A la cambra funerària de Maeshowe (illes Òrcades, Escòcia) podem llegir una inscripció rúnica del segle XII que diu: «Aquest túmul estava aquí inclús abans que els fills de Ragnar Loðbrók fossin homes valents». Gravada al segle XII deixa palesa la repercussió que tingué el llinatge de Ragnar. La seva fama parla per si sola, però gràcies a la sèrie Vikings s’ha convertit probablement en la família vikinga més famosa de la Història. El 30 de desembre de l’any 2020 s’estrenà la segona part de la sisena temporada, finalitzant així una de les sèries històriques ambientades en el període medieval més exitoses dels últims anys. Creada per l’anglès Michael Hirst, veia la llum l’any 2013 i donava una visió molt diferent del que s’havia vist dels vikings fins aleshores: no portaven banyes als cascs ni estaven motivats exclusivament per la violència i el saqueig.
Vikings ens situa a la tosca Noruega del segle IX. Narra la història de Ragnar Loðbrók, un humil granger que, per la seva gran ambició i perspicàcia, va convertir-se primer en comte i després en rei, mitjançant exitosos ‘raids’ per Anglaterra i França. Amb dues esposes diferents (Aslaug i Lagertha) va engendrar cinc fills (Björn, Ubbe, Sigurd, Hvitserk i Ivar) i una filla (Guida), els quals, alguns més que d’altres, van heretar les virtuts del seu pare per continuar la seva obra, que consistia a augmentar el poder i la influència del seu poble o buscar noves terres per millorar les seves condicions de vida.
La sèrie presenta una barreja de fets que no tenen a veure amb la realitat històrica dels protagonistes, però que ens mostren, en línies generals, el recorregut d’un poble i d’una cultura, adornada amb la fantasia dels creadors. La producció comença amb el saqueig de l’abadia de Lindisfarne, situada en una petita illa al nord-est de les Illes Britàniques, d’on Ragnar sostrau un monge anomenat Athelstan. Històricament aquest és el tret de sortida de l’Era Vikinga (793-1100), que durarà aproximadament tres-cents anys fins a la victòria dels normands a la Batalla de Hastings el 1066, els quals eren descendents de Rollo, que es va assentar a la costa oriental del regne de França Occidental governat per Carles el Calb (823-877), donant nom a la regió de Normandia. No hi ha cap evidència històrica que situï a Ragnar a Lindisfarne ni que tingui relació de parentesc amb Rollo. Cal recordar que a la ficció són germans.
L’últim capítol de la sèrie acaba amb la victòria d’Alfred sobre les tropes dels fills de Ragnar, Ivar i Hvitserk. El primer morirà en combat i el segon serà batejat amb el nom d’Athelstan. Aquest final és una al·legoria a una de les primeres grans derrotes vikingues a les Illes Britàniques, quan Guthrum el Vell (?-890), rei de la Danelaw, va ser derrotat pel mateix Alfred a la Batalla d’Ethandun (878), i batejat amb el mateix nom que Hvitserk. Aquesta concatenació de fets mitjançant un ús elàstic de la cronològica està basat, concretament, en 62 fonts històriques, que inclouen tan cròniques contemporànies, com sagues i poemes escrits posteriorment. Com ja hem esmentat, no tots els fets corresponen al llinatge de Ragnar i per això s’han escollit les dues fonts històriques més importants en les quals es basa la sèrie: La saga de Ragnar Calces Peludes i El relat dels fills de Ragnar, per extreure i analitzar aquelles que hi apareixen.
Ens centrarem en tres successos continguts en la sèrie, determinants pel seu esdevenir i que apareixen en les obres: la genealogia, el pas dels fills de Ragnar pel mediterrani i la mort de Ragnar i del rei Aelle. Abans, però, cal esmentar dos fets històrics que no comentarem en el present escrit, perquè a les fonts que analitzarem no hi apareixen, però són d’especial rellevància a la sèrie. Per començar, Harald Cabellera Formosa, que és presentat com un personatge sense escrúpols perquè el seu màxim objectiu és ser rei d’una Noruega unificada, ho acaba sent tant a la Història com a la sèrie. Per altra banda, els grans descobriments d’Islàndia i Amèrica. El primer el du a terme Floki a la realitat i a la ficció, amb motivacions semblants, però sense cap evidència que el situï al costat del llinatge de Ragnar. De fet, l’arqueologia ens mostra assentaments vikings tant a la Groenlàndia com a la costa nord-est del continent americà (Vinland) entre els segles X i XI. Aquestes terres són justament les que descobreix Ubbe durant l’última temporada.
La Saga de Ragnar Calces Peludes i el relat dels fills de Ragnar
Les sagues són les versions nòrdiques de l’èpica, un gènere literari medieval que narra les gestes dels herois. De la Saga de Ragnar Calces Peludes hi ha dues versions. La primera és del segle XII, està fragmentada i és pràcticament illegible, i la segona és una versió del segle XIII, copiada en un manuscrit del segle XV, que és la que farem servir en aquesta anàlisi. Aquesta versió està escrita en prosa i conté vint capítols. S’hi afegeixen quaranta estrofes intercalades en què els personatges parlen en primera persona: lausavísur. L’historiador islandès Torfi Tulinius la divideix en cinc parts: la primera tracta el passat de Ragnar i d’Aslaug i acaba amb la seva unió; la segona tracta la incursió dels fills grans de Ragnar a Suècia, la seva mort i l’expedició d’Aslaug per venjar-los; la tercera abraça el desembarcament de Ragnar a Anglaterra i la seva mort al pou de les serps; la quarta l’estratègia d’Ivar per venjar-se del rei de Northumbria Aelle, i la cinquena és un epíleg dels descendents dels fills de Ragnar.
El Ragnar de la saga és el resultat de la fusió entre un caràcter llegendari i un d’històric. S’identifica amb personatges reals com el rei danès Horik I (854), com Reginifrid (mencionat com el pare de Sigurd Serp a l’Ull als Annals francs), com el viking Reghineri (que va atacar París a mitjans del IX) o com el monarca viking de Northumbria Ragnhall (921) (aparegut als Annals irlandesos). A la sèrie, el cognom de Loðbrók sembla que és d’herència familiar; de fet, Harald al·ludeix que per convertir-se en rei de Noruega ha d’eliminar als ‘Loðbrók’.
Pel que fa al nom de Ragnar Calces Peludes, el poema els Dits de Dráka narra la mort d’una serp a Gotlandia a mans de Ragnar gràcies als seus amples pantalons que no van permetre que la mossegués. Aquest episodi li donarà el sobrenom de Loðbrók Calces Peludes.
Igual que altres sagues i obres de l’èpica medieval, l’obra adopta una construcció que es basa en la genealogia, de la que se’n desprèn una altra: El Relat dels fills de Ragnar. Aquest conté 5 capítols i narra les mateixes aventures dels fills de Ragnar, inclosa la mort del rei Aelle, amb petits canvis. Va ser escrita pel legislador islandès Hauk Erlendsson el 1334.
Genealogia
A la sèrie, Ragnar té dues esposes. Comença sent marit de Lagertha, amb la que té dos fills: Björn i Guida. Després de convertir-se en comte coneix a una misteriosa dona anomenada Aslaug, que revela que és filla de Sigurd, el matador de Fáfnir i Brynhil, filla de Buldi, i acabarà sent la seva segona esposa. Amb ella tindrà quatre fills: Ubbe, Hvitserk, Sigurd i Ivar. A la saga, aquest aspecte de la vida de Ragnar és un xic diferent.
El Ragnar de la saga no era granger, sinó fill d’un dels molts reis que tenia Suècia, anomenat Sigurd Ring. El jove Ragnar és descrit com un home alt, bell i amable amb els seus amics però terrible amb els seus enemics. La primera esposa de Ragnar es diria Thora, filla d’un comte suec, i junts tindrien dos fills: Eirik i Angar. Pel que fa a Aslaug, filla dels herois citats anteriorment, va ser adoptada per una família de camperols. Quan Ragnar i els seus homes emprenen un viatge per visitar el rei suec Eystein, es troben amb la família camperola i allà coneix i s’enamora d’Aslaug, sota el nom adoptiu de Kráka. Es casen i tenen quatre fills: Ivar, Bjorn, Hvitserk y Röngvald. Després que Kráka reveli la seva veritable identitat, té un altre fill amb Ragnar. Aslaug l’adverteix que aquest nou fill tindria una marca de naixement en forma de serp a un dels seus ulls i que li posarien el nom del seu pare, Sigurd. Pel que fa a Ubbe, no apareix a la saga i és mencionat com un fill bastard del cabdill danès Regenero per Saxo Gramàtic en el llibre IX de la seva Gesta Dannorum. Qui tampoc apareix a la saga és Lagertha, una de les protagonistes de la sèrie, la qual apareix al mateix llibre de la Gesta Dannorum com una donzella escudera (skjaldmö) de la qual s’enamora Ragnar.
Els fills de Ragnar saquegen arreu del Mediterrani
El Ragnar de la sèrie, després de saquejar París i ser traït pel seu germà Rollo, desapareix. Quan decideix tornar a Kattegat, ofereix a tots els seus fills la possibilitat d’acompanyar-lo en una expedició a Anglaterra. Tots la refusen per diferents raons, excepte Ivar. La raó de Björn és que vol arribar al Mediterrani, dirigint-ne ell l’expedició. Hvitserk l’acompanyarà, mentre que Ubbe i Sigurd es quedaran a Kattegat. La sèrie només ensenya com l’expedició de Björn saqueja Algesires, i, mentre observen per primer cop el Mediterrani, s’assabenten de la mort de Ragnar i decideixen tornar per venjar-lo. Més tard, Björn tornarà al Mediterrani per entrar en contacte amb els musulmans de Sicília.
Segons la saga, quan els fills de Ragnar arriben a l’edat adulta, demanen homes i vaixells per saquejar i fer-se famosos com el seu pare. Els hi són concedits i, amb Björn al capdavant, saquegen els regnes del Sud, mentre que Ragnar es queda governant el seu regne natal a Suècia. Els diferents registres històrics mostren que aquesta expedició, durant la segona meitat del segle IX (859-861), va passar per Galícia fins a arribar a Arlès, saquejant ciutats com Empúries o Algesires. La saga només concreta que arriben a la ciutat de Luna amb pretensions d’arribar a Roma, però relata que el seu exèrcit era tan gran que no existien suficients recursos per mantenir-lo, motiu pel qual van decidir girar cua. Durant la tornada destaca el saqueig de Pamplona, on van segrestar el mateix rei demanant una compensació per tornar-lo.
La mort de Ragnar i la seva venjança
La saga explica que, Ragnar, envejós de la fama dels seus fills, decideix emprendre un seguit d’incursions al territori del rei de Northumbria, Aelle. Durant una de les batalles, Aelle insisteix en el fet que no s’ha de matar a Ragnar, perquè, sinó, la venjança dels seus fills seria implacable. Ragnar és derrotat i finalment només queda ell dempeus a la batalla. És capturat, però no diu qui és. Com que no s’identifica, és llençat a un pou amb serps, però duu una túnica que el protegeix de les mossegades. Fins que no li van treure la túnica, les serps no el van mossegar i, abans de morir, feu un discurs al·ludint a totes les seves batalles. La frase estrella, tant a la sèrie com a la saga fou: «Els porcells grunyirien si conegueren la desgràcia del senglar». La frase al·ludia a la venjança dels seus fills quan se n’assabentessin de la seva miserable mort. Aelle va identificar a Ragnar pel discurs, però ja era mort quan el varen treure del pou, i va decidir comunicar ell mateix el fet als fills per pal·liar la seva ira. En saber-ho, tots van entrar en còlera, jurant venjança contra Aelle, però Ivar, el gran dels germans i, segons la saga, el més llest i cruel de tots, va recomanar fer un pacte amb ell. No va ser escoltat: els fills de Ragnar van reunir un poderós exèrcit per a enfrontar-se al rei anglès, que finalment va ser derrotat i tots els fills de Ragnar, excepte Ivar, van marxar d’Anglaterra.
Ivar estava preparant la venjança del seu pare: volia pactar amb Aelle, prometent-li que si aquest li donava terres, ell l’ajudaria quan tornessin en els seus germans. El viking només va demanar un tros de terra tan gran com la pell d’un bou, i el rei anglès li’n va donar una. Fent gala de la seva intel·ligència, la mullà i l’estirà tres cops per després tallar-la tan fina com va ser possible. Amb el resultat va traçar les muralles i el perímetre del qual serien els seus primers dominis a Anglaterra, fundant així la ciutat de Lundúnaborg (Londres). Tot i axó, al Relat dels fills de Ragnar no és Lundúnaborg, sinó Jorvik (York). Quan Ivar va estar consolidat en territori anglès, demanà als seus germans que li enviessin or i plata, amb els quals comprà la fidelitat i les tropes dels homes més poderosos del país. Quan ho va aconseguir, avisà els seus germans per dir-los que ja estava tot preparat per a venjar el seu pare. Així, finalment, Aelle va ser derrotat, capturat i sotmès a l’àliga de sang. Aquesta era una tortura semblant a una espècie de sacrifici humà, típic de les sagues nòrdiques, la qual consistia a obrir l’esquena de la víctima per la columna vertebral per treure’n els pulmons de manera que semblessin ales d’àliga tacades de sang.
A la sèrie, l’episodi de la mort de Ragnar és una mica més senzill. Ivar és l’únic que accepta l’expedició a Anglaterra que Ragnar ofereix a tots els seus fills. Arriben al regne de Wessex, ambdós s’entreguen al rei Ecbert però a Ivar el deixaran tornar per petició del seu pare; finalment, Ecbert entrega Ragnar al rei Aelle. Després d’humiliar-lo, i supurant odi cap al viking, el rei anglès el llença a un pou amb serps, matant-lo. Els fills de Ragnar s’assabenten de la seva mort perquè Odín els hi fa saber i reuneixen un exèrcit mai vist per a derrotar Aelle i fer-li l’àliga de sang.
La maledicció d’Ivar el desossat
Hi ha hagut molts episodis i aspectes, tant de la saga com de la sèrie, que no hem pogut abordar per la seva complexitat, però n’hi ha un que m’agradaria remarcar perquè, en certa manera, a les dues narracions la seva importància és palpable: la mort d’Ivar. A la ficció, aquesta és apoteòsica, ja que fa que Alfred aturi la batalla per donar-li un digne final al seu brillant rival. Abans de l’enfrontament, Ivar li va manifestar al seu germà Hvitserk que volia convertir-se en el viking més famós de tots els temps. Aquest anhel de fama i glòria sembla ser una qualitat inherent de qualsevol viking, però encara més si s’és fill de Ragnar Loðbrók.
En canvi, la saga relata que, després de la venjança del seu pare, tots els germans tornen a casa i saquegen fora d’Anglaterra, pero Ivar s’hi queda fins que morí d’una malaltia. Abans, però, va ordenar que l’enterressin en un túmul a Anglaterra, portat per la ruta des d’on era més fàcil envair el territori. Va dictaminar que ningú envaís Anglaterra fins que ell no fos desenterrat i cremat. Molts ho van intentar, com el rei noruec Harald Sigurdarson (1047-1066), però van morir en l’intent.
Qui va desfer la maledicció d’Ivar va ser Guillem El Conqueridor, duc de Normandia i descendent dels vikings. La saga ens diu que només després de trobar i cremar les restes mortals del fill de Ragnar, els normands van conquerir Anglaterra derrotant a Harald II Gudinason (1022-1066).
Aquesta victòria va posar fi a l’Era vikinga que, suposadament a la ficció, va iniciar Ragnar. Tot i no ser així, tant ell com els seus fills van encarregar-se que tothom sabés qui era la seva gent, i si no ho van aconseguir, disposem de la sèrie Vikings per a què ens ho recordi.
