Foto de portada: Maria Garganté. Font: Juanma Ramos
Pel número 100 d’Ab Origine comptam amb l’entrevista a la historiadora de l’art Maria Garganté, qui ens ha parlat sobre santuaris barrocs i imatges barroquitzades a partir de Santuaris, ermites i capelles a l’època del barroc. Geografia sagrada de la muntanya. La seva obra, de la qual és coautora juntament amb Xavier Solà, ens endinsa a la comunitat pagesa i ramadera dels Pirineus i Pre-Pirineus, on es va consolidar un tipus d’“ocupació” espiritual de la muntanya a l’època moderna. Així doncs, en aquesta entrevista veurem com va ser el procés de barroquització de la muntanya catalana.
L’art barroc és un corrent artístic que no gaudeix d’un bon prestigi a casa nostra. Com et vares interessar tant com per a dedicar-t’hi?
Des del nostre present et diria que aquesta concepció del barroc, podríem dir infravalorada o menystenguda, ha canviat força en els darrers anys. Ho podem veure amb exemples com la creació del Museu del Barroc a Manresa. Precisament, en els últims vint-i-cinc o trenta anys hi ha hagut també un major interès des de la Universitat per l’estudi d’aquest barroc català. Així doncs, puntualitzaria que ja no estam tan malament, així com sí que hi estàvem dècades enrere. En el moment en què vaig acabar la llicenciatura i em vaig plantejar fer recerca, a finals dels anys 90, encara érem minoria els que ens volíem dedicar al Barroc. El que em va atraure va ser la quantitat de possibilitats per recórrer que hi havia, en un camp on hi havia moltes qüestions encara per estudiar. D’alguna manera, el fet de venir de comarques també hi va jugar un paper fonamental, amb aquella voluntat de donar a conèixer un patrimoni que t’és proper i que no és gaire conegut. I els santuaris i l’interès per la religiositat popular va venir tot seguit. Emperò, el meu interès primerenc va venir de la mà de l’arquitectura religiosa: els edificis en el seu context, tan urbanístic com en el paisatge.
L’any 2017 es va publicar el llibre Santuaris, ermites i capelles a l’època del barroc. Geografia sagrada de la muntanya catalana. De què parlam quan parlam de geografia sagrada?
El concepte “geografia sagrada” com a tal fa referència a un lloc físic i la seva dimensió espiritual. És clar, a partir d’aquí pot tenir una cerca polisèmia. Tant es pot parlar de geografia sagrada des de diferents corrents espirituals, com des d’altres moviments no religiosos que busquen la connexió energètica amb els llocs.
En aquest llibre, adoptam el concepte de geografia sagrada com a un títol evocador, el qual fa referència a l’estudi dels santuaris com a llocs físics amb components i significacions religioses. A més, aquests estan molt relacionats amb l’entorn natural, amb una determinada geografia, tant física com humana i ens centrem especialment en la Catalunya muntanyenca.
Com es construeix aquesta geografia sagrada? És només a través de la construcció de temples o també hi juguen un paper clau les llegendes i la cultura popular en la seva configuració?
Són conceptes indestriables els uns dels altres. L’origen mític, màgic i llegendari dels santuaris a vegades recau sobre les llegendes de les marededéus trobades. Ara bé, cal mencionar que la majoria d’aquestes llegendes són del segle XVII o poc anteriors i, d’alguna manera, formen part de tota una topografia sagrada configurada per l’Església per tal de reforçar el culte marià en el context del seu qüestionament des del món protestant. A més, moltes vegades la troballa està relacionada amb elements físics i naturals com una font, una roca o una cova. És per aquest motiu que és un fet indestriable: la creació del santuari i la seva vinculació en un entorn natural.
Pel que he estudiat, la topografia mariana seria un gènere gairebé literari que apareix a aquest moment. Consistiria en uns llibres escrits sobretot per religiosos que fan una compilació dels santuaris marians que hi ha en el territori. Això és quelcom que feren els jesuïtes a Baviera, en tant que territori adjacent amb els protestants. L’objectiu era reforçar el culte a la verge en un moment en què aquests l’havien posat en dubte. L’Església havia de jugar molt bé les seves cartes. El culte a les imatges era considerat com a idolatria segons els protestants, així doncs, calia dotar aquesta imatge d’un component veritablement sagrat. Fou en aquest moment en què varen aparèixer les llegendes de les marededéus trobades: la imatge no és un tros de fusta, sinó que ha realitzat un miracle, investint-se així de caràcter de relíquia. Per aquesta via, per l’origen màgic i miraculós, ja no se’ls podia acusar de què allò fos un ídol.
Continuant amb els santuaris, quines són les diferències més rellevants entre el període baixmedieval i l’època moderna?
Bona part de les ermites i santuaris tenen el seu origen en l’època medieval, emperò, la majoria d’ells varen patir una gran transformació en època moderna. Això provenia d’un interès jeràrquic, però també del poble, atès que la talla de Maria era la imatge tutelar d’aquest. És a dir, no era la representació abstracta de la Mare de Déu, sinó que amb aquesta imatge hi havia un contracte simbòlic entre la comunitat i la imatge.
L’espai medieval va passar per un procés de barroquització, el qual no es concretava només amb la manifestació d’un nou edifici sinó amb la transformació de les imatges, sovint talles romàniques o gòtiques. Precisament, era aquesta antiguitat que propiciava la connexió amb un fet llegendari, atès que eren imatges molt antigues i el seu origen es perdia en el temps. En aquest sentit, d’una banda, se les “dignificava” a partir de vestidures postisses com joies o corones; d’altra, col·locaven la imatge en un altar barroc, presidint un espai que havia deixat de ser medieval.
Sovint s’ha titllat la religiositat medieval de camperola, supersticiosa i amb un marcat caràcter local, context que va comportar dures crítiques per part dels protestants. Aleshores, la Contrareforma va aconseguir erradicar aquest tipus de religiositat popular?
En absolut. L’Església de la Contrareforma va optar més per l’adaptació -o una certa modificació- que no pas per l’abolició. Va jugar a favor de les relíquies, ja que consideraven que no eren un element idolàtric. De fet, tenien dues opcions: o bé abolir-ho, o bé modificar-ho, com molt bé ja assenyalava Peter Burke. També eren conscients de l’arrelament del culte en les comunitats. Aquestes relíquies -fossin un os, un tros de roba o un cos sant sencer- es varen mantenir perfectament a l’època del Barroc. En aquest sentit, la canonització de Sant Oleguer de Barcelona n’és un exemple. Li edificaren un cambril per poder accedir al seu cos sant, el qual s’havia conservat. Per tant, la Contrareforma va veure que intensificar la pietat popular era més efectiu: moure les emocions era més intel·ligent que no pas abolir-les.
Reconstruir la geografia sagrada d’un territori no és quelcom fàcil. A quines fonts s’ha hagut de recórrer per poder escriure una obra així? I quines fonts diries que ens aproximen a la religiositat popular?
L’objectiu del llibre era parlar dels santuaris fortament vinculats en el territori. La nostra idea partia de l’estudi de les fonts primàries, fonts d’arxiu provinents dels fons parroquials que trobem als arxius diocesans, especialment. Va ser a través d’aquests que trobàrem múltiples fonts documentals vinculades a aquestes devocions com els llibres de confraries o els llibres de comptes. També vàrem comptar amb altres tipologies de fonts molt valuoses com la topografia de santuaris catalans feta per Narcís Camós: El Jardín de María. Aquesta obra pretenia ser una espècie de Atlas marianus, del jesuïta alemany Wilhelm Gumppenberg, la qual era un cens dels santuaris més importants del món amb una visió universalista. La diferència entre ambdós autors és el mètode, ja que Gumppenberg va crear la seva obra a partir únicament de fonts escrites i amb limitacions importants, mentre que Camós va fer “treball de camp”, va visitar presencialment els santuaris, així com va parlar amb els ermitans i amb els feligresos.
Pel que fa a la religiositat popular, et diria el mateix. Es pot analitzar des de l’estudi fonts primàries, a partir de la informació que hi pugui haver sobre les festes, sobre els rituals concrets, entre d’altres. En aquest sentit, també és important tot el que és l’estudi dels folkloristes del XIX i del XX. Davant de l’avenç de la societat industrial varen interessar-se pel que era un món en perill d’extinció. Finalment, són molt importants els fotògrafs de finals del XIX fins a principis del segle XX, o en el cas de Catalunya, abans de la Guerra Civil.
Finalment, els estudis sobre religiositat popular -especialment catòlica- han augmentat molt aquests darrers anys. Sent una societat cada vegada més dessacralitzada, per què creus que els historiadors s’han interessat tant per aquests temes?
En el context català, d’interès pels santuaris n’hi ha hagut sempre. Tenim una historiografia molt extensa, tot i que de caràcter local. Núria, Montserrat o Queralt en són exemples. És cert que fa unes dècades aquests temes no interessaven tant, però relacion molt l’esmentada revifalla amb el prestigi de la cultura tradicional en un sentit ampli. L’augment dels estudis sobre la festa, per exemple. És a dir, majoritàriament, les festes tradicionals tenen un origen religiós, tot i que a vegades es vulguin relacionar amb orígens pagans. Això és una qüestió que ve molt dels folkloristes, els quals volien trobar unes arrels molt antigues en aquestes festes. La veritat és que està poc provat que cada festa religiosa tengui una correspondència pagana. Fer-hi l’associació irrompible ho consider agosarat. Tenim necessitat d’arrelament i d’una certa transcendència des del nostre present, i si no és en l’àmbit personal, almenys que ens pugui lligar amb una comunitat. Això explicaria que moltes persones que no són creients, siguin plenament partícips de les festes religioses del seu poble, o puguin participar activament en les celebracions de Setmana Santa fent comunitat. En això es basa l’origen etimològic de religió, en vincular.
