Els debats entorn els comuns han portat i porten una llarga tradició historiogràfica de discussions sobre els drets de propietat i el canvi social en el pas del feudalisme al capitalisme. Nosaltres no entrarem en aquest punt per qüestió d’espai i perquè preferim remetre al lector a estudis molt més complets entorn aquest tema. La nostra aportació serà donar a conèixer el context particular (la Catalunya moderna) on va tenir lloc aquest fenomen lligat a l’avenç del capitalisme i a la desestructuració del món feudal, intentant afegir elements de complexitat que defugin conceptualitzacions simplificadores i idealitzades del conflicte social en el món precapitalista. Els comunals han tingut un pes rellevant en els debats entorn el pas del feudalisme el capitalisme. En l’apartat sobre l’acumulació originària d’El Capital, Marx va posar de relleu que els processos de tancament de terres, que van tenir com efecte el final dels usos i la privatització dels béns comunals, van tenir un fort impacte en les economies de subsistència d’una bona part de la pagesia preindustrial, van expulsar els productors directes del camp i els van llençar a les bosses de població immigrada a les ciutats, cosa que suposà la creació de la massa de desposseïts que seria necessari per a l’avenç de la indústria capitalista. El fenomen fou prou estudiat en diversos països europeus però a Catalunya i la resta de l’Estat, en tractar-se d’uns processos força més “amagats”, van trigar a sortir a la llum (Gifre Ribas, Bosch, & Congost Colomer, 1997). En els estudis sobre els tancaments de terres catalans, que van significar una faceta del final de la societat feudal i tots els modes de vida associats amb ella, tota una generació d’historiadors van posar de relleu les vies per les quals es van donar aquests processos dins les universitats catalanes entre finals del segle XVII i el segle XIX. Però, què van significar els béns i usos comunals en el període precedent? Com es regulaven? I a partir de quines dinàmiques es van generar les condicions socials pel qual l’individualisme agrari va poder imposar-se a les pràctiques comunitàries? En els propers apartats provarem de respondre aquestes preguntes exposant els canvis que patí la pagesia catalana sorgida de la crisi de la Baixa Edat Mitjana i situant el paper dels béns i usos comunals i les institucions que els regulaven en els segles XVI i XVII. Quina pagesia? Evolució social i econòmica del grup pagès a l’època moderna
En el moment de parlar de la pagesia dels segles XVI i XVII, és obligatori començar amb la data de 1486, en la qual es firmà la Sentència arbitral de Guadalupe per part del rei Ferran II com a resolució definitiva als conflictes que havien enfrontat els diversos sectors socials del país al llarg de la centúria i que van tenir el seu apogeu en la primera guerra remença (1462-1472), coneguda com la Guerra Civil que enfrontà els pagesos de remença, amb el suport de Joan II, contra les institucions catalanes, representants de les classes propietàries. Certament, després d’una conjuntura, la dels segles XIV i XV, marcada per un descens demogràfic imponent causat per la pesta i la guerra civil, la pagesia es trobava en condicions inigualables per a fer sentir les seves reivindicacions d’abolició dels mals usos i per a la incorporació de les masies abandonades. En la Sentència, els senyors havien de cedir i permetre la redempció de la remença i els mals usos, una reivindicació eminentment pagesa; motiu pel qual un dels principals estudiosos del conflicte, Jaume Vicens Vives, sentencià la victòria del grup pagès sobre els senyors, essent la pagesia catalana pionera en l’abolició de la servitud a Europa occidental. Una interpretació que Robert Brenner es va afanyar a incorporar en les seves pròpies interpretacions en el pas del feudalisme, regit per la servitud i l’extracció de rendes per via extra econòmica, a un capitalisme agrari caracteritzat per la gran propietat gestionada per arrendataris capitalistes i l’ús preferent de la mà d’obra assalariada. La tesi de Vicens Vives, però, fou reformulada i esmenada per Eva Serra a finals dels 70, que replantejava que realment Guadalupe havia significat un reforçament del domini feudal i que la victòria que Vicens Vives percebia no era pas aplicable en el conjunt de la pagesia, la qual presentava una realitat heterogènia. És a partir de les tesis d’Eva Serra que sorgeix la necessitat d’investigar a fons aquesta realitat del grup social pagès. La pagesia remença no era pas una representació del món pagès, travessat per diferenciacions importants, i amb relacions de dependència i explotació en el si de la pròpia pagesia. Dins el contingent pagès, Serra identificà els sectors humils, representats per la figura de Pere Joan Sala i amb autèntiques demandes de supressió del règim feudal, i uns sectors, representats per la figura de Verntallat, conformats pels grans pagesos de remença confrontats amb els senyors a partir del principal element que els identificava com a classes oposades: la renda feudal. Una realitat, però, que no trobem especialment definida durant el XIV i XV però que començarà a configurar-se a partir dels segles moderns.
Certament, la pagesia baixmedieval, malgrat que no fou mai un grup homogeni (Byres, 2006), no mostrava els signes de diferenciació social que trobem característics a partir de finals del XVI i al llarg del XVII. En aquest element la distinció que féu Eva Serra entre els grups propietaris de mas, principals beneficiats de les possibilitats que obria l’arbitratge de Guadalupe, i els sectors més humils del conjunt de la pagesia ens obliguen a una aproximació molt més curosa a aquest grup social. Guadalupe va permetre, en definitiva, la continuïtat i pervivència del domini útil que tenien els pagesos benestants sobre la terra; això va permetre una nova configuració social del camp català, on la base de la producció agrària es centrà en el mas com a principal unitat productiva. La propietat del mas per part de l’antiga pagesia remença a partir del contracte emfitèutic va permetre la prosperitat d’alguns patrimonis que durant els segles XVI i XVII van aconseguir esdevenir propietaris de grans extensions de terres a partir de la incorporació de masos abandonats durant el despoblament que patí el camp català o bé provinents d’altres patrimonis pagesos. Aquestes explotacions foren cedides a famílies pel seu conreu a partir de contractes de masoveria. Juntament amb el manteniment de les explotacions a partir de la masoveria, els masos funcionaven amb l’ús puntual de treball assalariat, representat per mossos i jornalers, molts dels quals eren immigrants de provinença occitana, sobretot durant els primers decennis del XVII. Tal com defineix Jaume Dantí pel Vallès Oriental, el procés de diferenciació s’iniciaria a finals del XVI a partir d’una dinàmica de preus alcista i creixement demogràfic. L’accés a la propietat útil per part de molts pagesos a partir del crèdit (censals) es veurà truncada amb el canvi de conjuntura econòmica a partir dels primers decennis del segle XVII, a la qual cal sumar les malvestats causades per les guerres i conflictes socials de bona part de la centúria. A partir d’aquí, els pagesos, ofegats pels deutes, es veuran obligats a la venda a carta de gràcia per salvar les seves heretats. Això serà aprofitat pels grans emfiteutes, en gran part provinents de llinatges remences, per acaparar les terres dels seus veïns i accelerar els processos de diferenciació. Així, molts pagesos es veuran abocats al jornalerisme i a l’arrendament via masoveria. D’aquesta manera, la dinàmica de classes durant el final del segle XVI i el llarg del XVII consistirà en la reconfiguració d’una pagesia que, a partir del domini útil del mas, anirà eixamplant les seves diferències endògenes. El procés de sorgiment d’autèntiques oligarquies rurals durant aquest període ha estat detectat, a part del Vallès Oriental, a l’Anoia (Valls Junyent, 1990) i a l’Empordà. A les comarques gironines, per exemple, els estudis de Pere Gifre (Gifre i Ribas, 2003) han evidenciat el sorgiment d’aquesta elit pagesa a partir de les oportunitats que oferien tant el mercat del crèdit, les polítiques matrimonials i, sobretot, el mercat de la terra. Estratègies que seran també seguides pel capital urbà, el qual enmig d’una conjuntura de «terciarització» i «desindustrialització» de les viles i ciutats de la vegueria de Girona hauria acaparat el mercat de masos i terres. Precisament, durant la crisi del drap d’inicis del s. XVII, els mercaders gironins decidiran invertir els seus capitals en la terra, esdevenint així senyors de masos.
Comunals a Catalunya? Béns i usos comunals i institucions comunes de la pagesia Primer de tot cal diferenciar els béns comunals dels usos comunals, així com les institucions del comú, també conegudes com universitats. Els béns comunals es trobaven definits en l’usatge Stratae dels usatges de Barcelona i consistien en zones tals com boscos, prades i torrents dels quals l’empriu (l’ús) era regulat per part de les institucions pròpies del lloc, que durant l’edat moderna reben el nom d’universitats. Pel que fa als usos comunals, principalment parlem dels diversos drets d’ús de les herbes i el bosc. Entre ells, els més comuns eren el dret de tots els habitants de la comunitat a fer pasturar els seus ramats en les terres dels seus veïns un cop recollida la collita o en la possibilitat de “llenyejar” en les terres boscoses. L’accés a les zones d’ús comunitari i la regulació dels usos comunals seran motiu de conflicte entre els diversos grups que conformen la universitat, la qual també tindrà especial cura de conservar-los davant les ingerències externes, principalment dels senyors i d’altres universitats. Les institucions pageses que regulaven els béns i usos comunals són el principal òrgan d’actuació política de la pagesia durant tot el període referit. Les universitats sorgeixen d’un procés municipalitzador iniciat a la baixa edat mitjana sota la pràctica del consell obert i a partir de dures disputes amb els senyors pel reconeixement dels seus drets i privilegis. A l’Edat Moderna, de fet, la sobirania de la institució recau en el Consell General, que podríem definir com la reunió o assemblea de tots els caps de casa, és a dir, els pagesos tenidors i domiciliats. Així doncs, resten exclosos els masovers i els parcers (i evidentment també treballadors, jornalers i estrangers). El Consell General sovint delegava les funcions en el Consell Estret o Ordinari, el qual estava conformat per figures representatives que rebien diversos noms en funció del lloc; paers, jurats o cònsols. És òrgan de govern i en cas de discòrdia, es fa crida al Consell General, l’aprovació del qual és del tot necessària per a determinades actuacions, com ara endeutar-se i alienar béns propis del comú (com les herbes per a fer pastures, la carnisseria, etc.). Els cònsols concentraven atribucions i funcions o bé les repartien entre diversos “oficials” de la universitat (cosa que passava en aquelles més poblades): oïdors de comptes o clavaris, encarregats de fiscalitzar la gestió del govern de la universitat i a retre comptes en acabar el seu mandat, els sobreposats -figures dedicades a les causes rurals- i el mostassà, figura encarregada de regular el mercat local. En el cas de les comarques de Girona, trobem 2 o 4 cònsols en funció de la mida de la universitat. La tria dels cònsols es feia via el mecanisme de la insaculació, però les bosses insaculatòries es veuen des del segle XV limitades i no representen el conjunt de la universitat. Sovint es tracta de les mateixes persones o bé d’individus que formen part d’un grup específic, com ara els pagesos propietaris. El mateix passa amb els clavaris i altres oficials. Durant el segle XVII,es tendeix a limitar la representació del Consell General. Principalment a causa de les tendències demogràfiques, que fan inoperativa tota la representació dels caps de casa, així com la cada cop major diversificació social (amb l’aparició de mans que representen els diversos grups en què es divideix la comunitat) en el cas de vil·les i ciutats. Aquestes tendències afavoreixen l’oligarquització i el manteniment de les institucions en mans de determinades famílies emfiteutes. Així, segons habitants de Verges, el 1602 s’afirmava que el consell estava compost per “les persones que tenen més patrimoni y propietats en lo terme” i per això “los que no són del consell de dita vila, bona part són pobres i altres no tenen propietats ni possessions y molts són menestrals que viuen de son diürno treball” (Olivares i Periu, 2000, pp. 232–233). Les universitats tenien diverses atribucions en el desenvolupament de la vida comunitària i també dins l’entramat institucional de l’època, típic del feudalisme tardà. Així doncs, d’entrada, les universitats seran unitats fiscals contributives. Seran les universitats les que pagaran via l’ús de fogatges els subsidis que les Corts faran al rei, com també seran sobre les quals recaurà el pes dels allotjaments de tropes durant les guerres del segle XVII. En aquesta conjuntura, els ingressos de la universitat, provinents d’arrendaments de serveis, com la taverna, la fleca, la carnisseria o la gabella en règim de monopoli (sovint amb privilegis pels arrendadors i sempre mirant pel benefici general del comú) no seran suficients i cada cop més sovint es requerirà de recursos extraordinaris, amb el beneplàcit del Consell General de la universitat. L’endeutament serà un element recurrent en totes les universitats catalanes a finals del segle XVII i serà una de les causes principals per les quals el govern de les Universitats començarà a privatitzar els béns comunals, no sense una forta conflictivitat social (Badosa, 1990). Per l’historiador Pere Gifre, la conflictivitat ve donada de dins mateix de les universitats; “unes universitats que es troben immerses en uns importants processos de canvi i, per tant, d’enfrontament per l’accés a uns béns i uns usos d’interès col·lectiu que alguns voldran utilitzar amb exclusivitat; i també d’enfrontaments amb altres universitats veïnes per l’aprofitament de les pastures” (Gifre, 2009, p. 689). Les disputes entorn el comunal mostren una cara ambigua. Són elements de cohesió, però també mostren l’esquerdament de les comunitats pageses i la puixança de l’individualisme agrari durant els darrers segles moderns. Conclusió. Dinàmica de classes abans que estructura fixa Tot i que la pagesia no és un grup social homogeni, amb interessos idèntics per tots els seus components, no podem caure en el tòpic que assimila les seves elits amb els poders senyorials en una sort de “bloc de dominació”. La qüestió és més complexa i tot i que cal que rebutgem aquesta idea, tampoc podem caure en la pretensió d’idealitzar la pagesia com una unitat cohesionada a partir de solidaritats grupals i sistemes d’organització social igualitaris en tots els contextos històrics. La diferenciació en el si de la pagesia a partir de la possibilitat d’accedir a la terra és una realitat, però el conjunt de la comunitat camperola es troba sotmesa a unes estructures juridicopolítiques que cerquen el manteniment de l’extracció de la renda. En la defensa dels béns i usos comunals, que patiran durant tota l’edat moderna la ingerència senyorial, com en d’altres aspectes polítics característics de l’explotació feudal, les institucions del comú seran un element de cohesió dels diversos grups de la comunitat pagesa, sovint portadors d’interessos enfrontats. Les elits pageses, tot i fer-se amb el control dels òrgans de govern de les universitats, no podien anar per lliure i desvincular-se del conjunt de la comunitat (Olivares i Periu, 2000, pp. 27–28). No només per la dificultat que existiria en el trencament d’una dinàmica consuetudinària forjada a partir de la lluita en els segles precedents, sinó perquè la universitat realment tenia poder vers els senyors quan actuava unida per fer front a tot el que implicava pledejar-hi. El que cal posar en relleu, però, per entendre el destí dels comunals a partir de la segona meitat del XVIII i durant el període de desenvolupament del capitalisme agrari, és que el funcionament de les universitats no consistia en espais assemblearis en el sentit que donem actualment, sinó que es tracta d’espais de confrontació i deliberació entre els diversos grups que conformen la comunitat pagesa: propietaris emfitèutics, masovers, menestrals, jornalers o treballadors. En algun moment es va truncar aquesta lògica, ja posada en dubte en molts moments en què la conflictivitat social dins les universitats fou notable. Llavors, els propietaris sorgits de la pròpia comunitat van imposar les pràctiques que els beneficiaven en detriment de la resta d’habitants, amb l’inici dels tancaments de terres via ban i la privatització dels béns que van dur a la definitiva desaparició del comunal. El triomf de l’individualisme agrari en el naixent capitalisme va segellar així el final de les pràctiques associades a l’anterior ordre feudal, però aquesta història mereix ser explicada a part.
