Porten des de la primària enganyant-nos: Cristòfor Colom no va descobrir Amèrica el 1492. Més de cinc-cents anys abans una gent rossa, alta, que adorava déus estranys, gastava molt mala llet i portava cascs amb banyes (crec que ja hem escrit tots els seus atributs tòpics i típics) van arribar a Terranova i s’hi van establir en colònies. Sí, ja ho deveu haver endevinat: eren els víkings.
El drakar d’Oesberg (descobert el 1903 a Oesberg, Noruega), trobat en un túmul funerari, era una embarcació construïda vers el 800 d.C. Si comencem amb aquesta dada és perquè és interessant remarcar que ja en aquestes dates, el seu disseny ens fa pensar que va ser una embarcació pensada per a la navegació oceànica. No seria d’estranyar una data tan primerenca, atès que la colonització d’Islàndia per part dels víkings data del 815. En una mica menys d’un segle, aquesta colònia va arribar als 60.000 habitants: una xifra gens menyspreable. Foren les ganes de descobrir noves terres i potser el desig d’escapar de la jerarquia social el que va impulsar a personatges com Èric el Roig (condemnat per homicidi) a explorar nous horitzons. Després de ser expulsat de la colònia, Èric inicià un viatge de 450 milles pels mars àrtics fins a trobar una terra que altres exiliats havien dit que existia: la futura Grenlàndia (“terra verda”). Després de tornar a Islàndia per a parlar del seu descobriment, centenars de persones el van acompanyar per a establir-se allà. La pobresa del sòl i els extrems rigors de l’hivern feien la vida impossible allà, però. A més, les exploracions posteriors confirmaren la impossibilitat de viure en la totalitat de l’illa. Tot i així, el cuquet de saber si hi havien més terres a l’oest persistia; i per aquest motiu, Leif Erikson, fill d’Èric el Roig, després de sentir a uns mariners que afirmaven haver vist una “regió plana” quan el seu vaixell es desvià a causa d’una tempesta, partí de Grenlàndia el 992. El resultat final seria el descobriment del litoral del Labrador i Terranova (actual Canadà) i l’establiment d’una colònia en allò que els colonitzadors víkings nomenaren Vinlàndia (“terra del vi”), a causa de la seva abundància de matorrals i baies. Els intents de colonització, però, sempre fallaren a causa de l’hostilitat dels indígenes, o “skraeling” (literalment, “gent lletja”). Actualment, les sagues de Vinlàndia, escrites 200 anys després d’aquelles colonitzacions, malgrat les seves limitacions i contradiccions, són les millors fonts de les quals disposem per a estudiar aquella última colonització víkinga a l’extrem oest. Moltes de les coses enunciades en aquelles cròniques van ser confirmades amb el descobriment de l’assentament víking a L’Anse aux Meadows (actual Terranova).
Sembla important destacar que aquests moviments migratoris i colonitzadors es feien mentre a Europa el poder víking estava en el seu auge; aquells eren els anys de les incursions a París (885-86) o de les lluites entre els diferents regnes nòrdics (al segle XI). Al mateix temps, és el moment de contacte amb les tribus eslaves, l’inici del comerç amb els bizantins o la fundació de Kiev. Cosa que ens demostra un cop més com de polifacètics podien arribar a ser els víkings. La colonització d’Islàndia, Grenlàndia i Vinlàndia és només una cara més. P.D: Els víkings no portaven cascs amb banyes, però l’exercici d’enumerar tots els tòpics de l’imaginari popular sobre ells era massa temptador.
-
(Barcelona, 1991). Graduat en Història (UB), Màster en Història del Món (UPF) i Màster en Formació del Professorat (UB). Actualment està realitzant la tesi doctoral sobre els canvis ocorreguts al Paral·lel entre 1914 i 1919, coincidint amb la Primera Guerra Mundial.