Imatge de portada: Colonial Office et al. (1900–1939) Main bazaar at Kuching, Sarawak, Malaysia. Font: Londres: The National Archives, UK.
Arrels de la segregació urbana: racialització, salubritat i ordre colonial
Des de la seva consolidació a la península malaia, la Corona Britànica va projectar sobre el territori un ordre que no es limitava a la racionalització funcional dels assentaments, sinó que s’articulava com una arquitectura moral del domini. L’espai urbà colonial no fou mai neutral. La ciutat, en aquest context, esdevingué una forma de subjectivació política i una eina disciplinadora, on la separació física entre grups humans reproduïa la jerarquia racial de l’imperi. El mapa urbà, tal com es desplegava a Penang o Singapur, no responia únicament a criteris econòmics, sinó que traslladava a l’espai les fòbies, expectatives i teories racials de la metròpoli.
Aquest urbanisme bevia tant de la ciència mèdica com de la teoria racial victoriana. La separació racial sovint es justificava eludint a la salubritat, les epidèmies tropicals i la necessitat de preservar la moral europea. La mateixa noció del barri insalubre, aplicada als enclavaments xinesos, revela una tradició cultural més que un diagnòstic objectiu. Les autoritats britàniques veien amb preocupació la urbanització espontània de comunitats xineses, percebudes com a desordenades, políticament perilloses i fisiològicament indesitjables, la qual cosa motivava plans de reorganització física que, en essència, imposaven una segregació ètnica disfressada de prevenció sanitària1.
Aquesta obsessió per la classificació racial —sovint inspirada en patrons que es trobaven també a l’Índia britànica o a les colònies africanes— conduí a una arquitectura del control. Tal com ha destacat Gerlach, «el colonialisme europeu es basà en una cosmovisió que vinculava ordre social, diferència racial i control de l’espai»2. Això es traduí en formes de zonificació sistèmica: els districtes comercials eren reservats a europeus, mentre als suburbis s’hi relegava a malais, indis i xinesos. Així, l’espai esdevingué una extensió del cens colonial, amb categories racials que, en el fons, assignaven rols socials: el malai com a pagès, l’indi com a treballador de la plantació i el xinès, arran dels persistents vincles que mantenien amb la seva nació d’origen, relegat al comerç3.
Alguns historiadors s’han referit a aquest sistema com un «apartheid suau»: no es formulava obertament com un sistema de segregació total, però a la pràctica els seus efectes eren homologables. La distribució de serveis, la qualitat de l’habitatge i, fins i tot, l’aspecte visual dels districtes segregats responia a aquest biaix. Penang n’és paradigmàtic, mentre el European Settlement estava connectat per vies pavimentades i comptava amb sistemes de drenatge modern, els barris xinesos o tàmils restaven a la perifèria i amb prou feina tenien accés als serveis fonamentals o l’administració.
L’arquitectura de la diferència no només denotava desigualtats existents, sinó que les fomentava i naturalitzava. Amb això, la ciutat deixava de ser un espai neutre per esdevenir una cartografia del poder, una geografia política de la desigualtat s’inscrivia en la topografia i la forma urbana.
Arquitectura de la diferència: formes de zonificació i barris racials
Si la jerarquia racial estructurava la visió colonial de l’espai, fou en la construcció urbana que aquestes pràctiques es feren evidents de manera palpable. L’administració britànica traduí la lògica racial en una distribució física de l’espai que, més enllà d’un simple repartiment funcional, constituïa una arquitectura material de l’ordre imperial. Els plànols de ciutats com George Town (Penang), Ipoh i Singapur revelen una geografia segmentada segons línies ètniques, on cada comunitat era relegada a un espai definit, segmentat i vigilat. Aquesta separació no fou únicament reactiva a la concentració espontània d’alguns grups, sinó planificada amb antelació des de l’estat colonial.
A Penang, l’urbanisme de la segona meitat del segle XIX i principis del XX4 mostra una urbanització basada en el principi «d’adjacent, però separat»: les comunitats europees s’establiren al voltant de Fort Cornwallis i Light Street, gaudint d’accés privilegiat als ports i a l’administració colonial. Al seu voltant, però amb marcades fronteres simbòliques i materials, s’hi trobaven les comunitats xineses i índies, relegades a tasques industrials i de servei. Aquest model es justificava com una manera de garantir l’eficiència i la pau social, però realment operava com una consolidació de la jerarquia colonial.
Un cas encara més representatiu és Ipoh, una ciutat minera que visqué un creixement vertiginós a finals del segle XIX a causa de l’extracció d’estany. El seu desenvolupament es feu sota la tutela de representants britànics que, seguint el patró ja establert, assignaren zones residencials segons criteris ètnics. Els europeus habitaven àrees elevades, ventilades i pavimentades, sovint amb jardins privats i clubs exclusius; els xinesos s’agrupaven en zones comercials properes a les mines en condicions insalubres; i els malais eren ubicats en els marges, mantenint-los allunyats de l’activitat econòmica5. La segregació no només buscava separar als britànics d’altres ètnies, sinó que també pretenia evitar les aliances interètniques entre els subordinats.
El cas de Singapur abans de la seva separació de la Federació Malàisia (1965), ofereix un altre exemple interessant. La ciutat fou concebuda com una xarxa de districtes únics funcionalment diferenciats. El Singapore Improvement Trust, creat el 1927, implementà una política de reagrupament urbà que va consolidar els enclavaments ètnics: Chinatown, Little India i Kampong Glam no foren només noms populars, sinó categories recolzades per l’estat i reforçades a través de la política d’habitatge6. Aquesta segmentació no implicava una segregació absoluta, però fomentava marcs que condicionaren l’accés a serveis, infraestructures i oportunitats laborals.
La ciutat colonial britànica es fonamentà sobre un sistema de compartimentació racial al servei de l’ordre imperial. L’urbanisme actuava com una eina de control social, alhora que consolidava les identitats ètniques com a categories polítiques rígides. Allà on el discurs liberal britànic projectava una pau civilitzadora, l’estructura urbana revelava una realitat de segregació, jerarquia i disciplinarització dels cossos i les comunitats7.
Pobles nous, vells prejudicis: les ‘New Villages’ i la gestió ètnica de la població xinesa
La política d’urbanització britànica a Malàisia no es limità a les grans ciutats. Durant el període de l’Emergència (1948–1960)8, l’estratègia de contrainsurgencia seguida pel govern colonial introduí una nova forma d’enginyeria social: les New Villages. Tot i que presentats com una estratègia de defensa contra la insurgència comunista, aquests assentaments foren, en realitat, un increment exponencial de la zonificació ètnica sobre la població xinesa rural. La seva arquitectura, ubicació i règim de vigilància respongueren a una lògica de confinament racialitzat on el territori esdevenia una eina per contenir i despolititzar a la comunitat més propera al Partit Comunista Malai (MCP).
El Briggs Plan (1950), formulat pel general Harold Briggs, marcà l’inici d’aquest programa. Es tractava d’una estratègia de desconnexió entre la guerrilla comunista —instal·lada en zones selvàtiques— i la comunitat xinesa rural, que actuava com a base logística i de suport. La resposta britànica fou la separació i reubicació forçada de més d’un milió de persones, majoritàriament d’origen xinès, a pobles especialment dissenyats, amb entrades i sortides controlades, serveis limitats i una vigilància militar constant9. Aquest urbanisme de l’emergència no fou improvisat, seguí criteris arquitectònics, socials i racials molt precisos. Cases perfectament alineades per a facilitar la vigilància, absència de boscos al voltant, zones estratègicament triades per dificultar el contacte amb guerrillers i amb presència constant del poder militar.
Més enllà de l’objectiu militar, les New Villages expressaven una profunda voluntat de reeducar als xinesos rurals, assimilant-los a una cultura política acceptable pel règim colonial. A través de missions educatives, campanyes sanitàries i el foment d’una identitat nacional de base anticomunista, es volia reconstruir un subjecte xinès allunyat del comunisme i assimilat pels valors metropolitans10. El que es presentà com una política d’assistència i desenvolupament no fou sinó una operació d’enginyeria ideològica, una forma de pacificació armada i simbòlica.
Aquestes pràctiques poden recordar al que Michael Billig ha descrit com a formes de «nacionalisme banal», en què l’Estat, a través d’actes rutinaris i dispositius espacials, transmet una imatge naturalitzada de la nació11. A les New Villages, aquesta exaltació patriòtica es desplegava amb especial intensitat; banderes, rituals escolars, himnes, festivals patriòtics… tot contribuïa a la creació d’una identitat controlada i homogènia, oposada a l’autonomia cultural xinesa o a la seva proximitat amb la insurgència comunista. Tanmateix, l’impacte fou limitat. Molts d’aquests pobles restaren marginats socialment i econòmica, i si bé alguns acabaren per adoptar la litúrgia colonial, d’altres continuaren com a espais de memòria de la repressió i violència estructural.
Fricció, resistència i adaptació: ús quotidià i negociació de l’espai
L’espai urbà colonial mai va ser un mer reflex de la voluntat metropolitana, sinó del diàleg permanent entre planificació i apropiació, entre dominació i agència. Tot i que les autoritats colonials s’esforçaren a reproduir un urbanisme que consolidés la desigualtat racial i assegures el control sobre la població colonitzada, la seva execució sobre el terreny fou sistemàticament sotmesa a processos de negociació, reaprofitament i, en molts casos, resistència. La seccionalització racial de l’espai no va impedir que els subjectes colonitzats desenvolupessin formes complexes de l’ús de l’espai que escapaven a la normativa establerta i, sovint, la desbordaven.
A les grans urbs com Singapur o Penang, la vivència diària revelava un ús intensiu i creatiu dels marges: carrers secundaris convertits en eixos comercials, patis que esdevenien llocs de trobada o habitatges compartits i espais públics reinterpretats com àgores polítiques i religioses. Els espais intersticials —zones grises que escapaven als mecanismes de vigilància britànics— varen esdevenir nuclis d’interacció social entre diferents grups ètnics, de resistència política i de difusió anticolonial. L’enginyeria social britànica quedava molts cops en entredit assenyalant així la capacitat dels dominats per resignificar el seu entorn urbà.
D’altra banda, durant el període de l’Emergència, la política de resettlement —plasmada en la creació dels New Villages— aspirava a sotmetre a la població rural xinesa a l’ostracisme vigilat, concebent la geografia com una eina d’aïllament i reeducació política. Tanmateix, quan els era possible, les comunitats reubicades no només varen reconstruir els espais de convivència sinó que els varen adaptar a les seves noves necessitats: edificis comunitaris, temples improvisats, escoles autogestionades i xarxes de suport popular. Així, allò que en un principi havia estat concebut pel règim colonial com una estructura de contenció es transformava en un laboratori de resistència social silenciosa; estratègies invisibles no confrontacionals, però profundament subversives en tant que trencaven amb l’ordre social imposat.
També cal considerar l’espai en l’ús quotidià de la memòria. Les associacions comercials xineses (huiguan), els clubs culturals indis o les mesquites malaies, no eren només espais d’oci, religiós o comercials, sinó institucions que vertebraven la resistència identitària. La seva arquitectura, ubicació i ús simbòlic s’inscrivien en la voluntat de recuperar l’agència dins un entorn dissenyat per l’alienació. Aquesta oposició entre espai i identitat reforçava l’oposició implícita al projecte imperial, articulant discursos alternatius de pertinença i sobirania.
La resistència també prengué forma en expressions explícitament polítiques: manifestacions, ocupacions, pintades i rituals públics que disputaven la sobirania de l’espai. Els barris xinesos, associats a la delinqüència i major bastió de l’MCP, varen esdevenir focus de protesta durant la dècada dels 1950. L’oposició organitzada s’articulava a través de xarxes clandestines fortament imbricades als barris xinesos. A Georgetown, per exemple, carrers com Muntri o Lebuh Carnarvon, densament poblats per botigues familiars, esdevingueren veritables nexes d’agitació. Rere l’aparença de biblioteques o clubs recreatius, funcionaven centres d’estudi marxista, xarxes de recol·lecta i nuclis de distribució de propaganda. Les associacions gremials o els huiguan12 permetien passar de l’associació comercial a l’organització política sense aixecar sospites inèdites. La doble condició dels emigrats, per una banda, súbdits de l’imperi i, per l’altre, ciutadans de segona encara identificats amb la seva nació d’origen, creava una tensió fàcilment capitalitzada per l’MCP entorn de la població xinesa.
A Ipoh i al conjunt del Kinta Valley —epicentre miner d’estany— la interacció entre explotació laboral i discriminació ètnica multiplicà la permeabilitat dels barris obrers a l’organització clandestina. Al llarg dels carrers de Gopeng Road o Kampung Simee, blocs de pisos improvisats, no només allotjaven a famílies d’estibadors, sinó que donaven aixopluc a cèl·lules de l’MCP que servien d’unió entre la societat agrícola i urbana. Encara més, els petits mercats ambulants —wet markets que canviaven de solar diàriament—esdevenien punts d’intercanvi d’aliments, medicines de contraban i armament. Així, la configuració física de la ciutat —passadissos estrets, patis enreixats i tallers successius— assegurava l’opacitat necessària als insurgents.
També trobem exemples a Singapur, on darrere els taulells de les botigues religioses de South Bridge Road es venien pamflets de Sun Yat-sen i opuscles maoistes impresos a la Xina continental; Little India, aparentment desvinculada del moviment xinès-centrista, proveïa papers d’identitat falsos obtingut mitjançant intermediaris tàmil. L’MCP aprofitava aquesta realitat multiètnica per desmuntar la segregació racial que pretenia imposar l’imperi britànic: com més compartimentada era la ciutat, més corredors d’intersecció es generaven als carrers.
Font: Londres: The National Archives, UK.
Conclusió
La planificació urbana a la Malàisia colonial no fou un simple exercici tècnic, sinó una eina de control estructural que institucionalitzà la segregació ètnica per reforçar a les elits colonials. L’espai fou dissenyat per controlar a la població migrada, especialment xinesos, mitjançant zonificació i la vigilància. Tot i això, la vida als barris va generar friccions i formes de resistència que paulatinament anirien consolidant-se en l’organització capitalitzada per l’MCP. El mateix urbanisme colonial va esdevenir la base que permetia l’organització insurreccional, les comunitats marginades i els emplaçaments precaritzats foren els fonaments del descontentament que permetrien canalitzar la revolta.
Per ampliar la informació
- Cheah, B. K. (2002) Malaysia: The Making of a Nation. Singapur: ISEAS.
- Comber, L. (2008) Malaya’s Secret Police, 1945–60: The Role of the Special Branch in the Malayan Emergency. Singapur: ISEAS.
- Harper, T. (1999) The End of Empire and the Making of Malaya. Cambridge: Cambridge University Press.
- Lees, M. (2000) Education and the Nation State in Malaysia. Kuala Lumpur: Oxford University Press.
- Milner, A. (2008) The Malays. Oxford: Wiley-Blackwell.
- Reid, A. (1993) Southeast Asia in the Age of Commerce: Volume 2, Expansion and Crisis. New Haven, CT: Yale University Press.
- Hack, K. (2022) The Malayan Emergency: Revolution and Counterinsurgency at the End of Empire. Cambridge: Cambridge University Press, p. 23. ↩︎
- Gerlach, C. (2015) Sociedades extremadamente violentas: la violencia en masa en el siglo XX. Mèxic, D. F.: Fondo de Cultura Económica, p. 174. ↩︎
- Stubbs, R. (1989) Hearts and Minds in Guerrilla Warfare: The Malayan Emergency 1948–1960. Oxford: Oxford University Press, p. 41. ↩︎
- Gerlach, C. (2015) Sociedades extremadamente violentas: la violencia en masa en el siglo XX. Mèxic, D. F.: Fondo de Cultura Económica, p. 183. ↩︎
- Hack, K. (2022) The Malayan Emergency: Revolution and Counterinsurgency at the End of Empire. Cambridge: Cambridge University Press, p. 37. ↩︎
- Koh Wee Hock, D. (2018) ‘Urban Planning in Colonial Singapore: From Improvement Trust to Urban Redevelopment Authority’. A: Urban Studies in Southeast Asia. Singapur: National University of Singapore Press, p. 66. ↩︎
- Stubbs, R. (1989) Hearts and Minds in Guerrilla Warfare: The Malayan Emergency 1948–1960. Oxford: Oxford University Press, p. 52. ↩︎
- El terme Emergència malaia fa referència a una estratègia duta a terme per les autoritats colonials britàniques entre el 1948 i el 1960, en què la insurrecció comunista va ser presentada com una amenaça patològica. Aquesta concepció permetia despolititzar el conflicte alhora que justificava l’ús d’estratègies de contrainsurgència sota una aparent neutralitat tècnica. ↩︎
- Hack, K. (2022) The Malayan Emergency: Revolution and Counterinsurgency at the End of Empire. Cambridge: Cambridge University Press, p. 111. ↩︎
- Stubbs, R. (1989) Hearts and Minds in Guerrilla Warfare: The Malayan Emergency 1948–1960. Oxford: Oxford University Press, p. 154. ↩︎
- Billig, M. (2021) Nacionalismo banal. Madrid: Capitán Swing, p. 23. ↩︎
- El terme huiguan es podria traduir com «casa de reunió» o «associació de districtes natals», eren centres de reunio i accio cultural que reunien xinesos emigrats d’una mateixa provincia. ↩︎
