moment enaltiran a Octàvia, germana d’August i esposa legítima de Marc Antoni, qui visqué l’enfrontament entre el seu espòs infidel i el seu germà amb estoïcisme i resignació, oferint-se fins i tot a criar els dos fills, encara infants, de Marc Antoni i Cleòpatra un cop derrotats aquests. En aquest sentit, les fonts presenten a Marc Antoni com un home dèbil davant els encants de les dones que l’enamoraven: per una banda, per la seva incapacitat de contenir Fúlvia quan aquesta encapçala una revolta contra el règim (41-40 aC) i per l’altre, per caure cec de la passió amb Cleòpatra i trair Roma.
Cleòpatra, en tant que reina estrangera, ja era un personatge poc estimat en l’imaginari romà de l’època. Per als romans era difícil concebre que una dona pogués governar per dret propi. A més, havia engendrat amb Juli Cèsar un fill que aquest havia reconegut tot i estar casat amb Calpúrnia, el qual es presentava com una amenaça en cas que algun dia es volgués presentar com a hereu legítim d’aquests. Tot i que això era més aviat improbable, Octavià es volgué assegurar que cap enemic dinàstic pogués fer-li ombra com a successor de Juli Cèsar, personatge sobre el qual asseurà les bases de la seva descendència divina. Bèdoyère recalca que l’estratègia d’August va consistir a presentar l’egípcia com una meuca i una bruixa que havia fet servir els seus poders sobre Marc Antoni, que com a home romà, era impossible que fos el responsable únic de la seva destrucció. Així, la inestabilitat del món romà descansava un cop més, com en els mites fundacionals, sobre les espatlles de dos personatges femenins ambiciosos i potencialment destructius que havien destruït l’enteniment d’un romà de dret. Per contra, Octavià enalteix la figura de la seva resignada germana, qui ja era mare, com a exemple de bon comportament i pudicitia. Alguns veuen en aquesta estratègia, el germen de la creació de la idea de família imperial que August pretenia imposar. Sigui com sigui, el discurs calà entre els seguidors del règim, ja que aquestes són les idees que ens ofereixen els historiadors romans de l’època.
Bédoyère se centra després en Lívia, segona esposa d’August, qui malgrat el seu passat – havia abandonat al seu espòs del qual estava embarassada per casar-se amb August, tot i que segurament no tingué gaires opcions – fou presentada com a exemple de virtut i pudicitia a la manera d’Octàvia. Lívia és retratada a les fonts com un personatge complicat. Per una banda August s’esforçà molt a ressaltar en ella les virtuts romanes tradicionals, les quals sembla que Lívia portà amb dignitat. Però alguns historiadors narren com el seu afany de facilitar el tron a Tiberi com a hereu d’August la incità a cometre crims prou reprovables, entre els quals s’hi troben l’enverinament i l’assassinat premeditat de tots els possibles enemics dinàstics que amenaçaven la successió del seu fill. Si això és cert o aquest conjunt de desgràcies que boicotejaven contínuament les suposades preferències d’August són simplement circumstàncies accidentals i desafortunades, és molt difícil de determinar. Finalment, a la mort d’August, el succeí Tiberi, fill de l’anterior matrimoni de Lívia, i sembla que ella seguí relacionada amb el poder.
Al marge dels contratemps de la qüestió successòria, l’autor ens presenta una Lívia que jugà un paper important durant el govern d’August. En primer lloc, li garantí una via de successió provinent dels Claudis, de qui la dinastia pren el segon nom, ja que la filla d’August i Escribònia havia deixat de ser una opció en rebel·lar-se contra el control del seu pare i passar a la història com una d’aquestes dones impúdiques i problemàtiques de la història romana. El pecat de Júlia la Major i també de la seva filla, Júlia la Menor va ser la lascívia. En un context on la virtut i la castedat eren un estendard pel règim del seu pare i avi es presenten automàticament com la vergonya del règim. Al seu torn, els fills mascles d’aquesta havien mort i la descendència d’Octàvia tampoc era una opció donada la joventut dels seus néts. Això deixava a August en una situació delicada en la qual la seva única opció era dipositar les esperances successòries en el fill de la seva virtuosa esposa. És d’esperar que volgués destacar la legitimitat de Lívia i altres integrants de la família imperial, per si arribat el moment succeïa, com de fet va passar, que la via femenina era l’única esperança de continuïtat del règim que havia creat. El tema de la successió dinàstica per via materna que s’havia iniciat amb August, i com aquesta qüestió confereix poder a les seves protagonistes, serà l’element clau de tota l’obra de Bédoyère.
Sembla que el govern d’August està marcat constantment pel consell i la intervenció de la seva esposa, qui malgrat tot era conscient que havia d’actuar entre bastidors, el que es coneix tradicionalment com a política d’alcova. Les fonts parlen sovint de la seva intervenció en favor dels seus protegits en els processos judicials i dels seus actes d’evergetisme, els quals les dones de determinada posició social no dubtaven en emular. La seva influència es nota també durant els primers anys de regnat del seu fill Tiberi, qui tot i les expectatives, no tingué el detall de divinitzar-la després de la seva mort, com sí que s’havia fet amb August. De fet, Tiberi s’esforçà a retallar tots aquells privilegis que el senat proposà per la vídua del prínceps. Aquesta actitud podria estar amagant certa reticència a concedir a la seva mare més poder i influència que la que ja ostentava.
Lívia morí per causes naturals l’any 29 dC a l’avançada edat de 86 anys, no sense abans haver mortificat l’existència d’una de les principals amenaces dinàstiques de Tiberi: Agripina la Major. Les desavinences entre aquests dos personatges estan ben documentats per les fonts, en especial, per Tàcit i Casius Dio. Les raons de fons: l’element successori. Agripina la Major era besnéta d’August, filla de Júlia la Major i esposa de Germànic, nét de Lívia i d’Octàvia. El que implica que els seus fills portaven sang Júlio-Clàudia per tres vies diferents. A més d’això, la mort de Germànic, personatge molt estimat, suposadament en mans de Lívia i Tiberi, havia contribuït a enaltir la fama d’Agripina la Major, qui ja era molt estimada pel poble i l’exèrcit. Tornem a trobar-nos amb el cas d’una matrona romana ideal: fèrtil (segons les fonts fou mare de nou fills, sis dels quals arribaren a l’edat adulta), fidel i devota del seu espòs i els seus avantpassats familiars (era molt conscient de la seva descendència Augusta) i casta. Bédoyère però, no dubta en ressaltar el caràcter rebel d’Agripina, que es defineix per les ànsies d’igualtat amb el seu marit, a qui acompanyava a les campanyes i de la que ens arriba cert episodi en el qual comandà a les tropes durant una rebel·lió a Germània. Sigui exagerada o no l’afirmació que Agripina aspirà a la igualtat, es té constància que la seva condició de matrona no li impedí desafiar el règim de Tiberi en algunes ocasions, conscient segurament de l’estima que el poble i l’exèrcit li professaven com a hereva del seu avi i model a seguir. Agripina la Major era mare de Calígula, qui un cop al govern restaurà la seva memòria i la presentà com a matrona romana ideal. La seva imatge perdurà com ideal de valentia i honor fins molts anys més tard.
El turbulent govern del fill d’Agripina i Germànic marcà un precedent en el tema de la propaganda del règim, especialment pel que fa a les representacions femenines en les emissions monetàries, que perdurarà també fins al final de l’imperi. L’aparició de Lívia o Octàvia en temps d’August a les monedes havia estat quasi anecdòtica, a excepció potser dels punts més orientals de l’imperi on per raons d’idiosincràsia s’havia presentat a Lívia i August com a cogovernants en algunes emissions. Es tractava de territoris on la concepció tradicional de la monarquia permetia l’aparició del matrimoni reial des d’una perspectiva més o menys igualitària. Calígula va un pas més enllà i comença a ordenar produccions en les quals les protagonistes eren ell, la seva mare i àvia Antònia Minor i les seves germanes, Livila, Drusila i Agripina la Menor. Sovint les representa identificades amb deïtats femenines, el que ens dóna una idea de la importància amb la qual volia que les concebessin els seus contemporanis. Conscient de la importància propagandística de les representacions en monedes i escultures, Agripina la Menor i altres després d’ella utilitzaran sovint aquest recurs com a eina per recordar el seu poder i posició.
El màxim exponent de poder femení en època Júlio-Clàudia, el trobem en les accions d’Agripina la Menor, germana de Calígula, emperadriu esposa del seu oncle Claudi i mare de Neró. Bédoyère destaca aquesta associació familiar al poder, perquè és la seva vinculació amb els emperadors el que li brindarà a Agripina la Menor l’oportunitat d’adquirir un poder sense precedents en la història de les dones de Roma. Tant, que fou la primera emperadriu que va estar a unes passes de governar per dret propi. A causa de la seva evident intervenció en les polítiques de Claudi i els primers anys de regnat de Neró, la historiografia clàssica la vindrà a tractar com la gran harpia de la història romana: manipuladora amb Claudi i culpable de les monstruositats de les quals s’acusa el seu fill Neró. En definitiva, és presentada, com Messalina abans que ella, com a agent principal del caos esdevingut a Roma. Aquest retracte de desacreditació cap a les accions d’Agripina justificaran en part l’animadversió que li professà el seu fill, qui en un arravatament alliberador posar fi a la vida de la seva mare. Com es demostrarà més tard amb l’assassinat de la seva germanastra i la seva esposa Popea, les accions misògines de Neró no foren únicament la resposta violenta a voler eliminar la influència controladora de la seva mare, sinó més aviat a la falta d’autocontrol i maduresa de l’emperador, qui acabà per assassinar la seva dóna embarassada d’una pallissa. Amb la mort de Popea i el fill que portava en el seu ventre, s’acabava tota esperança de continuïtat per als Júlio-Claudis, una continuïtat que s’havia mantingut només gràcies a la via materna.
Després de la mort de Neró l’any 68 se succeeixen un seguit d’emperadors sense descendència dinàstica, el que implica que les seves emperadrius deixen de ser rellevants per a la historiografia clàssica, a excepció d’algun comentari anecdòtic. No serà fins a l’arribada dels Severs als poder (192-235 dC), que aquesta influència femenina al govern es tornarà a fer evident de la mà de personatges com Júlia Domna, esposa de Septimí Sever, o les seves germanes i nebodes, Júlia Mesa, Júlia Mamea i Júlia Soemias. Una de les característiques més destacables d’aquestes, és que la seva ascendència siriana, els hi permetia concebre el poder com un espai compartit, donada la natura de les monarquies orientals. Aquest fet segurament justifica la seva ambició de fer-se partícips en els assumptes successoris i en el govern dels seus fills o néts, en el cas de Júlia Mesa.
La darrera gran representant del poder femení en la història de l’imperi, és Èlia Gala Placídia, emperadriu per dret propi entre els anys 350-352, mentre esperava a la majoria d’edat del seu fill Valentinià III. Aquest fet, diu l’autor, es deu només a les circumstàncies especials del moment i no suposa un canvi substancial en la concepció de les dones al món imperial romà. Si més no, podem percebre una evolució respecte als primers anys de dinastia Júlio-Clàudia, en el que les seves protagonistes serviren de precedent per a generacions venidores d’emperadrius, les quals a poc a poc aprengueren a tensar els límits del poder mentre actuaven amb els seus recursos a l’abast per fer-se un lloc en la política de l’imperi.
Domina, és en resum, una història de la Roma imperial amb les dones com a protagonistes que posa en relleu la lluita d’aquestes per fer valer els seus interessos dinàstics en un món dominat per homes. La seva desvinculació de la política oficial i de les estructures fonamentals de l’estat, com el senat i la monarquia, els brindaran una via d’acció diferent de la diplomàcia tradicional que qüestionarà els fonaments morals i ideològics del món en el qual visqueren. En aquest sentit, la seva història és tan política o més que l’oficial, doncs ens ajuda a comprendre espais de la mentalitat romana als quals és difícil arribar per les vies oficials.
La conclusió de l’obra de Bédoyère és que malgrat totes les traves que els imposava la seva societat, Fúlvia, Lívia, les Agripines, les dues Júlies, Messalina i les Severes aconseguiren transformar la història del món romà amb els recursos al seu abast malgrat el preu tan alt que algunes hagueren de pagar. Per aquesta mateixa raó totes mereixien que se’ls hi reconegués l’essència de Venus Genetrix, la vinculació simbòlica amb els orígens de la roma imperial i el poder transformador i creador de la feminitat.
