Des de la mort de Franco, però sobretot els darrers anys, s’han multiplicat els estudis referents a l’antifranquisme i la transició. Entre aquests estudis, el Partido Comunista de España (PCE) ha sigut protagonista de moltes publicacions, que han analitzat la seva naturalesa en diferents moments històrics. En aquesta publicació, els historiadors Carme Molinero i Pere Ysàs, professors de la Universitat Autònoma de Barcelona i integrants del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista, pretenen fer un recorregut de la història recent del PCE (1956-1982) donant especial èmfasi en la incidència social i política que aquest partit tingué en la història del Franquisme i la Transició.
És força reveladora l’estructura del contingut del llibre, així com els capítols que la conformen. En un primer moment es pot veure la separació en dues parts, que no només pretén ser una divisió del llibre, sinó que exemplifica una divisió real en la història del PCE. Aquesta separació correspon al punt d’inflexió que va suposar per la vida política dels comunistes l’entrada a la democràcia —que els autors no la situen el 1975 amb la mort de Franco, sinó el 1977 amb les eleccions generals, després considerades constituents—.
Aquest llibre tracta totes les problemàtiques a les que el PCE va haver de fer front, sobretot a partir de la fi de la democràcia, i que generaren una divisió interna sense precedents que suposà, com veurem, la fi del partit. El gran volum d’informació que aporten els autors permet dibuixar un recorregut complet de la història d’aquest partit, evidenciant els seus encerts i les seves errades en els diferents moments.
El punt de partida de la primera part és el 1956: any en que s’aprovà la política de Reconciliació Nacional. Els autors posen el punt d’inici del llibre en aquest any, ja que entenen que va ser aquesta política la que va permetre al PCE erigir-se com la força d’oposició hegemònica.
Aquesta nova aposta estratègica es basava en ampliar els espais d’actuació de l’oposició franquista per tal d’ampliar els límits de la legalitat amb l’objectiu final d’acabar amb el règim. El sorgiment els anys 60 d’un moviment obrer i estudiantil fort fou requisit indispensable per tal d’ampliar la política d’aliances dels comunistes, que no s’aconseguiria plenament fins el 1969. Aquest any, el PCE decidí fer un salt qualitatiu en la seva estratègia i apostà per el Pacto por la Libertad, el qual suposava la unitat de forces polítiques democràtiques, que s’havia de produir en paral·lel a una mobilització constant que comportaria també l’augment de la força política.
Aquesta nova estratègia comportava que en el moviment obrer CCOO havia de guanyar les eleccions sindicals i el moviment estudiantil s’havien de constituir assemblees, com espai de democràcia directa. A més, en aquest moment els comunistes desenvoluparen un paper decisiu en l’aparició del moviment veïnal. Així, la presència en tots els moviments socials possibilità el lideratge del PCE en l’oposició a la dictadura.
El procés unitari propugnat pel PCE es materialitzà primerament a Catalunya, on es conformaria l’Assemblea de Catalunya el 1971, amb el paper capdavanter del PSUC. A la resta de l’estat, tot i les majors dificultats, finalment el 1974 es conformà la Junta Democrática de España, la qual estaria integrada per diferents partits a més del PCE.
L’any 1975, amb el franquisme en plena crisi abans de la mort del seu dictador, el PCE aprovà el Manifiesto Programa, el qual confirmava i desenvolupava la línia política aplicada fins ara. Amb la profunda crisi del règim es veié com la política de generar oposició unitària havia donat el seu fruit, estratègia que havia estat traçada i duta a terme pel PCE. Per tant, tal com interpreten el autors, “los comunistas habían sido capaces de desarrollar una versión de ‹‹la guerra de posiciones›› gramsciana que había consegiudo debilitar la estabilidad del sistema franquista”.
Al llarg de la dictadura, Santiago Carrillo i el conjunt del PCE s’havia identificat amb l’eurocomunisme, entenent que era l’única via cap al socialisme i la democràcia. Això portava al PCE a, un cop engegades les noves institucions, apostar d’una manera clara i decidida per la política institucional, esperant ser un agent polític clau en la conformació de la democràcia espanyola.
Després de les eleccions generals de 1977, el PCE va establir-se l’objectiu de constituir un “govern de concentració democràtica”—govern d’unitat de totes les forces polítiques democràtiques, que era considerat pel PCE com l’única garantia real de finalitzar amb la dictadura—, que es convertí en una constant reivindicació. Els comunistes veien aquesta política unitària com l’únic instrument que els assegurava, a més, tenir influència real en el nou mapa polític. És reiterada, al llarg del llibre, la por del PCE a la marginalitat institucional, fet que el portarà sovint a fer concessions —com en els Pactes de la Moncloa o a la Constitució— que desagradaven a la seva militància però que li permetien ser un actor polític real.
Des de la direcció comunista es venien els pactes constitucionals com un encert en l’estratègia del partit, Molinero i Ysàs remarquen que la política de concentració democràtica era inviable, degut per una banda a la virada cap a la dreta de UDC i per l’altra a la voluntat del PSOE de consolidar un bipartidisme que li permetés ser l’”alternativa al govern”, marginant així els comunistes.
El PCE, en aquesta nova etapa, veia com gran part dels seus quadres polítics havien de dedicar-se a les institucions i a l’accelerada vida parlamentària, fet que suposà un oblit dels moviments socials, que ràpidament volgueren rectificar. I és que, tal i com remarquen els autors i contràriament al que s’ha dit molts cops, els comunistes van fomentar la participació dels seus militants a CCOO i a la resta de moviments socials després de l’entrada a la democràcia. Tot i que a nivell sindical CCOO havia aconseguit, tal i com pretenia el PCE, liderar la lluita obrera, en el camp polític el partit comunista no havia aconseguit encapçalar l’oposició democràtica, que quedava en mans del PSOE. Això generava una situació de frustració interna dins del partit que s’acabà concretant en divergències de la militància, que buscava causes i solucions diferents davant un anàlisi força similar —i sovint pessimista— de la situació política.
Malgrat aquesta situació, la direcció de partit no es desviava de l’estratègia empresa, que entenia que la política de concentració nacional portaria a una democràcia social i política àmplia, des d’on es podria construir el socialisme. Aquestes primeres discussions derivaren en un intens debat teòric sobre la necessitat —o no— d’allunyar-se del socialisme tradicional i en la crítica a la direcció del partit.
L’allunyament del “socialisme real” i de l’òrbita soviètica, iniciant una via nacional cap al socialisme, ja es va iniciar durant els anys de la dictadura, i sobretot a partir del procés de desestalinització realitzat pel PCUS. A més, el PCE va fer un pas endavant significatiu, i precoç a altres partits comunistes europeus, en l’eliminació de la definició del partit del terme marxisme-leninisme al IX Congrés (abril de 1978). Com afirmen Carme Molinero i Pere Ysàs, “al parecer, Santiago Carrillo, y con él la dirección de partido que, formalmente, era responsable del informe, no percibía o no valoraba que tal política podía diluir en exceso los objectivos transformadores del proyecto comunista, lo que incomodaba a sectores de la militancia”.
En la preparació del X Congrés (juliol de 1981) s’intensificaren les discrepàncies internes, sobretot entre Carrillo i el seu entorn, fermament defensor de la política duta fins el moment, i un grup anomenat “renovador” que reivindicava una major democràcia interna i denunciava la falta d’autocrítica dels dirigents. Seria en aquest congrés, i després de la seva fi, que s’evidenciaria l’enfrontament entre aquests dos grups, que ràpidament es materialitzaria amb dimissions i expulsions.
Finalment, la crisi del PCE- EPK i la del PSUC —a la que els autors dediquen una part important del llibre—, que es traslladaria a Madrid, aguditzaria encara més la del PCE, arribant a la dimissió de Santiago Carrillo, després rectificada de cara a les eleccions. Els mals resultats electorals al llarg del 1982 van suposar l’enfonsament definitiu del PCE, ja que, producte de les seves divisions internes havia perdut tant bona part de la militància com el suport electoral.
En definitiva, tal i com en revela el títol de l’obra, l’aposta política del PCE durant la dictadura resultà encertada i va permetre convertit el partit en la direcció de l’antifranquisme, però aquesta mateixa política adaptada a la nova situació després de la mort de Franco no va donar els resultats que els comunistes esperaven. A més, la por dels comunistes a deixar la política parlamentària sota la direcció del PSOE i alhora que les mobilitzacions socials acabessin sota el control de les forces d’extrema-esquerra extraparlamentària, el va situar en una centralitat incòmode que no li permetia controlar cap de les dues polítiques.
Fruït d’això, i davant l’immobilisme de la direcció del partit, part de la militància començà a qüestionar obertament els quadres dirigents i, finalment, la figura de Santiago Carrillo. En aquest moment de crisi política interna revifaren antics debats i des dels diferents sectors es buscaren culpables: uns acusaven a la direcció de massa moderada, i aquesta d’esquerranosos els crítics. En definitiva, el debat sobre l’eurocomunisme i el leninisme no era més que l’evidència que l’estratègia acordada havia fallat, fet que posteriorment corroborarien els mals resultats electorals de 1982.
Aquest llibre representa una gran síntesi d’una de les èpoques més importants del PCE, un partit que determinà la història de l’estat espanyol, sobretot durant la Guerra Civil (1936-1939) i durant la dictadura franquista. Els autors aconsegueixen, amb aquest treball, entrellaçar política, cultura i societat per donar un perspectiva àmplia i completa a la trajectòria d’aquest partit, alhora que l’ús abundant de fonts de diferent tipologia —discursos de dirigents i documents del partit entre molts altres— permeten al lector una proximitat amb el fets que ajuden enormement a la seva comprensió.
