Per citar aquesta publicació

Ferran Vinyoles Català (2025) "Conquesta i autofàgia: el canibalisme com a crítica literària i política al Cant dels Nibelungs" Ab Origine Magazine, 101 (octubre) [en línia].
Tags

Conquesta i autofàgia: el canibalisme com a crítica literària i política al Cant dels Nibelungs

Imatge de portada: Còdex Hundeshagen (Ms. germ. fol. 855 138v.)

El canibalisme com a crítica literària política

L’èpica medieval és un exercici constant de formació d’identitat col·lectiva. Ara bé, la formació d’aquesta identitat no necessita ser positiva o apologètica. El Cant dels Nibelungs resulta un exemple clar de crítica cap a la classe cortesana i els seus costums. Pretenem mostrar com aquesta crítica es desenvolupa emprantun mecanisme que, si bé ens pot semblar inicialment esperpèntic, ens mostra com funciona la ment medieval a l’hora de crear discursos de valor i narratives identitàries: l’ús del canibalisme com a metàfora per a la crítica política.

El Cantar dels Nibelungs és un producte tardà del gènere del ‘cantar de gesta’, que presenta els fets heroics de conquesta de la classe nobiliària. Escrita al voltant de l’any 1200 i adscrita a l’ambient cultural del cercle del bisbe de Passau, Wolfger von Erla, l’obra s’allunya en alguns moments de la forma tradicional d’èpica per assimilar temes cortesans com els conceptes generats pel fenomen del Minnesang. Com hem dit, el cantar de gesta és, sobretot, un mecanisme per generar identitats, principalment per la metonímia entre poble i heroi, i per la contraposició amb altres identitats. En el Cantar dels Nibelungs aquest esquema és subvertit en diverses ocasions per mostrar la realitat de l’evolució política de l’Alemanya medieval. Fets com la traïció cap a Siegfried, qui abandona la seva identitat ‘nibelunga’ en unir-se al cercle principal de l’obra, els burgundis – casant-se amb la princesa burgúndia, Kriemhild–, només per acabar assassinat per aquests en ser considerat una amenaça política davant del col·lectiu. La identitat heroica xoca davant del comportament maquinador de l’ethos nobiliari de Gunther, rei dels burgundis, i Hagen, el seu conseller:

The murder of Siegfried […] does not depict the failure of courtliness in the face of darker and more compelling forces, but rather the culmination of a struggle for power that has been largely dependent on courtly forms for its expression1.

Aquestes dinàmiques també es critiquen de cara externa, en la conquesta. Els burgundis viatgen fins a la cort dels Huns, convidats pel nou marit de Kriemhild, Etzel, conscients del potencial perill d’una sanguinolenta revenja.

Precisament el moment de clímax d’aquesta venjança que acaba amb tots els herois cortesos de l’obra es dona a un dels episodis cabdals de la vida cortesana: el banquet. Són molts els episodis de banquets que apareixen al llarg de l’obra, ja que aquest s’associa, en la cultura cortesana, i ja de molt abans a la germànica, com a què “early medieval elites were known to formalize and maintain agreements amongst themselves through the exchange of treasure as well as the hosting of feasts and the provision of hospitality to guests”. 2Així els banquets són actes d’hospitalitat, un pretext per l’exuberància simbòlica cortesana, reflectint la creació d’un lligam estret entre els participants. Per tant, si a la primera part el clímax era la “caça” simbòlica de l’individu perillós, la imatge metafòrica alimentària que simbolitza la conquesta fatídica del regne dels huns és el banquet caníbal. 

Des de l’antiga Grècia la representació del canibalisme funciona com una metàfora per a les dinàmiques de conquesta, d’incorporació i de crítica cap a la classe política. Però, què es critica exactament a través d’aquesta imatge? I per què específicament es fa a través de la imatge del caníbal com a perill polític? Heather Blurton, en la seva anàlisi de la representació i usos metafòrics del canibalisme en una altra tradició germànica literària (l’anglosaxona), cerca l’explicació de l’ús d’aquesta imatge en com “literary representations of cannibal acts serve to direct attention not only to the unfolding of events in a plot (…) but also to a political critique”.3

Seguidament, analitzarem quines dimensions polítiques són criticades i com és que es pren la forma política segons les metàfores emprades històricament en la definició de la formació dels estats feudals occidentals.

Metàfores caníbals

Al llarg de la història, el canibalisme ha suposat un fet angoixant al si de les societats, i serveix d’experiència límit per a la definició de la identitat pel seu potencial metafòric: el consum alimentari de l’altre suposa el seu rebuig i objectivació; com a dinàmica interioritzadora, suposa la destrucció i creació d’una identitat basada en la incorporació forçada de l’altre. Aquesta eina retòrica es veu en la intersecció de les problemàtiques polítiques i religioses dels voltants de l’any 1200, moment de composició del Cant dels Nibelungs.

Tres cossos: Els “dos cossos” del rei i el “cos polític”

L’amenaça externa principal que suposa el canibalisme és la pèrdua del cos a causa de l’antropofàgia, el consum -ritual o no- del cos humà. Però aquesta por tribal no només perdura en la seva continuïtat en formes socials més complexes, sinó que es transposa a la conjunció dels cossos que la formen, reflectint l’ordre social establert: «medieval political theory imagined three “orders” of society-those who pray, those who fight, and those who labor- as the head, heart and limbs of a body»4. L’ús del canibalisme designa aleshores enemics tant interns -traïdors, herètics o identitats marginals5– com externs -com ara els hostes mongols o els “sarrains”-.6

Però a la vegada la definició externa del canibalisme és un discurs per a la identitat pròpia: quan Mateu de París explicita el suposat canibalisme de l’amenaça mongola, ho fa per oferir un discurs intern de les divisions dels regnes europeus cristians i la seva fragilitat7. Aquest discurs intern ens revela la comprensió orgànica que es mantenia a l’edat mitjana de la societat: la idea del “cos polític” i dels “dos cossos” del rei.

Inicialment, la idea més “càrnica” de la societat prové del cristianisme8. Presentant un dilema sobre quina potestat -si la religiosa o la política- ha de prevaldre, a la De civitas Dei de Sant Agustí es comença ja a estructurar la unitat mística de l’Església sota la communio sanctoru, seguint el concepte presentat del “cos polític”, el “cos místic de Crist” que fonamenta a l’Església segons I. Cor. XII. 12,14. A l’edat mitjana, i a mesura que el concepte s’anà secularitzant, l’analogia corporal es desmembrà per a atorgar una funció específica al nou ordre social: el cap de Crist davant de l’Església esdevingué el del sobirà, mentre que la resta d’estaments conformen la resta dels membres corporals. El Policratus de Joan de Salisbury suposa el grau més alt del concepte, ajuntant l’argument celestial amb les noves comprensions aristotèliques de la política9

En un nou escenari, les monarquies necessiten noves eines retòriques de justificació. Ernst Kantorowicz, en el seu important assaig sobre els “dos cossos del rei”, mostra com els aparells estatals reaprofiten els discursos místics per a justificar la construcció dels estats. La ficció legal més rellevant és la continuació de la monarquia en els successors del rei, que compartirien un “únic cos” que es confon, a la vegada, amb el “cos social”10. Kantorowicz remarca així mateix com el cos reial també assumeix, a través del fet “gestual” imitat, la part “eucarística” del “cos polític”11, -assumint la forma de “roi fainéant”, recordant l’episodi de la lluita “gesticulant” contra Brunhild-. Brian Murdoch ha analitzat precisament aquesta idea cristiana reial que constitueix el Nibelungenlied12. La funció principal més remarcada és la voluntat d’estabilitat política. El cos del rei és el cos social, però també l’amenaça al consum d’aquest. Blurton posa l’exemple de la imatge del “rei caníbal” com a la crítica al poder polític tirànic, relacionada així mateix amb l’Eucaristia, o de la profanació d’aquesta13.

La subversió eucarística

Quin era el significat més directe del canibalisme a l’edat mitjana? Quina visió es tenia de forma social i filosòfica? L’acte caníbal més recorrent i amb el que convivia tota la població cristiana és precisament l’Eucaristia, centre de la vida religiosa. A la baixa edat mitjana l’ambigüitat d’aquest fet comença a transformar-se en angoixa, tant espiritual com política.

Com indica L. Price, aquesta consciència no és accidental, sinó que és necessària per a conformar una consciència identitària d’un grup social a través de la incorporació ritual de l’aliment sacrificial14. Tant en escrits dogmàtics de teologia com les faules populars, al llarg del segle XII comença una verdadera fascinació pels miracles eucarístics, amb un remarcat interès del pas espiritual al corporal, que reflecteix a la vegada el procés invers polític. El consum de carn com a fet sacre també apareix paral·lelament en altres formes de consum de parts humanes com la sang del pobre o la llet de les verges per parts d’històries i hagiografies dels sants de les noves ordes mendicants sota el seu nou concepte de caritat15.

Davant d’aquest prestigi Eucarístic, no resulta sorprenent que les monarquies i la classe nobiliària volguessin acaparar la metàfora eucarística com a reflex del seu poder sobirà. Els “dos cossos” del rei que comencen a argumentar els juristes del segle XII empren precisament la mateixa distinció del cos cristològic: corpus verum o mysticum o corpus naturale16. Ara bé, aquest pas de l’espiritual al corporal necessita mantenir la narrativa sacrificial de què prové, fonament de la unitat social. Però aquest sacrifici, un cop secularitzat, es desentén de la seva potestat anterior. Si el sacrifici és transposat a l’individu perillós, el cos polític es veu atacat en la seva nova extensió, tant per dins com de forma externa, en la conquesta.

Figura 1: Avis aus roys (Ms. M.456 fol. 5r.)

Incorporació identitària i el perill de l’autofàgia en la conquesta

La idea que ens trobem al Cant dels Nibelungs no és una crítica a la tirania. Gunther i Hagen són criticats, però no per a l’opressió envers els seus propis súbdits. De fet, és precisament per l’obsessió a resguardar la pau i l’ordre social el que comporta la seva davallada.

Discutint precisament els dominis del cos polític, el jurídic tardomedieval Antoni de Rosellis distingí cinc cossos que representen les jurisdiccions polítiques del món medieval: poble, ciutat, província, regne i món17. La definició de “cos” com a conjunt de població comença a agafar dimensions considerables, fins i tot exagerades. Blurton18 considera que aquest tipus de construccions d’identitats construïdes a partir de la demonització de l’alteritat és la dinàmica essencial de la chanson de geste, de la qual el Nibelungenlied en resulta un testimoni tardà, i on la canibalització del grup per part d’elements aliens com els “sarracens” en resulta un exemple clar.

Però, no és el cas del banquet caníbal final el fet invers? En el moment més explícitament caníbal -la subversió eucarística quan les tropes burgúndies beuen la sang dels caiguts-els cadàvers dels huns han sigut defenestrats, separant espaialment els dos grups identitaris. Aquesta no és l’única representació d’una identitat que, tot i la possibilitat d’empatitzar-hi per part de l’audiència de la chanson, són presentats com a caníbal. El missatge heroic de conquesta és subvertit. Però, quin missatge s’intenta transmetre en la inversió de l’axis moral cortesà? El Cant dels Nibelungs alerta sobre les dinàmiques cortesanes en tensió constant amb les pulsions heroiques primitives germàniques. La moral de refinament cortesà, la cúspide de la qual és el banquet, entra en regressió. L’única manera de salvaguardar-la acaba sent l’autoconsumpció i autofàgia dels seus propis membres, l’autofàgia del cos polític.

Anàlisi de dos fragments

Essent principalment un producte literari, tota aquesta crítica es porta a terme a través de la representació artística. Podem veure la tragèdia del banquet simbòlic caníbal si el comparem amb el banquet cortès prototípic a la cort del cavaller hun Rüdiger.

Els dos episodis se situen a la segona part de l’obra, inserits en la trama de la venjança que ha tramat Kriemhield. Després de diversos atacs, els burgundis finalment arriben a territori aliat en el regne de Rüdiger de Bechelaren, súbdit de la cort d’Etzel, qui els ofereix hospitalitat (âventiure 27). Tot l’episodi suposa un moment de tranquil·litat en la trama, on es desenvolupen tots els tòpics cortesans lligats precisament a l’aliança i al refugi del perill entre dos grups polítics diferents, units en les normes cortesanes i cavalleresques. El narrador s’esforça a reforçar les diverses accions i senyals hospitalaris amb fórmules hiperbòliques. A la vegada, aquesta importància en l’hospitalitat remarca un fet més aviat tribal o primitiu del tracte proselitista originari, fet remarcat, per exemple, amb l’aparició i la interacció amb les dones de Behelaren (1662ss.) fins a la proposta de casament amb Giselher (1680).

El banquet és, però, el que ocupa la centralitat de la âventiure. En aquesta seqüència (1668ss.) es presenten quins són els elements necessaris per al banquet cortès i la seva expressió de comunitat entre els individus interns i externs de forma prototípica. El banquet se celebra en el seu propi espai -la “wîten sal”, “gran sala”-. Els comensals ocupen un ordre jeràrquic entre els seus membres i separats entre gèneres, servits pels servents. El menjar i el vi també en són ressaltats. Apareix també l’element moros del minne, protagonitzat per la filla de Rüdiger.

Aquests elements, en el seu ordre i presentació literària, són subvertits, quasi en una estructura mirall, en el banquet final. Des del primer moment en què els burgundis, acompanyats per Rüdiger de Behelaren, arriben a la cort d’Etzel i de Kriemhild, es troben en un ambient tens. Si bé es remarquen les interaccions entre hostes i convidats, aquestes no van acompanyades de les hipèrboles que trobàvem en l’episodi de la cort de Rüdiger, sinó que el narrador en remarca la divisió entre els dos grups. Kriemhild finalment aconsegueix portar a terme la seva trama venjativa, el que desencadena un seguit d’episodis de violència fins al clímax sagnant del banquet. Com indica Blurton, la subversió del banquet en la transformació d’aquest en un banquet caníbal fou una imatge política recurrent a l’edat mitjana (com a la Historia anglorum d’Enric de Huntingdon)19.

Figura 2: Chronica Majora (Parker Ms 016II, fol. 167r.)

La situació esclata amb l’entrada de Dankwart, germà de Hagen, ensangonat i ferit, a la sala. Amb l’entrada de la sang a l’espai consagrat al banquet «molts dels presents van deixar les begudes i el menjar que estaven servint» (1948), passant de l’ambient d’oci cortesà a la conquesta en l’estil èpic. En aquest moment també es mostra l’element més clar de tot el fragment -juntament amb el simbolisme caníbal- que subverteix l’ethos cortesà: la constant inserció de comentaris irònics que fan referència als elements cortesans, com ara el comentari de Dankwart a l’entrar ferit de mort: «¿Com anem, cambrers…»(1949)-en l’original, jugant amb les fórmules corteses del llenguatge «jâ soldat ir der geste güetlîche pflegen”, «hauríeu d’atendre els convidats (els burgundis traïts) com cal»-. Així mateix, es comença a al·ludir una relació amb els elements de consumpció com ara les viandes (“guote spîse”, en el joc de paraules la imminent matança entre els dos bàndols). Els fets són, però, de clara conquesta, com la decapitació de la descendència d’Eztel per Hagen. Aquesta es porta a terme amb un comentari irònic que al·ludeix a l’ambient de banquet: «ara, doncs, beguem en germanor i en senyal d’agraïment el vi del rei. Que el jove príncep dels huns faci el primer glop!»(1960). El cap vola fins a la falda de la seva mare, un símbol d’un regressus ad uterum que comença a dibuixar la supressió del llinatge resulta la forma més clara de conquesta, eliminant la possibilitat de continuació del grup i de la seva identitat. La imatge que segueix -l’assassinat del tutor a 1962- també resulta interessant, ja que continua amb el simbolisme implícit caníbal: el cap d’aquest, després de ser tallat, rodola per la taula fins a acabar-hi a sota.

D’aquesta manera, la trama ens mostra clarament el seu discurs sobre les identitats a la âventiure: el cantar passa de la crítica externa de la conquesta a la crítica interna, moral, sobre la pèrdua d’identitat pròpia dels burgundis, esdevinguts en nibelungs, en l’intent d’incorporar la identitat dels huns de forma forçada, canibalitzada. Les tropes burgúndies es veuen atrapades i sufocades a l’interior de la seva identitat física, compartint conjuntament el dolor i l’angoixa a l’interior de l’edifici. Hagen troba una solució radical per a continuar amb el combat i la conquesta: «Nobles i bons cavallers: qui tingui set, que begui la sang que hi ha pertot! Amb aquesta calor és encara millor que el vi» (2114). Les seves tropes segueixen el seu consell i, agenollant-se i bevent la sang que raja de les ferides dels nibelungs caiguts, en beuen la sang fins que «per més estrany que li semblés, la va trobar molt bona» (2115). Aquest “gest” permet als burgundis continuar lluitant, però com es profetitza a 2117, aquesta continuació de la lluita només serveix a la finalització completa del llinatge.

El consum i el manteniment de la identitat política interna a través del seu autoconsum només garanteix la seva completa autodestrucció. No pot ser obviat l’explicitació de la metàfora final entre la sang i el vi com a subversió eucarística. Així mateix, la sang serveix, seguint la teoria mèdica medieval d’arrel galènica, com a metonímia mateixa de vida20. La temàtica de conquesta acaba sent codificada a través del canibalisme: el consum polític del territori és transposat, literalment, al consum de la resta humana, en l’antropofàgia. El canibalisme se’ns revela així com una complexa metàfora per a la crítica de les institucions polítiques medievals, que revela els processos de delimitació i manteniment d’identitats col·lectives. La imatge del caníbal guanya força per a destacar una amenaça externa a un grup identitari, però la constitució d’aquest necessita precisament la cohesió davant la retòrica de l’Altre, amb el perill de l’autoconsumpció de la mateixa societat en el seu retraïment.

En el cas del Cant dels Nibelungs es troba l’element metafòric més colpidor per a la crítica de la cultura cortesana: el banquet. A través d’aquest atac es revelen les dinàmiques intrínseques que encara pervivien a una societat germànica en vies de transformació.



  1. Will HASTY, “From Battlefields to Bedchambers: Conquest in the Nibelungenlied”, A companion to the Nibelungenlied, Columbia, Camden, 1998, p. 80. ↩︎
  2. Bonnie EFFROS, “Food, drink and the expression of clerical identity”, Creating community with food and drink in merovingian gaul, The New Middle Ages, Palgrave Macmillan, 2002, p. 25 ↩︎
  3. Heather BLURTON, Cannibalism in high medieval english literature, Hampshire, Palgrave, 2007, pàg. 106. ↩︎
  4. Heather BLURTON, Op. Cit., pàg 63. ↩︎
  5.  Heather BLURTON, Op. Cit., pàg 86 ↩︎
  6. Ibidem. ↩︎
  7. Heather BLURTON, Op. Cit., pàg 87. ↩︎
  8. David George HALE, The Body Politic: A Political Metaphor in Renaissance English Literature, La Haia, Mouton, 1971, p. 30. ↩︎
  9. David George HALE, Op. Cit., p. 39. ↩︎
  10. Ernst KANTOROWICZ, Les Deux Corps du roi: Essai sut la téologie politique au Moyen Âge, trad. Nicole GENET et. al., Domont, Folio, pàg. 378. ↩︎
  11. Ernst KANTOROWICZ, Op. Cit., pàg. 129. ↩︎
  12. Ernst KANTOROWICZ, Op. Cit., pàg. 133. ↩︎
  13.  Heather BLURTON, Op. Cit., pàg. 60. ↩︎
  14.  Merral Llewelyn PRICE, Consuming passions: The Uses of Cannibalism in Late Medieval and Early Modern Europe, Nova York, Routledge, 2003, pàg. 36 ↩︎
  15. Merral Lewelyn PRICE, Op. Cit., pàg. 33. ↩︎
  16. Ernst KANTOROWICZ, Op. Cit., pàg. 239. ↩︎
  17.  Ernst KANTOROWICZ, Op. Cit., pàg. 253. ↩︎
  18. Heather BLURTON, Op. Cit., pàg. 128. ↩︎
  19.  Heather BLURTON, Op. Cit., pàg. 1 ↩︎
  20.  Joan DALMASES, Els trobadors del cor menjat: La simbologia del cor en la lírica de Guillem de Cabestany, el Châtelain de Coucy i Reinmar von Brennenberg, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2020. Tesi doctoral. Repositori de la UB. ↩︎

  • Ferran Vinyoles Català (Terrassa, 2002). Graduat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i estudiant del Màster en Cultures Medievals a la Universitat de Barcelona (UB). Principalment interessat en la intersecció entre literatura medieval i contemporània així com la literatura i el pensament.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Ferran Vinyoles Català (2025) "Conquesta i autofàgia: el canibalisme com a crítica literària i política al Cant dels Nibelungs" Ab Origine Magazine, 101 (octubre) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat