El concepte de gueto sembla estar a l’ordre del dia, ja que són nombroses les produccions divulgatives que s’han creat en els últims anys; La cantante del gueto de Varsovia: Wiera Gran, la acusada; Los niños de Irene; También hubo amor en el gueto, entre d’altres. Publicacions però que es caracteritzen per l’anàlisi d’un fet molt concret: la reclusió del col·lectiu jueu en un barri delimitat durant els anys del règim nacionalsocialista.
De fet, si entrem en el diccionari de la llengua catalana (DIEC) i busquem la paraula gueto, trobem en la primera entrada: barri que habitaven els jueus en algunes ciutats europees i en la segona: sector social, delimitat geogràficament, on la majoria de la població té unes característiques pròpies i diferenciades que fan que sigui segregada de la resta de la societat. Per tant, estem davant d’un concepte que ha quedat exponencialment marcat per la significació històrica del règim nacionalsocialista, i per consegüent ha quedat impregnat de fortes connotacions negatives.
Font: El mundo.
Quan parlem de significació històrica d’un esdeveniment històric ens referim a la capacitat de dotar de rellevància un fet del passat. Com s’exposa en el projecte Historical Thinking la rellevància i connotacions d’un fet varia en funció de la perspectiva i propòsit de la persona que ho analitza. I som els historiadors qui vinculem la significació a un esdeveniment històric que ha resultat rellevant per a nosaltres avui dia. Així doncs, si la paraula gueto té aquestes connotacions, és perquè els historiadors europeus l’hi hem donat aquesta significació. Però té la mateixa visió a tot el món? Seria molt difícil afirmar-ho, però el que si és cert, és que el context global actual ha propiciat a estendre aquesta significació del concepte de gueto.
Mitchell Duneier, sociòleg i etnògraf americà i professor de la Universitat de Princeton intenta demostrar en aquesta producció científica-divulgativa que la paraula gueto segueix essent un concepte útil sociològicament parlant. La paraula gueto no se l’hi ha d’atribuir connotacions purament descriptives d’una política d’exclusió social realitzada pel règim nacionalsocialista, sinó que ha de designar a un sector social ubicat a un espai geogràfic determinat que comparteix uns atributs concrets.
Font: Viquipèdia
El fil argumental que planteja l’autor consta de sis apartats que segueixen un temps cronològic. Per tant, comença el seu relat amb el naixement històric del concepte. Aquest primer capítol, no obstant això, fa diversos salts temporals, que a vegades produeix confusions al lector.
L’anàlisi històrica que realitza Duneier, en primer lloc, se centra principalment en el gueto constituït a Venècia el 1516 a causa de l’arribada massiva de jueus deportats de la península Ibèrica, en els guetos del segle XVI, en les aportacions llibertàries del segle XIX i en els guetos del règim nazi. L’autor detalla sobretot el règim nacionalsocialista i al procés de segregació racial que van viure els jueus durant el règim.
Seguidament, Duneier s’enfoca en el continent americà que serà l’objecte d’estudi fins al final del llibre. Centrant-se en la problemàtica racial d’Amèrica del nord, un tema prominent en els currículums educatius estatunidencs i en les facultats d’educació americanes. En aquest segon capítol, l’autor se situa a un temps simultani al del règim nazi, i relata dita conjuntura a partir de la figura d’Horace Cayton (1903-1970), un activista dels drets civils afroamericans i un prominent sociòleg americà. Cayton fou un referent acadèmic en l’àmbit de la sociologia i el seu tema d’estudi se centrà en el problema racial americà. Duneier utilitzarà la seva figura al llarg del llibre, i compararà les seves tesis amb les dels diferents acadèmics del final del s. XX.
Tanmateix, en aquest mateix capítol, es realitza una reflexió de les tesis de: Louis Wirth (1897-1952) un jueu alemany doctorat en sociologia per la universitat de Chicago i mentor de Cayton; Gunnar Myrdal (1898-1987) especialista en desigualtat racial durant els anys de la Segona Guerra Mundial i Premi Nobel d’Economia (1974); i Clair Drake (1911-1990) sociòleg i antropòleg americà col·laborador de Cayton. Ambdós (Cayton i Drake) van ser autors de l’important estudi sociològic i antropològic Black Metropolis: A Study of Negro Life in a Northern City (1945).
Tot seguit, ens situem en els anys 60 i 70. Amb la mateixa filosofia que en el capítol anterior, l’autor exposa els principals estudis del problema racial. I en aquest cas ho fa a partir de la figura de Kenneth Clark (1914-2005) i Mamie Clark (1917-1983), els quals analitzen el barri de Harlem del nord de Manhattan ( Nova York). Els dos sociòlegs de professió i doctors en aquest àmbit acadèmic van treballar conjuntament en diversos estudis sobre els prejudicis racials en els nens i nenes a Harlem. Així mateix, van crear diverses organitzacions, entre les quals destaca HARYOU (Harlem Youth Opportunities Unlimited).
Descrita tota l’activitat realitzada pel matrimoni Clark, l’autor centra la seva anàlisi en una extensa reflexió de tres dimensions sociològiques rellevants en la segregació racial a Amèrica durant els anys 60 i 70: la geografia, la família i la cultura. Aspectes que Cayton i Drake no havien tingut en compte en els seus estudis.
Ja en els anys 90, la narrativa ens trasllada novament a Chicago, concretament a l’any 1987. I ho fa amb el testimoni sociològic de William Julius Wilson (1935). Aquest, a diferència dels autors esmentats anteriorment, exposa un element nou en la seva tesi sobre la segregació social del país i és l’element educatiu. La desigualtat entre un col·lectiu i l’altre, segons Wilson, ve donat per l’accessibilitat a l’educació. Wilson, a més, defensava que la discriminació estava subjecte a l’economia.
Així doncs, l’autor reflexiona sobre la figura de Wilson i entra en els diversos diàlegs acadèmics que van succeir en el món universitari de finals de segle. En concret, assenyala i compara les tesis de Daniel Patrick Moynihan (1927-2003), Kenneth Clark (1914-2005) i Oscar Lewis (1914-1970).
La línia d’investigació de Wilson topa amb la proposada per Douglas Massey (1952) i Nancy Denton. Ambdós responen amb l’obra American Apartheid. Segregation and the Making of the Underclass. Massey i Denton segueixen les tesis de Drake i Cayton i Clark, atès que consideren que el gueto negre és una creació del poder de la societat i no una causa econòmica, tal com creia Wilson.
En el penúltim apartat, l’autor torna novament a Harlem durant l’any 2004. I ho fa a partir de Geoffrey Canada (1952). Canada va fundar la Zona Infantil de Harlem, sota la filosofia de crear col·legis, serveis d’assessorament, ajuda familiar i agència de treball integrats i centrats en els residents del barri. Canada parteix de la idea de millorar la comunitat tant de forma extrínseca com intrínseca.
Finalment, l’autor realitza una reflexió comparativa entre la problemàtica jueva dels anys trenta i quaranta i el conflicte racial de blancs i negres americans. Els tres temes seleccionats per a la dita reflexió són 1) prosperitat, control i gueto contemporani, 2) la idea del gueto negre, 3) el gueto oblidat. Unes reflexions coetànies en l’actualitat que estan molt polaritzades, atès que l’autor abandona en tot moment altres col·lectius, com els hispanoparlants, que també s’estan guetitzant i s’estan consolidant com un problema social als Estats Units.
Així doncs, Gueto. La invención de un lugar. La historia de una idea és un recorregut sociològic de la problemàtica racial en el continent americà centrat bàsicament en dos espais geogràfics: Chicago i Harlem, durant els anys trenta, seixanta, setanta, vuitanta i dos mil. Tot i que s’ha intentat lligar-ho amb el concepte de gueto nacionalsocialista, poc ens aporta el treball de Duneier a la “desprejudització” del concepte. En altres paraules, més que estar davant d’una obra que conceptualitza el concepte de gueto, estem davant d’una prosopografia de la problemàtica racial americana.
En historiografia la prosopografia és una tendència historiogràfica que designa a l’estudi massiu de les biografies. Dita tendència consta d’un mètode basat en l’anàlisi de dades individuals i familiars, dades socioeconòmiques i dades culturals. La frase exposada per Masana (1998) pot ser una clara definició del rerefons d’aquest llibre:
«L’objectiu de la prosopografia no és altre que el coneixement d’una època o societat a través dels individus».
Independentment de la tendència d’anàlisis que ha optat l’autor per reflectir el contingut. Cal remarcar que el treball de Duneier és un bon referent per contextualitzar-te de les diferents tendències que hi ha hagut a Amèrica de la guetització dels seus barris. No obstant això, aquesta fiabilitat d’aquesta anàlisi trontolla per les nombroses imprecisions històriques presentades en el primer capítol. Aquest fet fa que la seva narrativa sigui poc fiable i que ajudin al lector a entrar en errors històrics, o si més no a prejudicis històrics. Per exemple, l’autor exposa en la pàgina 19 que Hitler va consolidar el poder l’any 1931, en canvi del 1933.
A tot això si suma d’una banda, l’ús d’adjectius inapropiats per un relat científic-històric, com per exemple quan descriu la butlla papal Cum nimis absurdum de Pau IV (1555) com a “la infame bula” i d’altra banda, l’ús de diàlegs en primera persona entre individus que manquen de fiabilitat històrica. Aspectes fonamentals en el mètode científic de la història, proposat per estudiosos tan consolidats com Aróstegui (1995) La investigación històrica: teoria y método. Com deia Duby (1997):
«Fer història només té un sentit si et permet aferrar-se millor al present, controlar la massa d’informacions que ens assetja, criticar, desmitificar i no deixar-se endur tan fàcilment pels dogmatismes».
Així doncs, Duneier segurament fa una brillant anàlisi dels guetos negres dels Estats Units d’Amèrica des del 1944 fins al present, no obstant això, aquest treball queda eclipsat per les imprecisions històriques, el lèxic inadequat i els reforços narratius poc fiables que no ajuden a la trama científica del llibre. I que fan dubtar al lector de si estem davant d’una narrativa verídica.
